15.10.09

La peresa – Eròtica d’Olga Xirinacs

La mandra com a activadora de la creativitat, entre d’altres coses. Aquesta és una història breu, però que fa reflexionar. Com que pràcticament no hi passa res, és en ella mateixa una imatge del que és el títol, del que pot ser la peresa, que relaciona amb l’erotisme. Antigament es considerava que els artistes, els intel.lectuals i fins i tot tots aquells que no anaven a pic i pala, no treballaven, en el sentit de treballar com a càstig diví. La tesi d’aquest llibre és que és bo de ser “mandrós”. Tots els personatges del llibre ho són poc o molt, fins i tot la criada de la casa, passant pel professor privat de Màxim, el protagonista principal, eternament convalescent.

Màxim fa durar la seva convalescència perquè hi troba gust. El seu professor, Arcadi, “es negava (...) a fer oposicions per ensenyar adolescents rebels”. La seva mare s’ensonya tot imaginant una vida mundana, en absència del seu marit. La mare es creativa, tot fent fotografies. També per un cantó el pare és artista, per l’altre la mare és carregada de diners. Viuen envoltats de quadres de Bonnard fets a la seva dona malalta i despullada a la banyera, que els inspira. Les escenes de bany em recorden el títol d’un llibre de poemes de Berna Blanch, El baf de l’espill: “el vapor donava una qualitat esfumada a les imatges”, “he retratat un somni” (83), diu la mare. I és que la idea d’un mirall borrós faria referència a les imatges literàries, o a un text literari en general, que mai reflecteix de manera prou clara la realitat, d’aquí el que se’n diu l’opacitat, la manca de transitivitat d’un text literari, allò que justament el caracteritza més com a obra d’art.

“Si el món gira som portats”, diu la mare (53). “Però les cases són generoses amb els qui hi viuen, si els que hi viuen es deixen portar”, diu la narradora (90). I també “la immobilitat generosa. El deixar-se portar pel temps que realment ens porta a nosaltres sense que puguem fer res per evitar-ho. La marea que arriba, t’omple, marxa i et buida” (105). Tot ve a ser el mateix, deixar-te portar pel corrent de la vida, sense esforçar-te, és un consell savi. Les millors coses passen quan menys les esperem.

“Ella buscava el que costa més de trobar a la vida: la fluïdesa harmònica dels cossos feliços. “O mio bambino...””(106): o sigui, l’empatia absoluta, l’art en la vida. Tots els jocs més o menys eròtics a la banyera són força innocents. “Va decidir mantenir l’equilibri i adaptar-se ell també a les circumstàncies” (92), allò que la narradora afirma que cal fer a la vida en situacions difícils, ho porta a terme Arcadi en aquest cas.

“Sempre hi ha espais perduts, de paradisos flotants que esperen algú que els sàpiga trobar. Se’n perden molts per falta d’atenció i de sensibilitat” (113), com quan busques bolets, com passa amb les interpretacions.

Hi ha una al.lusió al mite de l’Arcàdia feliç (més enllà del nom del professor, Arcadi): “qui no fa com els més petits no entrarà al regne”, i “jocs arcàdics” (114), o sigui, qui no jugui, qui no sàpiga portar-se com el nen que no s’ha tencat definitivament en una oficina, no sap què és la felicitat darrera. El dret a la mandra, de Lafargue, és la influència més gran d’aquest llibre, que el professor cita. Era un periodista, metge, teòric polític i reformador francès.

Conclusió important del llibre: “els elegits podien tornar el nom i la forma” al paradís, amagat sota la peresa. Es escollits són, en definitiva, els artistes.

XIRINACS, Olga, La peresa-eròtica. Barcelona: Columna, 2002

7 comentaris:

GEMMA ha dit...

Hola Helena, m'apunto a llegir els teus anticànons!

Joana ha dit...

M'encanta llegir les teues resenyes. Ja tinc un altre llibre a la meua llista de noves adquisicions, no pose en dubte llegir-lo ben aviat i contrastar opinions amb tu, que sempre és un plaer.
He aconseguit Eterna, encara no l'he començat, però en llegir-lo m'agradaria dedicar-li un post, tot i que quan pots comentar-lo amb l'escriptora, sempre et queda eixe sentiment de por, de no atinar amb les teues interpretacions. Supose que a tu et passarà el mateix.
A veure quan tinc un poc més de temps per a dedicar-me. Olga Xirinacs s'ho mereix. Havia sentit parlar de la seua obra, però no va ser fins que em vaig endinsar al bosc, quan realment em cridà l'atenció.
Una abraçada i continua endavant amb aquest meravellós blog que tan bones obres dóna a coèixer.

Olga Xirinacs ha dit...

Moltes gràcies, benvolguda Helena, per haver-te pres la molèstia de comentar aquesta obra de peresosos al teu bloc.
És feina meritòria aquesta d'analitzar llibres i de, com bé diu Joana, captar la intenció original. Però tenint l'autora viva, cal aprofitar per matisar el que sigui.
La llàstima és que aquest llibre ja el van liquidar, com ràpidament passa amb les nostres obres, exceptuant alguns editors que els tenen sempre de fons (Òmicron, Meteora). Suposo que es pot trobar en biblioteques o llibreris d'ocasió. "Sic trannsit..."

Helena Bonals ha dit...

Jo el vaig trobar a la biblioteca, me'l va recomanar una quellegista. I no m'ha decepcionat. Ja el buscaré. Aquesta quellegista ara s'està llegint "Al meu cap una llosa", seguint les meves recomanacions. Em ve a dir que ets una aposta segura.

Rosa ha dit...

Tal com diu Helena Bonals, Olga Xirinacs amb els seus dos llibres: La Peresa i Al meu cap una llosa m'ha seduït, et transporta cap on vol, t'endinsa fins el fons del llibre i de tu mateixa.
En el llibre de La Peresa, estic complement d'acord amb Helena Bonals, no ho podia haver descrit millor.
En quan el llibre Al meu cap una llosa arriba a un punt que m'ha fet sentir el so del riu, de l'aire, com si estigues al costat del riu, i tanques els ulls, una meravella de llibre.
Una de les meves escriptores de capçalera.
Diuen que la peresa no és bona cosa, però en aquest cas no podia haver sigut millor, el seu descobriment per part meva, cosa que em va molta ràbia no haver-ho fet abans.

Helena Bonals ha dit...

Estic molt contenta que t'hagi agradat, Rosa. És dels millors antis que he fet fins ara.

Mireia ha dit...

Me l'apunto , doncs!