El sol de la tarda de Robert Saladrigas

Pobre de tu si als ulls del teu amor
mai no has vist el somriure d’una puta.
(Joan Margarit, “Mala mar” dins SERRATMÔ)

Delmir Visa, pintor i dibuixant de còmics, es va casar amb Maria de la Pau per fugir de la pobresa, i com que era una noia de classe alta, la respectava, però es permetia de desfogar-se amb prostitutes, quan encara no s’havien casat. És una d’aquelles coses dels homes, que, personalment, mai entendré. Amb ella ha arribat als seixanta anys, tot i que s’havia mig enamorat de Laura, molt més jove que ell.

I ara, a la tardor (de “tarda”) de la seva vida coneixerà una dona casada de quaranta-sis anys, de Grècia, Aliki, que el farà experimentar el que mai havia fet amb la seva dona en el terreny sexual. Pràcticament tot el llibre, apart d’alguns flash-backs i reflexions, es basa en descriure les seves relacions, d’una impudícia creixent. Paral.lelament, també es descriu l’evolució de la seva obra artística: tractarà el tema de la tauromàquia. Al final resultarà que l’obra té una relació fonamental amb la seva vida, que deixo pels lectors. Per cert, Aliki parla de com pels artistes és més important la supervivència en l’obra artística que no en els fills. No m’ho hauria plantejat mai així, però ho subscric, crec que és el millor al que pot aspirar un artista.

El que passa és que a Delmir, ni fills, pel que fa a estimar, que en té, ni dones: és força incapaç, primer, de declarar-se a la dona, a continuació, d’estimar Laura, i ja no diguem Aliki. Després de fer l’acte sexual (en diu fer l’amor), una de les primeres vegades, ella li diu: “digues que m’estimes”, i ell emet un so confús, covard. Es comporta com tants altres homes, i en això aquest llibre hi toca molt. “El mal de les dones és que sempre s’enamoren, fins i tot quan no fas res per il.lusionar-les” (102). Aquesta frase del fill de Delmir és lamentablement molt lúcida.

“Els egipcis, quan el rei mor, diuen que entra en la línia de l’horitzó” (170). Com el sol de la tarda quan es pon, el qual acostuma a ser molt esplendorós. Delmir acabarà deixant Aliki, perquè ha arribat al màxim amb ella, i se sent mort. Mai ha estimat sense reserves cap dona. Però l’art el consola. Ha trencat el cordó umbilical amb la pobresa de petit, i ara trenca el cordó umbilical amb Aliki, dona a la que, com a tal, li és impossible de separar “la passió de la tendresa” (251). Però la resposta d’Aliki no és agressiva, quan la deixa. L’autor del llibre se la treu de sobre amb una gran facilitat, ja no cal dir el protagonista. A la vida real crec que li hauria costat una mica més. He de dir que el final no és cap sorpresa: l’havia anunciat el protagonista d’entrada.

Una mostra de com es pot fer alta literatura amb un tema impúdic, que n’és molt:

Aquell era era el pinacle de la natura feminal, l’eix a l’entorn del qual girava l’existència de la dona Aliki, la boca del seu cos, el focus de calor animal, el conducte de desguàs, la deu de plaer, la criatura amb activitat autònoma que sintetitzava en el seu panteix el secret de la concepció i la condemna al no-res (253).
Què hi té a veure aquesta història amb l’autor, Robert Saladrigas? És un misteri. Del 1986 al 1991, escriu aquesta obra planera però elevada alhora. I diu al penúltim full el protagonista:

Però abans caldrà decidir la qüestió primordial de la perspectiva. ¿Accentuar el dramatisme de l’escena resolutiva de manera que l’espectador s’adoni de fins a quin punt l’artista hi és involucrat, o bé aconseguir el mateix efecte pel procediment de fer veure que ha existit la voluntat de distanciar-se’n per tal de desdramatitzar-la? (266).
Jo crec que l’autor ha trobat un punt mig, i ha enfocat ara el rerefons, ara el primer pla, alternativament, com li ha convingut. Però ell mateix ha dit alguna vegada: “va néixer en mi la passió obstinada, que encara m’arbora per dins, d’escriure mentides com si fossin veritats. ¿És que tal vegada es pot definir de cap altra manera la literatura de ficció?”(de la biografia de Saladrigas a l’AELC, a internet). Hi ha qui divergeix amb aquesta definició, però aquesta en tot cas indica el grau petit de realitat del que ens narra aquest excel.lent autor. O no.

Saladrigas, Robert, El sol de la tarda. Barcelona: Proa, 1992.

El silenci de Gabriel Janer Manila
Aquesta obra es diu “El silenci”, però no calla. Denuncia els crims de la Guerra Civil, en començar, i continua, de manera “sorda i constant”, que deia Raimon, denunciant la mentalitat mesella, reprimida, hipòcrita i interessada de la societat mallorquina posterior a la guerra.

Ho fa a través de Caterina, filla de padres assassinats pels franquistes, que se la queda la seva tia, Dona Maciana. El posicionament de l’obra és doncs, a favor de les esquerres, i Caterina serà rebel, al costat d’una tia que només sospira perquè la seva neboda no es casi, com ella, i es cuidi d’ella en la vellesa. Hi ha com a mínim tres al.lusions al silenci en l’obra:

“Caterina callava. Dona Maciana se sentia despullada davant aquells ulls desconcertants; desarmada, volia endevinar el que s’amagava sota aquelles ninetes... i la resposta, el silenci” (26).
La nena desconfia de la seva tia, amb raó. És de la banda contrària als seus pares. En segon lloc, Dona Maciana serà víctima del seu propi silenci: no voldrà, per un pudor exacerbat, avisar el metge davant d’un mal al pit, que la portarà a la mort. Per últim, la societat, en general, que viu sotmesa, humiliada, en silenci.

Una societat de “blocs massissos i compactes de pedra negra, esboldregats, severament abstractes (...). Era el mes d’abril i la terra esclatava coixos i baldats. Era el mes d’abril” (19). És el contrast entre la bellesa de la primavera i la duresa de la postguerra. Més tard:

La mateixa gent que omplia els caminals per anar a combregar o seguia la processó remugant parenostres. Que xifrava l’esperança en el futur perquè ignorava que els cants més bells sorgeixen dels desesperats (63).

El dolor com a motor de l’art, vet aquí. I és curiós com aquest dolor, que podria confondre’s amb el de l’art social, no ho fa. De fet, cap al final hi ha un fragment amb molt d’humor, en un recital de poesia, en què l’autor, que, per cert, té molt de poeta, se’n fot dels poetes socials:

Els caganius, que escrivien poesia social perquè eren lletjos, digueren que allò era una merda (137).
Divorci estètica/ poesia social, doncs. També se’n fot de la barroca, de la de la llengua, de la poesia tronada, en definitiva. L’obra és duríssima, però elevada malgrat tot: Janer Manila és d’una certa aristocràcia en el fer, d’una gran categoria, malgrat situar-se en les esquerres. No és un bramador dels que corren, llavors i ara.

Pel que fa a una certa poesia: “L’aire rovellat i raspallós” (163) indica una opressió, una falta de llibertat en un element, l’aire, que normalment comporta lleugeresa, amplitud. L’escriptor projecta el que passa en el rerefons de l’escena, segurament. Per altra banda, “Les dents, mal compostes, tenien tota la gràcia d’una rosa i la subtilesa d’una rebel.lió” (124). La rebel.lió és sempre una qüestió espiritual, d’aquí la subtilesa.

El llibre, curt però dens, augmenta molt la força cap al final, en el sentit de denunciar aquest silenci. A la pàgina 139, es denuncia la hipocresia de la gent que va pel món dient coses com “l’estim com a una filla”, quan l’únic que els importa a la vida són els diners i d’altres coses materials, en definitiva.

La fantàstica, la gran Caterina, rebel de forma latent fins ara, cap al final del llibre té aquest diàleg amb el seu enamorat, que no s’ha volgut aprofitar d’ella, perquè s’hi vol casar:

- Et faig riure perquè t’he respectada, veritat?
- No, Joan. Et respectes a tu. Necessites una dona intacta per
esser feliç, per continuar aquest món que et donen fet, aquesta vida eixorca, aquesta buidor (...) (158).
Caterina vol lluitar contra el que passa unes pàgines més enllà, en què una noia que ha quedat embarassada, sense cap mala intenció, és forçada per la seva mare, “Beneita. No en trobaràs mai pus, d’home que et vulgui” (162) -ja és tot dit-, a avortar i morir a causa de l’avortament. Avui en dia una dona, al nostre país, no avortaria per això, però segueixen havent-hi raons tan injustes com aquesta per les quals un home no vol una dona. Necessitem personatges com Caterina, per fugir de la nostra petitesa.

Aquest és el segon llibre de l’autor, i val molt, suposo que us n’heu adonat. A mi m’ha capgirat opinions que jo donava per segures, almenys m’ha fet pensar que les coses sempre es poden veure des de més d’un cantó. Per cert: llibre trobat al magatzem de la biblioteca, sense escobertar, amb el codi de barres esborrat, creieu que s’ho mereix?

Janer Manila, Gabriel, El silenci. Palma de Mallorca: Editorial Moll, 1980.

La dona silenciosa de Monika Zgustova

Si, des del meu punt de vista, Kundera és un deu (i un déu), sobretot pel que fa a les reflexions que sorgeixen en la història, Zgustova és un nou. Però pel que fa a l’art d’atrapar el lector, que no puguis deixar el llibre, Monika Zgustova és un autèntic deu. És evident que Kundera l’ha influenciat, és el seu mestre després de les traduccions que n’ha fet, però té la seva pròpia força. És un autèntic honor per Catalunya de poder comptar amb ella. Si s’ha de fer cas del que diu dels exiliats, ella no pot haver estat prou feliç aquí, però el fet que escrigui directament en català demostra com s’ha integrat. Llàstima que, per a un personatge de l’obra, la Costa Brava és situada a Espanya.

En el més pur estil Milan Kundera, les accions s’entrecreuen en l’obra: per parlar de la protagonista del llibre, Sylva, la dona silenciosa, pot fer-ho ella mateixa o un narrador omniscient. Té l’edat del segle, com la Maria de Heimat, i viurà tot el que el segle durà a Praga. Per altra banda, el seu fill Jan, exiliat, també narrarà les seves peripècies. Permanentment enamorat d’Helena, no trobarà cap dona per substituir-la als Estats Units. Hi ha un detall que certifica com l’estima:

Vaig passar la pel.lícula assegut com un tros de fusta, i només al final de tot vaig gosar fer-li una breu carícia a la mà amb la punta dels dits (114).

“La timidesa és el garant del veritable amor”, deia amb molta saviesa Carles Riba. Els nois, els homes que van massa al gra, és que no estimen. És així i ja està, amb les excepcions que calguin.

I de la timidesa del fill, passem al silenci de la mare, Sylva, que el seu amant, Andrei, compararà amb les pedres d’un riu:

Les pedres duren, l’aigua flueix, les pedres callen, l’aigua remoreja (146).
Sylva, callada, sobreviu al llarg del segle, Andrei fa mil voltes i ves a saber com acaba. Ella no podrà resistir el que el segle ha fet amb tots dos al final.

