1.10.09

Terra de déus de Francesc Mompó

“La fiblada d’eros és de mel, però també de fel”(30). Es tracta de la fiblada d’amor entre Anna i Lluís, un semidéu, que es troben amb una “aporia” (contradiccions insolubles que apareixen en un raonament). Com sol passar perquè hi hagi enamorament, hi ha un trencament. En aquest cas el trencament és entre el món dels mortals, el d’Anna, i el d’un semidéu com Lluís, el Poeta.

Per cert, que l’autor se’n mostra, de poeta. Amb metàfores gens suades com sobre una noia “rossa com un bancal de blat a punt de sega”(32), molt líric, i “la color i el moviment en un impossible joc dansaire, restaven impregnats a la pupil.la (com la sal a la pell quan el cos ix de l’aigua)” (33).

Hi ha també una referència original al narrador, a l’autor, enmig de la història: “Recorda que som les muses” i “Tots estem a les seves mans," (de l'autor) "fins i tot l’incrèdul mortal que ara puga estar desxifrant amb els ulls els misteris d’aquesta història” (34): el lector en aquest cas. I és que indirectament se’ns està dient que ho és l’escriptor i el lector, el semidéu que dona vida als personatges.

Tant Anna i Lluís, com els seus amics, van a parar al món dels déus clàssics, un món on curiosament tothom parla català, però que tot i això no es veu inversemblant. Sobretot per totes les referències cultes a la mitologia grega.

La història funciona, és molt àgil i juvenil, però el llibre és per totes les edats, adolescents i adults. És plena de detalls de qualitat literària, més enllà de l’acció. “Els silencis pesaven tant com les preguntes”(47): igual com en un text literari, els “llocs buits” són tan importants com el que es diu.

Hi ha un company de la colla que és especialment divertit, l’anomenat Paella (molt valencià, ell). De fet és el típic membre histriònic d’un grup d’amics. M’ha fet riure amb ganes un parell de cops (i l’humor és una de les coses més creatives que hi ha), per la manera com s’enfronta a aquest món on ha anat a parar. Hi ha una vegada que demostra la tesi que “la veritable valentia consisteix a saber-se dominar la por” (que vaig llegir en un Astèrix!).

D’altres frases que recullo: “una joveneta (...) a qui encara no li havia crescut massa ni la malícia ni els pits” (82). Fer-se gran sembla que sigui tornar-se dolent. “Llegir és una manera de viure”, com llegir aquest llibre és empapar-se de mitologia grega. “En les competicions, el més dèbil sempre aixeca simpaties”: per exemple, la poesia és més estimada que la literatura en general, amb tota la seva petitesa.

He de dir que em va costar d’entrar-hi, però que hi he disfrutat. Es tracta de l’últim llibre d’una sèrie de tres, del qual només em desagrada una mica la coberta, massa elemental per un llibre complex com aquest. El món grec inventat em recordaria una mica la Dòsia d’Hem nedat a l’estany amb lluna plena.

MOMPÓ, Francesc Terra de déus. Madrid: Alfaguara, 2004

6 comentaris:

Joana ha dit...

No conec aquesta novel·la, la veritat és que fins que no vaig començar l'aventura del blog, no coneixia l'obra literària de Francesc Monpó. Sí que sabía que era un escriptor Valencià, però res més que això. Quan el vaig conèixer al seu blog em vaig encuriosir per la seua obra i ara per ara, sols he llegit Amable.
Amb les teues ressenyes sempre m'entren ganes de llegir les obres que expliques, però no puc anar al teu ritme. Jo pensava que en llegia molts, però al teu costat, res de res.
En prenc nota i el pose a la llista d'espera.
Una abraçada.

Helena Bonals ha dit...

És molt curt, m'ha sorprès l'extensió de la meva ressenya: pero "lo bueno, si breve, dos veces bueno"!

No conec "Amable".

Francesc Mompó ha dit...

D'entrada, genoll a terra, midons Helena, i agrair-te la ressenya que fas de Terra de déus.
Com molt bé dius és la tercera d'una trilogia i d'un triangle, del triangle de la creació literària. És la relació que existeix entre l'autor (persona normal amb misèries i virtuts), els personatges i la història (com van sortint del magma creatiu i es basteix la narració) i les muses (la reflexió inherent i immanent de la inspiració de tota obra). Tot això ho vaig assajar de fer amb tres obres de taranna juvenil i fresc. Sembla ser que al jovent li està agradant en la mesura que porten 9 edicions en nou anys al País Valencià (i Alfaguara fa tiratges llarguets). La tercera, Terra de déus és la que vaig voler fer un homenatge als déus de la mitologia i hi vaig inserir la colla de poca-soltes dels personatges.
Torne a reiterar la meva gratitud per l'amabilitat amb què l'has comentada.
Sempre és un plaer llegir les teves ressenyes, tant les de narrativa com les de poesia a l'altre blog.
Una abraçada
Salut i Terra

Helena Bonals ha dit...

Havia escrit Francesc malament, i m'han avisat, per cert.

He buscat "midons" a l'Alcover Moll, i no entenc el seu significat, ja m'ho explicaràs!

Un plaer per a mi també.

Andrea Robles ha dit...

M'ha agradat la teua ressenya, però m'ha cridat l'atenció el fet que t'estranye que els déus parlen valencià. cat. Com bé saps, els déus parlen totes les llengües, per tant tots els mortals poden entendre les seues admonicions. És precisament aquesta circumstància, entre d'altres,la que m'agrada de Terra de déus, que el valencia.cat siga una llengua amb què es puga representar qualsevol tipus de fició, qualsevol tipus de personatge, des del colombià traficant de drogues, al guàrdia civil de la Manxa. Crec recordar que aquest ús lliure de la llengua, sense els murs d'una resemblança mal entesa que limiten la seua apertura de mires, el tinc millor exposat al meu bloc, que podeu mirar per si de cas us resulta útil. http://andreacriminalrobles.blogspot.com/2009/03/no-es-un-manifest.html

Anònim ha dit...

naucil veliko