11.11.07

La senyora d’Antoni Mus
Aquesta obra m’ha fet recordar el meu professor d’història, que ens parlava de la pràctica, més o menys llegendària, del “dret de cuixa”. Que era el dret del senyor a utilitzar sexualment una dona pel sol fet de ser-ne el senyor. També en aquest llibre els nobles fan el que volen amb els qui hi contrauen matrimoni per diners, i amb els que en són vassalls, posteriorment. Aquesta podria ser la narració de l’espècie de prostitució encoberta que venen a ser els matrimonis per diners. La història de Teresa, casada contra la seva voluntat amb Nicolau, el qual la sorprendrà amb la seva mania de la netedat, que li impedeix de tenir relacions sexuals. Com que, de totes maneres, s’ha casat amb ella per tenir descendència, es fa fer un didal d’or que omplena amb el resultat de l’excitació produïda per veure-la nua a distància. Però ella no el farà útil, el didal d’or.

Malgrat tot, ella arriba a desitjar-lo, a ell. Això de la prostitució s’escauria més amb la següent relació d’ella, un cop mort Nicolau, amb Rafel, pagès del qual ella és senyora per herència. I és que Nicolau era molts més anys més gran que ella, i quan mor, ella és molt més gran que Rafel, que en el fons el que busca és la seva protecció econòmica, i n’esdevé una mena de “gigoló”.

Quan Nicolau mor, hi ha un clímax en l’obra, i és que a continuació també mor Josep, el que hauria pogut salvar Teresa de l’ostracisme, i mor d’una manera molt versemblant, tot i ser un xic ràpida. Totes les finestres que Teresa havia obert o pensava obrir, es tanquen. L’autor fa una sèrie de dicotomies amb la idea de la mort, per dir que aquesta ve quan toca i quan no toca també, que té sentit i no en té, en totes les èpoques de la vida. La mort és “enamorada de la tardor, promesa de l’hivern, festejadora de la primavera, amant de l’estiu”. Heu vist res més colpidor que “llàgrimes de foc li socarraven les galtes”?, o bé: “Amb la mort no es pot fer res, ni, a vegades, amb la vida”, com la seva vida al costat de Nicolau, presonera. Es tracta d’una “vida plena de mort” al costat d’una “mort plena de vida”, la de Nicolau i la de Josep respectivament.

Tornant a Rafel, les seves visites nocturnes a la senyora, que desembocaran en un mal desenllaç, serveixen per contraposar la nit i el dia, des del punt de vista de Teresa almenys. La nit famosa de la cançó d’Adamo, perquè representa allò menys racional, la poesia, l’exotisme, la sensualitat, la follia i l’abstracció; contra la llum positivista del dia. Teresa es conforma amb això, com si no tingués ja possibilitat de trobar parella, es conforma amb el cos de Rafel, però no del tot, no només amb això: és pràcticament la seva última oportunitat de tenir un cos jove. El té de nit, i no el pot tenir de dia, el pot tenir només com a “dret de cuixa”. Com el somriure de “La Gioconda”, és un misteri de saber si Teresa estima o no cada un dels seus possibles amants, però sí que hi té un lligam.

Es tracta d’una ambivalència més de les moltes que ens envolten: gent que creu però no creu, que estima però no estima, que de dia pensa una cosa i quan dorm una altra. I això de tenir un cos jove: a la pàgina 151 hi ha una referència que em sembla indubtable a la incomoditat de la seva maduresa. Es tracta de la cançó infantil la lletra de la qual va intercalant en el text: “Trenta, quaranta.../L’ametlla amarganta.../Pinyol madur.../Ves-te’n tu.../Si tu te’n vas.../Nero, nero,nero.../Si tu te’n vas.../Nero, nero, nas!”. Com si la gent més madura (pinyol madur) no tinguéssin els mateixos desitjos que la gent jove! És ser una dona més gran de trenta o quaranta anys un motiu d’amargor? En el seu cas sembla que sí.

Es tracta, com s’ha anat veient, d’una obra absolutament imprevisible, ben narrada, amb fragments carregats de lirisme, amb molt de sentiment. A vegades no saps si no entens el que llegeixes pel dialecte mallorquí o perquè està aconseguint un alt nivell literari, la qual cosa passa moltes vegades, i és que és una obra de matrícula d’honor, sense cap mena de dubte. No m’estranya que li donessin el premi Sant Jordi, i trobo una injustícia que aquest autor sigui pràcticament oblidat.

Mus, Antoni, La senyora. Barcelona: Edicions 62, 1980

Cap comentari: