Primera part

El títol d'aquest llibre em recorda les paraules recollides per André Maurois a Un art de viure, on una dona diu que va estimar un home i ell la va estimar, i amb això ja tenia la seva part (de felicitat) a la vida. Com aquesta Primera part, la de tots els primers i grans amors que no només són insubstituïbles sinó que omplen tota una vida, més enllà del temps que hagin durat. Un títol originalíssim i molt ben trobat, doncs. "Que nunca segundas partes fueron buenas", però malgrat tot la vida continua. "Jo també he estat feliç" és la traducció del Et in Arcadia ego, d'algunes obres clàssiques, que aquesta obra tan autobiogràfica em recorda.

A banda de l'amor, el gran tema d'aquest llibre és la malaltia, sigui la tuberculosi incurable en aquella època, o la malaltia mental, que no m'agrada com és abordada, en una època que no se sabia el que se'n sap ara, i que s'anomena "histèria" en el llibre. "Els malalts són els qui més troben qui els vol" (149): perquè estimar algú malalt és estimar de debò, com ho fa Helena, la protagonista que escriu en primer persona. "El sofriment és el millor mestre"(212), és una afirmació sàvia.

En definitiva, una obra que és un anticànon digne de recuperar, tot i que no és un llibre per a golafres. És escrit amb una sensibilitat molt especial. La d'una dona feminista que sap molt bé quan estima i quan no, que no coneixerà el seu estimat en la vellesa deteriorant perquè no hi arribarà pas mai. Una petita joia, aquesta novel·la, encara que té gairebé quatre-centes pàgines.

SUÑOL, Cèlia Primera part. Martorell: Adesiara editorial, 2014

La darrera participació a TV L'Hospitalet, parlant dels anticànons del meu club de lectura.

I ara què, homenet?

Una història realista i idealista alhora. Narrada de manera esplèndida, mostra les dificultats de supervivència d'una parella jove a l'Alemanya dels anys 30, tot i que s'estimen molt. Amb dos sobrenoms: "Xaieta" ella, "nen" ell. De fet el protagonista es diu Hans com l'escriptor. Ningú que no hagi tingut problemes econòmics algun cop a la vida no pot projectar-se en la història com cal, però.  

Sembla que ells dos siguin pràcticament els únics personatges amb bondat de la novel·la, a més a més. "La Xaieta agrada a totes les bones persones" ( 233). El moment més emotiu és quan ell li proposa de casar-se: "Com si tots els arbres de Nadal de la seva vida s'haguessin encès de cop dins seu" (16). 

El motor de la història, la dificultat de guanyar-se la vida per a la parella i el menut que esperen, topa constantment amb la tendresa entre ells dos: "com una lluent vena de plata que penetrés dins la més negra de les pedres" (338). Però, igual com a Oi que maten els cavalls?, sembla que sigui impossible de surar per a ells dos, el que és especialment dur per a ell, perquè és un home. "La pobresa no és solament misèria, és també un crim que es castiga. La pobresa és una màcula, la pobresa és sospitosa"(382).

Una característica especial del llibre són aquests títols que expliquen per sobre el que passarà a continuació, semblen el "continuarà" que diuen algunes sèries. Aquest autor és un bon anticànon, va ser un èxit a partir del 1932, i ara no se'n parla. Va publicar més llibres que es troben en català a la mateixa editorial que aquest, sembla que tots amb aquest realisme objectiu. El malson i Irreversible dos d'ells. Aquest llibre és magistralment ben escrit, reitero, i el tema és molt original i enganxador per poc que hagis patit en aquesta vida com els protagonistes. He plorat amb sinceritat al final, un final que és massa injust.

FALLADA, Hans I ara què, homenet? Barcelona: Edicions de 1984, 2009

Club de lectura

Presentació del club de lectura sobre Anticànons que porto jo a la Biblioteca Tecla Sala de l'Hospitalet, el darrer dijous de cada mes. Hi sou convidats!

Secundina i acció!

Aquesta peça de teatre és la continuació de Petites històries al replà de l'escala, i del blog de la Secundina, la protagonista que ens va presentant les diverses històries dels veïns de la casa d'on és portera. De cara a la televisió que s'ha proposat entrevistar-la.

Algunes històries són calcades, i d'altres l'autora les ha modificat. Però totes tenen en comú la murrieria dels personatges per aconseguir els diners o bens materials que desitgen. És, com sol ser-ho la Maria Vilanova, un llibre àcid, satíric, exagerat per arribar al lector, que a vegades fa riure.

Diu la Berta: "De què? De què? Però què collons et passa? Que estàs dormint la mona?" I contesta la filla: "(saltironant i fent cantarella.) Que estàs dormint la mona, que estàs dormint la mona" (37). Això és un exemple mordaç de com solen ser les criatures de malicioses, gens innocents.

La Secundina és sàvia: "Ja és ben bé que amics i parents, pocs i de lluny!" (46). És molt divertit quan el bé material desitjat és "un cotxe de luxe daurat espurnejant equipat amb dues cadiretes de criatura entapissades d'escai, a imitació pell de lleopard, a un preu molt assequible": sobretot "pell de lleopard", més hortera impossible!

L'obra és presentada en dues parts dins l'escenari, ara parla la Secundina, ara parlen els veïns protagonistes, per això es diu Secundina i acció. Els que coneixem la Maria Vilanova i Vila-Abadal hem tornat a gaudir amb una nova obra seva.

VILANOVA I VILA-ABADAL, Maria Secundina i acció! Barcelona: Témenos Edicions, 2020

La millor nit de la teva vida

Aquesta obra de teatre, amb un plantejament, un nus i un desenllaç entrelligats com els seus tres protagonistes, té un plantejament rodó en ella mateixa i en la rodonesa, l'evolució psicològica d'ells tres. És molt realista, i dura, no és del que qui escriu això té més per costum de llegir, però es llegeix en una tarda, és d'una concisió i força innegables.

M'agrada, pel que fa a l'estil, quan un personatge no acaba de dir el que anava a dir i només hi ha una barra en diagonal: "Que no t'hauria d'haver dit que fa tant de temps que/", per exemple. Em recorda una tècnica d'un escriptor ben diferent, Ramon Folch i Camarasa, "Oh, res de greu, només una mena de.", dins Testa de vell en bronze.

Aquesta obra fa pensar en allò que quan es diu que la gent menteix és que bàsicament menteix sobre l'amor, que deia Gore Vidal en un article. També em recorda l'obra de teatre La ronda, d'Arthur Schnitzler, pel principi i final connectats, en què el personatge del principi s'ho fa amb algú altre, que al seu torn s'ho fa amb algú altre, fins que el darrer s´ho fa amb el primer de tots. "Ho fan com animals i quan han acabat no volen saber res de l'altre", deia la Lili, una protagonista de Una princesa a Berlín, d'Arthur R. G. Solmssen, referint-se a La ronda. També aquí el sexe és molt descarnat, de tan carnal com és. Jo crec que una veu femenina no hauria estat mai tan provocadora, trasbalsant, només ho pot haver escrit un home, això.

Com diu en un moment determinat un dels tres personatges, la Sílvia (que pot ser un joc de paraules amb el cognom de l'escriptor?): "Si una comparació està suada és perquè es fa servir molt. I si es fa servir molt és perquè serveix". Una de les coses suades és que l'enamorament dura dos o tres anys màxim. El despit del Marc amb la Marta quan el deixa el porta a dir: "A partir d'ara, ni patiré buscant el millor, ni patiré evitant el pitjor. Viuré còmodament en un feliç terme mig". Com si fos possible. La vida és una roca de duresa envoltada de vels de felicitat, ens deien a la carrera.

Sigui com sigui, el talent d'aquest escriptor és innegable. Podria ser la millor obra de la seva vida, sense cap dubte. He publicat aquesta ressenya al meu altre blog L'eco se sent, i aquí, perquè s'hauria de rescatar de l'oblit del fet que només l'hagi pogut trobar al magatzem de la meva biblioteca.

El meu sisè blog

Aquest nou blog és tancat, però admet els vostres comentaris. És un blog de prescripció literària que he fet per la biblioteca on treballo. Si cliqueu sobre cadascuna de les respostes us sortiran les cobertes dels llibres que recomano. A vegades la relació és superficial, d'altres molt profunda.

Aquest és l'enllaç.

Els cercles concèntrics

Cal no enganyar-se: aquesta novel·la és, de fet, un llibre de poesia. Amb la diferència, però, que l'estructura narrativa fa que no es pugui deixar. Un apartat et duu al següent, però si et deixes arrossegar i llegeixes com un golafre, corres el perill de perdre't tot el que hi ha "darrere les paraules", que diu Margarit.

Comencem pel títol: Els cercles concèntrics, manllevat de Vinyoli, poeta de qui la protagonista, narradora en primera persona, que és professora de llengua i literatura, n'està fent una tesi. Una tesi que creu que li treu temps de ser mare, de tenir descendència, tal i com es reprodueixen els cercles en l'aigua en llançar-hi una pedra. Però de seguida ens assabentem que no pot fer realitat la seva aspiració i ha d'intentar la fecundació in vitro, un tema que és present al relat fins al final. Amb uns salts en el temps, de l'adolescència en un poble fins al principi de la maduresa en aquest mateix poble, on la protagonista i la seva parella tornen un estiu. El "tot és lluny i a prop" (152), vers de Vinyoli que s'escau al que expliquem, a aquests salts en el temps. Diu la narradora:"les persones que coneixem es queden dins nostre per sempre més" (26), amb això nega que ens trobem sols malgrat l'absència de les persones que estimem. M'ha sobtat moltíssim aquesta frase.

La sala d'espera del ginecòleg seria com una metonímia de l'espera de la protagonista per quedar embarassada. "El temps que un passa en les sales d'espera és un temps sense fets, inoperant, sense vida" (146). La bicicleta que ella tenia de petita al poble, que la seva parella prova que pugui tornar a fer servir, seria una al·lusió, amb els radis de la roda espatllats, a la infertilitat de tots dos. Quan ell prova de matar mosques amb un drap de cuina, recorda la dificultat de fecundar un òvul. I, sobretot, al final, aquest "paisatge que recorda Mondrian, potser perquè és una terra abrupta, sense transicions" (153), el paisatge que sembla eixorc i "serà vi" (154), que diu l'altre per animar-la.

Tot el llibre gira a l'entorn del desig de maternitat frustrat de la protagonista. Qui escriu això té un punt de vista absolutament diferent sobre aquesta qüestió: mai no ha volgut tenir fills. Potser per això ha gaudit amb aquest relat, que gira al voltant d'una temàtica complementària al seu punt de vista.

