2.9.14

Helena de Vicent Penya

Una novel·la curta d'un valencià que només coneixíem com a poeta. Gairebé un conte llarg, que no permet de fer els personatges menys plans.

El protagonista, qui narra els fets, no sembla tenir nom, al costat de l'Helena de la qual s'enamora. Això és en contradicció amb la manera habitual de fer dels poetes, que solen amagar el nom de l'estimada. La narració té sentit per les reflexions que genera aquesta història d'amor. Des del que deia Dalí, "L'amor és una cosa que entra pels ulls i ix per la punta de la fava" (36), a "M'agradaria saber si després de tot, la creença en l'amor no és un sentiment semblant (i per tant igualment enganyós) a la creença en Déu" (60). Normalment no és pas en la vida que creiem en l'amor. La literatura o la poesia és l'única manera que ens queda de creure-hi de manera clara, absoluta. Però les convencions manen a la vida, i creiem i no creiem alhora, com sol passar amb la religió.

El realisme d'aquesta obra és dels que sorprenen i pertorben, com quan descriu el fàstic que li fa al protagonista de besar Helena, tot i l'enamorat que n'està. I també és una escena grotesca quan ella li diu que deixi de fer el pallasso quan prova d'acariciar-la.

En definitiva, una narració molt ben construïda i, malgrat tot, gens superficial, que segurament es relaciona amb el fet que l'autor és poeta. Hi ha poetes que no hi entren pas, en la prosa; és doncs, un atreviment reeïxit.

Helena Vicent Penya. Alzira: Germania, 1995

2 comentaris:

Loreto Giralt Turón ha dit...

Gràcies per descobrir-nos-lo, el tindré present

Helena Bonals ha dit...

És un llibre molt concís i amb força alhora, Loreto. Val la pena.