Arill avall de Guillem Viladot
Es tracta d’un llibre duríssim, amb una duresa fascinant que diria Margarit. És la història del descens espiritual, l’alienació d’una noia, la Meritxell, d’Andorra (Erill Avall és un poble del Pirineu que possiblement té relació amb el títol). Història des que es casa, enlluernada, però al capdavall sense amor, i comença a tenir fills. Així doncs es revolta contra el seu marit, contra el que li passa resultes del matrimoni.
L’última filla, “sense superfície social, sense densitat humana, o, com diria un empleat de banca, sense possibilitat rentable, o com diria un poeta, com una cagarada de mosca” (42). El que jo he sentit a dir a un banquer com a “perfil de risc”. El sentit de l’humor hi és present, en aquesta història, també. D’un realisme contundent, tot i que és escrit amb molta poesia.
Una mostra d’aquesta poesia és quan la protagonista s’aliena del tot, i les paraules delirants que diu s’assemblen a l’obra d’un poeta, de nou fent-se present el talent de l’autor. És que la malatia mental hi té molt a veure amb la creació artística. Tot i que la bogeria de la Meritxell és literària: això no passa pas.
La definició d’aril es pot relacionar amb el tema de l’obra: “Excrescència que es forma en algunes llavors prop de l’hil o en el funicle i que a vegades cobreix d’una manera més o menys completa la superfície de la grana”: per a mi és una metàfora d’allò dolent que envolta la seva última filla, mai desitjada. Guillem Viladot es posa de manera brillant en la figura de la dona, que entén molt bé, com ja ho feia a La cendra, d’una manera diferent però, fins i tot contrària. Una petita joia de llibre.
VILADOT, Guillem Arill avall. Andorra: Alfaguara, 1966
8.9.10
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
.jpg)
Entrades
7 comentaris:
Valoro molt els autors que, siguin del gènere que siguin, siguin capaços d'aprofundir en els sentiments de personatges de sexe contrari. Primer cal sentit de la observació, després una gran humanitat per digerir el que s'observa y finalment talent per expressar el que s'ha pait en paper, en un escenari, en una pantalla.
El llibre que comentes m'atrau també per una qüestió del tot irracional. Un llibre editat a Andorra, amb tot allò de fons... M'hi sento a prop jo a tot allò.
Gràcies per aquest escrit Helena. M'has generat curiositat per llegir-lo.
no el coneixia, gràcies per l'article
Mireia:
No el coneixies i probablement no el coneixeràs, per tristament extingit.
Helena, no l'he llegit, però m'agrada la trama que expliques. El tema de la creació literaria inherent a un dels personatges m'atrau molt.
Jo ara m'estic llegint un en castellà que fa referència a la crisi de l'escriptor que busca de manera desesperada qualsevol font d'inspiració, però no la troba. Quan l'acabe te l'enviaré.
Pel que sembla el llibre és un remix entre l'humor, la prosa poètica i la realitat, tres ingredients que valore molt en qualsevol narració.
Tot el que comentes sobre la relació entre l'alineació mental de la protagonista i la qualitat del llenguatge escrit sembla un misteri difícil d'entendre perquè suposadament necessitem posar els cinc sentits en allò que escrivim per a poder aconseguir un escrit minimament acceptable i intel·ligible i no obstant això quan l'acte d'escriure es desencadena de forma natural, deixant eixir de manera irracional i delirant els pensaments i sentiments es poden aconseguir fantàstics esctirs, que després caldrà refer, és clar.
Respecte ala relació entre el títol i el tema, sembla més una relació temàtica que no pas remaètica, tot i que jo no conec el poblet que esmentes.
Personalment m'agraden els personatges circulars, aquells que en arrivar al desenllaç tornen al seu punt d'origen, perquè donen peu a la identificació de l'espai amb un laberint, una inseguretat i tancament que després de tot el camí fet es resol amb l'acceptació del que era d'entrada. No sé si serà el cas en aquesta novel·la, però pel que dius de la protagonista, sembla que no és així.
Perdona si no t'he visitat abans, no m'havia adonat de la ressenya en la llista de lectura del blog.
Fantàstic comentari, Joana.
El títol del llibre pot ser fet per connotació i per coincidència del nom alhora, en una carambola de l'escriptor.
Un amic em va dir el nom exacte del poble: Erill la Vall.
La protagonista "avança" cap avall, no pas en cercle com dius tu.
Aquest llibre és curt i es llegeix com un caramel, però és introbable, crec. Si vols te l'envio.
Helena, divendres agafe l'avió en Barcelona per anar a Palma. No hi havia vol ací. Hi seré un hora a l'aeroport, o potser dues, ens escrivim i si es possible ens podriem veure per fer-nos un café i intercanviar llibres. Estaria molt bé!
Helena realment el llibre no té desperdici, estic gaudint moltíssim amb ell, crec que demà l'acabe. Gràcies per fer-me'l arribar. Es llig com un caramel a la porta de un col·legi! La protagonista té un carisma com he trobat a poques novel·les, és un personatge totalment rodó. La seua evolució és molt humana i la seua caracterització està feta amb una gràcia especial.
Mai l'hauria llegit de no ser per tu. Realment és un llibre introbable.
Moltes gràcies i molt bona nit!!!
Publica un comentari a l'entrada