CASAS i MATA Els cercles concèntrics. Lleida: Pagès editors, 2017

Abans que el teu record torni cendra. Ressenya de Jesús Bonals

La temptació, que sempre tenim els ja granadets, de tancar-nos a rellegir les gran obres d’antany, és un error de dimensions colossals. En el nostre país, i també a tot al món, ara s’escriu més que mai, i, com no pot ser d’una altra manera, es creen grans obres que seria estúpid deixar-se perdre. És clar que també s’escriu molta palla, però enmig de la palla apareixen títols que et deixen bocabadat, com aquest ABANS QUE TEU RECORD TORNI CENDRA, primera novel.la de Maria Escalas, que ara que l’he llegit, em sabria molt greu haver-me-la perdut, per una errònia displicència davant les novetats.

L’autora domina a la perfecció allò que és l’essència de la novel·la: la narració. Si a més hi ha unes gotes de d’emoció i de lirisme, que en aquest cas hi són ben presents, ja ens trobem davant d’una obra notable. Si a més l’autora domina el llenguatge, en aquest cas un català acolorit de mallorquinismes genuïns, especialment, en els diàlegs, ja hem arribat a l’excel·lència. Si a més l’autora coneix a la perfecció l’època -república, guerra i postguerra a Mallorca- i la descriu sense sectarismes però sense por de ser políticament incorrecta, hem arribat al capdamunt: a una de les millors novel·les catalanes dels darrers temps.

S’ha d’advertir, de totes maneres, que aquesta extraordinària novel·la té alguns elements que a algun lector superficial el podrien desanimar: el protagonista principal és ¡un capellà!. La cultura religiosa, malauradament tan absent de les noves generacions, vessa per tots els porus de l’obra, per totes les pàgines del llibre. Un senzill exemple: ¿quanta gent sap què es el salpàs?

La immersió en la Mallorca profunda que produeix en el lector el llenguatge mallorquí usat, que com he dit abans és un dels al·licients de l’obra, també pot ser un obstacle per a alguns lectors una mica distrets. Ara bé, la trama és tan rica i tan ben plantejada que, d’aquestes dues dificultats -i alhora al·licients-, el lector en pot prescindir sense problemes. Es evident que un coneixement religiós més complet per part del lector donaria profunditat a la història, igual com ho faria un bon coneixement de la varietat mallorquina de la nostra llengua. Però sense saber què és el secret de la confessió o sense consultar de tant en tant el DCVB per saber que vol dir, per exemple, què vol dir una “al·lota curra”, pel context s’entén tot i no cal interrompre la lectura.

No pararia d’esmentar encerts, i encerts sorprenents. Un dels més difícils i més ben aconseguit, és la manera com s’intercala en la narració l’episodi previ de la guerra de ¡Filipines!. Poso el signe d’admiració perquè hom esperaria si de cas que el protagonista hagués anat a la guerra de Cuba, però no: ¡les Filipines!. Hom s’imagina, després dels dos o tres primers fragments intercalats al principi, que la història filipina ja està acabada, i que desapareixerà, però no: és un contrapunt que es manté sorprenentment fins a la darrera pàgina i contribueix de manera decisiva a aquella emoció lírica de què parlava al principi.

Acabo, però encara hi ha una cosa més que no puc deixar al tinter. Tots els que ens hem interessat pel tema, central a la nostra història i la nostra realitat present com és la guerra “incivil”, coneixem força bé com van anar les coses a Catalunya, amb gairebé un equilibri de barbaritats comesos pels dos bàndols, -la revolució i la posterior "repressió”. Pel que fa a la resta de l’Estat, hem llegit molt sobre els assassinats i les penes de mort per raons polítiques que es van produir a la zona franquista, especialment a Andalusia i Extremadura, però ens falta, o em falta, una informació més concreta sobre altres zones de l’estat que des del primer moment van quedar al zona “nacional”. Havia sentit a parlar de Bernanos, i Les grands cimetières sous la Lune, i per tant sabia que a Mallorca hi havia hagut una repressió molt dura de tot el que fes olor d’esquerres, amb moltes víctimes, algunes amb un simulacre de judici, i d’altres sense. Però el llibre, que repeteixo no és en absolut un pamflet, m’ha fet comprendre millor que unes dotzenes de llibres d’història el que va passar en aquella illa. És tan viva la imatge que en transmet la Maria, Maria, Maria (si llegiu el llibre sabreu perquè ho dic tres vegades), -com en el cas de la mort del pobre Ventureta a Les veus del Pamano-,  que podria ser que el lector no pogués resistir la duresa del relat i es veiés obligat a fer una pausa en la lectura per refer-se.

En resum, un aplaudiment entusiasta per a Maria Escalas. No podia haver començat millor la seva carrera com a escriptora.

ESCALAS, Maria Abans que el teu record torni cendra. Barcelona: Ara llibres, 2016

Flaixos de llum blanca

Totes les malalties tenen estigma, totes les malalties, sobretot si són cròniques, són molt dures. Els escriptors que en parlen, sobretot si són ells qui les pateixen, sovint tendeixen a "sorprendre i pertorbar", que deia Oscar Wilde. A fer que el lector senti com si li passés a ell mateix.

A mi aquesta història explicada en forma de petits relats metaforitzats com a "flaixos de llum blanca", els del sostre d'un passadís d'hospital, per la lucidesa que desprenen, m'ha recordat el cas d'un familar proper. Que morí malalt de diabetis. Fa mal recordar-ho, perquè una embòlia, no ben diagnosticada, el va dur a la mort. Tot i que no m'agrada d'amagar el cap sota l'ala, sé que cal mirar qualsevol malaltia de cara a cara.

En el magnífic llibre que ens ocupa, l'autora el que fa és literaturitzar la malaltia, com quan metaforitza la ferida oberta en un peu mitjançant un "pegot de quitrà" (78), que també s'ha de solidificar. Aquesta imatge, a més a més, presentaria les connotacions negatives del negre del quitrà. I a continuació compara els fantasmes dels dits extirpats, que encara sent com si els tingués, amb les cues de sargantana, que continuen vives després d'haver-les tallat. "Qui sap?", acaba dient.

Qui escriu això fa temps que no pot dur sandàlies a l'estiu per l'obligació de dur plantilles per al peu. Potser això fa que entengui bé la manera com l'autora insinua que ella tampoc no en podrà dur més perquè ha perdut els dits del peu. Tot i el lleu sentit de l'humor, que és sempre present en tot el llibre, la constatació d'aquesta impossibilitat és ben punyent.

És un llibre per ser llegit i rellegit, però amb la deguda calma, perquè és prosa poètica. Com cal mirar també les il·lustracions que acompanyen el text, molt artístiques, que no solen ser gaire literals, sinó que van més enllà. L'escriptora és l'esposa de Joan Peruga, autor de La república invisible (obra que vaig tenir el plaer i el goig de fer-ne una altra ressenya en aquest blog), i El museu de l'elefant. Un aplaudiment per a l'Editorial Andorra, que també ha publicat aquest llibre, i crec que es caracteritza pel bon gust en les seves publicacions, tant pel que fa als texts -el contingut-, com el disseny formal del llibre com a objecte.

BURGUÉS, Pilar Flaixos de llum blanca. Andorra: Editorial Andorra, 2015

El carreró contra Còssima

L'autor d'aquest llibre, Joaquim Carbó, tot i els premis que va aconseguir en el seu moment (incloent-hi ser finalista del Premi Sant Jordi del 1966), va acabar dedicant-se sobretot a la literatura juvenil,  per exemple La casa sota la sorra, perquè la seva obra per adults no va acabar de surar, malgrat la seva qualitat. Com la d'aquest llibre, una barreja de realisme i d'idealisme, aquest darrer el de la protagonista, la Còssima, enfrontada a un carreró de personatges hostils.

Un carreró on arriba des de Sud Amèrica, on el seu pare, que l'acompanya, es va exiliar després de la Guerra Civil. Ella de seguida s'espavila i troba feina, però el seu pare no. Es refugien a casa la seva àvia, però de manera estantissa, amb el perill que els prenguin el pis quan l'àvia es mori. Aquesta situació de pobresa serà l'origen de la trama del llibre, que no vull desvelar pas. Només vull remarcar com aquest anticànon es fa ressò, a la pàgina 99, d'un altre gran anticànon, Folch i Camarasa. "No sabia que en Folch i Torres tingués un fill que escrivís tan bé...", diu l'àvia, tot recomanant Adéu, abans d'hora a Còssima. Un títol que seria un símbol del que passarà al capdavall. Més endavant també es parla de Calders i Rodoreda, que són tot el contrari d'uns anticànons.

També al costat d'aquest carreró de mala mort, l'obra parla sovint del carrer Tuset, de les seves botigues, del seu progrés; és un element, en l'any 1969 en què es va publicar aquest llibre, que permet de situar la història. En tres capítols que serien el plantejament, nus i desenllaç, tres dies dins el mateix any, es conforma tota l'acció, que és feta sobretot de diàlegs que ens van mostrant les maneres de ser dels personatges.

La història compta amb un final obert, duríssim, que recorda Rocco i els seus germans, la gran pel·lícula italiana de la mateixa època. Una novel·la que també podria haver generat una gran pel·lícula. I que jo he provat de ressenyar fent-li una mica de justícia.

CARBÓ, Joaquim El carreró contra Còssima. Barcelona: Editorial Cadí, 1969

El fill del passador. Entrevista a Jesús Bonals en relació al seu darrer llibre

El tema de les xarxes de passadors que operaven al Pirineu és el “desencadenant” de la primera novel·la per a adults de Bonals, autor reconegut en l’àmbit de la narrativa juvenil. Davant la vida del pare durant la guerra civil espanyola ha tingut sempre molta curiositat, però molt pocs detalls. “Sé que en comptes d’incorporar-se a files quan el van cridar es va amagar al Solsonès, on transcorre l’acció del llibre, i sé que es va dedicar a passar gent per la frontera.” Poca cosa més. El pare no li va arribar a explicar res abans de morir –com al protagonista de la novel·la– i el padrí, diu, “sempre que preguntava em responia: ‘A tu això no t’interessa’, i prou”.

En aquesta ignorància, en aquesta curiositat, va trobar impuls l’escriptura d’una novel·la en què ha invertit prop de vint anys. “Però si algú es pensa que és la història del meu pare va molt equivocat”, adverteix. Perquè la peripècia del passador mai no ha arribat a reconstruirla. Ni tan sols ha trobat fils per estirar en les recerques d’altres publicades fins ara. Recerques que intenten trencar un silenci sòlid. “Quan es remena surten temes delicadíssims. Hi ha allò dels judicis sumaríssims i de qui va testimoniar. Molt delicat i per això hi ha un silenci tan gran”, argumenta l’escriptor.

Ell només ha aconseguit visitar el lloc, a Odèn, on el pare es mantenia amagat i on ocultava els refugiats. O saber que de tant en tant apareixia per casa i s’estava a l’habitació, construïda a les golfes –com la que surt a la novel·la–, en estades que fins i tot els germans ignoraven.

PEL PONT D’ALÀS

I a la ruta que emprava el passador apareixen referències a Concert per a la mà esquerra: els protagonistes passen pel pont d’Alàs i Bonals està bastant convençut que va ser el trepitjat pel pare. Un pont aleshores construït de ferro, el que volarien els rojos en la retirada.