N’havia estat d’un professor particular seu, Petr, però fou casada per la força amb un aristòcrata com ella. Petr era un motiu de gelosia pel seu marit. Aquesta gelosia el porta al suicidi, la qual cosa no és més que una sortida de la trama novel.lística, perquè Sylva torni a estar sola. I aleshores ve quan els nazis ocupen Txecoslovàquia, i a ella l’obliguen a declarar-se ciutadana del Reich, si vol sobreviure. Més tard, els comunistes l’obligaran a subscriure el poder rus, també per la força, i em sembla que no aconsegueixen que denunciï possibles dissidents. El que passa aquesta dona és un autèntic calvari, i més perquè el seu amant, Andrei, l’envien al Gulag, que és com els camps de concentració nazis, a fer treballs forçats, i no en sap res en uns trenta anys. La duresa del comunisme és retratada amb exactitut: els professors són enviats a les fàbriques, les cues per comprar són inacabables, i, ja se sap quin és el concepte de bellesa d’un comunista:

els comunistes mai no s’han preocupat per aquesta mena de bellesa, gairebé sembla com si els fes por –com temen l’humor i la ironia, per exemple (...) Només milers d’edificis uniformes, insípids i avorrits, amb aire provisori, testimoniaran, davant de les futures generacions, l’amargor d’unes vides tedioses, uniformement malaguanyades(345).

Aquest mal gust comunista és el que explica que la Sagrada Família no tingui cap importància per a ells, actualment, i a Catalunya. Massa original, massa bella, massa perdurable, massa manufacturada. Per tot això ha de caure.

En canvi, per a Sylva, la bellesa és molt important, sigui en un gerani al balcó, sigui pel record d’Andrei com “la primera estrella al cel que fosqueja”(294), sigui en l’enumeració “espelma...flor...copa”(347). I també la memòria: davant d’una dona que es diu Olvido: “Olvido... oblit... ¿no seria més bonic dir-se Memòria? (75). I és que com tot artista, Monika Zgustova sap la importància de la memòria, sobretot la inconscient, la involuntària, en la creació.

Per altra banda, el seu fill té dificultats per trobar la felicitat als EEUU. “La felicitat és que algú ens comprengui”, li diu un amic. La seva dona, en canvi, l’obligarà a casar-se i a deixar la seva vida universitària per una casa amb piscina, i, sobretot, molts marcs daurats. Ell li acabarà fent maltracte emocional, en forma d’indiferència, el maltracte més corrent actualment.

Com a conclusió, hi ha una una imatge que serveix per retratar la dificultat de les decisions en temps de guerra:

-¿I què s’ha de fer, doncs?- vaig preguntar.
-Pensar en el que pot aportar cada cas, qualsevol decisió. Com quan jugues a escacs (238).

Aquesta seria la típica imatge Kunderiana. I no només serveix per al temps de guerra, en el fons. Sempre he considerat els escacs una qüestió molt difícil, però ara crec que exercir la crítica amb encert també és propi de “nens extraordinàriament intel.ligents de totes les edats”, com suggereix Harold Bloom. Puc afegir una cosa més: la crítica sempre ha de ser a l’altura de l’autor que es comenta, i gairebé ha de ser tan brillant com ell, o més.

És una obra pessimista, dura, però bellíssima. En algun lloc es diu, no recordo on, que “poques coses en la nostra vida depenen dels nostres desigs”. Almenys per a Sylva, sembla que gairebé cap, determinisme doncs. Hi ha molts d’altres detalls amb molt d’interès, però que si els explico puc extingir el plaer lector. L’obra té relació amb Jo he servit el rei d’Anglaterra, de Hrabal, que també narra les peripècies d’un cambrer al llarg del segle a Txecoslovàquia, però amb un to humorístic en aquest cas.

Zgustova, Monika, La dona silenciosa. Barcelona: Quaderns Crema, 2005.

La tragèdia de cal Pere Llarg. Aiguafort d’Eduard Girbal Jaume
Segons Joan Margarit, els seus Aiguaforts són “unes escenes immobilitzades en blanc i negre -o sèpia- en la meva memòria sentimental que he mirat de traslladar-les al poema amb la mateixa austeritat que en el camp de la plàstica té aquesta tècnica, amb un mínim de recursos lingüístics i retòrics”(11). Recursos que en l’obra que tractem consisteixen, sobretot, i amb una gran originalitat, en la inclusió d’adagis populars, allà on més toca. Eduard Girbal és tan propens a posar adagis com alguns escriptors són propensos a incloure cites als escrits, demostrant sempre una gran cultura i saviesa popular. El que fa més por és pensar que una tragèdia com aquesta pugui arribar a ocórrer, si sempre hi ha un adagi que es refereixi al que acaba de passar, lògicament possible, per tant.

De totes maneres, i per fort que sigui tot plegat, per denominar-ho tragèdia hi ha d’haver almenys un mort, que hi és, però en general sembla més un drama que una tragèdia, des del meu punt de vista. No se n’escapa ningú, però la Custòdia, la protagonista, s’assembla, en una rebel.lió sense límits, amb Il barone rampante d’Italo Calvino, que s’enfila als arbres per no tocar de peus a terra, per fugir de la realitat. I és que, si el que fa la Custòdia ho fés un home, segur que no li dirien “el gran barjaula”.

De casa bona però en mans dels seus oncles, la casen per la força, per interessos econòmics. I ja se sap el que en diu Thomas Hardy a Far from the madding crowd (ho faig de memòria) : “L’home accepta el matrimoni perquè sense matrimoni és impossible la possessió, i la dona accepta la possessió perquè sense la possessió és impossible el matrimoni”. La Custòdia fa una fugida endavant, i de mica en mica es va embolicant, i tot i el rebuig frontal d’entrada, retreient al jove Pere Llarg que només s’hi ha casat per diners, acaba claudicant i destruint la poca passió que el Peret li hagi pogut demostrar. És brutal, se’n desenamora de cop, un cop l’ha posseïda, el molt dolent. Com molt dolenta és tota la seva família, només darrere els diners.

La crítica ferotge continua. Així com la Custòdia, la Pere Llarga per matrimoni, mai deixarà de ser rebel, protestona i impertinent, mireu què se’ns explica dels seus oncles:

-Cuita, Magina, cuita! Trau-me aquest diable de botines, que estic mort de peus!

La seva mitja taronja s’agenollà sol.lícitament al seu davant i procedí a descalçar-lo amb una llestesa i cura tals (...) (53)
O sigui que l’alternativa a la Custòdia consisteix a ser casta, obedient i silenciosa, o com diu el narrador cap al final:

Tot el veïnat en pes –aquell veïnat reduït, pacífic sempre i sempre endormiscat, homes i dones, xics i grans- s’era arborat en santa indignació (...) (267).
Aquest comportament, mesell i lladrador alhora, tindria a veure amb la mentalitat de buscar “seguretat davant la pobresa, la malaltia, la violència i la grolleria; i, com a conseqüència, de l’alegria” (Forster 229).

Si hi ha algú que, tot i la maldat generalitzada de tots els protagonistes del llibre, desperti sempre una certa simpatia és la Custòdia, la Pere Llarga. S’assembla una mica a Madame Bovary, però molt més bèstia.

Al caire mateix de l’abim que l’atreia i fascinava, ans de llençar-se a la buidor mortal de l’amoralitat –la que no es passa més que caient i davallant, i a través la qual jamai hi torna a haver ascensió possible (...) (203).
A mi em sembla que l’aiguafort aquí es torna massa blanc o negre, no crec que qui s’enfonsa ho faci sempre sense remei. La vida desmentiria l’art en aquest cas.

Aquesta gran obra dels anys vint, i gran desconeguda per escandalosa, és a l’altura de l’autora a qui el mateix autor dedica el llibre, Caterina Albert o Víctor Català. Feia temps que un llibre no m’arrossegava com aquest. Acció, sí, però sempre alta literatura. Josep Pla, com sortint de trascantó, deia que n’admirava la prosa, en català prefabrià. Enric Casasses l’ha redescobert, amb gran encert. I és que no és difícil de trobar semblances d’aquesta obra amb el món tal i com el coneixem, per molt carregades que estiguin les tintes.

Girbal Jaume, Eduard, La tragèdia de cal Pere Llarg. Aiguafort. Barcelona: Edicions de 1984, 2006

Margarit, Joan, Aiguaforts. Barcelona: Columna, 1995

Forster, E.M., Maurice. Barcelona: Columna, 1988.

Paradís d’orquídies de Gabriel Janer Manila

No he llegit mai res de la Maria de la Pau Janer, però ho hauria de fer, per comparar-la amb l’autor d’aquest llibre, el seu pare. Sembla que aquest autor ha escrit coses molt bones, va tenir una entrada de cavall sicilià, i actualment no se’l coneix gaire, és un bon anticànon. Pel que fa a aquest llibre, cap recança. El nivell és molt alt. De fet, el llibre en qüestió és un paradís d’orquídies en ell mateix, un terreny habitat de flors precioses.

A les flors del balcó els parla na Teresa, un balcó que és la finestra oberta de tot llibre, per la qual cosa també es dirigeix als lectors, en parlar a les flors. “Només em queden, finalment, les paraules. El pacte amb les paraules. I el vostre silenci”(55): l’equilibri que ha de trobar el lector entre parlar, interpretar, i callar. “M’espanta, el silenci, perquè és com fugir de les paraules. Encara que sé del cert que forma part del llenguatge, ocult en l’estructura secreta dels mots”(56): els mots d’un vers, per exemple, que deixen molt d’espai buit, de “silenci”. Na Teresa és un dels tres fills de na Constança i el seu marit, el qual mai no anomena pel seu nom, que jo recordi. I és que el protagonista no és ell, sinó el germà de Constança, que n’està enamorat d’ella, així com ella d’ell.

Però com que es tracta d’incest, na Constança reprimeix aquest amor, i es casa, i fingeix amor pel seu marit, i hi té tres fills. El seu germà, l’oncle Guillem, es tanca en una habitació on s’engreixa, fins que mor. “L’amor sempre sorgeix com una revolta”, “però les revoltes, sovint com les antigues fotografies, acaben esvanint-se lentament”(29), per desgràcia. De totes maneres, això darrer valdria més per l’amor de na Teresa amb n’Andreu, “l’amor, estrepitosament fràgil”(107), perquè l’amor de Guillem i Constança, potser per la seva impossibilitat, té una força més gran.

És un amor perdurable, tot i que Constança vol anestesiar els sentiments. La relació és com la d’un insecte amb una orquídea, perquè l’orquídea és la metàfora de na Constança, i per això, perquè és una relació amb una metàfora, imaginària, és platònica, “una palla mental”, diria algú.

La flor d’algunes orquídies, com les del gènere Ophrys, anomenades per això abelleres, imiten la forma de la femella del insectes pol.linitzadors, els quals en intentar copular amb la flor se’ls enganxa el pollinium al cap.
(de la Viquipèdia)El marit de Constança, per altra banda, tampoc té una relació real amb la seva dona, que només fingeix, com l’orquídea. La imatge dóna molt de sí, doncs.

Hi ha un contrast entre l’amor invencible, literari, dels dos germans, i el de n’Andreu i na Teresa, més realista. Em convenç aquest equibri.

Com que l’autor és doctor en pedagogia per la Universitat de Barcelona, el tema de l’ensenyament és present amb n’Àgueda, parella del germà de Teresa, Joan, que és professora després d’alumna brillant. “Mens agitat molem”: “La convicció que la cultura era capaç d’aixecar la la consciència dels pobles”(68). Quan vindrà la Guerra Civil, n’Àgueda serà treta de la seva feina, per ser tan ideològicament avançada.

És un llibre curt, massa curt, com curtes en el temps són les relacions frustrades, encara que en el cas de l’oncle Guillem perduren en una metàfora, que és el mateix que dir que perduren en la literatura, el millor antídot contra la “vita detestabilis".

