La ciutat del fum de Vicenç Villatoro

Algú podria dir que Villatoro és, sobretot, un periodista molt conegut. Però les seves novel.les no ho són, té una obra un xic irregular, però el llibre que tracto aquí, i que llegeixo per segona vegada, una novel.la amb un romanticisme contingut, que m'ha arribat a fer posar la pell de gallina, és del tipus d'obres que jo prefereixo sobre les altres. Tot hi és contingut, també el sexe i la política.

És una història inspirada en Casablanca, amb un Rick, en Ramon Cardona (abans de la Guerra Civil Ricard Colomines) que torna a Terrassa vint anys després de l'inici de la guerra, exactament el dia abans del 18 de juliol, en què la ciutat s'aturarà per fer vacances col.lectives. Ricard Colomines ha passat de ser comunista actiu a guanyar-se la vida cantant en una orquestra pels pobles. Com el protagonista de Casablanca, té la seva Ingrid Bergman en Bruna Amat, la qual va perdre de vista amb la guerra, i s'ha acabat casant amb Pep Anglada. Com Humphrey Bogart, ell també serà "cornut i paga el beure", tot i que Pep Anglada també se'n podria sentir, de cornut. Amor sagrat, amor profà. La tesi més important d'aquest llibre: "es pot estimar doble si s'estima diferent"(149). Però també: "No és el benestar que fa la felicitat, sinó l'expectativa. I només te n'adones quan la perds" (124).

Hi ha una sèrie de motius amb missatge en l'obra (un equilibri perfecte d'acció i reflexió). El concepte de telepatia: tant Ricard com Pep, en un moment donat es comunicaran amb Bruna sense que ella digui les coses que hauria de dir. La telepatia: aquella "resposta a les necessitats inexpressades de l'altre" que constitueix bàsicament l'amor segons Eric Fromm. Com les interpretacions d'un text que fa el lector, exactament igual que un amant, del que no es diu, dels llocs buits, de les preguntes que genera el text...

També el concepte de casualitat, que un comissari nega que existeixi: i tant que sí que existeix, sol ser la base de la creació artística. En aquest sentit m'ha semblat molt enginyós aquest fragment de quan Ricard (de Rick!) es troba amb Bruna en sortir d'un concert:

- Hola.
- Hola.
- Què hi fas aquí?
- T'esperava.
- Ha passat molt de temps.
- No m'he passat tot el temps esperant-te. Només una estona. (96)
I també, el concepte de venjança, d'ull per ull, dent per dent dels jueus. Tota la història és una "roda", diu l'autor, en què un venja l'altre, l'altre l'un, de la mateixa manera que el dia i la nit, les estacions se succeeixen. Relacionat amb això, el determinisme. "El temps és només un escenari, un decorat", "les coses són culpa nostra. Dels personatges" (185). Quan abans havia dit, el Ramon Cardona, que si plou no surts de casa, el rerefons governa les nostres vides poc o molt.

I sobretot el concepte de grisor, de "la ciutat del fum", que vol dir això: conformisme, seguretat, grisor (amb connotacions negatives) contra l'alegria que tindran els tres protagonistes, malgrat tot.

Per acabar, el passat: "adonar-se de cop que la felicitat és memòria i no pas esperança, que viu en el passat, i no pas en el futur" (35). Com la lluna vista des de la terra, que no fa més que reflectir el sol del passat, els temps feliços.

Una obra bellíssima conceptualment i formalment. Formalment sobretot pels fragments inclosos de les cançons que canta Ramon Cardona. Naturalment, la millor: "As time goes by" (1931), de Herman Hupfeld, dins Casablanca. També per la cita extreta de L'odissea -Penèlope seria Bruna, Ricard seria Ulisses-, i la d'"El llibre d'Ester", de la Bíblia, que ens fa adonar de la dificultat d'elecció de la Bruna, que ho té, mai més ben dit, tot alhora.

Villatoro, Vicenç, La ciutat del fum. Barcelona: Cercle de Lectors, 2002