Londres nevat de Jordi Llavina
El concepte “d’obsessió pels detalls”, que deia un periodista com a característic en Jordi Llavina, és molt visible en el primer conte d’aquest llibre, Nosaltres també esperem. A la primera pàgina hi diu “un salmó massa retingut a la planxa”, per exemple. Em sembla un comentari que fa versemblant, que fa que et fixis més en el que llegeixes. També hi ha una manera de fer comentaris entre parèntesi molt original i ben trobada, com si el narrador es distanciés de la història. Les acotacions del teatre serien una metàfora del que fa amb els parèntesis, gairebé com una càpsula extreta del context. A vegades són reflexions del tipus de les que fan alguns bons escriptors. També hi ha un flash-forward, on avença que caurà la neu, en un parèntesi. La neu, l’home del temps, la Dama de les Llanes, la bufanda que la protagonista fa cada any a la seva filla, són coses entrellaçades, en relació a l’hivern, la mort, en definitiva.
Sobre el segon conte, Un tal Amat, hi he trobat una referència a una idea que vaig llegir en un dels articles periodístics de Llavina, el passat Nadal: el mal gust de molts ornaments nadalencs, sobretot els Pares Noëls penjats dels balcons. Entre això i les carabasses del Halloween no sé què és pitjor. Tot plegat és escrit amb sentit de l’humor.
Hi ha una idea clau que es repeteix en aquest conte: quan parla del seu germà (s’inspira en la realitat), que té un restaurant molt bo, a V. (ja s’endivina quina localitat és), diu que el que més li agrada és "veure’l feinejar amb la matèria crua, abans que el foc –abans que el temps benaurat de la cocció- no la transformi” (31). Això seria una imatge del pas de la idea a la realització, per a Llavina sembla que l’important és la idea, de la mateixa manera com en un dibuix no importa la mida del llapis o la qualitat del paper per ser bo, normalment. Tot el conte parla de com el narrador voldria convertir en realitat el record d’un antic i carismàtic professor, de tornar-lo a veure.
Em sobta una opinió sobre la manera d’escriure d’una traductora: “els odiosos punts suspensius” (37). Per a Ferrater ho són els signes d’admiració, d’odiosos. Tot plegat em sembla poc raonable, no hi ha res de bo o dolent per si mateix, com quan, per exemple, es considera de mal gust el zoom en cinema.
“Perquè ens espien des d’algun lloc, i nosaltres ni tansols ho sospitem”(41), encara que hom no cregui en Déu, pensar que vivim en una mena d’ordinador diví (Kundera), que no som autènticament lliures, és possible, i relacionat amb la cita “Deixa’t veure, tu que m’espies”, de Bufalino: o bé que Déu faci senyals que existeix, o bé que surti a la superfície, allò que és amagat, en l’inconscient, segurament.
El tercer conte, El cosinet andalús parla, a través d’una cita d’Eliot, de com, per sobre del passat, per sobre del futur, hi ha el present, transitori, d’un grapat de pols que som les persones segons la Bíblia, o sigui metafòricament. La sorra que s’escapa de la mà és com la vida que s’escola. És “una fal·làcia, un engany del record, un miratge de la nostàlgia”(63), el que sentim per algú que ja no hi és des de fa anys”. Però ho sentim així, magnifiquem el record sense adonar-nos-en. Això és relacionat amb el conte anterior.
El quart conte, Hand & Racquet: una història molt ben trobada, i en la qual la confusió entre realitat i ficció arriba a uns nivells insospitats. “Qui és l’eixerit que decreta què és veritat i què és mentida, què és el que ha passat i el que ha deixat de passar?” (100), conclou el narrador. Hi ha un moment en què, per exemple, el narrador fa que el lector es fiqui dins un quadre de Cezanne a la National Gallery, i fins que no te n’adones que el que està describint és “Stove in the Studio”, no acabes d’entendre què passa. “El somni amb la realitat que el confirma” (101), la vida, la ficció, l’art, i de nou la realitat.
San Diego, en el record: em sembla que era Ballarín en un article a l’AVUI que deia que cada nou nadó és una mostra que Déu no ha perdut l’esperança en aquest món. Això ve a dir el narrador. Es tracta d’una història molt nadalenca, que entendreix, perquè al balcó de casa del narrador, com si un dels tres reis ho hagués fet, com si d'un Papa Noël d'aquells que li agraden tant a Jordi Llavina es tractés, hi apareix un indigent que li fa despertar la generositat i l’amabilitat, tot i que no ha sigut mai “un home efusiu”, que li costa “deixar-se anar” (114) (en una altra pàgina (95) diu que és apàtic, disculpeu-me, però és que ho trobo curiós, a mi no m’ho sembla pas, l'autor, potser el narrador sí). Com que és l’època nadalenca, quan el troba, el sentimentalisme s’escau.
El branquilló de til·ler: a més a més de la relació amb l’anterior llibre de Llavina, Ningú ha escombrat les fulles, hi hauria la idea que un til·ler floreix a l’estiu. En canvi, “el ram de fulles d’eucaliptus, que feia mesos que havien perdut qualsevol il·lusió de perfum” (133). Per al narrador hi ha “una harmonia secreta” en els dos branquillons posats de costat” (entre l’hivern de la vida i l’estiu, en relació a l’àvia protagonista). “L’estiu sempre ha estat l’estació predilecta dels nens” (jo en conec que prefereixen la tardor, pel retrobament amb els amics).
“La recerca obstinada de flors pertot, ¿no indica una certa manera de ser artista, també?" (139). No buscar els defectes, sinó les coses bones, denota, si més no, bondat. Jordi Llavina s’escauria en aquest tipus d’artista.
Per altra banda, hi ha una frase extreta d’una revista: “He tingut una vida tan fal·laç com l’embaràs d’un maniquí”, que sembla que digui que l’únic real és l’art, no pas la vida. Encara que en aquesta obra en conjunt es juga d’una manera descarada a confondre la ficció amb la realitat, o la realitat amb la ficció (el que al capdavall fan totes les obres literàries), el maniquí que no té sexe, però, en fer veure que és embarassat, l’omple “el buit de la vida”, metafòricament parlant. En relació amb el conte anterior i l’esperança dipositada en cada nou nadó, així com amb el primer, i la dona que espera una filla. Els contes són lleugerament entrelligats, com ja hem vist.
“El record, però, ¿té cap possibilitat de manifestar-se amb gaire perfecció?” (148). Amb això ens estaria dient, el narrador, que la mateixa realitat es converteix en ficció en el record. Sense un record fil per randa, una obra també funciona: “hauríeu dit que era feliç del tot”, conclou. Una última idea: el contrast entre allò orgànic del branquilló de til·ler que l’àvia diposita sobre cinc o sis cotxes aparcats, que representen tot el contrari, allò abstracte, la màquina. D’idees com aquesta el llibre n’és ple, però desbordaria la meva ressenya mirar de ser-hi a l’altura.
En relació a allò orgànic i allò cristal.lí, a la vida i l'art, la coberta , amb la visió d'un parc, i d'un banc que sobresurt del marc blanc, em recorda aquesta facilitat del llibre per traspassar constantment els límits de la realitat i la ficció. Molt ben trobat. Igual com a "Ningú ha escombrat les fulles", hom ha d'espolsar la neu que cobreix les històries per entendre el llibre, per descobrir la vida que s'hi amaga al darrere.
LLAVINA, Jordi Londres nevat. Badalona: Amsterdam llibres, 2009
20.11.09
14.11.09
L’inici del capvespre de Júlia Costa
Un títol amb ressonàncies amb El que queda del dia, encara que n’és força diferent. Repassant els meus apunts, m’adono de l’enorme riquesa d’aquest llibre, que, tot i que és ple del realisme, el determinisme i la resignació dels personatges, sempre hi ha, però, més d’un senyal d’optimisme latent, és una foscor, un inici de capvespre amb una mica de llum encara.
