15.5.10

Un país de butxaca, de Joan Daniel Bezsonoff

Una cosa molt gran en una de molt petita, heus aquí el que és Catalunya, també la Catalunya del Nord. Aquest llibre també és petit, curt però intens, ple de la passió del seu autor per la llengua i la cultura d’un país de butxaca. En set capítols, el títol d’algun d’ells sobresurt. Per exemple “La llengua de la banyera”, per dir que el català és la llengua de les coses íntimes, on ets submergit, mentre que el francès ho és de les coses públiques, convencionals. O bé: “El camí de Damasc” parlaria de la conversió a la defensa del català que es va produir en un moment determinat en l’autor, com si de Sant Pau es tractés.

Aquesta història real però literària, té moments de molt de lirisme, entremesclat amb realisme, com per exemple quan parla de com ha buscat l’essència de la catalanitat i “el vent no m’ha donat cap resposta” (41), diu l’autor en referència a la mítica cançó de Dylan, que alhora es relacionaria amb el “-Si no estàs content, posa’t el cul al vent” (37) d’unes pàgines abans.

“Més enllà de les idees i les creences sempre hi ha l’home”, admet més enllà: no es pot matar tot el que és gras. El llibre, que no només parla de la Catalunya del Nord, és ple de passatges gens superficials com “És l’amor que dóna sentit al món visible” (111), motiu lligat al seu primer llibre, la seva primera obra, en la seva primera llengua, sobre el primer amor i alhora el primer revés: un joc de paraules que seria fet en una carambola: El primer cop (113).

Hi ha també un passatge deliciós cap al final, on compara la llengua catalana amb un element “blau i misteriós com la mar vista des del promontori de Sant Martí d’Empúries” (115): perquè el llenguatge és sempre una cosa espiritual, allò que identifica més la humanitat. És per això que Bezsonoff defensa la llengua i la cultura catalana aferrissadament, tot i que ell només ha conegut el català a través dels avis, i no se sent ni rus ni francès, el seu nom no és Jean-Daniel sinó Joan Daniel.

Aquest llibre també és “blau i misteriós com la mar vista des del promontori de Sant Martí d’Empúries”, tot i que requereix un esforç, una curiositat i una empenta, plenament recompensades, per llegir-se’l.

BEZSONOFF, Joan Daniel Un país de butxaca. Barcelona: Empúries, 2010

10 comentaris:

Florenci Salesas ha dit...

M'alegra moltísim, Helena, que el llibre t'hagi arribat i que li hagis vist el que li has trobat, que t'hagis fixat justament en els fragments que ho has fet. El teu ull continua molt despert, amb una sensibilitat molt personal per a la lectura.

Per mi, el trio format per "Els taxistes del tsar", "Una educació francesa" i aquest país de butxaca meravellós són un fresc personalíssim sobre la visió de la llengua, les llengües i la desesperació de veure com el món canvia, la major part de els vegades cap a malament i, de tant en tant, amb algun bri d'esperança que ens anima. I tot això, amb un llenguatge literari que fa caure de cul, fins i tot quan sents la desesperació de l'autor per no poder dedicar més energia i temps pel que més estima. És un drama que tots el que estimem alguna cosa, per molt tristos i desencantats que estiguem, sabem el que és.

Joana ha dit...

Helena, com sempre, un plaer llegir-te.

Florenci, gràcies per fer-me arribar aquest llibre. Des de que vaig llegir la ressenya al teu blog, em vaig quedar amb les ganes de llegir-lo i quan el vaig rebre la sorpresa va ser enorme.

Jo destacaria tots els referents literaris que l'autor esmenta i el que alguns d'ells suposaren en la història de la nostra llengua. Quan afirma que Narcís Oller va ser el creador de la novel·la catalana moderna, el paper d'Àngel Guimerà al teatre, o la poesia de Joan Maragall, fent referència especialment al seu Cant espiritual, li posa un especial entusiasme i ens assegura que sols per llegir el cant de Maragall paga la pena apendre la nostra llengua. I és que és així, tenim unes grans joies al món literari català i dissortadament encara hi ha gent que no ho valora com cal.

La recerca de la pròpia identitat i la preocupació de que la llengua de Ramon Muntaner no s'evapore "com la boira d'un matí d'estiu" son una constant al llarg del llibre i demostren una insistent lluita en itentar aconseguir l'essència de la catalanitat que tant cara està.

Alguns fragments on parla dels valencians i fa notar les seues particularitats en l'aspecte léxic i fonètic m'han arribat molt. També he gaudit moltíssim amb la descoberta de noves paraules del rosselonés que per a mi eren unes grans desconegudes.

M'agrada especialment l'estil del llenguatge emprat, que m'ha semblat molt directe i sincer,passant dels moments de lirisme unes vegades a altres on la nota característica és l'atac directe disfressat d'ironia que li dóna una gràcia molt especial.

Gràcies per compartir la vostra visió particular del llibre, tot i que, és clar, res millor que un bon café per a poder gaudir d'uns intercanvis més vius i actius. Una llàstima no poder fer-ho!!!

Joana ha dit...
L'autor ha eliminat aquest comentari.
Joana ha dit...

Ah! Florenci, que se m'oblidava dir-te que la recomanació que vas fer a http://florencisalesaspla.blogspot.com/2010/04/joc-de-sant-jordi-2010.html mitjançant el microrelat pee al Joc de Sant Jordi, no podia ser més encertada. El llibre bé s'ho mereix.
Una gran abraçada.

Florenci Salesas ha dit...

Quin cap que tinc, Joana. Havia oblidat el meu microrelat sobre el tema!

hiniare ha dit...

Hola, Helena. Havia vist a la meva biblioteca "Una educació francesa" i el tenia a la llista de pendents, ara em venen més ganes de llegir aquest altre. Tinc molta curiositat per conèixer el català de Bezsonoff, només he llegit algun fragment i sona molt interessant.
Gràcies a la teva recomanació, crec que no trigarà a caure.
Ens llegim!
h.

Lluís Bosch ha dit...

Aquest no l'he llegit, però "Les amnèsies de Déu" em sembla una novel·la quasi exemplar, i que mereix més ressò i més lectura. Tot i alguns punts febles (qui no els té) és un text brillant -o amb molts moments brillants. Una estructura jo diria que clàssica, i plena de tocs contemporanis, frases enginyoses i molta poesia humana.

Anònim ha dit...

El tinc, però espera el seu torn (com taaaaants altres)
Petons.

Mireia (racó de la solsida)

viu i llegeix ha dit...

magnífica ressenya.
ja estava a la llista de pendents, i ara guanyant posicions

Helena Bonals ha dit...

Les millors coses passen quan menys te les esperes, jo que crec que aquesta només és una ressenya de butxaca!