Pedres de toc de Carme Torras
Paul Auster diu a El palau de la lluna que “El sol és el passat, la terra és el present, la lluna és el futur”. També en aquesta història el passat es projecta en el futur a través del present.
A una noia que ha fet periodisme, la Carla, i treballa en una empresa, Bioscrit, que es dedica a fer biografies per encàrrec -em recorda un escriptor que fa de “negre” per encàrrec, Jordi Llavina-, se li presenta el repte de fer una biografia especial. Es tracta de l’encàrrec dels fills d’una ballarina que ara es dedica a la coreografia, com a regal d’aniversari, i ella vol portar a terme la biografia de manera autèntica, no com les fan a l’empresa. De fet, ella és molt ambiciosa, i s’identifica amb els que volen passar per la vida deixant rastre, arribant a ser pedres de toc si cal: “ella no volia fer-se gran (...), i casar-se, i tenir obligacions, volia seguir tenint tot el temps per a les seves coses” (47).
Resulta que la ex-ballarina , Nydia, és molt difícil de tractar, i es desentén del regal dels fills, però la Carla és tossuda. Com en un joc de nines russes, el passat de Nydia va sorgint a la superfície. Com un poema encabeix la poesia, “les sensacions, els sentiments... els encabim en aquestes diminutes capsetes que som nosaltres, durant breus instants, una vida” (149). Però sempre depèn de l’observador de veure si les nines ploren o riuen, reflexiona l’autora a través de la protagonista. Per exemple: “No hi ha més paradisos que els perduts”(203) -frase extreta de Bearn-, es contrasta amb “és molt millor tenir paradisos, encara que perduts, que no haver-ne tingut mai” (213). Tot depèn de la interpretació, en definitiva.
La felicitat no ho és tot, diuen. Tenir objectius per complir, com la Carla, pot arribar a ser superior a la necessitat de benestar, aparentment més important. He de dir que llegir Carme Torras en aquesta primera obra ha estat una sorpresa que no m’esperava després de llegir La mutació sentimental, respecte la qual és tan o més bona. Un llibre complet, i amb moments de gran lirisme, que té el mèrit afegit de ser escrit per una persona que treballa de científica, el seu objectiu, davant del qual la literatura sempre s’identificarà amb la felicitat.
TORRAS, Carme Pedres de toc. Barcelona: Columna, 2003
LA MÚSICA DE LES ABRAÇADES
-
Fa gairebé un any, el senyor alcalde em va cridar a l’ajuntament.
—Vine! —em va dir— Hem de parlar.
I jo vaig començar a rum...
Fa 1 minut