30.3.09

Al meu cap una llosa d’Olga Xirinacs

El títol d’aquest llibre, com de tants, és molt rellevant a l’hora d’entendre l’obra. Extret d’un poema de William Cowper, que parla de la mort, serveix a l’autora per abordar el tema del suïcidi de Virginia Woolf. El cap simbolitza, evidentment, l’esperit de l’escriptora, sota una llosa que representa el pes d’allò terrenal, la malaltia i la mort en últim terme. I és que la mort hi és constant, en aquesta història, ja que Virginia Woolf -“Ella” en cada capítol, com una ombra- va suïcidar-se en plena guerra contra els alemanys, que volien dominar Anglaterra, el vint-i-vuit de març de 1941.

“Què podia fer una idea oposada a un canó? (39). “Aquells dies la metralla foradava els cors mentre els cossos morien destrossats” (41). “Encara hi hauria un moment de vigília entre pell i ossos, entre ulls i cor” (44). “la mort venia sola, com buscava els cossos sense fer distinció d’edats ni conveniències. El doctor meditava, a més, com la mort també intentava atrapar les ànimes” (90), “festejava també l’esperit i no s’acontentava amb la carn” (91). El doctor és Henry Burnside, un metge humanista, que resumeix el sentit d’aquesta obra dual, d’una “dualitat feridora” (110).

A mig llibre, al capítol nou, esclata la contraposició esperit/ terra o carn, en parlar de l’obra de Miquel Àngel (el qual, per cert, em consta que tenia la mateixa malaltia que Virginia, era bipolar):

Perquè, es preguntà, sempre hi havia algú que prometia la llibertat i mai no acabava l’obra?”. “Qui els havia inculcat el desfici de sortir de la pedra?” (109).

Cal recordar les obres inacabades de Miquel Àngel, símbol de l’esperit incapaç de sortir a la superfície, que queda en pedra i prou. La pedra podria simplement representar el determinisme –“el nostre pas era tan ràpid que la possibilitat de rebel.lió era cosa pràcticament impossible” (142)- del qual els homes volen fugir. “Túmuls, osseres, fossars, tot denunciava l’intent de rebel.lia de la pols, i alhora assenyalaven el seu fracàs continuat” (97). En contradicció amb això, perquè fins i tot en això aquesta obra és “bipolar”: “la terra sempre dóna una força” (213), i “li sabia una mica de greu no sentir la terra sota els peus” (215).

En resum, però: “El poder de la metralla sobre els cossos era decisiu. Molt més gran que el poder de les paraules sobre l’esperit” (214). Això darrer té relació amb el principi de cada capítol, en què s’inclou un fragment del que deia la BBC cada dia. Aquestes notícies incloïen una bona dosi de sinceritat pel que fa a les pèrdues en la guerra, de manera que adquirien un prestigi i això els permetia d’incloure alguna mentida de tant en tant... i ser creguts! Cada capítol comença d’aquesta manera, doncs, passant del realisme narratiu més clar, continuant amb una història inventada, i acabant amb les reflexions d’”Ella”, el fantasma, llum o ombra de Virginia, que són on l’obra es torna més creativa, poètica. Per a tots els gustos, doncs. Dual en la forma i en el contingut, sempre sol ser marcadament poètica, aquesta obra. Hi ha un moment on s’oposa l’art a la guerra, la creació contra la destrucció: aquesta obra és en si mateixa un al.legat en contra del bel.licisme.

Exemples d’aquesta poesia: “L’aigua, recollia les últimes llàgrimes dels que marxaven i les primeres dels que els esperaven” (80). O sigui, una cosa molt petita, les llàgrimes, en una de molt gran, el corrent de l’aigua que du al mar. “Abans que els savis teoritzessin, la bellesa natural ja s’escampava d’una manera solament perceptible als infants, als poetes i a la gent senzilla” (86), o sigui, art, primitivisme, contra intel.lecte. Moltes vegades l’interior es projecta en l’exterior: “La roba ajudava a dissimular algun tremolor més que el del fred” (155).