Janer Manila, Gabriel, Paradís d’orquídies. Barcelona: Columna, 1992

El temps de les cireres, de Montserrat Roig
La casualitat ha fet que jo m’hagi llegit aquest llibre quan l’agitada primavera s’acaba i comença l’estiu amb la seva calma, el que es pot anomenar “el temps de les cireres”. Seria el pas de l’adolescència a la primera maduresa, encara joventut. Segurament que ve a ser l’època de la vida que correspon a Natàlia, el personatge més important del llibre. Llibre que, per altra banda, no té pràcticament argument, és com una càmera fotogràfica que retrata els integrants d’una família, sense jutjar-los, que ho faci el lector, sembla que digui la narradora.

Cap al final del llibre, a la pàgina 232, algú diu a Natàlia: “t’ho mires tot com un espectacle” “¿Potser per això havia triat la fotografia?”. Es tracta d’una obra realista, massa per al meu gust. Per la seva manca de fil argumental, es fa menys atractiva, pel record que en tinc, que la seva obra com a articulista a l’Avui, el seu Dietari obert, 1990-1991, que va fer fins que va morir. Personalment, aquesta obra em recorda la pel.lícula El ball, d’Ettore Scola, ningú en surt ben parat, tot és més aviat esperpèntic i depriment, les parelles no tenen gens de romàntiques.

Per exemple, la parella del germà de Natàlia, Lluís, casat amb Sílvia, la qual obliga a deixar el ballet com a condició per casar-s’hi. I ella deixa el ballet, però ja pot dir orgullosa “el meu marit!”. Hi ha moltes dones per les quals és un motiu d’orgull poder dir això, ho dic per experiència, i perquè Marcelle Sauvageot, a Deixa’m, hi dedica al voltant d’una pàgina, àcidament.

Fugint una mica del realisme –el seu dietari es dirà també Un pensament de sal i un pessic de pebre, el que vol dir que Montserrat Roig administra la picantor amb saviesa- hi ha dues referències a Marcel Proust. Quan Natàlia torna d’Anglaterra, país al qual havia marxat coincidint amb l’execució d’una persona per part del règim franquista, es troba que hi acaba d’haver l’execució de Puig i Antich: “això és com allò de la madalena d’en Proust, aquesta mort, ara que torno...”(14). Com se sap, la madalena de Proust és allò que desperta la memòria involuntària i fa anar a “la recerca del temps perdut” al protagonista de l’obra, només pel gust d’aquesta madalena.

L’altra referència a Proust: “amb ell en Joan Miralpeix havia après a estimar les coses no pel que eren sinó pel que significaven” (188): és la diferència que hi ha entre tenir una obra d’art penjada a la paret de casa, i sols això, en comptes d’entrar-hi, entendre-la i vibrar amb l’obra, encara que no sigui teva.

La Natàlia, que va fugir per no haver de cuidar la mare i per un avortament (descrit amb una gran cruesa, per cert), quan torna dotze anys més tard, diu que “tenia por que arribés el temps de les cireres. I per a voler el temps de les cireres cal tenir fe que un dia arribarà”, cosa en la qual ella no té fe, doncs. És massa independent i atrevida per conformar-se amb la quietud de l’estiu. Però sorprèn el convenciment que té a l’hora d’avortar, i més en aquella època.

En una reunió de dones sense els respectius marits, a casa de la Sílvia, una d’elles, en plena borratxera, “digué a la Sílvia en veu molt baixa, que, als homes, més valia tenir-los en figura que no a fora”, o sigui, figurativament, no realment, com vindrà a dir uns anys més tard en el títol del llibre Digues que m’estimes encara que sigui mentida Montserrat Roig. L’altra replica: “jo amb l’home fora sóc ben feliç”!

Sense haver llegit cap més novel.la d’aquesta autora, la prefereixo com a articulista, però val la pena igualment de llegir aquesta obra. L’única diferència entre llegir un llibre de Física, tal i com deia una professora meva, i llegir aquest llibre, és que en el primer cas només aprendrem una ciència, en el segon moltes coses interessants per a viure i com a persones.

Roig, Montserrat, El temps de les cireres. Barcelona: Cercle de Lectors, 1992.

L’amor boig de Pere Rovira
Aquest exemple d’anticànon és un cas com el de Contra el silenci de Ramon Folch i Camarasa: es tracta d’un llibre actual, recentment editat, i que no ha obtingut el ressò que es mereix. És també un llibre que parla de la Guerra Civil, fins a anys molt recents. Sembla que la guerra és un tema recurrent en la majoria d’escriptors catalans del segle XX i principis del XXI.

Comencem per les cites del principi del llibre, per exemple: “Porque en amor locura es lo sensato”, de Machado. Cal afegir que l’amor també és lucidesa, i "conèixer i estimar un ésser humà és l'arrel de tota saviesa", es diu a Retorn a Brideshead. L’última cita té més suc encara: “Espero sincerament que no siguis mai realista, un d’aquells que es pensen que la lletjor equival a la força”. Aquesta cita és una alliberació per als que detesten gairebé tota classe de realisme. Però trobo que, malgrat el romanticisme de la història, les escenes de sexe en són molt, de realistes, i només li fa falta de fer servir la paraula “follar”.

Però després d’aquesta lleugera crítica, passem a la teca del llibre, que és molta. Es tracta d’un amor boig, entre dos adolescents, la Clara i l’Esteve primer, la Rosa i el Salvador després, com veurem que es diuen realment. La Clara/Rosa i un editor, Pau Roureda (relacionat segurament amb Pere Rovira) continuen la pressumpta novel.la que escriu Esteve/Salvador, amb el títol de L’amor boig, així com li donen versemblança. És un amor foll per la manera com s’escapen de casa a la seva edat, sense tenir pràcticament on anar. En una fugida endavant, se’n van a casa d’un amic del germà de la Clara. Però és que tenen tota la raó de fugir: ell d’un pare que no el mira quan li parla, amb tot el menyspreu de “va dir al préssec que pelava”(27). Un pare que el pica després, per estar enamorat. I ella, fuig per deixar estar un nòvio que li donava seguretat econòmica només.

Heus aquí “el tema d’una novel.la darrere l’altra: si romans dins les convencions, a la llarga tot t’anirà bé i t’arribarà la seguretat i la felicitat (...). Al contrari: si ets apassionat, individual i tossut, trobaràs que la seguretat de les convencions no és més que la murada d’una presó, i te n’escaparàs, i moriràs, bé per la teva manca de força per suportar l’isolament i el risc, o per la revenja directa de la comunitat, o per totes dues causes alhora” (de D.H. Lawrence, en l’estudi que va fer de l’obra de Hardy).

Primera mostra del que ve a ser aquest primer i gran amor, doncs: “Vaig quedar trasbalsat, per aquella absència de la por que m’havia trobat sempre entre les noies i jo, i perquè estava convençut que una carta d’amor havia de ser espiritual, que per escrit, la incorporeitat era inevitable”(30). Igual que una Julieta davant de Romeo, no nega el seu amor, no fuig del cos, és directa i no distant, indiferent o excessivament tímida com explica un conte sobre Romeo i Julieta, de Charles i Mary Lamb.

Com ja sabem, Pere Rovira és un poeta de llarga trajectòria, i això es veu reflectit en aquesta història, impecablement narrada, per altra banda (el poeta Joan Margarit diu, per cert, que ell és incapaç d’escriure prosa). Quan el noi posseeix la noia, parla d’uns pits “que eren com magnòlies de carn”(69). A la pàgina 148, hi ha una relació directa amb el poema “El professor”, del mateix autor:

Encara veu espurnes de bellesa
en la mirada verda d’una noia
(...)
Ell seguirà ensenyant, i perseguint
espurnes condemnades.

(De Cartes marcades)

“la mare caminava per la vorera, amb el cap alt, impregnat de claror, i diu el pare que quan eren a dos metres l’un de l’altre i la mirada verda va xocar amb la d’ell, (...)”(108).

La verdor és metàfora de la inocència, de la joventut, com és facil d'esbrinar.

Tota la història és narrada a posteriori, com ho acostumen a ser totes les obres: “Ara escric aquestes coses, però llavors no les deia, ni sabia dir-les, ni em calia”(119). Només Joan Margarit s’ha atrevit a escriure Joana sobre la marxa, i li ha sortit bé.

Hi ha un altre passatge molt bell: “Les paraules que ens ha fet pronunciar l’amor no han mentit mai”(163). Aquí es veu com es posiciona contra el realisme. Per a molts artistes l’art és més real que la vida, “només dic la veritat quan escric”, va dir en una conferència Baltasar Porcel. Les paraules que ens ha fet pronunciar l’amor serien gairebé com les de la literatura, en aquest sentit. De totes maneres, a la pàgina 253 afegirà: “ les coses més literàries potser no s’arriben a escriure mai”. El nivell d’exigència, com es pot veure, és ben alt.

“Si el sexe fracassa, tot fracassa”(219), costa d’admetre, però és així. Diuen que no tots servim per a tothom. La Clara i l’Esteve sí que fan l’un per l’altre, però els altres fan que la relació es trenqui per fora (mai per dins).

La Clara, que estima la poesia, arriba a fer uns poemes molt bells. Els posa en un quadern anomenat Oracions (l’amor és un temple, diu la cançó), i en comentaré un:

Sense tu, sempre
equivocada.

Com una tórtora
buscant l’hivern,
com una cara
dins d’una llàgrima.

Perduda sempre,
equivocada.
(229)
Deixant-lo sempre s’equivoca. Va contra natura com una tórtora que en lloc de buscar l’estiu busqués l’hivern, com una cara dins d’una llàgrima en lloc d’una llàgrima dins una cara.

Quaranta anys més tard, es retrobaran amb l’ajuda de l’editor, i el Salvador no es podrà estar de dir i repetir “fills de puta” a dos adolescents com els que van ser ells, d’enveja, de ràbia. També podria tractar-se de la ràbia contra els que els van separar, és una expressió ambivalent. L’amor és dolor i ràbia, almenys sembla que l’amor sempre hagi de ser dolorós, quan hauria de ser el contrari.

Rovira, Pere, L'amor boig. Barcelona: Proa, 2007

El martell de Jordi Sarsanedas

Obra inquietant, del principi al final, gairebé kafkiana (El procés/El martell), també per la relació amb la justícia, així com pels fragments onírics, irracionals, i pels noms de lloc inventats. Hi ha un capítol en què el protagonista, cridat a declarar sobre la mort del seu oncle, no és atès, de manera desconcertant. El martell sembla que és l’eina que ha facilitat la mort del seu oncle protector, de la qual ell és sospitós. Aquest oncle li ha deixat una casa: “cui prodest?”, a qui beneficia la mort?, és el que en fa sospitós.

Sembla que el protagonista, un tal Deva de cognom, del qual no sabem el nom, i que parla en primera persona, tracta de treure’s culpabilitat amb un comportament exemplar, que passa per amagar a la casa heredada una pobra noia que s’amagava al magatzem de la seva feina i es menjava els seus entrepans. L’excusa que li dóna la noia resulta ser mentida amb el temps, i la segona excusa no convenç el protagonista, essent veritable. El noi desconfia massa de la noia el segon cop, ell que algun cop demostra una marcada sinceritat: “L’endemà ja havia emparaulat el lloguer d’un gros Fiat negre (per a una excursió, segons vaig explicar al garatge a un bon home que no em preguntava res)”. És aquella sinceritat que després deprimeix, segons Patricia Highsmith.

