Èquili qua! de Florenci Salesas
Fixem-nos en la portada, per començar. Hi surt un pobre pres amb la bola que el lliga al terra, la presó, però que al mateix temps es molesta a saludar-nos (empatia pura), tot aixecant-se la gorra de presidiari. La majoria de contes, d’aquest curt però dens llibret, fan referència a la manca de llibertat, els atavismes que mouen la nostra vida, i la nostra manca de voluntat per fugir-ne a vegades. O, simplement, fan referència a la necessitat de tocar de peus a terra com a condició per poder volar.

A El rampell de la senyora directora, una història amb molt d’humor –la clau de les històries es troba més en els detalls que en el conjunt –la directora acaba adonant-se’n que el que “a ella li va és ser subalterna”: no haver de pensar, de dirigir, de volar, de ser creativa, només ser més o menys automàtica. “La por a la llibertat”, he llegit alguna vegada. A vegades les feines que no fan pensar alliberen, també. No es pot matar tot el que és gras.

Aquest darrer conte es relaciona amb L’evasió: tres ocells de la selva busquen la llibertat d’una gàbia! La “llibertat” de ser protegits i alimentats, contra la vida sota risc de la selva. Què és millor, ser artista o tenir l’ofici d’artesà? L’home té tanta por de les forces desencadenades com de la presó.

Sputnik 3.5 és una història que no saps si plorar o riure. Quan portes massa temps volant, a l’espai, desitges poder tornar a la terra. Hi ha qui té por de no poder baixar mai d’un avió. Quin cinisme, quina barra, la dona del comandant. És una hipèrbole, que es carrega segons quins amors.

Ara vénen els contes més inclassificables, algun d’ells, com L’eruga del mar, escrits amb “escriptura automàtica”, em sembla recordar que ho deia l’autor. Aquest conte de l’eruga és prosa poètica, el més curt i dens de tots. L’eruga és, crec, una metàfora de la mort, la qual no pot creuar el mar, no porta a cap altra vida. Els seus pelets són un miratge, perquè es tracta d’una metàfora. “A mi l’eruga em fa por, m’esgarrifa, em té enamorat”, enamorat per aquella fascinació per la duresa de la vida (i per tant també de la mort) de la qual he sentit a parlar a Margarit. Vol cridar de la passió que li genera aquesta paret de frontó que és la idea de la mort. El final és el que permet desllorigar tota la història: l’eruga es va menjant la fulla de la nostra vida, “a poc a poc”. Se’ns menja a tots. Aquest conte és un deu.

Què és el que esteu esperant? és la història que es llegeix més per les referències a l’art, sobretot, que per la història en si. L’exhortació del principi és per dir que el lector no ha d’esperar que li ho donin tot mastegat. “El foc sempre crema, però no sempre”: és una il.lustració del que és obvi. Les idees artístiques cremen qui les veu o llegeix, però no sempre, evidentment cal que hom s’hi apropi. Del foc passa als clixés, amb una idea molt original: “els clixés són com les onomatopeies de la nostra vagància intel.lectual”. Perquè les onomatopeies reflecteixen de forma massa directa el soroll amb el qual s’identifiquen aquestes paraules, són doncs més properes als sentits, més elementals que les altres paraules, igual com els clixés, fets només per als qui no volen pensar. Continuant amb l’art “una bastonada seca, precisa, quasi artística”. Les idees artístiques sempre són com un llamp. Després ve la història del caníbal, en què l’explorador “lamentà moltíssim no haver-se subscrit a aquella revista” d’una secta, sembla, perquè li hauria permès d’anar al cel, si més no, en ser cuit i menjat pel caníbal.

El mar: “De fet és estrany que m’agradi una cosa que canvia tant de forma, que és tan impredictible i tan poc computeralitzable”: els núvols serien una cosa com artesana, i el que pot suggerir el sublim són les obres fetes a mà, per exemple. “A mi, per norma, el serialisme em fa sentir segur”: a tots ens passa, uns més que d’altres. “Aquesta deixadesa, aquesta inconsistència política del mar i els núvols fa que m’adoni que encara tinc alguns horitzons dintre el meu pesquis que són més enllà del que hom podria preveure d’un individu com jo”: o sigui algú que es mereix de transcendir, a qui li agraden el mar i els núvols, un romàntic, en definitiva.

Per últim El miserable 304, és, si més no, una història entre alegre i trista, però original, que t’allibera fent-te somriure.

M’adono com aquest llibret m’ha generat tants de comentaris com una obra de dues-centes pàgines. Potser perquè es tracta d’una prosa de fusta, molt densa, ja he parlat de prosa poètica. Espero haver-li fet una mica de justícia a aquest autor. Justa la fusta!

SALESAS, Florenci, Èquili qua! La Olla Express, 2008