Per exemple en la història d’una prostituta adolescent, que “s’havia especialitzat a escoltar, la Veva. Per això no li havien faltat clients” (85). Trobar alguna bellesa en aquesta professió, sempre és admirable. Milan Kundera diu que escrivim el que les nostres parelles no volen escoltar. “La vida seguia, injusta, difícil, i al mateix temps, plena de possibilitats engrescadores” (120). La vida és gloriosa i difícil alhora, he llegit algun cop.
Pel que fa al determinisme dels personatges: “per no fer res no he tingut mai cap problema, els problemes vénen quan es vol fer alguna cosa” (77), o bé: “Els amors exaltats no porten enlloc, saps, Nita?” (39). O encara més: “No haga nada, créame. En la vida, muchas veces, lo mejor es no hacer nada... Tiempo que pasa, verdad que huye” (172). L’autora denuncia la resignació, contraria a tot romanticisme, a tota bellesa, a tota llibertat, a tota veritat.
I en relació al pas del temps, els records, també hi corren moltes referències en aquesta obra. “els minuts, com les monedes, es devaluaven, al llarg del temps” (88), “la infantesa és breu, una espurna en la vida, i en canvi té un pes immens, excessiu”(130) -Ana Ma Matute diu que l’home és el que queda del nen-. “Una dona és diferent, deien abans. I una merda. Una dona és una persona també, encara que es faci vella, mentre hi ha vida hi ha desig” (139), diu la Nita amb molta raó, el desig no pot canviar pas amb l’edat, encara que ho fem veure. “Els records són com els residus radiactius, aquests que no es poden eliminar del tot, però que han de restar soterrats amb cura, perquè representen un risc massa perillós” (147): són records que han de ser boicotejats, ignorats per poder seguir vivint, com ho fa el protagonista, Pep.
En aquest darrer sentit, la novel·la té un punt de duresa excessiva, com quan la narradora diu: “Hauria de tenir prou valor per llançar-se daltabaix del balcó, per amorrar-se al gas, qualsevol cosa abans no fos massa tard” (136). Però això es compensa amb la lucidesa de la narradora quan parla de com les persones més normals, un moment o altre són gratuïtament irresponsables. La veritat és que és el passatge que més m’ha colpit, perquè hi veig la vida retratada, sobretot amb “follaven sense preservatiu i menjaven en excés”. Per què? No ho sé, però es així, fora i dins del matrimoni vénen al món infants no buscats, si ja no avortats. Però és que “la voluntat no ho podia fer tot, ni l’esforç, ni els ideals més estables, indiscutibles” (155): el protagonista, d’un bon matrimoni, té una filla que li surt malament, mentre que un mal matrimoni té un fill correcte.
Hi ha un trosset amb el que discrepo: “aquella atracció mútua, constant, havia aconseguit d’anul·lar entre tots dos el pes sempre fràgil i dubtós de la cultura” (68). Una escriptora no pot ignorar mai el pes important de la cultura en una relació, per no dir imprescindible. En relació amb això: “el maestro que no sepa amar, no sabrá enseñar”: per ser artista, també, has d’haver estimat. Val la pena d’estar sol, però, abans de tenir un casament com el que descriu a la pàgina 133. Però “ningú no escarmenta en el cap dels altres” (135).
Dins dels meus anticànons hi ha diferències, però tots han de valdre la pena per permetre’m d’incloure’ls. Aquest és un dels més memorables que he fet, gairebé aprens alguna cosa a cada capítol, a cada apartat, a cada pàgina, i es llegeix com un caramel.
COSTA, Júlia L'inici del capvespre. Barcelona: Meteora, 2009
11.11.09
Pavana per un tauró d’Olga Xirinacs
“Mai més” és una expressió que manta vegada, tothom que hagi patit una pèrdua amorosa o arrel de la mort d’algú, no pot deixar de repetir-se. Però és una idea ambivalent: un “mai més” de dolor perquè no tornarà l’altre, o al contrari, de desig que l’altre tant de bo no torni “mai més”, quan la relació no ha valgut la pena, i més val buscar-se algú altre, tesi d’aquest llibre en gran part.