La noia, Sabina, que ell acull a la seva casa d’aparença abandonada, és comparada, al capítol XVI, amb dues coses. Primer, i com que se n’enamora, però no hi pot dur una vida normal, la compara ella i la seva relació amb un bonsai, perquè viu reclosa artificialment, sense llum natural, i no es desenvolupa de manera natural tampoc. És la imatge central del llibre, la que en proveeix la seva qualitat literària autèntica. Heus aquí què diuen dos diccionaris sobre la paraula bonsai:

Art i tècnica del cultiu d’arbres nans en torretes o safates, obtinguts per atròfia de les arrels i per poda i lligat de les tiges i branques; arbre obtingut amb aquesta tècnica.
(Gran Diccionari 62 de la llengua catalana. Barcelona: Edicions 62, 2000).

(Del japonès bon “pot, gerro” i sai “arbre”).
Tècnica i art de cultiu d’arbres nans en una safata amb la mínima quantitat de sòl necessària per a subjectar-los i poder-los alimentar i amb el tronc i les branques el menys voluminosos possible.
(GRAN Diccionari de la llengua catalana. Barcelona: Enciclopèdia Catalana, 1998).
Però l’autor no en té prou: en un símbol, compara la seva companya amb un ocell atrapat que no pot fer res per sortir d’un racó on s’ha entaforat. És molt angoixant. També fa una al.lusió indirecta a la possibilitat de sexe entre ells dos. “Ningú que conegués la nostra situació no creuria que encara no hagi passat. Amb qualsevol altre que jo, hauria passat. Orgull, només orgull era el que em tancava en un jardinet bonsai. I por. Una por innoble. El desig de fer trampa amb els meus perills”. De no córrer riscs, com li passa a la “Garota” del poema de Joan Margarit: “En el mar perillós busco la roca/ d’on ja no moure’m mai. Dins l’armadura/ sóc el meu propi presoner: la prova/ de com fracassa sense risc la vida./ A fora hi ha la llum i el cant del mar./ Dins meu la fosca: la seguretat” (21).

És gairebé obvi, però mai he llegit res de tan suggerent sobre l’amor: “basti saber que, amb l’estranya i incoherent barreja de saviesa i niciesa, de generositat i egoisme que és l’amor, ens esforçàvem a contrafer una eternitat”(186). Això es contradiu, per la seva originalitat, amb el convencionalisme de quan ressalta la bellesa i finor de Sabina.

Seguint amb els detalls, a la pàgina 10 hi ha un passatge que trobo curiós de destacar:

Aquesta tarda, perquè és tarda de dissabte, abunden les parelles d’una noia amb un mocador de color tendre al cap i un minyó amb una corbata llampant i sabates lluents gairebé vermelles. No podran, però, oblidar el treball: a cada cantonada, pel carrer transversal, es pot veure una grua del port o els pals d’un vaixell amarat el buc del qual s’amaga sota l’horitzó de l’empedrat”.
Es tractaria d’una escena semblant a la d’aquell quadre de Seurat, del bany d’ambient burgès i idíl.lic, que és contrarestat amb unes xemeneies de fàbriques al fons, símbol de progrés contra el que és natural, que donen el toc realista a l’obra, una mica com serà tot el llibre de Jordi Sarsanedas.

L’ambient asfixiant, al capdavall, on es troba reclosa Sabina, queda soterrat pel seu amor, però sí que és semblant al creixement d’un bonsai, imatge fortíssima i clarivident. La vida sempre és com una roca feta de duresa, i coberta per vels de felicitat, d’empatia. Si voleu saber quin dels dos elements guanya en aquesta obra, arribeu fins al final d’aquesta obra. El llibre és d’una lectura un xic complicada a voltes, sempre d’un alt nivell literari.

Sarsanedas, Jordi, El martell. Barcelona: AYMÀ, 1956.
Margarit, Joan, Els motius del llop. Barcelona: Columna, 1993.

Haceldama de Blai Bonet

Això de fer ressenyes d'anticànons és com buscar bolets: els bolets hi són, però els has de trobar. En aquest cas es tracta d’una lleneguera, d’un autèntic tresor amagat. És un llibre petit, en l'edició que jo en tinc, però desconcertant, perquè és feixuc i lleuger alhora: feixuc per la gran quantitat de comparacions -sobretot-, de metàfores, metonímies i fins i tot onomatopeies; en definitiva, feixuc per la seva riquesa literària. I lleuger perquè després de tot es llegeix amb interès, i el final sorprèn i convenç, que diria Forster.

Només com a exemple, a la pàgina 143 hi consten nou “com” seguits. Alguns no necessiten comentari, d’altres sí:

Sentia la suor que entrava pels ulls, corria pels llavis, davallava pel coll, regalimava per les espatlles, i tot el cos, nu i vermell com la closca de la llagosta, s’escaldava, perquè encara teníem els pantalons en un munt, sota el sol que, amb un incruent silenci, queia, com una invasió de formigues vermelles. El paladar i la llengua s’allunyaven, com la pedra d’una volta s’allunya, mentre el manobre, brut de blancor, la cobreix amb el guix que s’estreny, com les dents d’un home en qui la ira corre, en silenci, com la ploma d’un escrivent. El sol era com el dimoni: m’omplia absurdament, com queda omplert de calç un sac, essent que la calç és per a omplir el mur. El sol era com la desvergonya, aquesta rara innocència dels endimoniats, i ens mantenia oblidats del migdia, perquè el pudor, com l’obediència, demana un mur, un uniforme i un fervor per a les serenes tombes de tela.

El context és la Guerra Civil, que l’autor no visqué directament (és nascut el 26), però que descriu amb un realisme i profunditat que podrien ser autobiogràfics. Hi ha una sensació general d’una intensa calor, i d’un silenci provocat per aquesta. Hi ha un excés de sol malaguanyat, perquè el sol en principi és positiu, però en aquest cas té una manca de pudor metafòric, aquesta “rara innocència dels endimoniats” (el que ha estat anomenat innocència perversa). “Perquè el pudor, com l’obediència, demana un mur, un uniforme i un fervor per a les serenes tombes de tela”, les tombes que són els vestits que porten els soldats. El mur és el límit a les forces desencadenades que l’home busca sempre. Es pot observar que repeteix el concepte de “silenci”, igual que ho fa amb la paraula “mur”, sense tenir una relació explícita en cap dels dos casos, és com un joc de paraules intuïtiu, però que funciona com la rima en un vers, aquella escaiença, aquell encaix improbable però factible.

Amb aquesta riquesa literària aconsegueix d’arribar al lector encara que només sigui hiperbòlicament. A la pàgina anterior (142), justament, explicava el protagonista, Andreu Crous, que “Jo volia menysprear la mort, abans de morir”. Això ve de quan l’Andreu i el Lucas s’escapen a matar un gall, posant en perill la seva vida si el seu superior els arriba a pescar. Així doncs, l’Andreu també posa un mur a la seva por de morir, un mur que és com una pedra a la boca d’un orador com Demostenes, que per la seva mateixa dificultat es converteix en un esperó. “Hi vaig anar i no tenia fam com el Lucas”, era una necessitat d’un altre tipus.

Hi ha un altre passatge anterior a aquestes dues pàgines molt destacat:

No sento res: només gana de no tenir vida en mi, sinó enfront, perquè la vida són els altres. Un home sol és un vas d’aigua –algú l’ha omplert- posat damunt una inexplorada muntanya de nou mil metres, com un vas d’aigua que no viu perquè ningú no hi beu. Un escrit també és vida enfront. Una contravida. Com les aspirines. Escriure també és com prendre una pastilla per avortar (107).

Aquesta obra és exactament “un vas d’aigua que no viu perquè ningú no hi beu”, de tan oblidada com és. A Blai Bonet se’l coneix més o menys, però no se li fa justícia. Aquesta obra, repeteixo, és un tresor amagat que vaig trobar en una llibreria de vell. Ara s'ha republicat. “Un escrit també és vida enfront”, enfront d’ell mateix, contra la seva solitud, però enfront dels altres també, la negació de la vida que sempre és l’art, per això diu que “Escriure també és com prendre una pastilla per avortar”. Quan una obra és solament art, sempre és negació de la vida, “una contravida”. Les aspirines atenuen el dolor de l’existència, al seu torn. És curiós, però la vida també sol ser una negació de l'art, sempre és més confusa, amarga i discordant, parafrasejant Maurois. És per tot això que l'art, l'esperit, són considerats inhumans en ocasions, en relació a la connotació més terrenal de la paraula "humà"-la qual es pot veure de dos costats: com a sinònim de noble i com a sinònim de capaç d'error.

Hi ha molts d’altres passatges remarcables, però es diu que l’art d’avorrir consisteix en voler-ho dir tot, i com es pot veure hi ha molt per dir. Tot i que la història és dramàtica i tràgica fins l’extrem, (no explicaré el final, perquè a mi em va sorprendre molt), hi ha almenys un fragment amb humor: “Em preguntà si havia anat a missa i ho digué amb una conya que contrarestava amb la lluentor de les ones”. Per altra banda, el personatge del catedràtic al final introdueix frases brillants (que no són més que les de Blai Bonet:): “La prudència de la gent rasa, la por de crear vida, converteixen quasi tothom en una fera de circ. Un home, en realitat tem la vida, no la mort”: viure és un risc constant. Després diu Andreu: “Les seves paraules, que amb prou feines vaig entendre, caigueren en mi com un d’aquells colorants llançats en una font que corre sota terra, per tal de comprovar la seva desembocadura a milles de distància”. És tal i com passa en l’art i en l’amor. Una obra vista en el moment adequat pot marcar la inclinació artística molts anys després, un amor antic pot reviure després de molts anys oblidat. Un anticànon pot ressuscitar...

Mancava parlar del títol, que té a veure amb tota la història, “haceldama”, tal com diu la Bíblia, és un “camp de sang”. El llibre és una denúncia de la guerra, a través del que diu el protagonista, per exemple en tornar d’ella: “En posar-me davant el mirall i veure’m emmarcat en aquelles bases de llenya negra, la pretomba que és el poble i acostumar-me a quatre parets, que és la pau, em convertiren en un d’aquests homes que ha de dormir amb el llum encès perquè s’ofeguen”(194), la qual cosa indica fins a quin punt n’és de destructora físicament i psíquicament la guerra.

He dit que no parlaré del final, l’únic que afegeixo és que l’autor hi fa un darrer “com” o paral.lelisme entre el que passa durant la guerra i el que ve després, un “com” implícit. No sé si he estat a l’altura d’aquest gran autor, però hi he disfrutat molt.

Bonet, Blai Haceldama. Barcelona: Aymà, 1959.

Només el miratge de Fèlix Cucurull

Novel.la-poema: no hi passa pràcticament res, molts de flash-backs, però sobretot molta reflexió en poques pàgines. Sempre va girant sobre el mateix, la idea del miratge com a metàfora de la felicitat, que mai s’aconsegueix (“la inútil recerca”).

Els protagonistes, dues parelles, Ricard i Remei per un cantó, Lluïsa i Quim per l’altre. Les dues tenen quatre fills, i un dels membres de cada parella, Ricard i Lluïsa respectivament, està molt descontent, somnia una altra situació, sense el lligam dels fills o la parella. Hi ha dos personatges més, en Queló, que en morir-li la dona ho deixa tot i es posa a fer vaixells de suro, i el boig solitari del turó dels Vents, que és un personatge que crida molt l’atenció de Ricard, el principal protagonista i possible alter ego de l’autor. En el fons són, Ricard, Queló i el boig, tres representants del mateix, la recerca del somni, que només és un miratge segons l’autor. Excepte per a Queló “que no coneix els miratges”(12), perquè ha aconseguit el somni, interpreto, de no estar lligat a res.

