La dona errant d’Helena Valentí
El diccionari diu: “Errant, 1 que va d’un lloc a l’altre sense guia o direcció fixa/ 2 qui s’erra o desvia del camí de la veritat o de la llei moral”. Les dues definicions s’escauen a la protagonista, Júlia, fins i tot podríem dir al reste de personatges femenins. I errant, com els cavallers de l’Edat Mitjana, amb la connotació de noble, la protagonista ho és, sobretot quan es vol cuidar de la casa que deixa Cesc. Però sobretot, la paraula errant s’escau a la mateixa novel.la, que ha rebut la crítica d’”inacabada”, sense que per mi sigui res de negatiu.


Júlia, mare d’Agustina, el marit mort a la guerra, és, doncs, la “dona errant”, que s’ha embolicat amb un noi de l’edat de la seva filla. “Sabia que no hi havia res com els primers dies blancs de neu fresca sense cap petjada” (32). Això val en dos sentits: la joventut de David, i la puresa de la relació al principi. Al final de l’obra, com en somnis, Júlia veurà unes petjades en la neu, simbòliques. Moltes vegades, el que passa als protagonistes es projecta en l’exterior. L’anar contracorrent de Júlia i David, com l’anar contracorrent de la gent al metro. Les novel.les sempre poden fer aquestes coincidències poètiques. També hi ha motius que es repeteixen, físicament o “virtualment”, com el d’esclafar un got o trencar un mirall: “Quan es resignaria a la situació, quan li passaria aquell delit de recollir els bocins del vas que trencaren un dia, feia molts anys (129), diu un personatge femení referint-se al seu marit. Aquesta projecció en l’exterior, també es veu quan Agustina “en alçar els ulls al cel, el va veure al fons d’un tub”(54). També aquest personatge, observant un malabarista, sent que la seva vida és un joc malabar. Johnny, un altre personatge errant: “Tinc tirada a somniar que sóc algú, encara que me’n manca la fe”(77): com a la cançó de Tracy Chapman, Helena Valentí també volia ser algú, més que per les seves traduccions excel.lents, més que per ser la musa de Ferrater.

Hi ha un personatge molt especial, que segur que té relació amb això darrer: Cesc. Helena fou la noia, crec que alumna seva, que Gabriel va arribar a estimar més. Tothom sap l’afició a la beguda de Ferrater, que crec que es veu reflectida en el personatge de Cesc. Helena és lúcida: no confon la causa i l’efecte. Les crisis de Cesc són anteriors al beure, no és el beure que les provoca (61). Hi ha un fragment molt bell a la pàgina 98: “I el poeta que caçava imatges”. És ben bé així, un poeta. Just a la pàgina anterior, diu Johnny, per acomiadar-se d’Agustina: “Qui plora després riu”. He llegit alguna vegada: “You go to heaven once you’ve been to hell”, te’n vas al cel quan has estat a l’infern. Aquest mateix personatge pertorba molt per la manera com tracta Antònia sexualment, és el que algun crític ha anomenat “dirty realism”. Diu Adrià Chavarria: “Les obres d’Helena Valentí remouen l’estómac. La digestió és difícil”(157).

Això ho diu en aquesta edició sortida fa poc de La dona errant. Perquè aquesta autora és pràcticament introbable. Una gran traductora, en conec Una cambra pròpia de la Woolf, i més bona escriptora, aquesta és la seva segona novel.la de tres. Va morir massa aviat, com Montserrat Roig, la qual valorava molt la seva escriptura (“Helena, busca l’àvia a l’altra riba”, article al diari Avui del 14-XII-1990). L’obra és planera, sense deixar de ser exigent, no és ni buida, ni mandra, ni ignorant, que deia Austen. És dura, això sí.

Valentí, Helena, La dona errant. Mallorca: Lleonard Muntaner, 2008
Roig, Montserrat, Un pensament de sal, un pessic de pebre. Barcelona: Edicions 62, 1993.