Que Bonals publiqués aquest debut a la narrativa per a adults a Editorial Andorra era quasi de calaix. “En primer lloc, em feia molta gràcia perquè Andorra té molta presència al llibre”, admet l’escriptor, que puntualitza que finalment tot va lligat gràcies a una coneixença: Txema Díaz-Torrent, membre del col·lectiu Portella, que el va encaminar al segell del Principat. On van acceptar l’original quasi a la primera ullada, per com els va convèncer.

L’acció està narrada en un llarg discurs-riu que flueix endavant i enrere en unes imaginàries cintes gravades i una gernació de personatges als quals de tant en tant es fa difícil de seguir la pista: per ajudar el lector, el llibre va acompanyat d’uns quadres genealògics. Aquesta aparent complicació (en realitat, la lectura avança amb fluïdesa) va tirar enrere algunes editorials, reconeix Bonals. “Deixi’m dir que sí, que potser els lectors professionals aquests que tenen cobren poquet i per això s’ho miren per sobre, algú m’ho va rebutjar perquè no té diàlegs amb guionets”, ironitza.

L’autor defensa l’estructura complexa i el mètode narratiu triat: “A mi em semblava que és així com havia de ser: algú que recollia la història amb una gravadora.” Era conscient de la dificultat, sí, “però estic segur que quan passes de la pàgina 50 el llibre t’ha enganxat”. I cadascuna de les cinc parts, puntualitza, acaba “en punta”, amb prou intriga per obligar a seguir.

Bonals buscava “un bon lector, un lector de qualitat”. Atent a les nombroses referències culturals, socials i històriques que, al rerefons, dibuixen la Catalunya que va des de la Segona República fins a la Barcelona olímpica del 1992. Referències als morts de la revolució anarquista, al maquis, als equilibris i canvi de jaqueta del franquisme el 1949, a mossèn Xirinacs –pacifista i independentista durant la transició–, a l’atemptat d’Hipercor o al cas Banca Catalana. Un cas que “va tenir gran transcendència política perquè Pujol aconseguís les majories” i que “torna a estar d’actualitat: veiem què passa amb els bancs amb dificultats i la gent traient-ne diners”.

Publicat al Diari d'Andorra de l'11 de maig del 2015

Les finestres s'obren de nit de Manuel de Pedrolo

Aquest títol tan suggerent faria al·lusió al protagonista de la novel·la, en Carles Puiggalí, un home que marxa del poble contra la voluntat del pare, per treballar de vigilant nocturn, i poder esdevenir filòsof. Un filòsof amb frases com "La intel·ligència no és feta per a coses profundes" (9). Entendre massa és deixar de sentir.

Aquest llibre també és molt misteriós, fet en deu capítols, que obeeixen cada un d'ells a una forma de narració diferent: del diàleg pur de dos amics que parlen de la seva mort prematura, al dietari d'una xicota del Carles que no és gaire estimada per ell, ell n'havia estimat molt una altra de jove. A continuació una mena de "corrent de consciència", i després un article parlant del filòsof mort. També en el següent capítol una narració en tercera persona convencional. Seguida per una sèrie de cartes que fa Carles a un amic. També un somni angoixant, i una descripció de la guerra, molt misteriosa, on Carles ha estat. En penúltim lloc un fragment del llibre del protagonista que és tot filosofar sobre la llibertat de l'home. I per últim, la redacció d'una criada del pare.

"Sense menjar no hi ha filosofia ni hi ha res, oi?..." (14) , diu un amic del protagonista, referint-se a aquesta necessitat de guanyar-se la vida abans de realitzar-se personalment. "però en un pixatinters o en un saltataulells no m'hi convertireu" (43), diu al seu pare. Li passa el mateix que a molts autors del segle XX, obligats a treballar si us plau per força. "Però no hi havia millor mestratge que aquest" (46), el de la duresa de la vida.

Hi ha una altra originalitat en aquest llibre: la presència d'un personatge anomenat Pedrolo en un parell d'ocasions. "Hi són tan afeccionats, alguns dels nostres crítics, a ofegar tot allò que és sincer, independent, heterodox..." (79). Aquí l'autor està parlant d'ell mateix a través del protagonista, un alter ego d'ell segurament. Pedrolo guardava les novel·les al calaix conscient del que valien, contra la censura, contra tota crítica. A la carrera ens van dir que els autors que entremesclen gèneres són els genials. Aquí els gèneres són definits, però també seria genial la manera com es construeix la història a través dels capítols, com les diverses cares d'un cub.

PEDROLO, Manurel de Les finestres s'obren de nit. Barcelona: Edicions 62, 1977

Helena de Vicent Penya

Una novel·la curta d'un valencià que només coneixíem com a poeta. Gairebé un conte llarg, que no permet de fer els personatges menys plans.

El protagonista, qui narra els fets, no sembla tenir nom, al costat de l'Helena de la qual s'enamora. Això és en contradicció amb la manera habitual de fer dels poetes, que solen amagar el nom de l'estimada. La narració té sentit per les reflexions que genera aquesta història d'amor. Des del que deia Dalí, "L'amor és una cosa que entra pels ulls i ix per la punta de la fava" (36), a "M'agradaria saber si després de tot, la creença en l'amor no és un sentiment semblant (i per tant igualment enganyós) a la creença en Déu" (60). Normalment no és pas en la vida que creiem en l'amor. La literatura o la poesia és l'única manera que ens queda de creure-hi de manera clara, absoluta. Però les convencions manen a la vida, i creiem i no creiem alhora, com sol passar amb la religió.

El realisme d'aquesta obra és dels que sorprenen i pertorben, com quan descriu el fàstic que li fa al protagonista de besar Helena, tot i l'enamorat que n'està. I també és una escena grotesca quan ella li diu que deixi de fer el pallasso quan prova d'acariciar-la.

En definitiva, una narració molt ben construïda i, malgrat tot, gens superficial, que segurament es relaciona amb el fet que l'autor és poeta. Hi ha poetes que no hi entren pas, en la prosa; és doncs, un atreviment reeïxit.

Helena Vicent Penya. Alzira: Germania, 1995

Manyoc de retalls de Josep Comas i Areñas (Josep de Sora)

Les sis històries d'aquest llibre són molt intrigants, però també farcides de bona literatura. La darrera intriga seria sempre saber què hi ha darrere de cada història, quins són els motius de l'autor, com si de Kafka i les seves al·legories es tractés.

"L'oncle Feliu", la primera narració, té un final molt sorprenent. Però el que més ens ha sorprès són dos personatges, el marquès de Cortans i la Lourdes, que tenen una manera molt directa de demanar relacions. Cosa que contrasta amb el misteri de tota la resta, si més no, o que fins i tot se li suma. Quan s'escriu es poden fer aquestes coses, que no passarien mai a la realitat.

Destaquem també "Mort d'estranquis", quan el progrés es menja la dignitat d'una persona. De "Nit sense son", ens ha colpit l'oposició entre els que es desviuen pels animals (com els que se'n van al tercer món i obliden els que tenen a prop), i els que donen més importància a les persones."Que macos que són", la darrera narració, és una reflexió aguda sobre el paper dels avis avui dia, tant com la frescor dels joves.

Una de les virtuts d'aquest llibre, les paraules i fins i tot frases fetes ( com "arribar a can Tanca-d'hora") del català genuí d'on és nascut l'autor. Esperem que aquest bon escriptor no tanqui pas, i ens continuï captivant amb les seves històries. De fet té més llibres publicats, crec que repetiré.

L'ombra de Sant Benet de Ramon Carreté

D'entrada cal dir que l'única ombra en aquest llibre són els dos pròlegs de Ferran Adrià i Andreu Buenafuente, que l'obra no necessita en absolut. Feta en l'habitual estil de Ramon Carreté en el seu bloc, carregat d'erudició, però també amb sentiment a voltes i amb sentit de l'humor en d'altres. I impecablement ben escrit, segons sospito, en bona part de la seva mà, tot i compartir l'autoria amb Adolf Todó.

Qui escriu això ha de reconèixer que el capítol o narració que més li ha agradat és el dedicat a Ramon Casas, però tot el llibre és un compendi d'històries entre la realitat i la ficció, amb el "leit motiv" d'una vella d'ulls blaus i el seu gat. Els quals surten a la majoria de les narracions, molt ben construïdes, o sigui amb molta imaginació, d'una manera gens plana, que sempre et sorprenen.

Un exemple de sentit de l'humor, quan un personatge parla com si fos un popular personatge: "- Porque é que estas coisas me acontecen sempre a mim? Porque? Porque?" (144). O quan el personatge històric de Colom se'l vol fer passar no només com a català sinó també de Manresa. O quan un altre personatge diu "Demostreu-los, bon germà, que els de Manresa són tremendos!" (195).

Però també hi ha fragments amb força: "I que no ens hem de precipitar, sinó que hem de ser previsors, capaços d'analitzar fredament la situació, tenir el cap clar en situacions d'angoixa i decidir què cal fer en cada context (68). I en relació amb el que hem citat abans, el que diria Mourinho, hi ha el que em sembla una referència encoberta a Josep Guardiola, natural del Bages, en parlar d'un abat: "Sabia fer, volia fer, feia i feia fer, i sempre apassionadament" (151).

També Ramon Carreté té la manera de fer que tendeix a excel·lir de Guardiola. El llibre no és pas gens comercial, però es fa llegir, parlant de la pesta, dels àrabs, de l'expropiació del monestir, sempre en relació amb la vida dels seus monjos, fins a l'actual Món Sant Benet. Per això val la pena de llegir-lo, un gran anticànon per a qui en sigui digne.

CARRETÉ, Ramon. L'ombra de Sant Benet. Barcelona: Angle Editorial, 2012

Ressenya a Nervi de Viure no és fàcil d'Enric Massó

Viure no és fàcil d’Enric Massó

Guanyar el premi Sant Jordi, certament, no és fàcil. Aquest llibre és l’anticànon per excel·lència. Guanyador d’aquest premi el 1960, va desbancar La plaça del diamant de Mercè Rodoreda. Raó per la qual va ser molt criticat, tot i que sembla ser que Josep Pla era entre el jurat. Així va ser com del màxim èxit passà al màxim oblit, d’una manera semblant a una autora com Olga Xirinacs. Dic que és un gran anticànon perquè el llibre és molt bo, realista però no tan depriment com ho sol ser  Mercè Rodoreda.

Jo pensava que el món de les “querides” era anterior a la Guerra Civil, però en aquesta novel·la se’ns retrata tot aquest món de rics (o no tan rics, que viuen del món de l’estraperlo, per exemple), que solen mantenir una dona amb un pis a banda de ser casats. O bé se’n van pels cabarets a cercar més aventures. En aquesta obra no se salva ningú, ni els dos protagonistes, el Joaquim i el Jordi, més aviat fora del que és recte, ni la Fina, una noia que no es deixa endur per la frivolitat, malgrat treballar en un cabaret, però que tampoc és cent per cent aigua clara. Malgrat el realisme, hi ha moments en què els personatges passen del grotesc al sublim. Aquesta és la força d’aquesta novel·la, els protagonistes són molt creïbles. I més quan la narració passa de la tercera persona a la primera, entrant en l’ànima dels personatges.