És un llibre amb molta poesia també pel fet que l’autor domina la poesia fins i tot millor que la prosa, tal i com es veu en un poema que surt a l’obra, que representa que ha escrit Ricard. És un poema que ell havia dedicat a l’Irma, el seu amor bohemi en la seva fugida a París per la guerra, que sempre recorda amb recança (hi ha un tros preciós al principi, on diu que tenia unes “pupil.les fetes més per acariciar que per veure-hi”). Doncs bé, d’aquest poema, sonet perfecte, l’autor en destaca el mateix fragment que jo n’havia destacat intuïtivament: “Cada horitzó un miratge... i la llum és massa alta” (159). L’horitzó és un miratge, perquè sempre s’albira i mai s’aconsegueix, he llegit alguna vegada, igual com un vaixell que que avança cap a l’horitzó del mar. El miratge també es veu i després resulta que era fals. I “la llum és massa alta”: tampoc es pot aconseguir, la llum del somni, perquè és encegadora com la llum del sol, “alta” de forta i d’inaccessible, que no d’altura en sentit literal. Més és amunt, menys és avall, s’acostuma a admetre.

L’obra introdueix també la idea de l’illa solitària, paradísiaca, idíl.ica i metàforica, en la qual somnia el boig, l’illa del tresor, on no hi ha mal. Joan Margarit també parla d’aquesta illa a Edat Roja. “La realitat sempre és fàcil, només el somni se’ns rebel.la”(211), pensa Ricard, tot introduint també el tema de l’art i la vida. Ricard volia ser escriptor. Però tot sembla indicar que aquesta illa és tan inassolible com una pastanaga davant un burro. “La tranquilitat d’esperit, la felicitat només ens pot venir de la conformitat”, diu Irma. Vet aquí el tema universal de la literatura: la lluita contra les convencions, contra la felicitat de cara enfora, contra això que diu Irma aquí.

En un passatge l’autor diu que “no podem precisar el què, però la presència de certes persones ens conforta”, referint-se a Irma. Com passa amb els llibres, les obres d’art amb les quals empatitzem encara no sabem perquè.

Jo he empatitzat amb aquesta obra, que en definitiva em sembla digna de ser un anticànon, en general, exceptuant algun fragment. La lectura és plaent, sense enganxar massa. Crec que és més bon poeta que prosista, donat que els majors comentaris me’ls han generat els fragments més poètics o bé el poema central en sí. No sé si tot plegat aquest llibre semblaria que només és un miratge, per la recepció que ha tingut entre els lectors catalans, immerescuda en gran part. Deia al principi l’obra: “A tots els qui no poden continuar vivint tal com es viu en el món perquè s’han enamorat d’un miratge. A tots els qui no poden ser com en Queló”: es tracta de l’equilibri que sosté el principal protagonista, Ricard, que rebutja un cert món sense abandonar-ho tot com Queló, sense deixar de tocar de peus a terra malgrat tot.

Roda de malcontents de Vicenç Riera Llorca

La coincidència d’aquesta obra amb l’obra de teatre La ronda d’Arthur Schnitzler va més enllà de la semblança etimològica entre “roda” i “ronda” (de taula rodona). També aquí ens trobem amb moltes relacions de parella entremesclades, amb personatges que surten en una escena –donat el caire teatral, a base de diàlegs, de l’obra- amb algú i amb algú altre la següent. De totes maneres, es reserva un tros de reflexió en l’apartat escrit per Marc Arnau al principi de cada capítol, que contrasta amb la resta. Més que una ronda, també sembla un trencaclosques on tot acaba encaixant. És una roda de malcontents, en el terreny laboral i amorós sobretot. A La ronda, es tracta semblantment d’una ronda de relacions sexuals, en què un membre de la primera parella coincideix amb un membre de l’última parella. I, igual com aquí, es critica la utilització de l’altre. També aquí s’és realista, i gairebé ningú en surt ben parat.

Vet aquí la roda: es tracta de l’època abans de la Guerra Civil, amb les lluites dels sindicats en primer pla, així com dels problemes de la immigració alemanya sobretot, que fugen de Hitler. Tot relacionat amb l’empresa d’Estruc, el nucli de la roda. Arnau té una relació d’amistat amb Yvonne, una francesa que no ha emigrat pas per raons polítiques, com la majoria de personatges, en gran part alemanys, que omplen aquestes pàgines. Yvonne i Arnau coneixen Inge, immigrant alemanya, que per sobreviure ella i el seu marit, s’ha mig prostituït, buscant la protecció de Pere Argemí. Argemí és casat amb Teresa, només de cara enfora, perquè el seu matrimoni fa temps que no funciona, i l’únic que vol Teresa és guardar les aparences. A Teresa li va al darrere Esteve Bori, que al seu torn té relació amb els sindicats i els vaguistes, inclosos Arnau i Moret. Aquests dos treballen per Estruc, i Estruc valora molt la feina d’Arnau, tot i que aquest li complica l’existència amb la seva activitat com a sindicalista. Per Estruc també treballa Rosario, una immigrant espanyola, a la seva fàbrica. Estruc està embolicat amb Carme i Lluïsa, una treballadora de la seva oficina, sense pretendre de casar-se amb cap de les dues. Manuel Solana, treballador de l’empresa, al seu torn, estima Lluïsa, però no la pot tenir perquè té massa poca empenta. I per últim, “last but not least”, Rosario, aquesta immigrant espanyola, que prové d’una gran misèria, acabarà substituïnt Lluïsa amb Estruc. Hi ha més personatges, però aquests són els bàsics. Es pot observar com l’autor juga amb tota classe d’immigrants, tota classe de situacions, i les aprofundeix. Ningú estima del tot, ni deixa d’estimar del tot, exceptuant el cas de Pere Argemí i Teresa.

Que Solana n’està, de Lluïsa, es veu pel que fa al lababo de l’empresa: “agafa la jaqueta de Lluïsa, hi enfonsa la cara i aspira fortament el perfum de la noia”(176). Em recorda Paul Newman fent de Brick a La gata sobre la teulada de zenc, que quan la dona que en el fons estima, no ho veu, s’empapa de la seva roba. Però el rebuig de Lluïsa a Solana és frontal, i al final de l’obra es clarifica, fent-li veure que més enllà de l’encegament de l’enamorament ell no podria estimar una dona de la seva experiència. Més enllà de l’encegament de l’enamorament poques vegades s’estima, caldria afegir.

El llibre comença i acaba abruptament, però amb molta grapa. Quan l’autor descriu la manera com fa articles un personatge, sembla que ho faci d’ell mateix: “els seus articles sobre política internacional i sobre literatura són vius, intencionats, ben documentats i escrits en una bona prosa”(242). La reflexió sobre la pròpia obra continuaria amb “perquè els diàlegs dels seus reportatges i de les seves novel.les són molt teatrals. Gairebé ho diu tot, en els diàlegs”(232). I és que com ha dit algun crític, les obres poètiques, i literàries, afegiríem, sempre parlen de la vida i la mort, de l’amor i de l’obra mateixa. És en aquest sentit que el personatge d’Arnau segurament que és el que més s’identifica amb l’autor.

Com una ronda, la història torna al primer i brillant apartat de l’obra, en el que Arnau deia “M’he adonat que les persones que tracto saben, en general, el que volen ser. (...)Jo no sé el que vull.(...)Crec que d’ací a deu anys no seré a ca l’Estruc. No solament ho crec: ho sé. Però saber on no seré no és saber on seré.”Arnau diu en l’últim apartat: “Treballador , en sóc, sí. Però no tinc un propòsit assenyalat en la meva vida. Tinc la impressió que no faig el què hauria de fer, el que m’escauria, però això no passa de ser una impressió”. En definitiva, amb l’aparença de ser una obra de curta volada (hauríeu de veure la portada que li van fer), és ambiciosa i consistent, s’hi veuen retratades les passions humanes de manera clara, aquell “tots en volem més...” de la vella cançó.

Riera Llorca, Vicenç, Roda de malcontents. Barcelona: Editorial Cadí, 1968.

Cendra per Martina de Manuel de Pedrolo
Aquest és l'anticànon més dubtós que he fet fins ara, dubtós en què gairebé no se'n pot considerar, perquè Pedrolo, malgrat tot, és conegut. La força amb la que és escrit –que no minva ni un cop has llegit el punt de vista sobre la història de l’Adrià, ja que no pots deixar de llegir els altres dos punts de vista del triangle amorós, el de la Júlia i el de la Martina- és tal que tampoc minva en fer una segona lectura. El text té força, és viu, per si mateix.

Adrià és qui té relacions amb dues germanes, primer una d’elles, Júlia, presentada d’una manera un punt maniqueista com a la dolenta, gelosa per haver estat substituïda per Martina. De totes maneres, el funcionament de l’obra fa que no se la vegi tan dolenta quan és ella que parla. Hi ha la opinió de l’un, l’opinió de l’altre, i la veritat. Però el mateix autor es decanta per la pobra Martina, amb el títol, i també perquè és l'última que parla.

Adrià, a més de ser un purità, tal i com diu Júlia, té un concepte de la dona molt masclista. Ell pot haver tingut relacions sexuals, ella no. I al final tracta Martina d’una manera molt inhumana, que només s’entén perquè funcioni la història. També el que li passa a Martina és un xic rocambolesc, però molt millor que el que es veu en moltes telesèries. És difícil d’entendre el seu obstinat silenci davant el que li succeeix.

Tot i que és una obra psicològicament molt ben construïda, gairebé es podria dir que és d’acció, amb molts diàlegs amb suc, sempre d’un alt nivell literari. La part que conté més reflexió és la d’Adrià. En concret, les reflexions que genera en ell el fet d’haver anat a la guerra, experiència frapant, segurament molt autobiogràfica. És com si amb la guerra ell hagués mort, tot i salvar la vida, la seva vida no té el mateix sentit, els seus afanys posteriors no tenen valor, les alegries, els sofriments, desapareixen davant la idea de la mort. La guerra vindria a ser el món vist des de l’abstracció com en el quadre de Guernika; el que vindria després, l’adhesió a la vida, l’empatia. Tot i que els primitius tendeixen a l’abstracció perquè no entenen, no es troben bé amb el món, Wilhelm Worringer diu a Abstracció i empatia que “l’angoixa no era abans del coneixement com en l’home primitiu, sinó que era superior a ell”(157). Perquè el món no deixarà de ser misteriós per molts coneixements i avenços que tinguem, i el segle XX hi ha hagut un retorn en art a l’abstracció precisament per això, per tots els coneixements que tenim, que no serveixen de res a l’hora de la veritat. “Era com si pensés en algú altre, més jove i inexpert que jo, algú contra l’impuls vital del qual no valien raonaments i exemples, ni aquell espectacle d’un camp cobert de cadàvers adolescents”(111), algú primitiu, rebel, infantil fins i tot, però al qual no li cal l’experiència per saber que el món és un garbuix inconnex.

“Però cal viure, cal viure mentre som aquí. I la Martina era la meva manera de viure”(126). Hom es casa, té fills, prospera, té èxits, però sempre són troballes transitòries, raó per la qual no té sentit viure més que menys, segons l’Adrià. L’únic que queda de debò és la mort. Martina dirà més tard: “ ja no em podia sentir arrelada a l’existència, perquè les meves arrels s’alimentaven en l’amor”(396), per tant l’empatia s’esvaeix també per a ella en aquest cas.

És sorprenent, però per a Júlia l’escriptor també ha reservat (en un registre diferent per a cada protagonista) una qualitat literària, poètica fins i tot, en fragments com aquest: “Només aquella sensació de ser colpejat de traïdor, a dins, una cosa d’antuvi petita, però que ràpidament s’anava fent gran, una cosa que desbordava d’alegria, de joventut. Una cosa tan jove com els meus disset anys que l’havien estimat”(229). I és que, si alguna cosa se li pot retreure a Martina és la seva falta d’humanitat en presentar-se a casa dient que està enamorada de l’antic promès de Júlia, com si res. I Júlia funciona com l’envejós: encara que jo no ho pugui tenir, que tu tampoc no puguis tenir-ho.