Gustau Alexandre August Raïmat, així, amb aquest nom de ressonàncies amb Thomas Mann i la seva La mort a Venècia” –el Gustav Von Aschenbach enamorat de Tadzio-, se’ns presenta el protagonista d’aquesta història sense gaire acció, que no fa més que fer voltes tota l’estona al mateix tema. El de la voluntat de morir de Gustau arrel del seu últim i greu desamor. Víctòria, una frívola artista l’ha abandonat ell, que viu al costat del mar i té negocis amb els pescadors, a més de ser l’amo de la casa de pisos que per a ell sembla ancorada, plena de gent com ell mateix, “navegants ancorats”(132), lligats contra la seva voluntat.
La metàfora més gran del llibre és, però, la idea d’ell com a un tauró empresonat en una xarxa, destinat irreversiblement a morir d’aquesta manera. Per la immensa tristesa que li produeix la crueltat de la vida, la crueltat que ha tingut Victòria amb ell, només interessada amb els seus diners, sembla. L’obra reflexiona sobre aquesta crueltat de tots plegats, del fet que gairebé tots ens mengem d’altres animals per viure, en el fet que la vida es recolza en aquesta salvatgia.
En contrast amb això, la poesia sobresurt per tot arreu, en molts passatges: “la imaginava absorta, amb el sol als dits trenant els ritmes de la vida” (32), el sol seria ella, en una metonímia: en una cosa tan petita com els dits, s’hi trobaria com l’art en la vida. Victòria ve a ser com l’art, la bellesa, el sol per a ell. També és molt líric: “els ulls vessaven la pròpia tristesa a la fosca superfície marina" (42). El seu dolor és així de gran.
Gustau pren una decisió: retardar el seu suïcidi, com un Dante visitant el purgatori, visitant els seus llogaters, fins ara desconeguts. Una llogatera, Bella del mar, composa una peça, una “Pavana per un tauró difunt” (una pavana és una peça de rèquiem), perquè ella també ha perdut la seva parella, però a la mar, i no vol acceptar-ho. Ella espera, Gustau desespera. “¿Era aquella pavana una cançó d’amor i no de mort?” “¿No era el mateix estimar que morir?” (84). “Love is the only engine of survival”, diu Leonard Cohen. L’amor hauria de ser més lligat a la vida, en el sentit de tenir joia de viure, però alhora és sinònim de dolor, cal que hi hagi dolor per estimar, per crear. Com les “estrelletes clavades al cor de la nit” de Gustau (64). “Viure és sempre contra tota esperança” (146), “l’angoixa, deia el filòsof, era l’estat natural de l’home” (171). Aquest filòsof podria ser Schopenhauer, a qui se li ha retret el pessimisme excessiu.
Les referències bíbliques hi són força presents en aquesta obra: Llàtzer pel tema de la ressurrecció, Jonàs pel del viatge pel mar dins d’una balena. També una referència curiosa a Simenon, el seu El port de les boires, per exemple: “Llàtzer Aleu havia dit que al port hi havia vida. Gustau Raïmat ho sabia de sempre. Vida i literatura, i pensà en Simenon”(174). Simenon és acció i reflexió simultànies sempre.
“Saps que els amors infeliços duren sempre?” (bona paradoxa). “A vegades un llibre és millor refugi que un cos” (l’art contra la vida), “Un llibre i un cos no tenen per què ser contraris, sinó que es necessiten” (discordia concors/concordia discors). Tot això a la pàgina 193. “Llibres entrelligats amb els records, les obsessions” (amb l’inconscient), diu també a la pàgina 90.
El que fa Gustau visitant els seus llogaters no és res més que sortir de la seva torre de vori, de deixar de ser la persona aïllada, però amb sentiment de superioritat, que és el que se’n diu de certs artistes a la pàg. 37. Com acaba tot plegat? Us convido a llegir-vos aquest llibre tan bellament reflexiu.
