La cursa dels homuncles

Amb aquest conte inicio una sèrie d'anticànons més curts que d'altra manera no podria fer, perquè no me'n recordaria pas.

Un conte rodó. En ell, un professor compara els espermatozoides que fecunden el respectiu òvul, o sigui el que ho aconsegueix, amb els éssers humans que per tenir èxit han d’anar en contra de la resta de persones. La idea és molt bona, se li ha d’haver ocorregut a algú altre abans.

“l’home és un animal que intenta corregir-se de la seva animalitat”. La veritat és que és el pitjor dels animals. El professor “demanava als seus alumnes que, seguint la fórmula cartesiana de la moral provisional”, adoptessin aquesta creença, i s’esforcessin per no ser animals. Crec recordar que aquesta fórmula es fa servir quan no tenim una opinió feta sobre una cosa, i ens agafem al que podem de moment.

El més bo és el final, cal llegir aquest conte. Perquè al capdavall la singularitat és subversiva, he llegit alguna vegada. I l’artista que transcendeix, que té èxit, és com un espermatozoide/ homuncle que se’n surt amb la seva, i anant a la seva.

PALAU I FABRE, Contes despullats, Obra literària completa I, Poesia, teatre i contes. Barcelona: Cercle de lectors, 2005