En conclusió, es fa difícil de creure que Adrià estimi prou cap de les dues germanes, mentre que elles dues –sobretot Martina amb el seu “amor sense reserves”(312)- sí que tenen una gran passió, l’una més del cos, l’altra més espiritual. Que Adrià no estima prou, es veu sobretot en la seva opinió sobre les relacions anteriors de la seva parella, opinió que no deixa de sorprendre i pertorbar, per molt puritana que pugui semblar, perquè n’hi ha més d’un que pensa així encara. És la seva condició sine qua non, i tot i el seu ardent desig de casar-se està misteriosament determinat a no fer-ho.

Pedrolo, Manuel de, Cendra per Martina. Barcelona: Edicions Proa, 1980.
Worringer, Wilhelm, Abstracció i empatia. Barcelona: Edicions 62, 1987.

La cendra de Guillem Viladot, o com fugir de ser-ne

Després de la Guerra Civil, hi va haver en aquest país una eclosió de religiositat, de devoció, de manera que semblava com si tothom s’hagués tornat gent de missa. De fet hi ha un cert tipus de catolicisme que prové de l’època franquista i que ens afecta inconscientment encara ara. Sense anomenar Franco cap vegada, només parlant dels “nacionals”, aquesta obra és un testimoni de la guerra i la postguerra. Testimoni que, per la seva gravetat, hauria de servir perquè els lectors reaccionessin en contra del franquisme, en contra de la possibilitat d’esdevenir “cendra”.

La Filomena, la protagonista del llibre, una adolescent, narra en primera persona les seves vivències de la guerra, abans, durant i després, quan ja té setze anys. De família no alineada en el tema polític, ni amb els rojos ni amb els nacionals, però amb una mare repressora, ja de bon principi es planteja el dilema dretes-esquerres. Es pregunta “de qui és el Nadal?” donant a entendre que és de Crist segurament, no pas dels “rics, els capellans, els senyors”(48), o sigui que és del “progre” que gairebé era Jesús, no dels inquisidors que van venir després, per exemple.

Aquesta narració reflecteix la dràstica evolució de Filomena: des que és una jove innocent i enamoradissa fins a la seva injustificada autorepressió. També reflecteix una evolució en un altre sentit, el de com veu la guerra. De “Ningú que tingui ganes de viure és capaç d’inventar la guerra. La guerra la deuen haver inventat gent vella, cansada, esgotada, caduca...”(76) a “dins aquella pau de la guerra...”(175). És molt curiós que algú digui això darrer, és una paradoxa, una oxymoron, ja que el contrari per definició de la pau és la guerra; el contrari de l’Arcàdia, de la felicitat també. Però les coses es poden veure des de molts cantons, i és veritat que si més no la guerra trenca amb la rutina de cada dia, i això afavoreix a voltes l’alegria, l’amor i l’art. Ja abans de tot diu: “Potser l’amor i la mort són dues coses més properes del que ens pensem”(63). En una altra ocasió parla de com “morir d’una bomba o de tedi”(82), contraposant una cosa amb l’altra.

De mica en mica es van perfilant els dos móns, el de la llibertat i el de la repressió. Per exemple “la veu de la mare... la veu d’en Guerau”. La protagonista va coneixent nois, abans i durant la guerra, que oblida amb facilitat, no pas perquè no l’hagin impressionat. “L’he esperat fins que l’ametller m’ha semblat un arbre estrany”(78), “com un tret més, el record de l’Emili”(102). Es pot obsevar en aquests fragments el lirisme amb el qual s’expressa l’autor, alta literatura també present en el següent fragment: “però vosaltres no heu sentit desig, no heu sentit tremolar la carn com una bandera i gaudir-vos del vent que la fremeix, com si fos un acoblament perfecte i endinsat fins a les mateixes entranyes”(179). Tot llegint això el lector també tremola, vibra. O bé quan parla de la nit com a metàfora de l’amor.

En definitiva, es podria dir que els cilicis, les visites al confessor, mossèn Raül, la missa diària, la lectura de Thomas de Kempis, les ganes de fer-se monja, de purificar-se, el càstig al cos com si ell fos el seu enemic, la negació de la seva joventut i dels seus sentits, tot plegat és igual a repressió, el símbol, la personificació de la repressió franquista que és Filomena. La protagonista és en contradicció constant, com el país. Parla en un moment com de deliri, un cop malalta, de “les dues persones que jo sóc”, la d’abans i la de “la cendra”, els restes en què s’ha convertit després de la seva autodestrucció, però sempre en lluita amb si mateixa, contradint-se constantment, fins al final.

Tant de bo aquest llibre caigués en mans de més d’una persona que encara desconeix el que va ser la Guerra Civil, perquè és molt instructiu, molt crític, tot i ser publicat encara en època franquista. Costa d’entendre l’actitud de la protagonista, però al capdavall és prou versemblant i psicològicament aprofundida. La primera persona, subjectiva, limitada, permet de creure’s més la història, així com de suggerir la reacció contrària a la seva actitud en el lector, com per catarsi, ja que ella directament no critica el règim, ni a mossèn Raül. Es tracta, de fet, de reaccionar contra la vella idea que les dones havien de ser “castes, obedients i silencioses”. El paral.lelisme entre el que li passa a ella i al conjunt del país és evident, i més que il.lustratiu, perquè, tot i que voldríem que ja no fós així, encara perdura el franquisme en la nostra societat.

Viladot, Guillem, La cendra. Barcelona: Editorial Nova Terra, 1972.

La senyora d’Antoni Mus
Aquesta obra m’ha fet recordar el meu professor d’història, que ens parlava de la pràctica, més o menys llegendària, del “dret de cuixa”. Que era el dret del senyor a utilitzar sexualment una dona pel sol fet de ser-ne el senyor. També en aquest llibre els nobles fan el que volen amb els qui hi contrauen matrimoni per diners, i amb els que en són vassalls, posteriorment. Aquesta podria ser la narració de l’espècie de prostitució encoberta que venen a ser els matrimonis per diners. La història de Teresa, casada contra la seva voluntat amb Nicolau, el qual la sorprendrà amb la seva mania de la netedat, que li impedeix de tenir relacions sexuals. Com que, de totes maneres, s’ha casat amb ella per tenir descendència, es fa fer un didal d’or que omplena amb el resultat de l’excitació produïda per veure-la nua a distància. Però ella no el farà útil, el didal d’or.

Malgrat tot, ella arriba a desitjar-lo, a ell. Això de la prostitució s’escauria més amb la següent relació d’ella, un cop mort Nicolau, amb Rafel, pagès del qual ella és senyora per herència. I és que Nicolau era molts més anys més gran que ella, i quan mor, ella és molt més gran que Rafel, que en el fons el que busca és la seva protecció econòmica, i n’esdevé una mena de “gigoló”.

Quan Nicolau mor, hi ha un clímax en l’obra, i és que a continuació també mor Josep, el que hauria pogut salvar Teresa de l’ostracisme, i mor d’una manera molt versemblant, tot i ser un xic ràpida. Totes les finestres que Teresa havia obert o pensava obrir, es tanquen. L’autor fa una sèrie de dicotomies amb la idea de la mort, per dir que aquesta ve quan toca i quan no toca també, que té sentit i no en té, en totes les èpoques de la vida. La mort és “enamorada de la tardor, promesa de l’hivern, festejadora de la primavera, amant de l’estiu”. Heu vist res més colpidor que “llàgrimes de foc li socarraven les galtes”?, o bé: “Amb la mort no es pot fer res, ni, a vegades, amb la vida”, com la seva vida al costat de Nicolau, presonera. Es tracta d’una “vida plena de mort” al costat d’una “mort plena de vida”, la de Nicolau i la de Josep respectivament.

Tornant a Rafel, les seves visites nocturnes a la senyora, que desembocaran en un mal desenllaç, serveixen per contraposar la nit i el dia, des del punt de vista de Teresa almenys. La nit famosa de la cançó d’Adamo, perquè representa allò menys racional, la poesia, l’exotisme, la sensualitat, la follia i l’abstracció; contra la llum positivista del dia. Teresa es conforma amb això, com si no tingués ja possibilitat de trobar parella, es conforma amb el cos de Rafel, però no del tot, no només amb això: és pràcticament la seva última oportunitat de tenir un cos jove. El té de nit, i no el pot tenir de dia, el pot tenir només com a “dret de cuixa”. Com el somriure de “La Gioconda”, és un misteri de saber si Teresa estima o no cada un dels seus possibles amants, però sí que hi té un lligam.

Es tracta d’una ambivalència més de les moltes que ens envolten: gent que creu però no creu, que estima però no estima, que de dia pensa una cosa i quan dorm una altra. I això de tenir un cos jove: a la pàgina 151 hi ha una referència que em sembla indubtable a la incomoditat de la seva maduresa. Es tracta de la cançó infantil la lletra de la qual va intercalant en el text: “Trenta, quaranta.../L’ametlla amarganta.../Pinyol madur.../Ves-te’n tu.../Si tu te’n vas.../Nero, nero,nero.../Si tu te’n vas.../Nero, nero, nas!”. Com si la gent més madura (pinyol madur) no tinguéssin els mateixos desitjos que la gent jove! És ser una dona més gran de trenta o quaranta anys un motiu d’amargor? En el seu cas sembla que sí.

Es tracta, com s’ha anat veient, d’una obra absolutament imprevisible, ben narrada, amb fragments carregats de lirisme, amb molt de sentiment. A vegades no saps si no entens el que llegeixes pel dialecte mallorquí o perquè està aconseguint un alt nivell literari, la qual cosa passa moltes vegades, i és que és una obra de matrícula d’honor, sense cap mena de dubte. No m’estranya que li donessin el premi Sant Jordi, i trobo una injustícia que aquest autor sigui pràcticament oblidat.

Mus, Antoni, La senyora. Barcelona: Edicions 62, 1980

L’intrús de Xavier Benguerel

M’havien advertit del caràcter poètic de la prosa de Benguerel, que sens dubte té relació amb el fet d’haver traduït molta poesia. Però malgrat això m’ha sorprès, en les moltes imatges, sobretot metonímies i metàfores, que omplen la seva obra. Una en especial, només començar: “En Lluís Ribera aferra ran de pit l’ala abonyegada del seu pobre barret respectuós”, que es contrasta unes pàgines més enllà: “Unes sabates negres, i finalment un barret amb l’ala realçada, ribet gris, ben entonat”: es tracta del canvi de circumstància, relacionat metonímicament amb el barret, entre ser un buscador de feina fracassat i esdevenir el comptable de l’empresa de Sebastià Forcades. Una empresa per a la qual en entrar-hi hom s’ha de vendre l’ànima al diable (hi ha una referència a Mefistofeles), o bé “la consciència”, en paraules de l’amo, i és que és una empresa que treballa amb estupefaents. El començament, doncs, promet, té grapa.

I és que l’amo no només és moralment reprobable pel tipus de negoci que es fa en l’empresa que té, sinó per haver seduït la Irene, la seva secretària, bàsicament per la seguretat i riquesa que li proporciona. I sobretot perquè amb això ha aconseguit que Josep Costa, l’antic comptable i marit d’ella, s’hagi suïcidat. El panorama és desolador, però al final s’arregla en part, no explicaré pas com. Es farà una mena de justícia al pobre Josep Costa, es repararà en part l’errada de la Irene així com la de Lluís Ribera, d’haver acceptat una feina amb trampa, per necessitat.

