Ressenya a Nervi de Viure no és fàcil d'Enric Massó

Viure no és fàcil d’Enric Massó

Guanyar el premi Sant Jordi, certament, no és fàcil. Aquest llibre és l’anticànon per excel·lència. Guanyador d’aquest premi el 1960, va desbancar La plaça del diamant de Mercè Rodoreda. Raó per la qual va ser molt criticat, tot i que sembla ser que Josep Pla era entre el jurat. Així va ser com del màxim èxit passà al màxim oblit, d’una manera semblant a una autora com Olga Xirinacs. Dic que és un gran anticànon perquè el llibre és molt bo, realista però no tan depriment com ho sol ser  Mercè Rodoreda.

Jo pensava que el món de les “querides” era anterior a la Guerra Civil, però en aquesta novel·la se’ns retrata tot aquest món de rics (o no tan rics, que viuen del món de l’estraperlo, per exemple), que solen mantenir una dona amb un pis a banda de ser casats. O bé se’n van pels cabarets a cercar més aventures. En aquesta obra no se salva ningú, ni els dos protagonistes, el Joaquim i el Jordi, més aviat fora del que és recte, ni la Fina, una noia que no es deixa endur per la frivolitat, malgrat treballar en un cabaret, però que tampoc és cent per cent aigua clara. Malgrat el realisme, hi ha moments en què els personatges passen del grotesc al sublim. Aquesta és la força d’aquesta novel·la, els protagonistes són molt creïbles. I més quan la narració passa de la tercera persona a la primera, entrant en l’ànima dels personatges.

L’únic retret que li puc fer a aquesta obra és que comença amb més força que no acaba, amb un final massa obert, deixa massa fronts en suspens. Però, per exemple, un dels passatges que més m’ha agradat: “Ha endevinat que no ve per ella. Quan un home desitja una dona se li coneix de lluny. Ella hi entén, en això. El desig d’un home és com el bull d’una olla. No es pot dissimular. Els homes no saben dissimular. En canvi, les dones, que en són de diferents...” (61).

M’han comentat que Mercè Rodoreda i Joan Sales, en les seves cartes, es carregaven aquest autor, deien que no mereixia el premi. Potser La plaça del diamant és més bona, però aquest llibre tan ben escrit, d’alta literatura, no es mereix el menyspreu en què ha caigut. Per això ara en faig aquesta ressenya, per provar de treure’l del pou de l’oblit.

MASSÓ, Enric Viure no és fàcil. Barcelona: Biblioteca Selecta, 1961