L’únic retret que li puc fer a aquesta obra és que comença amb més força que no acaba, amb un final massa obert, deixa massa fronts en suspens. Però, per exemple, un dels passatges que més m’ha agradat: “Ha endevinat que no ve per ella. Quan un home desitja una dona se li coneix de lluny. Ella hi entén, en això. El desig d’un home és com el bull d’una olla. No es pot dissimular. Els homes no saben dissimular. En canvi, les dones, que en són de diferents...” (61).

M’han comentat que Mercè Rodoreda i Joan Sales, en les seves cartes, es carregaven aquest autor, deien que no mereixia el premi. Potser La plaça del diamant és més bona, però aquest llibre tan ben escrit, d’alta literatura, no es mereix el menyspreu en què ha caigut. Per això ara en faig aquesta ressenya, per provar de treure’l del pou de l’oblit.

MASSÓ, Enric Viure no és fàcil. Barcelona: Biblioteca Selecta, 1961

La república invisible de Joan Peruga

La república invisible, o l'intent d'entrar en l'interior, l'ànima d'aquest país, a través de la seva història fins avui. Una història que se'ns va mostrant en la relació entre un periodista català i l'encarregada de la biblioteca d'Andorra, que és bibliòfila, i vol recuperar un llibre escrit el segle XIX per una aventurera anglesa que suposadament va travessar els Pirineus per veure Andorra.

La recerca d'aquest llibre és l'argument del llibre, en una història amena i profunda alhora, molt rica literàriament, o, fins i tot, poèticament. "no hi ha res al món comparable a un llibre", diu Maria, la bibliotecària. És veritat, no hi ha res millor, ni de fora ni de dins, embelleix les parets i l'ànima. "encara que el pitjor enemic de tots, (...), és igual que en el cas de les persones, allò que contenen a l'interior", si el que hi ha dins el llibre no és bo, a la llarga s'oblida, generalment. El que esperem que no passi amb aquesta obra.

"No queden més paradisos que els perduts", deia Proust citat en aquest llibre, i un personatge diu que aquest serà el cas d'Andorra. Una roca que cau de la muntanya sobre els edificis del centre, al final del llibre, seria el símbol d'aquesta decadència. Diuen que l'art s'anticipa al futur, jo crec que tant com retorna al passat. Sigui com sigui,  aquest llibre no és el resultat de cap decadència creativa, ni es mereix de romandre invisible en la literatura catalana actual.

PERUGA, Joan. La república invisible. Barcelona: Proa, 2004

Estrictament confidencial de Ramon Folch i Camarasa

El títol d'aquesta obra no és gens gratuït. La sinceritat de l'autor és de solvència contrastada, tant quan escriu com  en el tracte personal. D'aquesta manera, el que s'explica aquí és, a banda de força autobiogràfic, molt profund, lúcid, sense pèls a la llengua en la majoria de les ocasions. Una sinceritat acompanyada sovint d'ironia, però també de poesia i romanticisme. Crec que les paraules exactes són sentiment i dolçor, que no manquen mai en les obres d'aquest autor.

Sota el personatge d'una dona, Maria Clara, que escriu en primera persona, malgrat tot l'autor no pot amagar molta autobiografia, i més per a qui escriu això, que ja n'ha llegit uns quants, de llibres d'aquest autor. Maria Clara es casa amb Martí, membre de la família Cassany, una família molt catòlica (com l'autor). La història de la parella, segurament per dissimular, no és ben bé igual, en aquest cas. La parella no pot tenir fills, i Folch i Camarasa n'ha tingut sis. Però la manera de ser de Martí sí que és clavada a la de l'autor: "Ho va dir ben seriós, i, per tant, en broma" (63).

El tema de la religió hi és molt constant, en aquesta obra. Entre el passat i el present, la història travessa l'alliberament en tots els sentits de les darreres èpoques. No sabem si el que diu Maria Clara és tot el que pensa l'autor, però hi ha comentaris que calen: "i d'altres controls que Déu havia suggerit -i no imposat- a l'home" (160). Evidentment no parla de l'època de la inquisició, perquè en un altre llibre de l'autor, Contra el silenci, hi diu que la pitjor crucifixió de Crist és la de la història.

"Estimar d'esma és la manera més perfecta d'estimar -sentencià el Martí" (74). La història d'amor entre Maria Clara i Martí sí que ho és, de perfecta. Estimar d'esma vol dir estimar sense ser-ne conscient, en el subconscient, en definitiva, i en el subconscient és on s'estima més.

Maria Clara, que no era catòlica i se'n fa perquè entra a la família, es torna més cristiana que ningú, potser pel que li diu un oncle de Martí, que l'enveja perquè encara ha de descobrir la fe, tal i com ho farà.

Entre mostrar-se piadosa i mostrar-se sarcàstica, la narradora repassa la vida de la majoria dels membres de la família Cassany. A voltes l'al·lusió a la vida de l'autor és força evident, i per algú com jo que ja conec aquest autor, molt interessant i enllaminidora.

FOLCH i CAMARASA, Ramon, Estrictament confidencial. Barcelona: Planeta, 1983

La inundació d'Olga Xirinacs

És aquesta una obra amb algunes ressonàncies, com la relació amb La mort a Venècia de Thomas Mann, que aniria més enllà del títol. Una inundació acaba amb destrosses i mort, com l'epidèmia de còlera de l'obra de Thomas Mann. A més a més, la idea de la mort, del suïcidi, hi és constant, en aquesta obra d'Olga Xirinacs.

Però sobretot la història -en la que hi passen poques coses, entremesclades amb les reflexions de la protagonista, alter ego de l'autora, a través del narrador omniscient- es relacionaria amb una idea constant en l'obra de Mann: l'important no és ser estimat, sinó estimar, perquè només estimant pots ser artista, perquè que t'estimin només és una cosa que afecta la teva vanitat. Cap al final del llibre, una dona, Emília, que ha estat molt important a la vida de Maria Romana (la protagonista), li fa dir al narrador: "¿Plores? No, que és la pluja menuda sobre els immensos roserars de Regent's Park" (180): tot el que té de sentiment Emília per Maria Romana, assemblant-se a la Daisy d'El Gran Gatsby, completament superficial.

La inundació és interior i exterior en aquest llibre. La de les llàgrimes en el cor de la protagonista, i la real. Molt contingudes les dues, fins al final, en què no s'estalvia descripcions d'escenes cruels. Sobre aquesta contenció, com la d'un pantà, em va sobtar molt el capítol 6, que comença així: "Maria Romana ha necessitat anar al dentista": així, sense explicar més detalls, sense narrar fil per randa el com, el quan i el perquè, tal i com la protagonista diu en una altra part, el que considera una pèrdua de temps, l'acció.

És per això que aquesta obra és literàriament, poèticament, de primera categoria, més enllà de llegir-se molt bé. Una obra que cal mirar-se com una pintura impressionista, en què "l'aigua en la superfície també es veu plàcida" (149), cal apropar-se per adonar-se de tot el que no es veu en aquesta superfície, de tota la força del sentiment que conté.

XIRINACS, Olga, La inundació. Valls: Cossetània Edicions, 2012

El barber violador de Joan Rendé

Una història un xic esperpèntica, realista però literària, plena d'imatges poètiques alhora. El protagonista és un barber conco que viu obsessionat per les dones del seu poble i de Barcelona quan hi baixa. Obsessionat pel sexe, però també té sentiments.

I és que la història, situada a les darreries del fraquisme i principis de la democràcia, ens mostra el protagonista com a víctima de la repressió, tot i tenir un retrat de Franco penjat a la barberia. "A dreta llei, el barber no podia precisar encara si el poder havia canviat de mans o si les mans havien canviat de poder"(130).

Hi ha un fragment, al capítol VI, que seria una imatge d'allò en què es converteix el desig, el desig del protagonista per una dona, en ser aconseguit. El barber vol aconseguir l'única cirera que no s'han endut els estornells de l'arbre, "Era com si  no volgués ser violada. Més delit encara per al barber" (84). Però en tenir la cirera a la mà la rebrega. És el que sol passar a la vida.

Tots els comentaris del narrador o el protagonista respecte les dones, són lúcids, fan pensar, encara que aparentment no diguin res de nou. "La realitat mata  el desig" (133), afirmació que és ja un tòpic, però és que la realitat que l'envolta sí que va contra el desig. També: " I si hagués gosat, després què? Després se li hauria fos el desfici, com la neu quan toca l'aigua, de la qual és feta" (156), tot plegat, molt brillant. El protagonista és més potencialment violador que no pas de fet, és molt contemplatiu.

La història és, doncs, molt original, i ben lligada. Cap al mig del llibre hi ha dos capítols que són el clímax, molt ben narrats. El final és envoltat de misteri, però és, sembla, per tancar-ho d'alguna manera, molt literària al capdavall. Un brindis per Rendé.

RENDÉ, Joan El barber violador. Barcelona: Edicions 62, 1997

Montserrat Roig

Aquí deixo la llista dels meus articles preferits d'Un pensament de sal, un pessic de pebre del diari AVUI, per l'homenatge blocaire:

"Per una vela en el mar blau"
"Esquers d'un món flonjo i duríssim"
"Per què no els prohibim de llegir?
"El dret de cuixa postindustrial"
"El difícil art d'escriure senzillament"
"De les dones boniques i els homes esgarrifosos"
"El món de les il·lusions"
"Respostes impossibles"
"Les lliçons del pas del temps"
"Ai, si haguéssim pogut sentir Gary Cooper en català!"
"Infància i grandesa del teatre"
"I què?"
"Francesc de Borja Moll o la bonhomia quan no és postissa"

La tarda a Venècia d’Olga Xirinacs

Si totes les tardes fossin com aquesta… La decadència d’una pintora de renom, en un entorn com Venècia, no impedeix de fruir estèticament. Basant-se en el personatge real de Rosalba Carriera, al segle XVIII, que va anar perdent la vista en la maduresa. N’hi ha que no tenen ni això, perquè no hi arriben a vells. El paral•lelisme de Rosalba amb la important figura d’Olga Xirinacs, que voldria conservar la corona de llorer per tota la vida, és possible i molt interessant. L’obra no és gens d’acció, al contrari, és repleta de reflexió, les notes que he pres són moltes, i augmenten cap a mig llibre. També és impecablement i rigorosament ben documentat.

Ple de fragments que són poesia -“allò que em porta la nit en la seva carrossa de somnis” (120)-, sobretot fragments amb molt de sentiment, fragments autobiogràfics, com quan se’n fum dels que la tenen per eixelebrada per la seva afició a escriure, de la mateixa manera com Olga Xirinacs té afició pel bloc actualment, i sort en tenim.