Una constant del llibre és la referència al determinisme, la impossibilitat de controlar la vida: “gent desorientada en busca del director”, “tot el que ens passa, ¿no és purament incidental, gratuït i superflu (...)?”, “¡Sense ella no podria viure! (...) una idea que té la pretensió de convertir en absolut allò que és tan summament relatiu...”, “A cada hora que passa, tot es torna més diàfan: "hi ha conjuncions necessàries però transitòries: el punt de conjunció pot ser tan intens com si hagués de ser definitiu: l’encaix és perfecte, però les direccions són, eren, distintes.”. Aquestes reflexions giren sempre a l’entorn dels protagonistes, i sobretot de Irene i l’“intrús”, que no és ningú més que Lluís Ribera, que se situarà entre Irene i Sebastià. El seu amor autèntic, de lliure albir, vol contrastar amb totes les idees deterministes que l’envolten.

A la pàgina dues-centes, a les línies cinc a vuit, hi ha l’esclat de la poesia latent en tot el llibre, amb la immensitat de la mar. “Com si l’amor fos cosa d’excepció”, un gran amor, un amor autèntic: “com si li exigís, a més a més del cos, tota la vida, tot el que hi ha darrera les paraules”, les paraules d’aquest llibre, de tota la literatura, de tots els poemes, de totes les metàfores, les paraules que sobretot un cop escrites, expressen el nostre anhel de trascendència, en definitiva. Mai he trobat una correspondència tan explícita entre dues obres –exceptuant-ne l’ortografia-: es tracta del poema de Joan Margarit Dona de primavera, “Darrere les paraules només et tinc a tu”, diu el primer vers. El paral.lelisme continua, en el sentit de la lluita de la passió contra la convencionalitat: “Trist el qui mor envoltat de respecte i prestigi./Trist el qui mai ha perdut per amor una casa”. El text de Benguerel diu: “mai no l’ha esperada a ple migdia, orgullós de ser ell, la mà al volant, per endur-se-la al restaurant de moda o a casa del millor modista”. L’obra parla sola, en aquest cas els comentaris sobren. Hi ha, això sí, el contrast entre la nit i el dia, tema universal de la literatura. “L’espera cap al tard esborradís, en una cantonada, amb les mans buides, però amb paraules que cremen”. L’amor “que no es pot abastar ni retenir mai”, segons M. Pau Cornadó, és el de “la nit estrellada d’un vers”, és l’amor que fuig de les convencions, dels diners, del tocar de peus a terra. Em descuidava: “tot el que hi ha darrere les paraules, en el fons de les mirades”: l’ull té una connexió directa amb el cor d’una persona, aquest n’és el fons, la cara és l’espill de l’ànima, diuen. També Kavafis diu que les persones estimades se’ns claven als ulls.

Pel que fa a la tècnica, cal afegir que aquesta obra té una característica molt i molt original (no ho he vist enlloc més), que és en primer lloc fer servir la tercera persona, per, de sobte, passar a fer servir la primera, tant si és l’un com l’altre que parla, com si entréssim sense avisar en la seva intimitat, i ens permetessin de ser conscients de diversos punts de vista.

És, doncs, una obra de categoria, en concepció i en realització, en la profunditat i en la superfície: “el més profund és la pell” i el més universal és el més local, diuen. Fa “justícia a l’ànima sense oblidar els sentits”, com un bon vi. Tot això són cites del llibre, que n’és més que profús, de frases memorables i de llenguatge cultivat. L’únic que afegiria és que aquesta història d’amor, tot i tenir elements realistes i introduir el determinisme a vegades, no deixa de ser molt novel.lesca, i amb un final molt romàntic, com no acostuma a passar en la vida i s’ha de reconèixer que tampoc en totes les novel.les. En definitiva, cal llegir-lo per fer justícia a l’autor.

Benguerel, Xavier, L’Intrús. Barcelona: Club Editor, 1960.
Margarit, Joan, Edat roja, Barcelona: Columna, 1989.
Margarit, Joan, Cornadó Maria Pau, Antologia del navegant. Barcelona:
Edicions de la magrana, 1993.

Sala de miralls de Ramon Folch i Camarasa

Imatge de la sala de miralls: d’entrada metàfora no, més aviat símbol, perquè funciona en el context, o al.legoria perquè es perllonga al llarg de l’obra. Hi ha una sala on l’escriptor es troba escrivint i pensant en la seva vida. Però no hi ha miralls, ara sí que hi ha metàfora, els miralls podrien ser els objectes de la casa portadors de records, que es projecten en el pensament de qui escriu. Els miralls al seu torn són una metonímia pel fet d’agafar el tot -els miralls- per la part -els reflexos o records-.

Aquests miralls, com a tals, no reflecteixen la seva vida de forma real, aquests reflexos existeixen però no són reals. Per una banda hi ha la tergiversació pròpia del record, per l’altra s’ha de tenir en compte que el llibre és l’aparent diari d’un escriptor que diu que vol escriure una novel.la, però que no fa més que escriure aquest diari sobre la seva vida, idea de diari que al seu torn és més falsa que si escrivís un llibre de ficció. Si heu anat algun cop a la sala de miralls del parc d’atraccions del Tibidabo, haureu pogut observar la infinitud de reflexos que genera l’efecte òptic d’un mirall contra un altre. Com infinits són els reflexos que genera aquesta obra, on no s’acaba de saber què és real i què no.

El que és segur és que certs fragments sí que són pura fantasia, que introdueix sense avisar, en el més clàssic estil del fantàstic en el quotidià (aquí es veu la mà de l’artista ben clarament), com quan parla d’un barber que es dedica a l’abstracció perquè pentina de manera moderna. I és que, entre molts fragments de la prosa més prosaica, cal estar atent a aquestes idees i reflexions, d’una prosa densa, de fusta, i a voltes carregada d’humor. Segueix una tècnica determinada en més d’un fragment: primer parla d’una situació i després de com aquesta situació té relació amb alguna cosa que li passa, tot explicant-la, fent-la entendre, il.luminant-la com ho fan les paràboles. Per exemple, parla de “la història del gall i les tres negacions”de sant Pere com a il.lustració de la mentida que ell va fer constar en una duana per tenir facilitats, que és la de dir que era funcionari enlloc d’escriptor!

I és que el narrador, per no dir l’autor, vol deixar clar d’entrada unes quantes coses: que ell és escriptor, primer de tot, que és tossut (”la meva dèria a substituir la “pausa cafè”, la tertulia de les deu del matí, per una passejada de vint minuts -faci el temps que faci, amb sol o vent o neu o pluja”), i que vol la “finestra oberta” com molts artistes (“la meva mania de treballar sempre amb la finestra del meu petit despatx modular o cel.lular entreoberta, encara que bufi la bise més cruel”). Finestra oberta que resumeix l’equilibri entre l’interior i l’exterior, un interior, per altra banda, que ell vol d’una altra manera que el seu despatx de funcionari, el qual no identifica com a seu: “Jo no. El meu despatx no. El meu despatx no és el meu despatx”. No hi ha elements identificatius de la seva personalitat, doncs, en el seu despatx de funcionari, sinó que és com el despatx de tots els altres. Com passa sovint en aquest llibre, hi ha una certa contradicció: “la necessitat de posar a la porta del meu cubicle un rètol preventiu: “No entreu si no porteu bufanda”. Amb això està personalitzant, una mica malgrat tot, el seu despatx, així com posant una nota d’humor més de les moltes que corren per aquest llibre.

Humor característic de Folch i Camarasa, tot i que ens trobem davant la descripció d’una depressió o crisi creativa, així com de la seva superació en l’escriptura d’aquest llibre. El qual no és més que “un” gran llibre, no “el” gran llibre, segons el que dóna a entendre al final, en què considera aquest llibre com a un possible entrenament de cara a fer una obra més important. Aquesta és l’obsessió de molts artistes, la de fer una obra que realment valgui la pena. I també és el pa de cada dia de molts autors la difícil conciliació entre la vida laboral i la vida de l’artista, la qual l’ha portat a questa crisi. És el clàssic conflicte entre l’anhel de trascendència i la consciència de finitud que té l’home. S’ha dit que la primera norma de saviesa és la supervivència. Per mantenir sis fills, tot i ser un considerable escriptor, potser no n’hi ha prou amb l’escriptura, i menys escrivint en català. I d’aquesta manera és com s’ha convertit en un funcionari modèlic que arriba a casa sense servir per a res relacionat amb l’escriure. És una depressió el que té: “Perquè es veu que això de les depressions ve com l’amor o el mal de queixal: sense previ avís i sense causa aparent”. Podríem dir que la inspiració segueix el mateix camí, continuant amb les seves comparacions. És un tema d’una gran complexitat, i la part central de l’obra al costat de l’altra constant en aquest autor, que és el seu pare (Folch i Torres a la vida real).

Hi ha una sèrie de conceptes contraposats que jo veuria al darrere d’aquesta obra, la qual es pot observar des de molts angles:

1. Concepte clàssic en molts escriptors que és la contraposició entre art i vida, relacionada també amb la contraposició interior-exterior. En aquesta obra els dos conceptes apareixen de manera simultània i confosa, de manera que no es pot arribar a distingir del tot què és un reflex de la vida o què és un reflex d’un reflex, o què és ficció pura. Amb això aconsegueix introduir una altra idea, la del punt mitjà, l’equilibri o entremesclament entre els extrems.

2. Relacionat també amb l’anterior apartat: la contraposició ficció-realitat. El seu diari vol ser un reflex de de la realitat però no n’és més que una deformació, no només quan la defuig expressament. S’ha dit que “còpia és igual a error”: de la mateixa manera, l’art és deformació, encara que es tractés d’un diari autèntic ho seria.

3. Anècdotes-quotidianetat: ja hem parlat de la introducció del fantàstic en el quotidià, però és que tot el llibre és com passar d’allò més trivial a allò més profund, amb molt de sentiment a vegades, com quan parla de circumstàncies de la seva depressió. Crec que quan parla de qüestions com per exemple el que s’acaba d’endrapar, el llibre perd massa força a vegades, però d’aquesta manera fa més versemblant el diari.

4. D’escriptor a funcionari, de funcionari a escriptor: la literatura contraposada a la vida de nou. Si hi ha un motiu important en aquest llibre és la defensa de la dignitat de l’artista, contra la ben remunerada tasca de funcionari gris. Contra la seva falsa modèstia, aquest és un gran llibre.

5. El diari i la vida: per últim, i en relació amb el títol, podríem dir que la “Sala de miralls” ve a ser el diari, on apareixen els reflexos de la seva vida. El diari seria com la il.lustració d’un dibuixant del text de la vida, que la interpreta. O com la lluna, que reflecteix la llum del sol, del dia, de la vida en una petita mida, la vida del seu admirat pare, el seu tema recurrent. No es diu a vegades que hom s’enmiralla amb algú? Doncs aquest seria el cas de Folch i Camarasa amb el seu pare.

Aquesta és la meva darrera lectura de l’obra a través del seu títol: la sala de miralls és el llibre mateix, en el que, per la seva riquesa literària, el lector es reflecteix també, “només s’hi toba el que s’hi porta” deia André Maurois. El títol n’és una part sintetitzadora molt important, perquè amb la idea dels reflexos fa preguntar-nos: què és més real, l’art o la vida?

Folch i Camarasa, Ramon, Sala de miralls. Barcelona: Planeta, 1982.

