Només el miratge de Fèlix Cucurull

Novel.la-poema: no hi passa pràcticament res, molts de flash-backs, però sobretot molta reflexió en poques pàgines. Sempre va girant sobre el mateix, la idea del miratge com a metàfora de la felicitat, que mai s’aconsegueix (“la inútil recerca”).

Els protagonistes, dues parelles, Ricard i Remei per un cantó, Lluïsa i Quim per l’altre. Les dues tenen quatre fills, i un dels membres de cada parella, Ricard i Lluïsa respectivament, està molt descontent, somnia una altra situació, sense el lligam dels fills o la parella. Hi ha dos personatges més, en Queló, que en morir-li la dona ho deixa tot i es posa a fer vaixells de suro, i el boig solitari del turó dels Vents, que és un personatge que crida molt l’atenció de Ricard, el principal protagonista i possible alter ego de l’autor. En el fons són, Ricard, Queló i el boig, tres representants del mateix, la recerca del somni, que només és un miratge segons l’autor. Excepte per a Queló “que no coneix els miratges”(12), perquè ha aconseguit el somni, interpreto, de no estar lligat a res.

És un llibre amb molta poesia també pel fet que l’autor domina la poesia fins i tot millor que la prosa, tal i com es veu en un poema que surt a l’obra, que representa que ha escrit Ricard. És un poema que ell havia dedicat a l’Irma, el seu amor bohemi en la seva fugida a París per la guerra, que sempre recorda amb recança (hi ha un tros preciós al principi, on diu que tenia unes “pupil.les fetes més per acariciar que per veure-hi”). Doncs bé, d’aquest poema, sonet perfecte, l’autor en destaca el mateix fragment que jo n’havia destacat intuïtivament: “Cada horitzó un miratge... i la llum és massa alta” (159). L’horitzó és un miratge, perquè sempre s’albira i mai s’aconsegueix, he llegit alguna vegada, igual com un vaixell que que avança cap a l’horitzó del mar. El miratge també es veu i després resulta que era fals. I “la llum és massa alta”: tampoc es pot aconseguir, la llum del somni, perquè és encegadora com la llum del sol, “alta” de forta i d’inaccessible, que no d’altura en sentit literal. Més és amunt, menys és avall, s’acostuma a admetre.

L’obra introdueix també la idea de l’illa solitària, paradísiaca, idíl.ica i metàforica, en la qual somnia el boig, l’illa del tresor, on no hi ha mal. Joan Margarit també parla d’aquesta illa a Edat Roja. “La realitat sempre és fàcil, només el somni se’ns rebel.la”(211), pensa Ricard, tot introduint també el tema de l’art i la vida. Ricard volia ser escriptor. Però tot sembla indicar que aquesta illa és tan inassolible com una pastanaga davant un burro. “La tranquilitat d’esperit, la felicitat només ens pot venir de la conformitat”, diu Irma. Vet aquí el tema universal de la literatura: la lluita contra les convencions, contra la felicitat de cara enfora, contra això que diu Irma aquí.

En un passatge l’autor diu que “no podem precisar el què, però la presència de certes persones ens conforta”, referint-se a Irma. Com passa amb els llibres, les obres d’art amb les quals empatitzem encara no sabem perquè.

Jo he empatitzat amb aquesta obra, que en definitiva em sembla digna de ser un anticànon, en general, exceptuant algun fragment. La lectura és plaent, sense enganxar massa. Crec que és més bon poeta que prosista, donat que els majors comentaris me’ls han generat els fragments més poètics o bé el poema central en sí. No sé si tot plegat aquest llibre semblaria que només és un miratge, per la recepció que ha tingut entre els lectors catalans, immerescuda en gran part. Deia al principi l’obra: “A tots els qui no poden continuar vivint tal com es viu en el món perquè s’han enamorat d’un miratge. A tots els qui no poden ser com en Queló”: es tracta de l’equilibri que sosté el principal protagonista, Ricard, que rebutja un cert món sense abandonar-ho tot com Queló, sense deixar de tocar de peus a terra malgrat tot.