Sala de miralls de Ramon Folch i Camarasa

Imatge de la sala de miralls: d’entrada metàfora no, més aviat símbol, perquè funciona en el context, o al.legoria perquè es perllonga al llarg de l’obra. Hi ha una sala on l’escriptor es troba escrivint i pensant en la seva vida. Però no hi ha miralls, ara sí que hi ha metàfora, els miralls podrien ser els objectes de la casa portadors de records, que es projecten en el pensament de qui escriu. Els miralls al seu torn són una metonímia pel fet d’agafar el tot -els miralls- per la part -els reflexos o records-.

Aquests miralls, com a tals, no reflecteixen la seva vida de forma real, aquests reflexos existeixen però no són reals. Per una banda hi ha la tergiversació pròpia del record, per l’altra s’ha de tenir en compte que el llibre és l’aparent diari d’un escriptor que diu que vol escriure una novel.la, però que no fa més que escriure aquest diari sobre la seva vida, idea de diari que al seu torn és més falsa que si escrivís un llibre de ficció. Si heu anat algun cop a la sala de miralls del parc d’atraccions del Tibidabo, haureu pogut observar la infinitud de reflexos que genera l’efecte òptic d’un mirall contra un altre. Com infinits són els reflexos que genera aquesta obra, on no s’acaba de saber què és real i què no.

El que és segur és que certs fragments sí que són pura fantasia, que introdueix sense avisar, en el més clàssic estil del fantàstic en el quotidià (aquí es veu la mà de l’artista ben clarament), com quan parla d’un barber que es dedica a l’abstracció perquè pentina de manera moderna. I és que, entre molts fragments de la prosa més prosaica, cal estar atent a aquestes idees i reflexions, d’una prosa densa, de fusta, i a voltes carregada d’humor. Segueix una tècnica determinada en més d’un fragment: primer parla d’una situació i després de com aquesta situació té relació amb alguna cosa que li passa, tot explicant-la, fent-la entendre, il.luminant-la com ho fan les paràboles. Per exemple, parla de “la història del gall i les tres negacions”de sant Pere com a il.lustració de la mentida que ell va fer constar en una duana per tenir facilitats, que és la de dir que era funcionari enlloc d’escriptor!

I és que el narrador, per no dir l’autor, vol deixar clar d’entrada unes quantes coses: que ell és escriptor, primer de tot, que és tossut (”la meva dèria a substituir la “pausa cafè”, la tertulia de les deu del matí, per una passejada de vint minuts -faci el temps que faci, amb sol o vent o neu o pluja”), i que vol la “finestra oberta” com molts artistes (“la meva mania de treballar sempre amb la finestra del meu petit despatx modular o cel.lular entreoberta, encara que bufi la bise més cruel”). Finestra oberta que resumeix l’equilibri entre l’interior i l’exterior, un interior, per altra banda, que ell vol d’una altra manera que el seu despatx de funcionari, el qual no identifica com a seu: “Jo no. El meu despatx no. El meu despatx no és el meu despatx”. No hi ha elements identificatius de la seva personalitat, doncs, en el seu despatx de funcionari, sinó que és com el despatx de tots els altres. Com passa sovint en aquest llibre, hi ha una certa contradicció: “la necessitat de posar a la porta del meu cubicle un rètol preventiu: “No entreu si no porteu bufanda”. Amb això està personalitzant, una mica malgrat tot, el seu despatx, així com posant una nota d’humor més de les moltes que corren per aquest llibre.

Humor característic de Folch i Camarasa, tot i que ens trobem davant la descripció d’una depressió o crisi creativa, així com de la seva superació en l’escriptura d’aquest llibre. El qual no és més que “un” gran llibre, no “el” gran llibre, segons el que dóna a entendre al final, en què considera aquest llibre com a un possible entrenament de cara a fer una obra més important. Aquesta és l’obsessió de molts artistes, la de fer una obra que realment valgui la pena. I també és el pa de cada dia de molts autors la difícil conciliació entre la vida laboral i la vida de l’artista, la qual l’ha portat a questa crisi. És el clàssic conflicte entre l’anhel de trascendència i la consciència de finitud que té l’home. S’ha dit que la primera norma de saviesa és la supervivència. Per mantenir sis fills, tot i ser un considerable escriptor, potser no n’hi ha prou amb l’escriptura, i menys escrivint en català. I d’aquesta manera és com s’ha convertit en un funcionari modèlic que arriba a casa sense servir per a res relacionat amb l’escriure. És una depressió el que té: “Perquè es veu que això de les depressions ve com l’amor o el mal de queixal: sense previ avís i sense causa aparent”. Podríem dir que la inspiració segueix el mateix camí, continuant amb les seves comparacions. És un tema d’una gran complexitat, i la part central de l’obra al costat de l’altra constant en aquest autor, que és el seu pare (Folch i Torres a la vida real).

Hi ha una sèrie de conceptes contraposats que jo veuria al darrere d’aquesta obra, la qual es pot observar des de molts angles:

1. Concepte clàssic en molts escriptors que és la contraposició entre art i vida, relacionada també amb la contraposició interior-exterior. En aquesta obra els dos conceptes apareixen de manera simultània i confosa, de manera que no es pot arribar a distingir del tot què és un reflex de la vida o què és un reflex d’un reflex, o què és ficció pura. Amb això aconsegueix introduir una altra idea, la del punt mitjà, l’equilibri o entremesclament entre els extrems.

2. Relacionat també amb l’anterior apartat: la contraposició ficció-realitat. El seu diari vol ser un reflex de de la realitat però no n’és més que una deformació, no només quan la defuig expressament. S’ha dit que “còpia és igual a error”: de la mateixa manera, l’art és deformació, encara que es tractés d’un diari autèntic ho seria.

3. Anècdotes-quotidianetat: ja hem parlat de la introducció del fantàstic en el quotidià, però és que tot el llibre és com passar d’allò més trivial a allò més profund, amb molt de sentiment a vegades, com quan parla de circumstàncies de la seva depressió. Crec que quan parla de qüestions com per exemple el que s’acaba d’endrapar, el llibre perd massa força a vegades, però d’aquesta manera fa més versemblant el diari.

4. D’escriptor a funcionari, de funcionari a escriptor: la literatura contraposada a la vida de nou. Si hi ha un motiu important en aquest llibre és la defensa de la dignitat de l’artista, contra la ben remunerada tasca de funcionari gris. Contra la seva falsa modèstia, aquest és un gran llibre.

5. El diari i la vida: per últim, i en relació amb el títol, podríem dir que la “Sala de miralls” ve a ser el diari, on apareixen els reflexos de la seva vida. El diari seria com la il.lustració d’un dibuixant del text de la vida, que la interpreta. O com la lluna, que reflecteix la llum del sol, del dia, de la vida en una petita mida, la vida del seu admirat pare, el seu tema recurrent. No es diu a vegades que hom s’enmiralla amb algú? Doncs aquest seria el cas de Folch i Camarasa amb el seu pare.

Aquesta és la meva darrera lectura de l’obra a través del seu títol: la sala de miralls és el llibre mateix, en el que, per la seva riquesa literària, el lector es reflecteix també, “només s’hi toba el que s’hi porta” deia André Maurois. El títol n’és una part sintetitzadora molt important, perquè amb la idea dels reflexos fa preguntar-nos: què és més real, l’art o la vida?

Folch i Camarasa, Ramon, Sala de miralls. Barcelona: Planeta, 1982.