“Oh força admirable de la ment, que reconstrueix de les ruines el palau més bell, justament quan aquest ja no existeix sinó en la memòria profunda!” (106): hi ha la duplicitat d’interpretació, com la de tot el llibre, en el sentit de reconstruir l’amor i l’obra, estretament lligats. Mens agitat molem, diuen. “Si no sentís res, no podria pintar, perquè aquest és l’impuls que mou la meva mà” (131): el dolor com a motor de la creació. “El meu últim autoretrat és cruel. És la meva rebel•lió contra la mort en vida” (91): aquest fragment em va colpir molt.

Tota travessia del desert és dura, però més si és al final de la vida, sense que se’t faci justícia, sinó que se t’oblidi, bé perquè tens catarates als ulls, bé, segurament, perquè ets una escriptora de fora de la capital, com li passa a Olga Xirinacs. Però m’agrada d’anar contracorrent, el que és l’essència dels anticànons.

XIRINACS, Olga, La tarda a Venècia. Barcelona: Columna, 1999

Habitacions tancades de Care Santos

Pot semblar paradoxal de fer un anticànon com aquest, d’un llibre que s’ha vengut molt tant aquí com a l’estranger, però és que la categoria de best seller converteix qualsevol llibre en sospitós de no ser pas Alta Literatura. Més enllà de la possible trama de serial televisiu, aquest llibre és molt profund i bo. També el títol, més enllà de la referència al misteri que envolta l’obra, el de les habitacions tapiades que es troben a la casa dels protagonistes, voldria fer referència a la dificultat de recordar i d’entrar en les seves vides. Unes vides normalment buides, amb la impossibilitat atàvica de sortir-ne dels protagonistes.

Una dificultat que sols venç el narrador omniscient a voltes, que ara avança els esdeveniments, ara torna enrere per explicar-ho tot amb pels i senyals (bona tècnica narrativa), apart dels mails, correus, ressenyes i articles de diari entremesclats. Hi ha un moment que aquest narrador es delata: “Nosaltres, els exànimes, les entenem prou bé aquestes curiositats i aquestes ganes de posar els nassos a les coses dels altres, perquè patim de tots dos mals” (451). La paraula “exànime” (sense vida o sense senyals de vida) ens recorda la presència de l’espiritisme en l’obra, i amb ella la possibilitat que el narrador sigui un esperit, l’únic que pot entrar dins les vides de tots els personatges.

En relació a aquest tema, hi ha també la figura d’un personatge real, Francesc Canals Ambrós, que forma part de la novel•la. Es tracta d’un personatge mort i santificat, i que segons la gent atorga miracles a aquell qui ho demana a la seva tomba. La barreja de realitat i ficció és una troballa de l’autora, que justament es diu Santos.

L’obra, a més, fa reflexionar molt, al voltant de la vida d’aquesta família burgesa rica, sobre la idea del matrimoni. Maria Roser Golorons, més aviat lletja, es casa amb Rodolf Lax en un matrimoni convingut pels pares, i hi és molt feliç fins al final. En canvi, el seu fill Amadeu es casa suposadament per amor, amb una dona bellíssima, la Teresa Brusés, i el matrimoni fa aigües per tots costats al cap dels anys. En gran part per la personalitat de l’Amadeu, que ha sortit artista, no li interessa de cuidar-se del patrimoni familiar en cap moment, i es dedica a una vida amoral amb moltes dones, abans i després del matrimoni.

Hi ha el dubte latent en tot el llibre de si un artista hauria de ser íntegre, o bé pot estar carregat de defectes, i tot i així pintar de meravella. Hi ha la cita de Goethe del mateix llibre: “La vida d’un creador és la seva obra i la seva obra és la seva vida” (129). Al final del llibre Amadeu es pinta com “un autoretrat cadavèric i monstruós” (518), la qual cosa recorda The picture of Dorian Gray d’Oscar Wilde.

En definitiva, aquest llibre ple d’habitacions tancades és una finestra oberta a les vides dels seus protagonistes. La tècnica narrativa em recorda el funcionament de la pel•lícula A beautiful mind, per la manera com et trobes immers en la història sense tenir totes les dades, i no és fins després que s’aclareix tot. Una narració impecable, i un rerefons molt interessant. Un anticànon amb cara i ulls.

SANTOS, Care Habitacions tancades. Barcelona: Planeta, 2011

Les llàgrimes de la senyoreta Marta de Pep Puig

Tot i el directe que és aquest llibre, alhora és envoltat de misteri. Començant pel títol: mai no se sap per què plora la senyoreta Marta quan el protagonista, Pau, se la troba per primer cop en anar a casa seva. Ni per què ella s’entrega tant físicament, i, com sol passar en les dones, també mentalment.

És un llibre “bipolar”, ple de contrastos en aquest sentit: les relacions físiques són sempre pornogràfiques, sense gaire erotisme, i alhora les referències literàries són molt elevades (cada part del llibre porta el títol d’una obra literària important, per exemple). És impecablement ben escrit, i conté reflexions molt profundes, com quan Pau es queixa que no troba en cap dels llibres llegits o per llegir la resposta als problemes que li planteja la vida. “Sentia que el protegia contra el mal del món, que ens protegíem mútuament de la gran pena del món” (251): això ho havia après de Marta, en relació a la capacitat que té la literatura de minvar el dolor, i ho lliga tot canviant-ne el sentit a la voluntat de protegir el seu fill.

Després de la gran quantitat de sexualitat que omple el llibre, em quedo amb “Estaven tan enamorats que van passar-se l’estona sencera abraçats i prou” (255): una relació romàntica, molt pròpia d’un poeta com Valéry, i gens de Vicent Andrés Estellés, per exemple. En el fons, un sentimental, l’autor.

Tot i que el que explica a vegades no em ve ni em va, reconec que és un gran llibre, que serveix per la vida com ho creu Marta. Un llibre que va de baix cap a dalt i de dalt cap a baix constantment.

PUIG, Pep Les llàgrimes de la senyoreta Marta. Barcelona: Editorial Empúries, 2007

La llengua del diable de Josep Palau i Fabre

Aquesta narració no té pèrdua, és molt brillant. Al seu costat, qualsevol narració de Kafka em sembla una mica pobra. De fet no hi passa res, es tracta del diàleg entre qui escriu amb el diable, al voltant de la llengua catalana i els escriptors. Seria més aviat una obra d’assaig, per la quantitat d’idees que inclou, totes fan pensar.

“una llengua és molt més que un instrument utilitari. És un instrument convertit en organisme, i només un organisme coneix l’orgasme”: aquest joc de paraules confirmaria que el llenguatge és allò que identifica més les persones com a tals. Sobre l’orgasme: el tema del sexe és habitual en Palau i fabre, de fet és molt constant.

Parlant a l’escriptor, el diable també li diu “que les vostres dones, les vostres filles, les vostres amigues, les vostres amants tinguin necessitat de recórrer, en última instància, als vostres escrits, als vostres llibres, i no haureu de témer res”: el que sol passar en aquesta vida és que, per exemple, els blocs sempre els llegeix algú o altre, però mai la gent que us envolta habitualment.

Hi ha més detalls importants en el discurs del diable: dir que el català és una llengua cantelluda, feta de rocs sense polir; considerar la vocal neutra “una invenció del català central” (i què me’n diu dels anglesos?), així com el so que fan “els babaus i els pensadors”, quan no saben què anaven a dir. “En acudir-hi tan sovint, el català demostra no voler comprometre’s, no voler definir-se”: políticament parlant també, afegeixo. És per allò del seny.

Acaba recordant al narrador que és convenient per a ell de contribuir al prestigi de la llengua catalana a través del que escriu. És un consell del diable, que el narrador no rebutja, “si no vull anar contra mi mateix i contra el meu país”, en el contundent final. Aquesta narració també cal llegir-la per fer un favor a la cultura catalana, és una qüestió espiritual al capdavall.

PALAU i FABRE, Josep Contes despullats dins Obra literària completa I. Barcelona: Cercle de lectors, 2005

La cursa dels homuncles

Amb aquest conte inicio una sèrie d'anticànons més curts que d'altra manera no podria fer, perquè no me'n recordaria pas.

Un conte rodó. En ell, un professor compara els espermatozoides que fecunden el respectiu òvul, o sigui el que ho aconsegueix, amb els éssers humans que per tenir èxit han d’anar en contra de la resta de persones. La idea és molt bona, se li ha d’haver ocorregut a algú altre abans.

“l’home és un animal que intenta corregir-se de la seva animalitat”. La veritat és que és el pitjor dels animals. El professor “demanava als seus alumnes que, seguint la fórmula cartesiana de la moral provisional”, adoptessin aquesta creença, i s’esforcessin per no ser animals. Crec recordar que aquesta fórmula es fa servir quan no tenim una opinió feta sobre una cosa, i ens agafem al que podem de moment.

El més bo és el final, cal llegir aquest conte. Perquè al capdavall la singularitat és subversiva, he llegit alguna vegada. I l’artista que transcendeix, que té èxit, és com un espermatozoide/ homuncle que se’n surt amb la seva, i anant a la seva.

PALAU I FABRE, Contes despullats, Obra literària completa I, Poesia, teatre i contes. Barcelona: Cercle de lectors, 2005

Tren a Puigcerdà de Blanca Busquets

Com deia un professor meu de dibuix: “He fet una exposició. I qui no vingui que es foti”. Quan jo dic que no sé d’escriure, vull dir precisament això, que no sé d’escriure com la Blanca Busquets. I qui no la llegeixi...

Onze capítols, onze personatges que coincideixen en una de les odioses parades de tren de la Renfe, una possible metàfora de l’aturada en les seves vides, que els serveix per reflexionar. Onze visions que se solapen, perquè resulta que en aquest vagó n’hi va més d’un que es coneix. Onze punts de vista que s’expliquen entre ells, es complementen, com a Cendra per Martina de Pedrolo.

Onze temes, onze narradors, relacionats amb la malaltia mental en alguns casos, com el de Robert, que maltracta la dona i n’assetja una altra; o la Margarida, que té Alzheimer, i només ho sabem d’entrada indirectament, per la manera personal que té de recordar les coses. Una d’elles, la nit de noces, brutal.

O bé d’altres personatges que es mouen en el món de la prostitució, tant femenina com masculina. Sobre aquest tema hi ha passatges amb molt de suc: “I la prostitució amb art és alguna cosa més. Però és detestable, vaig fer jo. Ella em va contestar amb un somriure petit. Creu-me, hi ha coses que ho són molt més. Al cap i a la fi, tu no fas mal a ningú”(200). Una comparació ben trobada en aquest sentit és quan més d’un personatge ve a dir que els psicòlegs són com prostitutes de l’ànima (104 i 130). Hi ha qui diu que són uns “curanderos”.

La humanitat de tots els personatges, sigui en el sentit positiu o negatiu de la paraula humà, és molt ben resolta en la versemblança de la narració, de les narracions, et creus ben bé, et fiques en la història d’una manera màgica. També hi ha, doncs, un cert romanticisme entremesclat en el to realista general de les històries, de la història, gairebé es pot dir. Com: “No havia trobat el que buscava, Cati”. “Això, Cati embarassada, és una declaració d’amor en tota regla. Una declaració guapíssima, per cert” (177), diu una protagonista jove.