Contra el silenci de Ramon Folch i Camarasa

Vet aquí una obra que podria ser una segona versió, corregida i augmentada, de Sala de miralls. I molt augmentada, en intensitat. Contra el silenci podria ser la seva obra mestra. Perquè afirmo tot això? Doncs perquè tot em fa pensar que el monòleg de la protagonista de l’obra, personatge rodó, psicològicament complex, no és més que un reflex del pensament de Folch i Camarasa. I perquè de nou no sabem mai què hi ha de veritat en el que diu la Conxita, com davant un mirall que en reflecteix un altre. Ella és ell, sobretot perquè el que diu és massa brillant per ser producte d’una dona gran però sense el talent o experiència de l’autor. Ella titlla de “sarcàstic i burleta de mena” a Sebastià, el narrador, i ell li ho atribueix a ella. En un joc humorístic, sempre va repetint que ell no és un bon escriptor, guanyador d’un sol accèssit a Lliçà de Munt, quan tots coneixem la categoria pròpia de Folch i Camarasa com a escriptor. També parla de les “vaguetats, contradiccions i més histories absurdes” que no fan més que tenir captivat el lector del principi al final.

Aquest monòleg de la senyora Conxita, apte per al teatre, per ser dit en veu alta, sobretot degut a la quantitat d’acotacions que li ve a fer Sebastià, és farcit de temàtica religiosa (a contracorrent amb la societat actual), a més a més del que és la raó per la qual Sebastià l’escolta, que és la de sentir-li parlar del seu germà mort a la guerra als disset anys. Manté l’incògnita fins al final, per atrapar el lector, i al final no se sap gaire res de nou. Una mica com el camí de Santiago, que no es fa per la meta, sinó per caminar, pel camí en ell mateix.

És un llibre tan apassionant, i amb tanta informació, que requereix més d’una lectura, que penso fer, tot i que ara faig aquesta ressenya amb les pinzellades que n’he extret. Quan, per exemple, la Conxita parla dels “morts tossuts”
que necesiten la mà pietosa que els dispari el tret de gràcia definitiu: l’oblit o, si més no, el silenci, però els que estimen massa no es decideixen (141)em recorda la tossuderia del senyor August per no donar per mort del tot el seu amor per Elisenda, a Testa de vell en bronze.

O bé, seguint amb el tema de l’amor, hi ha una petitíssima referència de Sebastià al seu pare, que segurament es correspon amb Josep Ma Folch i Torres (167):
Un home que semblava que no hi era, i hi era; que semblava que no et sentia, i t’escoltava; que semblava que no estimava, i cremava d’amor, si em permets la cursileria.Perquè ressalto aquest tros? Doncs perquè aquest “semblava que no estimava, i cremava d’amor” es correspon bastant amb la mirada que fa Mr Stevens a Miss Kenton sense que ella ho vegi a la pel.lícula El que queda del dia, la millor interpretació que he vist mai, en la meva opinió. En aquest cas, tot i que l’estima, somia amb ella, ho nega, pel seu sentit de la responsabilitat.

Una altra pinzellada en relació a la religió: a la pàgina 73 parla de com el pitjor de la crucifixió de Jesús és com han anat les coses amb l’Església al llarg dels segles, interpreto jo, en el sentit que ho deia Jordi Pujol, que hi ha catolicismes inquisitorials, com islamismes integristes, com nacionalismes feixistes. I això, coses com la inquisició, és el pitjor que li ha passat a Crist, la seva veritable creu (metafòrica).

Per últim, la confusió entre l’obra i la realitat arriba al punt que a l’autor sembla que se li escapa a la pàgina 171, de parlar del Jaume com a Jordi, el nom real del seu germà. No sé si és un lapsus, només ho sap l’autor. En el fons, Jaume és un reflex de Jordi, un reflex que vindria a ser com una metàfora: la senyora Conxita és un reflex o metàfora de l’autor també, i com a tal no és exacte, tot i que contingui molts elements en comú amb la personalitat de Folch i Camarasa. Aquests elements en comú serien les connotacions, en llenguatge semàntic.

Hi ha algun altre fragment molt colpidor, sobre la guerra, i una tècnica eficaç: en alguna part, la Conxita no acaba el que diu, però bé prou que t’ho imagines. Amb la idea del monòleg interromput a vegades per Sebastià, l’autor es permet d’esplaiar-se, de deixar-se anar, com qui no vol la cosa, alhora que es constreny en un personatge, i aconsegueix un gran interès per la lectura. Li permet, en definitiva, de parlar amb lliberat d’artista, de parlar amb ell mateix, de fugir del seu silenci en relació al seu germà i totes les coses que el preocupen, com qui escriu un diari, com a Sala de miralls. És una obra d’una riquesa extraordinària i se me n’escapen molts fragments.

Folch i Camarasa, Ramon, Contra el silenci. Berga: Edicions de l'Albí, 2006

Ressenya d' El món de Joan Ferrer

El món de Joan Ferrer de Cèsar August Jordana


Vet aquí una obra que és filla del segle XX, i que el segle XX català ha oblidat. Fins al punt que per poder-la estudiar hom només n’ha pogut trobar un exemplar en tota la xarxa de biblioteques de la Diputació de Barcelona. És merescut aquest oblit?

Característiques generals de llibre: és una novel.la pràcticament sense argument, de descripció de les vivències i impressions del protagonista. Un protagonista amb un nom, Joan Ferrer, que es distancia, perquè és corrent, del nom més aviat peculiar de l’autor. Aquesta diferència no ens impedeix d’adonar-nos de les característiques autobiogràfiques de la narració, en una tercera persona estratègica, i que jo he sentit a defensar a algun crític com l’única forma possible de portar endavant una bona novel.la.

El protagonista és, doncs, un home de lletres, crític, escriptor, traductor i lector (més o menys com Jordana), però amb un contrapunt al final del llibre, on se’ns manifesta la seva afició per les matemàtiques. En el primer capítol se’ns presenta la seva situació a l’editorial on treballa, situació que no sortirà de nou fins a la meitat del llibre, amb un cert fil argumental que es mantindrà obert fins al final. És, sens dubte, la part més ben construïda de tot el llibre i el que fa que la lectura no decaigui, sense ser la que generi més idees. I és que la falta de fil argumental general podria fer deixar el llibre a algun lector dolent –“com a bon lector, mai no se saltava una paraula”(155)-. Potser és per una certa deformació “professional”, però les intríngules al voltant de la seva feina a l’editorial em resulten un molt bon reclam. Per cert, que és la part on l’autor defensa més, directa o indirectament, la seva talla com a escriptor, com quan diu: ”Joan havia sentit altres vegades aquella cançó. Calia publicar llibres que es venguessin, encara que fossin mediocres, per tal de poder editar-ne d’altres que no es venien prou, malgrat llur excel.lent qualitat literària”. És evident que ell se situaria en el segon grup.

I en què es basa aquesta qualitat literària? En el sentit de l’humor, per començar. A la pàgina 105: “I potser perquè era un escriptor l’hauria enutjat d’haver-se de dir, en els moments més crítics: “Què vols fer-hi? Estava escrit””. A la pàgina 143: “Els cotxes que passaven li enfocaven els reflectors, i després quedava encara més a les fosques. “Cruel turment! ¿Com sortiré de l’enlluernament?” Una dona que passava li amenaçà un ull amb el paraigua. “No ,aquesta solució no m’agrada””.

Per altra banda, les referències cultes, Una idea central, pròpia d'una obra del segle XX com aquesta, la referència indirecta, des del meu punt de vista, a la Crítica de la raó pura de Kant. I és que l’art abstracte, la literatura experimental del segle passat i d’aquest, són deutores de les idees introduïdes per aquest filòsof. L’inconscient, allò menys racional, la intuïció, etc., aplicades a l’art, en són deutores.

Com es veu això en l’obra que tractem: “Un dia havia d’escriure un tractat de “Lògica de l’ensopiment”...” Això seria una referència original al “és quan dormo que hi veig clar” de Foix? És quan faig servir allò menys racional, quan somnio, amb la poesia, que sóc lúcid. Poques pàgines més enllà el narrador afirma: “Allò que se li esmunyia era sens dubte, més important, més subtil”, referint-se a aquest estar “mig despert, només esllavissant-se semiconscient cap al son”. La comparació entre el somni i l’obra literària és habitual, donat el fet que les dues admeten generalment una interpretació. I en el cas del somieg, aquí s’està fent una referència clara a la la idea del punt mig, tan buscat en l’art i en la vida, punt mig perfecte entre la consciència i el subconscient.

Una nova referència al subconscient aplicat a l’obra: la referència a un escriptor que perquè no li han donat llet de petit converteix aquesta mancança en una font de productivitat al fer-se gran, de manera que fa seva la fórmula “paraules igual a llet”. Fent una analogia, quants amors frustrats no hi ha al darrere de moltes obres!

Tota aquesta psicologia aplicada a l’obra no s’acaba aquí: una part de gran penetració psicològica, gairebé de manual d’autoajuda, és la de quan es relata com Joan Ferrer afronta una mania de la seva dona, la de voler tenir un càntir al balcó des d’on podria caure. Simplement, Joan el fa caure com per accident dins el balcó i problema -amb mà esquerra- resolt.

Una altra característica d’aquesta obra, molt important i relacionada amb les anteriors, és la barreja de quotidianetat amb imaginació que ens serveix constantment a través dels somnis del protagonista. Els introdueix sense avisar (tornant a allò del somieg), de la mateixa manera que una persona s’adorm i somia sense adonar-se’n. I té molt de mèrit la manera com de coses quotidianes n’extreu pensaments, per altra banda: referint-se a l’“art” d’embolicar cigarretes, diu que “com en moltes coses realment senzilles, l’èxit semblava inassolible”. En el fons, una referència metafòrica a l’exercici del seu art, de qualsevol art, on les idees sempre vénen de mala gana, he llegit alguna vegada, i les més senzilles encara més.

Una altra reflexió sobre la quotidianetat: és un mèrit de l’autor que tot i els moments més fluixos l’atenció no acabi de caure en cap moment. En tot cas, potser és un símptoma que l’autor no fa concessions a la galeria, parla del que vol i prou. O potser es tractaria del fenomen literari del qual parla Milan Kundera a Els testaments traïts, que és aquell que l’obra ve a ser com una superfície plana de gespa tallada amb un arbre de tant en tant, i la gespa serveix per realçar l’arbre pel contrast.

Més idees sobre l’art: “Una bona ambigüitat podia ser indici de profunditat” té la seva rèplica en: “Tot era clar, ben clar, no hi havia ambigüitat de cap mena”, referint-se en aquest cas a l’obra de Keats. Com en gairebé tot en aquesta vida, no es troba la veritat absoluta, i contrastant les dues idees, en tot cas, s’avença.

Per últim, les originals reflexions de Jordana a través del protagonista el porten a dir: “Un Joan Ferrer jove repetiria aproximadament la trajectòria ja feta (i, quina solta hi havia a repetir-la?) o ja no seria un Joan Ferrer”. Podria Kafka ser el Kafka que tots i totes coneixem sense la seva peculiar condició d’haver fet la carrera de dret i de treballar en una oficina d’assegurances? Podria Edvard Munch haver pintat el seu angoixant “El crit” si no hagués patit la malaltia mental que patia? I així un llarg etcètera d’analogies en el món de l’art que dóna idea de la riquesa inexhaurible d’aquest llibre.

Amb el final del llibre sembla estar dient que no ens molestem massa a desxifrar segurament, ja que al capdavall, ningú pot entendre totes les parts d’una obra, i per tant concloure que no es pot arribar a una conclusió. En l’art, com en l’amor (vegeu La nuit de Varennes), l’important és que hi hagi misteri, si ja no ambigüitat.

Jordana, Cèsar August, El món de Joan Ferrer. Barcelona, AYMÀ, S.A.:1966