30.3.09

Al meu cap una llosa d’Olga Xirinacs

El títol d’aquest llibre, com de tants, és molt rellevant a l’hora d’entendre l’obra. Extret d’un poema de William Cowper, que parla de la mort, serveix a l’autora per abordar el tema del suïcidi de Virginia Woolf. El cap simbolitza, evidentment, l’esperit de l’escriptora, sota una llosa que representa el pes d’allò terrenal, la malaltia i la mort en últim terme. I és que la mort hi és constant, en aquesta història, ja que Virginia Woolf -“Ella” en cada capítol, com una ombra- va suïcidar-se en plena guerra contra els alemanys, que volien dominar Anglaterra, el vint-i-vuit de març de 1941.

“Què podia fer una idea oposada a un canó? (39). “Aquells dies la metralla foradava els cors mentre els cossos morien destrossats” (41). “Encara hi hauria un moment de vigília entre pell i ossos, entre ulls i cor” (44). “la mort venia sola, com buscava els cossos sense fer distinció d’edats ni conveniències. El doctor meditava, a més, com la mort també intentava atrapar les ànimes” (90), “festejava també l’esperit i no s’acontentava amb la carn” (91). El doctor és Henry Burnside, un metge humanista, que resumeix el sentit d’aquesta obra dual, d’una “dualitat feridora” (110).

A mig llibre, al capítol nou, esclata la contraposició esperit/ terra o carn, en parlar de l’obra de Miquel Àngel (el qual, per cert, em consta que tenia la mateixa malaltia que Virginia, era bipolar):

Perquè, es preguntà, sempre hi havia algú que prometia la llibertat i mai no acabava l’obra?”. “Qui els havia inculcat el desfici de sortir de la pedra?” (109).

Cal recordar les obres inacabades de Miquel Àngel, símbol de l’esperit incapaç de sortir a la superfície, que queda en pedra i prou. La pedra podria simplement representar el determinisme –“el nostre pas era tan ràpid que la possibilitat de rebel.lió era cosa pràcticament impossible” (142)- del qual els homes volen fugir. “Túmuls, osseres, fossars, tot denunciava l’intent de rebel.lia de la pols, i alhora assenyalaven el seu fracàs continuat” (97). En contradicció amb això, perquè fins i tot en això aquesta obra és “bipolar”: “la terra sempre dóna una força” (213), i “li sabia una mica de greu no sentir la terra sota els peus” (215).

En resum, però: “El poder de la metralla sobre els cossos era decisiu. Molt més gran que el poder de les paraules sobre l’esperit” (214). Això darrer té relació amb el principi de cada capítol, en què s’inclou un fragment del que deia la BBC cada dia. Aquestes notícies incloïen una bona dosi de sinceritat pel que fa a les pèrdues en la guerra, de manera que adquirien un prestigi i això els permetia d’incloure alguna mentida de tant en tant... i ser creguts! Cada capítol comença d’aquesta manera, doncs, passant del realisme narratiu més clar, continuant amb una història inventada, i acabant amb les reflexions d’”Ella”, el fantasma, llum o ombra de Virginia, que són on l’obra es torna més creativa, poètica. Per a tots els gustos, doncs. Dual en la forma i en el contingut, sempre sol ser marcadament poètica, aquesta obra. Hi ha un moment on s’oposa l’art a la guerra, la creació contra la destrucció: aquesta obra és en si mateixa un al.legat en contra del bel.licisme.

Exemples d’aquesta poesia: “L’aigua, recollia les últimes llàgrimes dels que marxaven i les primeres dels que els esperaven” (80). O sigui, una cosa molt petita, les llàgrimes, en una de molt gran, el corrent de l’aigua que du al mar. “Abans que els savis teoritzessin, la bellesa natural ja s’escampava d’una manera solament perceptible als infants, als poetes i a la gent senzilla” (86), o sigui, art, primitivisme, contra intel.lecte. Moltes vegades l’interior es projecta en l’exterior: “La roba ajudava a dissimular algun tremolor més que el del fred” (155).

En definitiva, en l’únic que m’atreveixo a criticar negativament aquesta obra és en la tesi que Virginia Woolf es va llançar al riu perquè “No devia ser feliç”(114). I qui és feliç? Es va matar perquè estava malalta, i prou. Ni la guerra, ni la societat l’hi van empènyer. O és que per fugir de les bombes volia morir abans? El que a mi sí que em convenç és com planteja el feminisme l’escriptora, a la pàgina 110, la dona, genèricament, té una “llosa” metàforica al cap. Espero no haver-vos enfarfegat de cites, però és que l’obra s’ho val (Premi Sant Jordi 1984).
Xirinacs, Olga, Al meu cap una llosa. Barcelona: Edicions Proa, 1985

9 comentaris:

Florenci Salesas ha dit...