“Els qui es dediquen a la psicologia –activitat professoral merament recreativa i que només han cultivat seriosament alguns novel•listes–“ deia en una de les seves boutades Josep Pla (“Les criatures destrueixen les joguines”, dins Notes vistes). Sigui com sigui, el menysteniment cap aquesta professió és generalitzat, i a mi només m’agrada de trobar psicologia, profunditat, en llibres com aquest.

BUSQUETS, Blanca Tren a Puigcerdà. Barcelona: Rosa dels vents, 2007

Pedres de toc de Carme Torras

Paul Auster diu a El palau de la lluna que “El sol és el passat, la terra és el present, la lluna és el futur”. També en aquesta història el passat es projecta en el futur a través del present.

A una noia que ha fet periodisme, la Carla, i treballa en una empresa, Bioscrit, que es dedica a fer biografies per encàrrec -em recorda un escriptor que fa de “negre” per encàrrec, Jordi Llavina-, se li presenta el repte de fer una biografia especial. Es tracta de l’encàrrec dels fills d’una ballarina que ara es dedica a la coreografia, com a regal d’aniversari, i ella vol portar a terme la biografia de manera autèntica, no com les fan a l’empresa. De fet, ella és molt ambiciosa, i s’identifica amb els que volen passar per la vida deixant rastre, arribant a ser pedres de toc si cal: “ella no volia fer-se gran (...), i casar-se, i tenir obligacions, volia seguir tenint tot el temps per a les seves coses” (47).

Resulta que la ex-ballarina , Nydia, és molt difícil de tractar, i es desentén del regal dels fills, però la Carla és tossuda. Com en un joc de nines russes, el passat de Nydia va sorgint a la superfície. Com un poema encabeix la poesia, “les sensacions, els sentiments... els encabim en aquestes diminutes capsetes que som nosaltres, durant breus instants, una vida” (149). Però sempre depèn de l’observador de veure si les nines ploren o riuen, reflexiona l’autora a través de la protagonista. Per exemple: “No hi ha més paradisos que els perduts”(203) -frase extreta de Bearn-, es contrasta amb “és molt millor tenir paradisos, encara que perduts, que no haver-ne tingut mai” (213). Tot depèn de la interpretació, en definitiva.

La felicitat no ho és tot, diuen. Tenir objectius per complir, com la Carla, pot arribar a ser superior a la necessitat de benestar, aparentment més important. He de dir que llegir Carme Torras en aquesta primera obra ha estat una sorpresa que no m’esperava després de llegir La mutació sentimental, respecte la qual és tan o més bona. Un llibre complet, i amb moments de gran lirisme, que té el mèrit afegit de ser escrit per una persona que treballa de científica, el seu objectiu, davant del qual la literatura sempre s’identificarà amb la felicitat.

TORRAS, Carme Pedres de toc. Barcelona: Columna, 2003

Meme 1: Origen del nom del teu bloc dins Dcapelca.Bloc, http://dcapelca.ebre.cat

Anticànons és una idea que es contradeix amb El Cànon Occidental de Harold Bloom, és en contra de qualsevol cànon establert en literatura.

Manual del perfecte escriptor mediocre de Ramon Folch i Camarasa

D’entrada, es tracta d’una ironia: Folch i Camarasa no és un escriptor mediocre. Els mediocres són els lectors que no el saben valorar. És una obra sempre molt autobiogràfica -diu que sense imaginació, com Pla-, la qual cosa no li treu cap mèrit, i molt teatral també, per ser recitada. No té massa aparença de duresa, tot i que les va deixant anar amb molta suavitat.

“En tot cas -i no solament com a postres nostrades-, m’agrada més distribuir en els lectors “mel i mató” que atipar-los de sang i semen” (86). L’important és el sentiment, ho és per aquest autor i ho hauria de ser per a tots els autors. No m’interessa, personalment, res més.

Per altra banda, he de dir que en algun passatge he rigut, però en general el seu sarcasme em pertorba, desassossega, de tan conservador que és a vegades: “i alguna que altra senyora no gens distingida, espitregada i ofensivament enjoiellada sobre la qual valdrà més que no feu cap pregunta” (68). De tan autobiogràfic, sempre deixa malament amics i coneguts, sobretot els que estudien per notari, pel que tenen de contrast amb la seva vida dedicada a la literatura.

D’una manera de fer molt tradicional, doncs, critica les noves maneres de fer teatre, igual com a Sala de miralls critica l’art abstracte. Però hi ha una referència curiosa, segurament, a l’obra de Kafka: “valia més que no pensés a escriure llibres de viatges, com no fos el “Viatge a l’entorn de la meva cambra”, que ja havia escrit un altre autor abans que jo”(85). En això s’assembla a Pessoa, que creia que no cal veure món per ser savi, per tornar on eres.

Sobta la intertextualitat de l’obra, tant pel que fa a la passada com la que voldria fer. Parla que voldria fer un llibre sobre el germà mort a la Guerra Civil. O bé: “sense que la seva colossal estàtua de bronze coronada de llorer trontolli gaire més que quan se li posa un colom damunt la noble testa”(73): això demostraria que tots els seus llibres, abans d’escriure’ls els té molt madurats a la testa, fins que els escriu a raig, com Testa de vell en bronze. Aquest passatge segurament que té relació amb la figura del pare.

Cap al final del llibre, aquest agafa molta força. Com que es tracta de fer literatura, per parlar de les depressions dels autors se’n riu de com una pastilleta pot curar una “depressió sublim”. L’autor hi toca molt, però, al voltant dels premis literaris, les revistes de literatura, etc. Però definitivament, de mediocre res, com ho mostrarien en part les meves cites. És un llibre curt però dens, com ho són la majoria dels llibres de l’autor. Alta literatura sempre, desacomplexadament.

FOLCH I CAMARASA, Ramon Manual del perfecte escriptor mediocre. Barcelona: Edicions La Campana, 1991

Arill avall de Guillem Viladot

Es tracta d’un llibre duríssim, amb una duresa fascinant que diria Margarit. És la història del descens espiritual, l’alienació d’una noia, la Meritxell, d’Andorra (Erill Avall és un poble del Pirineu que possiblement té relació amb el títol). Història des que es casa, enlluernada, però al capdavall sense amor, i comença a tenir fills. Així doncs es revolta contra el seu marit, contra el que li passa resultes del matrimoni.

L’última filla, “sense superfície social, sense densitat humana, o, com diria un empleat de banca, sense possibilitat rentable, o com diria un poeta, com una cagarada de mosca” (42). El que jo he sentit a dir a un banquer com a “perfil de risc”. El sentit de l’humor hi és present, en aquesta història, també. D’un realisme contundent, tot i que és escrit amb molta poesia.

Una mostra d’aquesta poesia és quan la protagonista s’aliena del tot, i les paraules delirants que diu s’assemblen a l’obra d’un poeta, de nou fent-se present el talent de l’autor. És que la malatia mental hi té molt a veure amb la creació artística. Tot i que la bogeria de la Meritxell és literària: això no passa pas.

La definició d’aril es pot relacionar amb el tema de l’obra: “Excrescència que es forma en algunes llavors prop de l’hil o en el funicle i que a vegades cobreix d’una manera més o menys completa la superfície de la grana”: per a mi és una metàfora d’allò dolent que envolta la seva última filla, mai desitjada. Guillem Viladot es posa de manera brillant en la figura de la dona, que entén molt bé, com ja ho feia a La cendra, d’una manera diferent però, fins i tot contrària. Una petita joia de llibre.

VILADOT, Guillem Arill avall. Andorra: Alfaguara, 1966

El camí reprès de Maria Teresa Vernet

Aquesta és la història, publicada el 1930, de la jove Cecília, i de com ella, tossuda i individual, prova de trobar l’amor. Però de fet, com els sol passar a les dones, rebutja aquell que li convé, i segueix el que només se’n vol aprofitar. Tot el llibre manté la incògnita fins al final, la d’allò que voldrà dir “El camí reprès”. De fet el narrador omniscient a vegades només ho és parcialment.

A la pàgina 64 hi ha un tros que parla una mica del tema del llibre: “un viure contra el qual no podien res els dolors i desenganys”, una joia que és llavor de futur, passi el que passi. Això per sobre de la idea, força encertada, que creure en l’amor és com creure en els reis mags (66), que en les coses belles sempre hi ha “el mal a dins, com un cuc” (218), que la rosa sempre du espines.

Cecília vol trobar l’amor on plaer i goig caminin de costat, el veritable camí. Peca de massa espiritual, i per això no resisteix el que vol fer-li creure una noia, que la posa en contra de tots els homes a priori. L’obra faria una mena de catarsi entre aquell home massa sense escrúpols, com una bèstia al capdavall, i l’home bondadós, artista i adequat per ella. No es troben generalment fora d’un llibre uns dos extrems tan definits. Es tractaria d’arribar al lector d’aquesta manera hiperbòlica.

Hi ha una qüestió formal, la utilització de la cursiva, quan es parla d’aquell important per a ella, “ell”, per exemple. Així mateix, posa entre corxeres informacions rellevants. Tot el que faria referència al “camí”. El llenguatge és francament el·laborat, se’n fa una lectura lenta per la densitat de contingut. Una joia de llibre, una autora de la qual caldria reprendre’n el camí, injustament oblidada.

VERNET, Maria Teresa El camí reprès. Valls: Cossetània Edicions, 2009

Una sortida digna de Jesús M. Tibau

Heus aquí un llibre que comença pel final. De fet, la majoria dels contes presenten un títol que té relació amb el final de la narració. I és “Una sortida digna” que seria relacionat amb un final de conte graciós, ben trobat, contundent, en la major part dels casos. Contes que són una barreja de les Històries imprevistes de Dahl i de prosa poètica. De fet el tema de la mort, present a tots els contes, s’escauria a aquest escriptor anglès. La mort seria la sortida digna de la vida. En relació amb la coberta: la poma mossegada d’Adam i Eva, la del pecat original i la del final de la vida eterna a la terra per a l’home segons la religió.

Penso que seria bo d’haver llegit el llibre per abordar la meva ressenya. En el primer conte, per exemple, hi ha molt de sentit de l’humor present en la història, en un final aparentment sense molt sentit, però que funciona: “es queda sense paraules”, diu en acabar, d’acord amb el final de qualsevol conte, on sempre s’acaben les paraules, il·lustrant el que és obvi.

Al segon conte hi surt un secundari, un doble, que no li és permès de destacar en el moment de morir de veritat tampoc. En un altre conte, “Massa visceral”, hi ha la història d’un assassí que “no pot evitar una profunda melangia” de trobar a faltar els que assassina. O a “De tant anar a la font”, la història d’un malastruc que fins i tot és malaventurós amb ell mateix, tot autoprovocant-se la mort.

