El camí reprès de Maria Teresa Vernet
Aquesta és la història, publicada el 1930, de la jove Cecília, i de com ella, tossuda i individual, prova de trobar l’amor. Però de fet, com els sol passar a les dones, rebutja aquell que li convé, i segueix el que només se’n vol aprofitar. Tot el llibre manté la incògnita fins al final, la d’allò que voldrà dir “El camí reprès”. De fet el narrador omniscient a vegades només ho és parcialment.
A la pàgina 64 hi ha un tros que parla una mica del tema del llibre: “un viure contra el qual no podien res els dolors i desenganys”, una joia que és llavor de futur, passi el que passi. Això per sobre de la idea, força encertada, que creure en l’amor és com creure en els reis mags (66), que en les coses belles sempre hi ha “el mal a dins, com un cuc” (218), que la rosa sempre du espines.
Cecília vol trobar l’amor on plaer i goig caminin de costat, el veritable camí. Peca de massa espiritual, i per això no resisteix el que vol fer-li creure una noia, que la posa en contra de tots els homes a priori. L’obra faria una mena de catarsi entre aquell home massa sense escrúpols, com una bèstia al capdavall, i l’home bondadós, artista i adequat per ella. No es troben generalment fora d’un llibre uns dos extrems tan definits. Es tractaria d’arribar al lector d’aquesta manera hiperbòlica.
Hi ha una qüestió formal, la utilització de la cursiva, quan es parla d’aquell important per a ella, “ell”, per exemple. Així mateix, posa entre corxeres informacions rellevants. Tot el que faria referència al “camí”. El llenguatge és francament el·laborat, se’n fa una lectura lenta per la densitat de contingut. Una joia de llibre, una autora de la qual caldria reprendre’n el camí, injustament oblidada.
VERNET, Maria Teresa El camí reprès. Valls: Cossetània Edicions, 2009
23.8.10
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
6 comentaris:
Me l'apunto, perquè comparteixo 100% amb tu que de vegades hi ha autors/es injustament oblidats.
Petons
Mireia: no et decebrà, tot i que em va agradar encara més Les algues roges.
No conec l'autora, però no pose en dubte la teua valoració, tot i que si tracta d'amors identificats amb la rosa i l'espina, crec que m'esperaré a llegir-la més endavant.
Moltes gràcies formigueta treballadora incansable!
A l'armari vitrina de llibres antics i curiosos hi tinc dues o tres obres de M. T. Vernet, editades a la seva època. I comentaris elogiosos escrits per l'il·lustre filòleg Manuel de Montoliu per a La Veu de Catalunya amb el títol de 'Breviari Crític'. Potser és oblidada ara, però no ho era al seu temps.
Ara bé, si comparem la literatura que es feia aquí en aquella època amb la que s'escrivia a la resta d'Europa, podrem observar que la majoria de les novel·letes no han resistit el pas del temps. De totes maneres, està bé la memòria històrica, perquè la nostra és molt curta.
Olga:
"Les algues roges" és del millor que he llegit mai. I "El camí reprès", en tot cas, no és una novel·leta. Que em donin vint Vernets per una Rodoreda.
Penso que a Rodoreda se l'ha divinitzat fins a extrems impensables, malgrat tenir l'editor que li reescrivia i corregia sense parar.
Aquests també són fenomens sociològics, i depèn molt de quin cercle, capella o partit polític t'aculli; i, dissortadament, també de la teva imatge pública o privada, o sigui, de la catalogació que t'atribueixin els "moderns" de l'època. Hi ha moltes raons extraliteràries que fan 'pujar'o 'baixar' un autor.
Quan arribi a Tarragona rellegiré "Les algues roges", que ja no recordo, i t'escriuré el que m'ha semblat.
Una abraçada per la bona feina.
Publica un comentari a l'entrada