És fomut ficar-se dins el cap de personatges que van existir de debò. Jo no sé si les Memòries d'Adrià de la Margarite Yourcenar és un gran llibre o no perquè quan ja portava unes quaranta pàgines no podia de nervis. I no és que no fos interessant, és que no em podia treure del cap que aquella història no podia estar escrita en primera persona. Ho sé, és un argument que es refuta amb una sola frase: és clar que es pot, si l'autor vol. I llestos. Però jo reconec que tinc un problema crònic amb això, no ho puc pair bé.
Una pregunta: està escrit en primera persona aquest llibre? Per una referència que fas al final, em sembla entendre que no, que ella parla i pensa, això sí, però que hi ha narrador. Però no m'ha quedat clar.
En tot cas, les poesies que he llegit de la senyora Xirinacs segur que són un esforç tècnic molt meritori, formalment perfectes, però ni les he enteses mai ni han afectat cap rodeta del meu mecanisme sensorial. Ha de ser un problema de fàbrica que tinc.
La prosa no ho sé. Confio en la teva defensa.

Helena Bonals ha dit...

Florenci:
Gràcies pel comentari. Sobre el que demanes, dic al text: "Cada capítol comença d’aquesta manera, doncs, passant del realisme narratiu més clar, continuant amb una història inventada, i acabant amb les reflexions d’”Ella”, el fantasma, llum o ombra de Virginia, que són on l’obra es torna més creativa, poètica."

Sempre és una tercera persona la que narra, fins i tot les reflexions d'"ella", i les notícies de la guerra, ho són com acostumen de ser narrades. Per què no t'agrada la primera persona? El Llovet tampoc n'era partidari, és curiós. La poesia de l'Olga Xirinacs ha de valdre la pena, no t'han agradat els fragments que he insertat?

Florenci Salesas ha dit...

Gràcies per ajudar-me a aclarir el primer punt. Ja et dic que era molt probable que ho diguessis però no ho sabia veure (estic realment espès, mare de Déu...).

Sobre la qüestió de la primera persona, en general, no tinc cap problema, en absolut. M'agraden els dietaris i coses així i, és clar, normalment són en primera persona! No, el que volia dir és que se'm fa difícil un llibre sobre un personatge històric narrat per ell mateix sense que sigui ell mateix. Em passa només amb personatges històrics, que han existit.

M'explico:

Que Juli Cèsar parli de la Guerra a la Gàl•lia al seu llibre hii parli en primera persona, hi entro. Que en Suetoni, a les vides dels Cèsars, parli de Cèsar i fins i tot hi posi diàlegs, també, però si hagués narrat la història com si ell fos Cèsar, doncs em costa de pair-ho. Quina bestiesa per part meva! El que sí que vull que quedi clar és que aquest és un problema exclusivament meu i que mai de la vida diria que una novel•la basada en un personatge històric és bona o dolenta per emprar aquest recurs. És una mania meva evident, que a l’únic a qui degrada és a mi mateix. Vull dir que no tinc (com en altres coses) arguments per defensar o atacar aquest recurs. Segurament el senyor Llovet devia de tenir arguments i raons, però jo ja et dic que no. Qüestió d’incapacitat. Amb l’exemple que et vaig posar de les memòries d’Adrià és que, bé, és que no parava fins i tot de riure com una lloca. En fi, que m’afectava seriosament la credibilitat. Aquestes coses que passen dins el cap de la gent no tenen ni cap ni peus i si els autors s’haguessin de preocupar de les neures i reaccions químiques de cada lector no farien res. El pitjor és la inconsistència d’aquest tipus de coses (com a mínim a mi). A mi això ‘afecta la credibilitat però que, de sobte, posem per cas, un personatge es posi a cantar, segons com, ni m’hi fixo i a molta gent amb això en té prou per dir exactament això: prou! Fins aquí podia jo arribar. Ja veus, és una cosa més aviat per a posar-se a riure.