Xirinacs, Olga, Pavana per un tauró. Barcelona: Columna, 2001
1.11.09
Camí d’amor de Francesc Mompó
Com Alícia al país de les meravelles és escrita per a infants, aquesta obra és escrita per a joves adolescents, però és d’un nivell literari tan elevat que, com l’obra de Lewis Carroll, arribarà, segur, a molts adults. Es tracta d’una prosa molt poètica: de la mateixa manera que circula molta poesia prosaica, gens lírica, cruel. Una cosa va per l’altra, penso. “Ni una sola idea que no dugui en si mateixa la seva refutació possible”, deia Valéry. A part de la prosa poètica, a l’obra hi consta el sentit de l’humor de l’autor en més d’un passatge. I el títol és molt ben trobat, en un joc de paraules molt suggerent.
Amor i mort, d'alguna manera, seran contraposades al llarg de la història, que té un començament amb molta força. Descriu l’inici infantil d’un primer i gran amor, entre Màrius i Talia, de diferent posició social: Màrius és de pares rics, amb un materialisme que contrasta amb l'idealisme del seu amor. Màrius, ja de petit, no és un “banderlock”, com així anomenava Rudyard Kipling els micos que no acaben el que comencen. Màrius és fidel per naturalesa, i no deixarà mai Talia. A més, té un amic també molt fidel, Fèlix, “que sempre el seguia allà on anava. Era com la seva ombra” (15): aquesta hipérbole no fa més que il·lustrar un tipus d’amistat com la que descriu Shakespeare a Nit de reis, és, doncs, una hipérbole deliciosa, pel que fa al comportament d’un amic de debò, la d’una entrega absoluta i molt literària, al capdavall.
Al capítol III, diu el narrador: “L’acostament de l’un a l’altre fou un in crescendo permanent” (38). Però amb la rèmora dels pares de Màrius en contra. “I els llavis segellaren els sentiments. I les mirades prengueren la grafia de les paraules. I les mans cohesionaren la sintaxi. I en la grafia de la pell escriviren el text més autèntic” (46). Dues coses sobre aquest passatge: que és poesia pura, molt adequada pel jovent a qui l’escriptor d’aquest llibre fa classe, i que es nota que és professor de llengua, per cert. El llenguatge, “tot el que hi ha darrere les paraules”, que deia Benguerel, és relacionat directament amb els sentiments. I es connecta amb un altre fragment a la pàgina 86. En general, hi ha riquesa de llenguatge i l’obra filosofa sobre ell algunes vegades. La sintaxi seria sinònim d'allò terrenal, per exemple, mentre la literatura ho seria del deixar-se anar.
Hi ha un tros que és tota una referència a la literatura catalana medieval: “Tot i que tenia els ulls oberts, a les ninetes només duia el rostre de l’amada” (72): Gilabert de Pròixita venia a dir això mateix en un parell de versos. La nineta la reflecteix a ella en petit, però directament connectat, aquest reflex, amb el cor del poeta, o de Marius.
Per cert, quan els dos enamorats arribin més enllà, tot provant “de pastar les més sentides paraules que segellaren la donació” (física), “no se li n’ocorregué cap”(89), de paraula, diu el narrador referint-se a Talia. Trobar-se amb l’acció és com ser en plena batalla, només després ve la reflexió i el possible canvi d’estratègia.
El camí que prenen tots dos no és pas un camí errant, i de fet aquesta obra és un model a imitar en concisió, bellesa i lirisme. Tal i com són els adolescents d’avui en dia en general, és una obra a tenir en compte en tots els sentits, pel que diu i per com ho diu. Convenen molt aquestes dosis homeopàtiques d’idealisme, de romanticisme, que com he dit al principi, poden i han de ser matisades amb la idea contrària, com ve a passar en aquest llibre: “Ni una sola idea que no dugui en si mateixa la seva refutació possible”, l’altra cara de la moneda sempre s'ha de tenir present.
MOMPÓ, Francesc, Camí d’amor. València: Perifèric edicions, 2009