1.3.09

Les algues roges de Maria Teresa Vernet

“Una generació sense novel.la”: així anomena Carles Riba la producció literària del primer quart del segle XX. L'autora que tracto tot seguit no pretén pas ser-ne l’excepció: és la demostració que l’afirmació de Riba és exagerada. De l'any 34, psicològicament molt ben construïda, Les algues roges es fa llegir. Seria el paradigma de l’anticànon: pràcticament ningú no la coneix, i és d’una categoria molt i molt superior a d’altres. És bàsicament feminista, això sí.

La història té dues protagonistes, Isabel i Marina, molt amigues, de fet costaria de trobar una amiga tan generós, idealista, com Isabel a la vida real (potser l’autora mateixa). I és que Isabel representa una manera de fer quixotesca, i Marina una actitud més terrenal. Una és idealista en l’amor, creu per tant que mai el trobarà, aquest amor tan exigent, i l’”enyora”, en el sentit de trobar-lo a faltar (Kundera 12), creient que no hi és pas, abans d’haver-lo pogut descobrir. Per a ella la moneda sempre cau del costat creu. L’altra té dues relacions alhora amb dos homes, no pot viure sola, representa l’amor passional.

Però l’autora, intel.ligentment, sap trobar un punt de contrast en les dues: Isabel té una relació que implica una caiguda, el que en diu pèrdua de “puresa”, que la humanitza. Marina, al seu costat, aconseguirà una serenor, s’anirà assemblant a Isabel. Per a Marina, però, no importa la puresa física, sinó la mental, això és molt important. Totes dues s’acostumaran a viure soles. Tant Marina com Isabel no tiren la tovallola, malgrat tot.

Per altra banda, Isabel proporciona el títol de la novel.la. Ella és com una aigua glaçada, per sota de la qual creixen les algues roges, símbol de la passió soterrada que té. “La secreta fam d’amor d’Isabel no era potser tant fam de passió com enyorança d’afecte quiet, de tèbia companyonia”(107), com en el fons la majoria de les dones. “Ella no era feta per a viure en la boira, per deixar-se dur” (148), “ Tota la lluita del seu viure fou aquesta: contra tot i tothom, contra el seu propi temperament, ella volia traçar-se el seu camí” (148). L'escriptora, reflectida en aquest personatge, s’assembla a escriptors que mai s’han casat, com Jane Austen o Kafka. Davant de persones com la mare de Marina que només vol tranquil.litat i diners, seguretat en definitiva, i de Marina, que “sola no vivia”, l’autora contraposa aquesta imatge d’una nena:

Decidida, geniuda, amb una total indiscriminació d’allò que era permès i allò que era inconvenient de dir. I a més, tossuda, resolta sempre a guanyar –si bé sempre noblement, i incapaç de mentir (65).
Descripció de com haurien de ser tots els nens, de com ho és l’autora, segurament, que en la vida real no volia que la tractessin com a una “cosa”, que diu Marina (37).

Al final de la història, hi diu: “i el rossinyol cantava, molt a prop, en l’ombra infinita, el seu amor infinit”. El que Isabel anhela, el que en el conte d’Oscar Wilde “El rossinyol i la rosa” hi és descrit així: “Com més insuportable era el dolor, més impetuós era el seu cant, perquè cantava l’amor sublimat per la mort, l’amor que mai no mor dins una tomba” (Wilde 20).

És curiós la manera com aquesta novel.la, amb aquest títol, s’anticipa a la vida que tindrà l’obra. Les algues roges serien metàfora de la passió amb què és escrita; el gel, l’oblit a què ha estat sotmesa, començant per la mateixa autora. Espero haver-li fet una mica de justícia.

Vernet, Maria Teresa, Les algues roges. Barcelona: Horsori, 2006.
Riba, Carles, Clàssics i moderns. Barcelona: Edicions 62, 1979.
Kundera, Milan, La ignorància. Barcelona: Tusquets editors, 2000.
Wilde, Oscar, Contes per a nens. Barcelona: Vicens Vives, 1991.

4 comentaris:

Florenci Salesas ha dit...

No sóc prou llegit com per donar-li la rao o portar-li la contraria a Riba però hi ha alguna cosa de Sagarra que n'hi ha per agafar-se a la cadira (bé, i recordo alguna gamberrada del Trabal, que déu n'hi do).
D'entrada, m'ha fet gràcia la teva coda del primer paràgraf: "És bàsicament feminista, això sí." com advertint als que pateixin algun tipus de prejudici al respecte. Fas bé, potser, però em continua fent gràcia (no té cap importància, coses meves).

Pel que expliques, em recorda una mica a "Nubosidad Variable" de la Martín Gaite (que vaig llegir perquè em van regalar) pel que té de dues amigues, amb una evolució dels personatges i tot plegat.

Trobo molt curiós que suposis que l'autora pugui ser generosa. Potser sí, però ens podríem trobar moltes sorpreses. Jo sí que he trobat gent d'una generositat que no és d'eixe món (i tot el contrari també, és clar).

El títol és bonic i la clau que dones per a entendre'l me la crec. La farem servir.

viuillegeix ha dit...

N'havieus parlat al QL i llegint el post m'han agafat ganes de llegir-la. Curiosament també he pensat en nubosidad variable de la Martin Gaite, com en Florenci. M'agraden les histories d'amistats, i més si són de personalitats contraposades.

Ara només queda localitzar el llibre i fer-li lloc a la llista de coses que em fa ganes de llegir

Helena Bonals ha dit...

Em fa contenta que aprecieu el meu comentari. Però trobes que està realment ben escrit? Vull dir sobretot en començar, que el meu crític més exigent diu que no ho faig bé, que em costa de trencar el gel. Qualsevol opinió sincera serà benvinguda!

Anònim ha dit...

molt intiresno, gracies