Sobre els fragments, la veritat és que m’han agradat. Però aquí em passa una altra cosa! Tens una manera d’aïllar fragments molt particular, fàcil de reconèixer. Llavors el prejudici que se’m crea és contrari: una vegada tu li poses les cometes a un text, la meva atenció sempre puja algun grau. La meva capacitat de criteri no queda tan adormida com per a no saber recolzar o no el que tu opines. El poder hipnòtic de les teves observacions no és tan anestesiant. Però sí que cal posar energia extra per a no fer comentaris bledes. Agafa-ho, de debò, com una cosa bona. Sobretot perquè la teva és una persuasió tranqui-la. Dubto que mai cap lector senti que l’agafes per la solapa, que li entafores el que veus amb una cullera. En general crec que aconsegueixes el teu objectiu: reflectir la llum d’altres astres. Per tant, és bo (molt saludable, de fet) que la gent sapiguem entendre el que hi pot haver de bo en allò que critiques, encara que, de vegades, hi hagi discrepància.

Helena Bonals ha dit...

Ja veig que l'obra és un bon anticànon, perquè els meus comentaris no són tan literàriament aconseguits com les cites que he seleccionat. Només quan em deixo anar veritablement i prescindeixo de qualsevol cita, considero que jo valc la pena, una mica, però, res de l'altre món.

Florenci: molt críptic el que dius, però és això el que he entès: jo no sé d'escriure (o ho he oblidat), no seré mai "anestesiant" sinó somnífera!

Florenci Salesas ha dit...

No t'ho agafis d'aquesta manera, perquè no és la que és. Sí jo m'ho agafo igual hauria d'entendre que jo també hauria de deixar d'escriure perquè és evident que no m'he sabut explicar.
Si era críptic, ara miraré de fer-ho més clar i ràpid (coses, de vegades incompatibles, però ara tinc una mica de pressa).

Amb el primer punt deia que la cosa de la narració en primera persona es referia només quan són novel·les històriques. He mirat pel devant, pel darrere, per dalt i per per baix de dir que sóc jo i només jo qui té el problema, no el sistema.

Al segon, sobre el d'aillar els fragments he mirat de fer l'impossible de dir que ho fas d'una manera personal i bonna, per tant, que m'agrada, que la reconec, que m'hi reconec, que m'hi trobo com a casa, etc. I en conseqüència, la senyora Xirinacs m'ha agradat (a través dels fragments) més del que no ho hauria fet només amb el meu prejudici. Ostres Helena, crec que ja no puc explicar-ho millor i crec que queda clar que el comentari no pot ser més favorable precisament a la teva manera de fer.

Em sembla que he dit a algun comentari (no sé si al primer o al segon) que jo estava espès i se m'havia passat una cosa que havies dit. Motiu final, crec, per eliminar qualsevol dubte de que era per culpa meva que no m'havia quedat clar si era una narració exterior o en primera persona.

En fi, que no voldria mai de la vida sentir-me responsable de que deixessis d'escriure els anticànons per alguna cosa estranya que jo hagués pogut dir, mare de Déu, quina responsabilitat! Per mi, tu tira endavant, que jo els espero amb gust i, com jo, segur que més d'un lector. Si algun lector teu creiés que per culpa meva deixes d'escriure'ls no voldria pas anar pel carrer amagant-me de les seves ires.

Espero haver-me explicat una mica millor, uf!

Helena Bonals ha dit...

No res, Florenci, que jo sí que hi porto una "llosa" al cap, que em crea molts de complexes, ja saps. Gràcies per tots els comentaris, i per aixecar-me sempre la moral!

rosa ha dit...

M'agraden molt les teves ressenyes i sempre coincideixen amb la meva opinió, però en aquesta hi ha un apartat que no hi estic d'acord.
Quan comentes el suïcidi de Ella que Rose diu: No devia ser feliç, no tens en compte, en boca de qui ho posa, és Rose, la seva personalitat, les seves vivències. És a l'inici del capítol 10 que Rose sent curiositat per com devia ser Ella, la seva vida, i el perquè del seu suïcidi, i és en aquest moment que diu: "No devia ser feliç", fa un tomb la història i enllaça amb els sentiments de Rose. En un dels paràgrafs diu "...comprenia com algú podia desitjar ser endut per l'aigua" (pag 115), aquí es on queda unida a Ella, pels sentiments que té dins seu, dues dones unides per un sentiment. Per mi no grinyola gens aquesta part, la trobo molt conseqüent amb la personalitat de Rose i la seva vida passada. És Rose que escriu aquest paràgraf, pot més que Olga Xirinacs. Sempre han dit que son els personatges els que diuen cap on volen anar, aquest, per a mi, es un clar exemple.

Helena Bonals ha dit...

Mea culpa: deu ser veritat el que dius. Aleshores ho accepto, no de l'altra manera, si provingués de la narradora el comentari.

xavier pujol ha dit...

Comprovo que fa 6 anys que vas fer aquest post.
Mai és tard per llegir-lo, i més en un dia com avui, en que la "blogosfera" homenatja l'Olga Xirinacs.