El sol de la tarda de Robert Saladrigas

Pobre de tu si als ulls del teu amor
mai no has vist el somriure d’una puta.
(Joan Margarit, “Mala mar” dins SERRATMÔ)

Delmir Visa, pintor i dibuixant de còmics, es va casar amb Maria de la Pau per fugir de la pobresa, i com que era una noia de classe alta, la respectava, però es permetia de desfogar-se amb prostitutes, quan encara no s’havien casat. És una d’aquelles coses dels homes, que, personalment, mai entendré. Amb ella ha arribat als seixanta anys, tot i que s’havia mig enamorat de Laura, molt més jove que ell.

I ara, a la tardor (de “tarda”) de la seva vida coneixerà una dona casada de quaranta-sis anys, de Grècia, Aliki, que el farà experimentar el que mai havia fet amb la seva dona en el terreny sexual. Pràcticament tot el llibre, apart d’alguns flash-backs i reflexions, es basa en descriure les seves relacions, d’una impudícia creixent. Paral.lelament, també es descriu l’evolució de la seva obra artística: tractarà el tema de la tauromàquia. Al final resultarà que l’obra té una relació fonamental amb la seva vida, que deixo pels lectors. Per cert, Aliki parla de com pels artistes és més important la supervivència en l’obra artística que no en els fills. No m’ho hauria plantejat mai així, però ho subscric, crec que és el millor al que pot aspirar un artista.

El que passa és que a Delmir, ni fills, pel que fa a estimar, que en té, ni dones: és força incapaç, primer, de declarar-se a la dona, a continuació, d’estimar Laura, i ja no diguem Aliki. Després de fer l’acte sexual (en diu fer l’amor), una de les primeres vegades, ella li diu: “digues que m’estimes”, i ell emet un so confús, covard. Es comporta com tants altres homes, i en això aquest llibre hi toca molt. “El mal de les dones és que sempre s’enamoren, fins i tot quan no fas res per il.lusionar-les” (102). Aquesta frase del fill de Delmir és lamentablement molt lúcida.

“Els egipcis, quan el rei mor, diuen que entra en la línia de l’horitzó” (170). Com el sol de la tarda quan es pon, el qual acostuma a ser molt esplendorós. Delmir acabarà deixant Aliki, perquè ha arribat al màxim amb ella, i se sent mort. Mai ha estimat sense reserves cap dona. Però l’art el consola. Ha trencat el cordó umbilical amb la pobresa de petit, i ara trenca el cordó umbilical amb Aliki, dona a la que, com a tal, li és impossible de separar “la passió de la tendresa” (251). Però la resposta d’Aliki no és agressiva, quan la deixa. L’autor del llibre se la treu de sobre amb una gran facilitat, ja no cal dir el protagonista. A la vida real crec que li hauria costat una mica més. He de dir que el final no és cap sorpresa: l’havia anunciat el protagonista d’entrada.

Una mostra de com es pot fer alta literatura amb un tema impúdic, que n’és molt:

Aquell era era el pinacle de la natura feminal, l’eix a l’entorn del qual girava l’existència de la dona Aliki, la boca del seu cos, el focus de calor animal, el conducte de desguàs, la deu de plaer, la criatura amb activitat autònoma que sintetitzava en el seu panteix el secret de la concepció i la condemna al no-res (253).
Què hi té a veure aquesta història amb l’autor, Robert Saladrigas? És un misteri. Del 1986 al 1991, escriu aquesta obra planera però elevada alhora. I diu al penúltim full el protagonista:

Però abans caldrà decidir la qüestió primordial de la perspectiva. ¿Accentuar el dramatisme de l’escena resolutiva de manera que l’espectador s’adoni de fins a quin punt l’artista hi és involucrat, o bé aconseguir el mateix efecte pel procediment de fer veure que ha existit la voluntat de distanciar-se’n per tal de desdramatitzar-la? (266).
Jo crec que l’autor ha trobat un punt mig, i ha enfocat ara el rerefons, ara el primer pla, alternativament, com li ha convingut. Però ell mateix ha dit alguna vegada: “va néixer en mi la passió obstinada, que encara m’arbora per dins, d’escriure mentides com si fossin veritats. ¿És que tal vegada es pot definir de cap altra manera la literatura de ficció?”(de la biografia de Saladrigas a l’AELC, a internet). Hi ha qui divergeix amb aquesta definició, però aquesta en tot cas indica el grau petit de realitat del que ens narra aquest excel.lent autor. O no.

Saladrigas, Robert, El sol de la tarda. Barcelona: Proa, 1992.