Contra el silenci de Ramon Folch i Camarasa

Vet aquí una obra que podria ser una segona versió, corregida i augmentada, de Sala de miralls. I molt augmentada, en intensitat. Contra el silenci podria ser la seva obra mestra. Perquè afirmo tot això? Doncs perquè tot em fa pensar que el monòleg de la protagonista de l’obra, personatge rodó, psicològicament complex, no és més que un reflex del pensament de Folch i Camarasa. I perquè de nou no sabem mai què hi ha de veritat en el que diu la Conxita, com davant un mirall que en reflecteix un altre. Ella és ell, sobretot perquè el que diu és massa brillant per ser producte d’una dona gran però sense el talent o experiència de l’autor. Ella titlla de “sarcàstic i burleta de mena” a Sebastià, el narrador, i ell li ho atribueix a ella. En un joc humorístic, sempre va repetint que ell no és un bon escriptor, guanyador d’un sol accèssit a Lliçà de Munt, quan tots coneixem la categoria pròpia de Folch i Camarasa com a escriptor. També parla de les “vaguetats, contradiccions i més histories absurdes” que no fan més que tenir captivat el lector del principi al final.

Aquest monòleg de la senyora Conxita, apte per al teatre, per ser dit en veu alta, sobretot degut a la quantitat d’acotacions que li ve a fer Sebastià, és farcit de temàtica religiosa (a contracorrent amb la societat actual), a més a més del que és la raó per la qual Sebastià l’escolta, que és la de sentir-li parlar del seu germà mort a la guerra als disset anys. Manté l’incògnita fins al final, per atrapar el lector, i al final no se sap gaire res de nou. Una mica com el camí de Santiago, que no es fa per la meta, sinó per caminar, pel camí en ell mateix.

És un llibre tan apassionant, i amb tanta informació, que requereix més d’una lectura, que penso fer, tot i que ara faig aquesta ressenya amb les pinzellades que n’he extret. Quan, per exemple, la Conxita parla dels “morts tossuts”
que necesiten la mà pietosa que els dispari el tret de gràcia definitiu: l’oblit o, si més no, el silenci, però els que estimen massa no es decideixen (141)em recorda la tossuderia del senyor August per no donar per mort del tot el seu amor per Elisenda, a Testa de vell en bronze.

O bé, seguint amb el tema de l’amor, hi ha una petitíssima referència de Sebastià al seu pare, que segurament es correspon amb Josep Ma Folch i Torres (167):
Un home que semblava que no hi era, i hi era; que semblava que no et sentia, i t’escoltava; que semblava que no estimava, i cremava d’amor, si em permets la cursileria.Perquè ressalto aquest tros? Doncs perquè aquest “semblava que no estimava, i cremava d’amor” es correspon bastant amb la mirada que fa Mr Stevens a Miss Kenton sense que ella ho vegi a la pel.lícula El que queda del dia, la millor interpretació que he vist mai, en la meva opinió. En aquest cas, tot i que l’estima, somia amb ella, ho nega, pel seu sentit de la responsabilitat.

Una altra pinzellada en relació a la religió: a la pàgina 73 parla de com el pitjor de la crucifixió de Jesús és com han anat les coses amb l’Església al llarg dels segles, interpreto jo, en el sentit que ho deia Jordi Pujol, que hi ha catolicismes inquisitorials, com islamismes integristes, com nacionalismes feixistes. I això, coses com la inquisició, és el pitjor que li ha passat a Crist, la seva veritable creu (metafòrica).

Per últim, la confusió entre l’obra i la realitat arriba al punt que a l’autor sembla que se li escapa a la pàgina 171, de parlar del Jaume com a Jordi, el nom real del seu germà. No sé si és un lapsus, només ho sap l’autor. En el fons, Jaume és un reflex de Jordi, un reflex que vindria a ser com una metàfora: la senyora Conxita és un reflex o metàfora de l’autor també, i com a tal no és exacte, tot i que contingui molts elements en comú amb la personalitat de Folch i Camarasa. Aquests elements en comú serien les connotacions, en llenguatge semàntic.

Hi ha algun altre fragment molt colpidor, sobre la guerra, i una tècnica eficaç: en alguna part, la Conxita no acaba el que diu, però bé prou que t’ho imagines. Amb la idea del monòleg interromput a vegades per Sebastià, l’autor es permet d’esplaiar-se, de deixar-se anar, com qui no vol la cosa, alhora que es constreny en un personatge, i aconsegueix un gran interès per la lectura. Li permet, en definitiva, de parlar amb lliberat d’artista, de parlar amb ell mateix, de fugir del seu silenci en relació al seu germà i totes les coses que el preocupen, com qui escriu un diari, com a Sala de miralls. És una obra d’una riquesa extraordinària i se me n’escapen molts fragments.

Folch i Camarasa, Ramon, Contra el silenci. Berga: Edicions de l'Albí, 2006