La cendra de Guillem Viladot, o com fugir de ser-ne

Després de la Guerra Civil, hi va haver en aquest país una eclosió de religiositat, de devoció, de manera que semblava com si tothom s’hagués tornat gent de missa. De fet hi ha un cert tipus de catolicisme que prové de l’època franquista i que ens afecta inconscientment encara ara. Sense anomenar Franco cap vegada, només parlant dels “nacionals”, aquesta obra és un testimoni de la guerra i la postguerra. Testimoni que, per la seva gravetat, hauria de servir perquè els lectors reaccionessin en contra del franquisme, en contra de la possibilitat d’esdevenir “cendra”.

La Filomena, la protagonista del llibre, una adolescent, narra en primera persona les seves vivències de la guerra, abans, durant i després, quan ja té setze anys. De família no alineada en el tema polític, ni amb els rojos ni amb els nacionals, però amb una mare repressora, ja de bon principi es planteja el dilema dretes-esquerres. Es pregunta “de qui és el Nadal?” donant a entendre que és de Crist segurament, no pas dels “rics, els capellans, els senyors”(48), o sigui que és del “progre” que gairebé era Jesús, no dels inquisidors que van venir després, per exemple.

Aquesta narració reflecteix la dràstica evolució de Filomena: des que és una jove innocent i enamoradissa fins a la seva injustificada autorepressió. També reflecteix una evolució en un altre sentit, el de com veu la guerra. De “Ningú que tingui ganes de viure és capaç d’inventar la guerra. La guerra la deuen haver inventat gent vella, cansada, esgotada, caduca...”(76) a “dins aquella pau de la guerra...”(175). És molt curiós que algú digui això darrer, és una paradoxa, una oxymoron, ja que el contrari per definició de la pau és la guerra; el contrari de l’Arcàdia, de la felicitat també. Però les coses es poden veure des de molts cantons, i és veritat que si més no la guerra trenca amb la rutina de cada dia, i això afavoreix a voltes l’alegria, l’amor i l’art. Ja abans de tot diu: “Potser l’amor i la mort són dues coses més properes del que ens pensem”(63). En una altra ocasió parla de com “morir d’una bomba o de tedi”(82), contraposant una cosa amb l’altra.

De mica en mica es van perfilant els dos móns, el de la llibertat i el de la repressió. Per exemple “la veu de la mare... la veu d’en Guerau”. La protagonista va coneixent nois, abans i durant la guerra, que oblida amb facilitat, no pas perquè no l’hagin impressionat. “L’he esperat fins que l’ametller m’ha semblat un arbre estrany”(78), “com un tret més, el record de l’Emili”(102). Es pot obsevar en aquests fragments el lirisme amb el qual s’expressa l’autor, alta literatura també present en el següent fragment: “però vosaltres no heu sentit desig, no heu sentit tremolar la carn com una bandera i gaudir-vos del vent que la fremeix, com si fos un acoblament perfecte i endinsat fins a les mateixes entranyes”(179). Tot llegint això el lector també tremola, vibra. O bé quan parla de la nit com a metàfora de l’amor.

En definitiva, es podria dir que els cilicis, les visites al confessor, mossèn Raül, la missa diària, la lectura de Thomas de Kempis, les ganes de fer-se monja, de purificar-se, el càstig al cos com si ell fos el seu enemic, la negació de la seva joventut i dels seus sentits, tot plegat és igual a repressió, el símbol, la personificació de la repressió franquista que és Filomena. La protagonista és en contradicció constant, com el país. Parla en un moment com de deliri, un cop malalta, de “les dues persones que jo sóc”, la d’abans i la de “la cendra”, els restes en què s’ha convertit després de la seva autodestrucció, però sempre en lluita amb si mateixa, contradint-se constantment, fins al final.

Tant de bo aquest llibre caigués en mans de més d’una persona que encara desconeix el que va ser la Guerra Civil, perquè és molt instructiu, molt crític, tot i ser publicat encara en època franquista. Costa d’entendre l’actitud de la protagonista, però al capdavall és prou versemblant i psicològicament aprofundida. La primera persona, subjectiva, limitada, permet de creure’s més la història, així com de suggerir la reacció contrària a la seva actitud en el lector, com per catarsi, ja que ella directament no critica el règim, ni a mossèn Raül. Es tracta, de fet, de reaccionar contra la vella idea que les dones havien de ser “castes, obedients i silencioses”. El paral.lelisme entre el que li passa a ella i al conjunt del país és evident, i més que il.lustratiu, perquè, tot i que voldríem que ja no fós així, encara perdura el franquisme en la nostra societat.

Viladot, Guillem, La cendra. Barcelona: Editorial Nova Terra, 1972.