Helena de Vicent Penya
Una novel·la curta d'un valencià que només coneixíem com a poeta. Gairebé un conte llarg, que no permet de fer els personatges menys plans.
El protagonista, qui narra els fets, no sembla tenir nom, al costat de l'Helena de la qual s'enamora. Això és en contradicció amb la manera habitual de fer dels poetes, que solen amagar el nom de l'estimada. La narració té sentit per les reflexions que genera aquesta història d'amor. Des del que deia Dalí, "L'amor és una cosa que entra pels ulls i ix per la punta de la fava" (36), a "M'agradaria saber si després de tot, la creença en l'amor no és un sentiment semblant (i per tant igualment enganyós) a la creença en Déu" (60). Normalment no és pas en la vida que creiem en l'amor. La literatura o la poesia és l'única manera que ens queda de creure-hi de manera clara, absoluta. Però les convencions manen a la vida, i creiem i no creiem alhora, com sol passar amb la religió.
El realisme d'aquesta obra és dels que sorprenen i pertorben, com quan descriu el fàstic que li fa al protagonista de besar Helena, tot i l'enamorat que n'està. I també és una escena grotesca quan ella li diu que deixi de fer el pallasso quan prova d'acariciar-la.
En definitiva, una narració molt ben construïda i, malgrat tot, gens superficial, que segurament es relaciona amb el fet que l'autor és poeta. Hi ha poetes que no hi entren pas, en la prosa; és doncs, un atreviment reeïxit.
Helena Vicent Penya. Alzira: Germania, 1995
2.9.14
16.5.14
Manyoc de retalls de Josep Comas i Areñas (Josep de Sora)
Les sis històries d'aquest llibre són molt intrigants, però també farcides de bona literatura. La darrera intriga seria sempre saber què hi ha darrere de cada història, quins són els motius de l'autor, com si de Kafka i les seves al·legories es tractés.
"L'oncle Feliu", la primera narració, té un final molt sorprenent. Però el que més ens ha sorprès són dos personatges, el marquès de Cortans i la Lourdes, que tenen una manera molt directa de demanar relacions. Cosa que contrasta amb el misteri de tota la resta, si més no, o que fins i tot se li suma. Quan s'escriu es poden fer aquestes coses, que no passarien mai a la realitat.
Destaquem també "Mort d'estranquis", quan el progrés es menja la dignitat d'una persona. De "Nit sense son", ens ha colpit l'oposició entre els que es desviuen pels animals (com els que se'n van al tercer món i obliden els que tenen a prop), i els que donen més importància a les persones."Que macos que són", la darrera narració, és una reflexió aguda sobre el paper dels avis avui dia, tant com la frescor dels joves.
Una de les virtuts d'aquest llibre, les paraules i fins i tot frases fetes ( com "arribar a can Tanca-d'hora") del català genuí d'on és nascut l'autor. Esperem que aquest bon escriptor no tanqui pas, i ens continuï captivant amb les seves històries. De fet té més llibres publicats, crec que repetiré.
11.1.14
L'ombra de Sant Benet de Ramon Carreté
D'entrada cal dir que l'única ombra en aquest llibre són els dos pròlegs de Ferran Adrià i Andreu Buenafuente, que l'obra no necessita en absolut. Feta en l'habitual estil de Ramon Carreté en el seu bloc, carregat d'erudició, però també amb sentiment a voltes i amb sentit de l'humor en d'altres. I impecablement ben escrit, segons sospito, en bona part de la seva mà, tot i compartir l'autoria amb Adolf Todó.
Qui escriu això ha de reconèixer que el capítol o narració que més li ha agradat és el dedicat a Ramon Casas, però tot el llibre és un compendi d'històries entre la realitat i la ficció, amb el "leit motiv" d'una vella d'ulls blaus i el seu gat. Els quals surten a la majoria de les narracions, molt ben construïdes, o sigui amb molta imaginació, d'una manera gens plana, que sempre et sorprenen.
Un exemple de sentit de l'humor, quan un personatge parla com si fos un popular personatge: "- Porque é que estas coisas me acontecen sempre a mim? Porque? Porque?" (144). O quan el personatge històric de Colom se'l vol fer passar no només com a català sinó també de Manresa. O quan un altre personatge diu "Demostreu-los, bon germà, que els de Manresa són tremendos!" (195).
Però també hi ha fragments amb força: "I que no ens hem de precipitar, sinó que hem de ser previsors, capaços d'analitzar fredament la situació, tenir el cap clar en situacions d'angoixa i decidir què cal fer en cada context (68). I en relació amb el que hem citat abans, el que diria Mourinho, hi ha el que em sembla una referència encoberta a Josep Guardiola, natural del Bages, en parlar d'un abat: "Sabia fer, volia fer, feia i feia fer, i sempre apassionadament" (151).
També Ramon Carreté té la manera de fer que tendeix a excel·lir de Guardiola. El llibre no és pas gens comercial, però es fa llegir, parlant de la pesta, dels àrabs, de l'expropiació del monestir, sempre en relació amb la vida dels seus monjos, fins a l'actual Món Sant Benet. Per això val la pena de llegir-lo, un gran anticànon per a qui en sigui digne.
CARRETÉ, Ramon. L'ombra de Sant Benet. Barcelona: Angle Editorial, 2012