“Mostra d’afecte”: el fet de confondre el mort, trasbalsa el protagonista de tal manera que aconsegueix de fer una mostra d’afecte més aconseguida davant la vídua, ell que no sabia com mostrar-ne d’autèntica i convincent.

Com que el tema és la mort i el matar, hi ha algunes personificacions, una d’un àlfil negre que ha matat un cavall blanc, una altra una bombeta que es fon. És molt enginyós i sorprenent un cop més el final. O la personificació mateixa de la mort, que té “una puntualitat que esgarrifa”.

En relació al que s’ha dit de la coberta del pecat original: es veu reflectit en el conte “Admiració”, en què el poeta amaga els seus gelos respecte a un poeta d’èxit, no pot deixar de somriure en la seva mort. O bé l’“Aparent tranquil·litat” de qui somnia carregar-se algú que té més èxit que ell en música, un pianista.

Hi ha un parell d’observacions molt lúcides: “Segur que els hauria felicitat per l’agilitat amb què han resolt l’entrebanc imprevist (tot i que, si algun succés hi ha previst a la vida, és la mort)” (63). I a l’últim conte, que per cert, és especialment llarg, un cop més una possible referència al títol d’“Una sortida digna”, un end-weight, el pes al final que s’escau aquí: “Però el passat, com l’aigua, d’alguna manera sempre torna”. Val la pena de llegir-se aquest llibre per trobar aquesta frase en el seu context.

Trobem també un microconte que és el més concís i poètic de tots, “Motius”: “Un xiquet plora mentre el seguici avança. Però no és de la família; el cotxe de la funerària li ha rebentat la pilota”. Entre allò transcendent i allò frívol, entre el sublim i el grotesc en què es mou la humanitat, com tots aquests contes. Com “la capacitat morbosa de la gent, capaç de mirar les imatges entremig dels dits mentre es tapen la cara amb les mans” (73). El conte al qual pertany aquest passatge parlaria també de com a les notícies, quan no saben de què parlar, treuen un cas d’assassinat. I el següent conte, “L’home de gel”, parlaria de com la credulitat de la gent, la seva ideologia passa per sobre d’un cadàver “en un discret segon terme”.

El llibre ve a ser, doncs, un compendi de petites o grans mesquineses, humanes com l’“Enveja” que es té amb una amiga que té més èxit, que fa odiar-la fins i tot pel disseny del seu taüt. La realitat es menja la innocència, ve a dir en un altre conte, “Innocència”.

Per últim, l’últim conte, amb un títol, “Viananys”, que és un joc de paraules entre vianant i anys. La mort que ens apropa a la terra aconsegueix de fer volar la protagonista, que retrobarà la mare morta.

Algun cop he llegit que la poesia parla de tres temes bàsicament: de la poesia en ella mateixa, de l’amor i de la vida i la mort, que són el mateix. O sigui que el tema d’aquest llibre és més important que no semblaria. Allò que ens lliga a la terra més que res més. D’aquí la pluja fina que torna l’aigua a la terra al principi i al final de l’últim capítol, un final que encaixa amb tot el llibre.

TIBAU, Jesús Ma Una sortida digna. Valls: Cossetània Edicions, 2009

Mal de nit d’Antoni Mus

Que la nit hagi de ser associada a una cosa dolenta, és normal, en principi. Però com es diu en aquest llibre, per exemple, “l’amor es fa a la nit”, “les confidències es fan a la nit” (92). I és la nit que et fa esdevenir foll, que diu la cançó d’Adamo. La poesia té també el millor camp on desenvolupar-se en la nit. Sobretot de finals del segle XIX en endavant, la nit de l’abstracció contra l’empatia, la poesia contra allò prestigiós, contra les convencions de la vida, “l’obsessió de les coses” que diu a la pàgina 80.

Els protagonistes, Enric i Marta, antics amants, es retroben després d’haver experimentat amb la vida, una com a bibliotecària, l’altre com a director d’un banc, que odia la seva feina per tot el que comporta de falsedat. Ell era casat amb una dona que només pensava en allò material, fill inclòs, de la qual s’ha separat. El fet és que ell vol frenar una nova relació amb Marta, en la que no confia després del que ha viscut. El seu escepticisme el fa veure les coses amb el pitjor color: “les ambicions damunt les voreres caminant de pressa dins les carteres de mà”, “ el senyoret, ajupit, amb el jac esquifit i polsós, descomptant un altre jorn dels que li mancaven per la jubilació i per morir-se de fàstic” (103).

Només la infantesa salva de tot plegat, però ells no poden pas tornar-hi, la de “Esos días azules/ ese sol de la infancia” de Machado: “cap dels dos creim en el romanticisme ni en la tendresa que hem volgut demostrar aquesta nit” (107). És el mal de nit del títol, l’escepticisme més absolut que hi ha al fons de tot.

En conjunt, el llibre brilla pels experimentalismes gens forçats de les pàgines que deixa pràcticament en blanc, que intercala en la història de manera que el que diu s’entén amb més força, generalment el pensament d’ella, que sí que desitja de continuar la relació. I, sobretot, hi ha un fragment a la pàgina 12 que val per tot el llibre, carregat de lirisme, de lucidesa. La senyora em va semblar més ben construïda, amb un fil més clar, però aquesta història ve a ser un bon anticànon, d’un autor mallorquí que sempre té un nivell general molt alt.

MUS, Antoni Mal de nit. Barcelona: Edicions 62, 1981

Un país de butxaca, de Joan Daniel Bezsonoff

Una cosa molt gran en una de molt petita, heus aquí el que és Catalunya, també la Catalunya del Nord. Aquest llibre també és petit, curt però intens, ple de la passió del seu autor per la llengua i la cultura d’un país de butxaca. En set capítols, el títol d’algun d’ells sobresurt. Per exemple “La llengua de la banyera”, per dir que el català és la llengua de les coses íntimes, on ets submergit, mentre que el francès ho és de les coses públiques, convencionals. O bé: “El camí de Damasc” parlaria de la conversió a la defensa del català que es va produir en un moment determinat en l’autor, com si de Sant Pau es tractés.

Aquesta història real però literària, té moments de molt de lirisme, entremesclat amb realisme, com per exemple quan parla de com ha buscat l’essència de la catalanitat i “el vent no m’ha donat cap resposta” (41), diu l’autor en referència a la mítica cançó de Dylan, que alhora es relacionaria amb el “-Si no estàs content, posa’t el cul al vent” (37) d’unes pàgines abans.

“Més enllà de les idees i les creences sempre hi ha l’home”, admet més enllà: no es pot matar tot el que és gras. El llibre, que no només parla de la Catalunya del Nord, és ple de passatges gens superficials com “És l’amor que dóna sentit al món visible” (111), motiu lligat al seu primer llibre, la seva primera obra, en la seva primera llengua, sobre el primer amor i alhora el primer revés: un joc de paraules que seria fet en una carambola: El primer cop (113).

Hi ha també un passatge deliciós cap al final, on compara la llengua catalana amb un element “blau i misteriós com la mar vista des del promontori de Sant Martí d’Empúries” (115): perquè el llenguatge és sempre una cosa espiritual, allò que identifica més la humanitat. És per això que Bezsonoff defensa la llengua i la cultura catalana aferrissadament, tot i que ell només ha conegut el català a través dels avis, i no se sent ni rus ni francès, el seu nom no és Jean-Daniel sinó Joan Daniel.

Aquest llibre també és “blau i misteriós com la mar vista des del promontori de Sant Martí d’Empúries”, tot i que requereix un esforç, una curiositat i una empenta, plenament recompensades, per llegir-se’l.

BEZSONOFF, Joan Daniel Un país de butxaca. Barcelona: Empúries, 2010

La casa de gel de Joan Pons

El començament del llibre, a l'apartat 1 ("Em dic Simó Vallès i som l'home més lleig del món"), em recorda el principi de La transformació de Kafka: "En despertar-se Gregor Samsa un dematí, després d'un son intranquil, es va trobar al seu llit convertit en un insecte monstruós"(7)(tradueixo del castellà). Com a l'obra de Kafka, ens hem d'imaginar l'home més lleig del món tant com l'insecte monstruós, sense veure’l en cap moment. Una lletjor que es relaciona amb l'art del segle XX, que pot arribar a ser molt antiestètic, perquè el que importa és la idea interior. Per això mateix el protagonista de La casa de gel vol escriure, perquè té molta vida interior. L’exterior ja pot estar gelat, ell ja pot semblar un monstre.

En relació a la cita del principi “Allò que estimem per damunt de tot d’un home és el que pot escriure’s. El que no pot escriure’s, mereix ser viscut?”:jo crec que el que no pot escriure's no mereix ser escrit, però potser sí ser viscut. Que un llibre no permeti de ser interpretat no vol dir precisament que no mereixi de ser llegit, per exemple. Però entenc que es vol referir a la importància de l’art per sobre la vida.

Sobre "l'amor i l'art, que són les dues cares de la mateixa moneda" (capítol 40), jo entenc que l'art seria la metàfora de l'amor: l'enamorament és el que hi ha darrere de tota la literatura, de tots els poemes, de totes les paraules. Si no ets poeta, almenys llegeix poesia, si vols conservar l'emoció de l'amor. Per cert que és curiós com Simó passa d’anomenar la seva estimada d’Eulàlia a Laia i de Laia a Eulàlia, com si s’apropés i distanciés d’ella constantment.

Hi ha un moment que sembla que el llibre, a través del pare de Simó, faci apologia de la guerra, o simplement diu que es pot trobar bellesa en ella també. El meu nebot m'ho va dir un dia: “A mi no m'agrada la nit”. “Per què?”, dic jo. “A tu t'agrada la mort?” A mi m'agrada la nit, però Maleïdes les guerres, que diu Jordi Cornudella. De fet aquesta història és basada en la Guerra Civil, des del punt de vista de les esquerres. La cita del final és molt clara: “Només hi ha els perseguits i els perseguidors, els enfeinats i els cansats.” (F.S. Fitzgerald). La meva contracita: “Perquè arribar a considerar que no hi ha cap diferència entre el culpable i la víctima significa abandonar qualsevol esperança. I d’això en diuen infern, filla”, diu Kundera a El vals de l’adéu (84).

Pel que fa a la forma, "Fes règim i de tant en tant salta-te'l": si no hi haguessin passatges més sobrers, no destacarien els més brillants. A mi em va molt bé aquest sistema d’apartats curts, puc agafar el llibre en qualsevol moment i deixar-lo en qualsevol moment, sense perdre el fil. Pocs llibres em captiven tant, a més.

