Ningú ha escombrat les fulles de Jordi Llavina

Dels divuit contes que integren aquest llibre, me n'han arribat molt sobretot vuit. De la resta, n'he extret algun pensament aquí i allà. I és que aquests contes són com gespa envoltada de fulles seques, ningú no ha escombrat les fulles per a nosaltres, cal que passem el "rasclet" per entendre'ls. S'han de llegir amb molta atenció, perquè són plens de detalls significatius.

El primer de tots, per exemple, es titula "El rascle". Un home recull les fulles seques amb aquesta eina, i, juntament amb les pertinences de l'antiga parella ("els apunts d'ella de la carrera", fulles també), ho crema tot al jardí. Les fulles seques simbolitzen el passat que vol destruir. Però abans, ja ha admès que la consciència és "una mena de congelador" que deu "amagar vidres vius de les coses que s'han anat trencant els últims anys" i que "algun dia, rememorats com una paraula gairebé oblidada, mostraran a la llum intacta la seva capacitat de ferir" (11). Per exemple, en llegir un poema, en veure un quadre, en escoltar una música: el congelador és l'inconscient.

D' "El senyor Raburé i les bessones", no vull explicar el final, només dir que el títol de la narració, com sol passar amb els poemes, hi és molt important. I que la coincidència dels germans es repeteix al llarg del llibre. Me n'arriba un tros: "Sembla que vagi girant amb la ma un mirallet per fer la rateta" (67), per dir com el protagonista prova d'ocultar la realitat a la seva parella.

La història que més m'ha enganxat i colpit és "A l'oest de Míkonos". Si no l'heu llegida, no continueu, perquè parlo del final. Com aquell qui no diu res, després de ser abandonat per la seva parella, el protagonista fa: "potser els hauríem d'anar a denunciar a la policia" (86). És la resposta inconscient a un desig que ningú no pronuncia: hauria de ser prohibit de deixar algú, de fer mal, sense tornar a l'època de la Inquisició. Però poques persones són fidels per naturalesa. L'altra li diu: "-No diguis més tonteries".

"El viatge de noces" posa un punt de contrast amb aquesta idea, el protagonista abandona la seva parella a la carretera ("S'agradava. S'agradava molt. No podia pensar en res més que no fós la bellesa del conjunt") (156). Suposo que a una persona tan frívola poc mal li podia fer deixant-la... "No la suportava. I pensava deixar-la allà mateix". Per altra banda, en aquest conte hi surt un poema de Machado: "Por todas partes te busco/ sin encontrarte jamás,/ y en todas partes te encuentro/ sólo por irte a buscar". La intenció del poema és pretesament amorosa, jo només hi sé projectar les paraules de Forster a Howards End: "Les visions no ens vénen quan les busquem, però pot ser que ens vinguin mitjançant la recerca", o sigui, jo ho aplico a la creació, però suposo que es pot connectar amb l'amor també.

"La boca de la balena": igual com a T.S. Eliot, "April is the cruellest month", perquè les llavors protegides per l'hivern surten a fora, i es troben amb la crueltat de l'exterior, la balena sembla que metaforitzi l'amagatall del qual el nen que no vol créixer no vol sortir. La confusió entre el Bernat i el Marc, cosins, serveix per què el protagonista reflexioni sobre el síndrome de Peter Pan, que ja havia introduït amb la referència a Michael Jackson. És veritat que hi ha gent que no creixi, interiorment i exteriorment ( a "Ull de tigre": "Una aparició de l'eterna joventut" (131): hi ha persones així, com el retrat de Dorian Gray, però sense trampa). Tots els nens volen créixer, tots menys un, crec que diu el llibre de James Barrie, nen que crida l'atenció per poc convencional.

"L'olor", és una història molt trista de desamor: l'únic que li queda al protagonista de la relació amb un home és l'esperma a la pell, ja que expressament no s'ha dutxat. L'olor és la voluntat de fer durar l'amor al màxim.

"La veïna": curt i bo. Jo és que m'hi he vist reflectida fins els peus. No continueu si no l'heu llegit! És una història que se solapa a una altra: quan el protagonista en té cinc, i quan en té trenta-cinc, s'enamora exactament igual, de dues persones diferents, és com un amor que n'inclou un altre, com passa amb les nines russes. Bellíssim. L'amor antic no s'acaba de perdre, com l'energia, transformat en el nou amor.

Per últim, la història més optimista de totes, l'última, "Mig dia i una nit a Limeuil". La parella protagonista es veu reflectida en el món exterior, en la confluència de dos rius. És per associació d'idees, cal llegir-lo.

I entre tantes històries: la protagonista d' "El segell", acomiadada del seu programa de ràdio per la poca audiència (Jordi Llavina havia treballat a Catalunya Cultura, em sembla).

Una cosa curiosa: "el cèlebre vers i mig que diu l'home no plora pels ulls, plora pel sexe, i és amarg plorar sol" (56) és de Palau i Fabre. Ho dic per l'obra Haceldama, on hi diu Blai Bonet: "Escriure és plorar sol". Fer crítica també.

Llavina, Jordi, Ningú ha escombrat les fulles. Badalona: Amsterdam, 2008