1.8.07

Ressenya d' El món de Joan Ferrer

El món de Joan Ferrer de Cèsar August Jordana


Vet aquí una obra que és filla del segle XX, i que el segle XX català ha oblidat. Fins al punt que per poder-la estudiar hom només n’ha pogut trobar un exemplar en tota la xarxa de biblioteques de la Diputació de Barcelona. És merescut aquest oblit?

Característiques generals de llibre: és una novel.la pràcticament sense argument, de descripció de les vivències i impressions del protagonista. Un protagonista amb un nom, Joan Ferrer, que es distancia, perquè és corrent, del nom més aviat peculiar de l’autor. Aquesta diferència no ens impedeix d’adonar-nos de les característiques autobiogràfiques de la narració, en una tercera persona estratègica, i que jo he sentit a defensar a algun crític com l’única forma possible de portar endavant una bona novel.la.

El protagonista és, doncs, un home de lletres, crític, escriptor, traductor i lector (més o menys com Jordana), però amb un contrapunt al final del llibre, on se’ns manifesta la seva afició per les matemàtiques. En el primer capítol se’ns presenta la seva situació a l’editorial on treballa, situació que no sortirà de nou fins a la meitat del llibre, amb un cert fil argumental que es mantindrà obert fins al final. És, sens dubte, la part més ben construïda de tot el llibre i el que fa que la lectura no decaigui, sense ser la que generi més idees. I és que la falta de fil argumental general podria fer deixar el llibre a algun lector dolent –“com a bon lector, mai no se saltava una paraula”(155)-. Potser és per una certa deformació “professional”, però les intríngules al voltant de la seva feina a l’editorial em resulten un molt bon reclam. Per cert, que és la part on l’autor defensa més, directa o indirectament, la seva talla com a escriptor, com quan diu: ”Joan havia sentit altres vegades aquella cançó. Calia publicar llibres que es venguessin, encara que fossin mediocres, per tal de poder editar-ne d’altres que no es venien prou, malgrat llur excel.lent qualitat literària”. És evident que ell se situaria en el segon grup.

I en què es basa aquesta qualitat literària? En el sentit de l’humor, per començar. A la pàgina 105: “I potser perquè era un escriptor l’hauria enutjat d’haver-se de dir, en els moments més crítics: “Què vols fer-hi? Estava escrit””. A la pàgina 143: “Els cotxes que passaven li enfocaven els reflectors, i després quedava encara més a les fosques. “Cruel turment! ¿Com sortiré de l’enlluernament?” Una dona que passava li amenaçà un ull amb el paraigua. “No ,aquesta solució no m’agrada””.

Per altra banda, les referències cultes, Una idea central, pròpia d'una obra del segle XX com aquesta, la referència indirecta, des del meu punt de vista, a la Crítica de la raó pura de Kant. I és que l’art abstracte, la literatura experimental del segle passat i d’aquest, són deutores de les idees introduïdes per aquest filòsof. L’inconscient, allò menys racional, la intuïció, etc., aplicades a l’art, en són deutores.

Com es veu això en l’obra que tractem: “Un dia havia d’escriure un tractat de “Lògica de l’ensopiment”...” Això seria una referència original al “és quan dormo que hi veig clar” de Foix? És quan faig servir allò menys racional, quan somnio, amb la poesia, que sóc lúcid. Poques pàgines més enllà el narrador afirma: “Allò que se li esmunyia era sens dubte, més important, més subtil”, referint-se a aquest estar “mig despert, només esllavissant-se semiconscient cap al son”. La comparació entre el somni i l’obra literària és habitual, donat el fet que les dues admeten generalment una interpretació. I en el cas del somieg, aquí s’està fent una referència clara a la la idea del punt mig, tan buscat en l’art i en la vida, punt mig perfecte entre la consciència i el subconscient.

Una nova referència al subconscient aplicat a l’obra: la referència a un escriptor que perquè no li han donat llet de petit converteix aquesta mancança en una font de productivitat al fer-se gran, de manera que fa seva la fórmula “paraules igual a llet”. Fent una analogia, quants amors frustrats no hi ha al darrere de moltes obres!

Tota aquesta psicologia aplicada a l’obra no s’acaba aquí: una part de gran penetració psicològica, gairebé de manual d’autoajuda, és la de quan es relata com Joan Ferrer afronta una mania de la seva dona, la de voler tenir un càntir al balcó des d’on podria caure. Simplement, Joan el fa caure com per accident dins el balcó i problema -amb mà esquerra- resolt.

Una altra característica d’aquesta obra, molt important i relacionada amb les anteriors, és la barreja de quotidianetat amb imaginació que ens serveix constantment a través dels somnis del protagonista. Els introdueix sense avisar (tornant a allò del somieg), de la mateixa manera que una persona s’adorm i somia sense adonar-se’n. I té molt de mèrit la manera com de coses quotidianes n’extreu pensaments, per altra banda: referint-se a l’“art” d’embolicar cigarretes, diu que “com en moltes coses realment senzilles, l’èxit semblava inassolible”. En el fons, una referència metafòrica a l’exercici del seu art, de qualsevol art, on les idees sempre vénen de mala gana, he llegit alguna vegada, i les més senzilles encara més.

Una altra reflexió sobre la quotidianetat: és un mèrit de l’autor que tot i els moments més fluixos l’atenció no acabi de caure en cap moment. En tot cas, potser és un símptoma que l’autor no fa concessions a la galeria, parla del que vol i prou. O potser es tractaria del fenomen literari del qual parla Milan Kundera a Els testaments traïts, que és aquell que l’obra ve a ser com una superfície plana de gespa tallada amb un arbre de tant en tant, i la gespa serveix per realçar l’arbre pel contrast.

Més idees sobre l’art: “Una bona ambigüitat podia ser indici de profunditat” té la seva rèplica en: “Tot era clar, ben clar, no hi havia ambigüitat de cap mena”, referint-se en aquest cas a l’obra de Keats. Com en gairebé tot en aquesta vida, no es troba la veritat absoluta, i contrastant les dues idees, en tot cas, s’avença.

Per últim, les originals reflexions de Jordana a través del protagonista el porten a dir: “Un Joan Ferrer jove repetiria aproximadament la trajectòria ja feta (i, quina solta hi havia a repetir-la?) o ja no seria un Joan Ferrer”. Podria Kafka ser el Kafka que tots i totes coneixem sense la seva peculiar condició d’haver fet la carrera de dret i de treballar en una oficina d’assegurances? Podria Edvard Munch haver pintat el seu angoixant “El crit” si no hagués patit la malaltia mental que patia? I així un llarg etcètera d’analogies en el món de l’art que dóna idea de la riquesa inexhaurible d’aquest llibre.

Amb el final del llibre sembla estar dient que no ens molestem massa a desxifrar segurament, ja que al capdavall, ningú pot entendre totes les parts d’una obra, i per tant concloure que no es pot arribar a una conclusió. En l’art, com en l’amor (vegeu La nuit de Varennes), l’important és que hi hagi misteri, si ja no ambigüitat.

Jordana, Cèsar August, El món de Joan Ferrer. Barcelona, AYMÀ, S.A.:1966

2 comentaris:

Anònim ha dit...

Un incís: l'autor d'"El crit" no es deia Edgar, sinó Eduard (Edvard en noruec) Munch.

Helena Bonals ha dit...

Anònim,
cinc anys i mig després, el primer comentari!
Ja ho corregeixo, quina errada...