L'única cosa que no m'agrada del llibre és la frase de la coberta tan comercial, "La història d'amor de l'home més lleig del món". Em recorda el subtítol de la pel·lícula La insostenible lleugeresa del ser: "Historia de amor" deia en castellà, com si amb un títol així no es pogués guanyar espectadors! A mi La casa de gel em resulta un títol molt suggerent per ell sol. Una casa ha de ser un lloc acollidor, no pas gelat, sinó una llar. I la història d’amor no és el l’únic fil del llibre, ni és pas la part més ben construïda. M’agrada la comparació, però, que fa amb Orgull i prejudici del que li passa amb Laia, el “temperament excepcional” (142) d’Elisabeth Bennet que li atribueix. I sobretot, lligant la història d’amor amb la vida del pare, per poder sortir de la casa de gel de la Guerra Civil i de la casa de gel personal, és molt bona la referència a la caverna de Plató. Un llibre que no deixa fred, però que s’ha de fondre en el pensament per entendre’l a fons.

PONS, Joan La casa de gel. Alzira: Edicions Bromera 2010
KAFKA, Franz La metamorfosis. Madrid 1999
CORNUDELLA, Jordi Maleïdes les guerres. Barcelona: Edicions 62-Empúries 2003
KUNDERA, Milan El vals de l’adéu. Barcelona: Edicions Destino 1989

Nit de vetlla de Jaume Serra i Fontelles

“De vetlla” vindria a ser un epítet, perquè la nit ho sol ser sempre, de vetlla. Hom sol tenir més lucidesa metafòrica en la nit que no pas en la raó prosaica del dia. Escrita en temps present, aquesta obra és en ella mateixa una manera de vetllar, de fer llum en la nit franquista. Tot el llibre passa la nit de Nadal de 1960 a “Remansa”, una alteració del topònim Manresa.

És tracta de la història de l’Eduard, un exiliat a França pel franquisme, que retorna perillosament a les seves arrels. És cap al final, que va a parar en un prostíbul, que la història adquireix molta força en les converses entre bohemis, marginats, i esquerranosos, tots ells contra el règim, naturalment. Però cap al principi ja es posa de manifest el brillant que és l’autor a través de Damià. A mi em recorda una mica el Soleràs d’Incerta glòria. Quan parla de la religió i les esquerres: “Jesús, com a primer socialista de la història” (34), la qual cosa és una teoria molt ben trobada. “convertiria el drama sacre en massacre, que quan sortís en públic anés a prendre, en comptes d’un cafè, la Bastilla o el Palau d’Hivern”(35). Cap mena d’innocència, doncs: “la guerra no va venir, a la guerra hi van anar”(30).

També del personatge Tristany se’n pot treure molt de suc: “Qui obliga a recordar pot arribar a ser un botxí” (49), perquè només el rencor subsisteix, com només hi ha notícies dolentes al diari, generalment. “Fer anys no té cap mèrit. Mereix alguna distinció un jubilat, pel sol fet de ser vell? (49): jo crec que sí, per allò de l’end weight, el millor al final.

I una frase del protagonista que em colpeix especialment per poc convencional: “les mans i els peus tenen memòria, sí, però els sentiments ens traeixen, ells o nosaltres canviem” (73). O sigui: físicament canviem menys que mentalment, a contracor fins i tot. De frases brillants, el llibre n’és ple, un llibre en què no passa pràcticament res, però on els protagonistes no paren de parlar. És del tipus de llibres que solc preferir. El temps present ajuda a fer aquesta impressió d’estaticisme. El llenguatge és molt ric, però sobretot en els personatges que parlen en castellà, molt autèntic, genuí.

Eduard es passa pràcticament tota la nit de vetlla, en vetlla, i és que es pot arribar a sentir viu, per una nit, retornant als orígens, a contracorrent, amb el perill que el descobreixin. Al final dirà que un personatge és com el seu segon estel de Nadal: un seria l’estel tradicional, màgic, l’altre el real. L’autor també deu haver viscut un temps en vetlla, per escriure una obra tan desperta com aquesta.

SERRA FONTELLES, Jaume Nit de vetlla. Barcelona: Edicions de 1984, 2009

Testa de vell en bronze de Ramon Folch i Camarasa
Sempre es diu que l’escriptor ha de mantenir una distància amb el sentiment que l’ocupa, d’escriure quan ja no està vivint el que descriu. I el crític? Jo ara mateix estic colpida, plorosa encara pel llibre que he acabat fa un moment, per segon cop a la meva vida, com aquesta història és la d’un segon cop. La del retorn del passat, per casualitat, a través de l’inconscient, com amb la magdalena de Proust.

Un home gran, que havia estat una personalitat i que ara viu reclòs, impedit, dependent. Com una mòmia, només perviu el seu prestigi en una mena d’estàtua de bronze metafòrica que li fan els fills. Les connotacions d’aquesta història amb la vida del pare de l’autor, Josep Ma Folch i Torres, les reconeix el mateix autor, i és que la vida i la novel·la s’entremesclen per tots els costats. La magdalena de Proust es veu reflectida en el nom de la serventa, Magdalena. “el cigarret es negava a tornar-se a encendre”(87), és un símbol del que li passa a l’interior. “la brasa és doble”(13), a la manta i al seu cor. “sense saber que obeïa una ordre d’algú”(37): la de Déu o el mateix autor (molt catòlic), que ve a ser com un déu.

En definitiva, August Bonafont es reenamora del seu primer amor, Elisenda, que havia conegut abans de la Mercè, ja morta. És com si es convertís, després del primer amor, després del gran amor, en el seu últim amor. El seu Retorn a Brideshead particular (que Folch i Camarasa ha traduït, per cert). El que el farà reviure, superar-se i... el final del llibre no es pot pas revelar.

L’August, amb aquest nom d’emperador romà, envoltat de l’antiga fama, veurà com totes les seves ganes de volar de nou seran reprimides per la seva família, pels seus fills. Es convertirà en el rei despullat enmig de personatges vestits, o el que és el mateix: esdevindrà aquell que és foll entre lúcids, però que és més lúcid en el fons que tots plegats. Idealitzarà l’estimada, i alhora s’adonarà que la realitat d’una persona gran pot ser molt dura de pair. I si és paralítica, per exemple? I el dit a la llaga: “com que es pensa que els casats mengen a taula i prenen el te a la galeria i s’ha acabat”(204). L’obra és així, romàntica però colpidora. Àcida, moltes vegades. La “bruixa” de la serventa que el cuida, per exemple. I això que al final, en deixar de cuidar-lo, se li posa gairebé a plorar, perquè el senyor August es fa estimar, ves per on.

Hi ha un passatge al tercer capítol (40), que també em va colpir molt, on es descriu l’instant en què es van enamorar l’Elisenda i ell. No sé si es basa en alguna experiència: només sé que pocs s’han enamorat d’aquesta manera tan lírica: no és estrany que la història rebrolli amb aquesta força, perquè té una “Bonafont”. “A la vejez, viruelas”, sí, però també el “vell és tan bell” de Llach.

Un últim comentari: el llenguatge d’aquest llibre tan ben escrit, diu tantes coses, i, a més, resulta que és molt ric. Amb expressions que es perden com “més que més”(113), en lloc de “més que res”. I amb una manera particular d’expressar-se com les frases interrompudes:

Oh, res de greu, només una mena de. (178)
Hi entrà i el sobtà una olor de vermut barat i olives, i la cridòria dels homes del taulell, i. (188)
Com si un invàlid. Com si. (203)
Es tracta que el lector ompli els llocs buits, al capdavall. I sobretot es tracta que el lector que s’hi pugui projectar mínimament, en la història, prengui la seva pròpia decisió, si aquest és el seu cas. D’original n’és un bon tros, aquesta història, i no permetria que ningú en digués pas res de dolent, jo també la tinc molt idealitzada.

FOLCH I CAMARASA, Ramon, Testa de vell en bronze. Barcelona: Edicions 62, 1997

La decisió de Brandes d’Eduard Márquez

És curiosa la semblança de paraules entre El silenci dels arbres, Cinc nits de Febrer, La decisió de Brandes i el mateix Georges Braque a qui fa referència: tots els títols i aquest personatge contenen els fonemes /br/ en un lloc o altre. Això confereix unitat a l’obra, que en ella mateixa conté molts elements repetits, sobretot la relació amb la pintura i la música, a més de les referències a la memòria, el desig de recordar i de ser recordat.

El protagonista, un pintor en temps de la Segona Guerra Mundial, alemany, es veu entre l’espasa i la paret quan Hofer, un personatge nazi li demana un quadre de Cranach que ell té a canvi d’un munt de pintures seves apropiades pel poder. Però és que el quadre de Cranach, que és una imitació, té un valor sentimental per a ell molt més important que el seu valor en diners: era de la seva mare. La decisió sembla ser escrita per endavant, però no com ho fa. Es tracta d’un David contra Goliat.

A la recerca de l’equilibri entre el tot i les parts, entre el tot “la força de les conviccions” (109), i les parts per “tots els camins equivocats, per totes les paraules no dites” (124). Tenim doncs “el centre on es creuen les línies que uneixen els vèrtexs de l’estrella”(124), aquesta és l’estructura de l’obra, segons l’autor, una rotació constant dels temes que tracta però amb el mateix nucli, com els pètals d’una flor o les arestes d’un ventall. Brandes s’allibera de tota la misèria de la seva vida amb la seva decisió. S’allibera de la seva feblesa, covardia o por, la que solem tenir tots, però “de vegades ens en sortim”, que diuen els Manel.

El llibre, amb tota la seva duresa, que no n’escatima gens, al mateix temps és molt líric: de l’estructura duríssima a les puntes carregades de poesia. Com Gaudí, que diuen que va de l’ornament a l’estructura i de l’estructura a l’ornament. Exemples de lirisme: “El pare afirmava que podia reconèixer els arbres pel so de les fulles” (29): això estaria relacionat amb El silenci dels arbres, i és com dir que és un “cognoisseur” dels arbres com ho podria ser metafòricament de l’art, que només el percebria a través del moviment de les fulles, allò més profund en el més superficial.

En relació amb l’art: “cap llibre no m’ha obert tantes portes” (112) com D’allò espiritual en l’art. La vida interior d’aquest autor, d’aquest llibre, s’ofereix al lector de mala gana, el qual ha de fer un cert esforç per aprofundir-hi, per captar l’estructura i els matisos de la seva estrella de sis punts, amb un color diferent per a cada tema. És curiós això que tracti de donar un color a cada vivència, com qui atribueix un color a un número. “De quin color és l’insomni? I la por? I la tristesa?” (22). Hi ha un passatge que també val la pena de retenir: “Com la dona agafada al telèfon de la veu humana, em sento com si algú hagués tallat el tub d’escafandre que em connecta amb la superfície” (18). Quan et quedes sol és fàcil que t’aferris al telèfon (o a internet), per sobreviure.

Com que “un dibuix no és forçosament més bo perquè hi treballis dos dies” (61), l’obra no és massa llarga, ni cansa. D’escriure en sap una estona llarga, l’autor. La coincidència de les lletres dels títols de les seves novel·les coincidiria amb la idea de la rotació-repetició de temes de l’estructura d’aquest llibre: cada novel·la conserva el núcli bàsic de la seva obra.

MÁRQUEZ, Eduard, La decisió de Brandes. Barcelona: Empúries 2006