En definitiva, en l’únic que m’atreveixo a criticar negativament aquesta obra és en la tesi que Virginia Woolf es va llançar al riu perquè “No devia ser feliç”(114). I qui és feliç? Es va matar perquè estava malalta, i prou. Ni la guerra, ni la societat l’hi van empènyer. O és que per fugir de les bombes volia morir abans? El que a mi sí que em convenç és com planteja el feminisme l’escriptora, a la pàgina 110, la dona, genèricament, té una “llosa” metàforica al cap. Espero no haver-vos enfarfegat de cites, però és que l’obra s’ho val (Premi Sant Jordi 1984).
Xirinacs, Olga, Al meu cap una llosa. Barcelona: Edicions Proa, 1985

1.3.09

Les algues roges de Maria Teresa Vernet

“Una generació sense novel.la”: així anomena Carles Riba la producció literària del primer quart del segle XX. L'autora que tracto tot seguit no pretén pas ser-ne l’excepció: és la demostració que l’afirmació de Riba és exagerada. De l'any 34, psicològicament molt ben construïda, Les algues roges es fa llegir. Seria el paradigma de l’anticànon: pràcticament ningú no la coneix, i és d’una categoria molt i molt superior a d’altres. És bàsicament feminista, això sí.

La història té dues protagonistes, Isabel i Marina, molt amigues, de fet costaria de trobar una amiga tan generós, idealista, com Isabel a la vida real (potser l’autora mateixa). I és que Isabel representa una manera de fer quixotesca, i Marina una actitud més terrenal. Una és idealista en l’amor, creu per tant que mai el trobarà, aquest amor tan exigent, i l’”enyora”, en el sentit de trobar-lo a faltar (Kundera 12), creient que no hi és pas, abans d’haver-lo pogut descobrir. Per a ella la moneda sempre cau del costat creu. L’altra té dues relacions alhora amb dos homes, no pot viure sola, representa l’amor passional.

Però l’autora, intel.ligentment, sap trobar un punt de contrast en les dues: Isabel té una relació que implica una caiguda, el que en diu pèrdua de “puresa”, que la humanitza. Marina, al seu costat, aconseguirà una serenor, s’anirà assemblant a Isabel. Per a Marina, però, no importa la puresa física, sinó la mental, això és molt important. Totes dues s’acostumaran a viure soles. Tant Marina com Isabel no tiren la tovallola, malgrat tot.

Per altra banda, Isabel proporciona el títol de la novel.la. Ella és com una aigua glaçada, per sota de la qual creixen les algues roges, símbol de la passió soterrada que té. “La secreta fam d’amor d’Isabel no era potser tant fam de passió com enyorança d’afecte quiet, de tèbia companyonia”(107), com en el fons la majoria de les dones. “Ella no era feta per a viure en la boira, per deixar-se dur” (148), “ Tota la lluita del seu viure fou aquesta: contra tot i tothom, contra el seu propi temperament, ella volia traçar-se el seu camí” (148). L'escriptora, reflectida en aquest personatge, s’assembla a escriptors que mai s’han casat, com Jane Austen o Kafka. Davant de persones com la mare de Marina que només vol tranquil.litat i diners, seguretat en definitiva, i de Marina, que “sola no vivia”, l’autora contraposa aquesta imatge d’una nena:

Decidida, geniuda, amb una total indiscriminació d’allò que era permès i allò que era inconvenient de dir. I a més, tossuda, resolta sempre a guanyar –si bé sempre noblement, i incapaç de mentir (65).
Descripció de com haurien de ser tots els nens, de com ho és l’autora, segurament, que en la vida real no volia que la tractessin com a una “cosa”, que diu Marina (37).

Al final de la història, hi diu: “i el rossinyol cantava, molt a prop, en l’ombra infinita, el seu amor infinit”. El que Isabel anhela, el que en el conte d’Oscar Wilde “El rossinyol i la rosa” hi és descrit així: “Com més insuportable era el dolor, més impetuós era el seu cant, perquè cantava l’amor sublimat per la mort, l’amor que mai no mor dins una tomba” (Wilde 20).

És curiós la manera com aquesta novel.la, amb aquest títol, s’anticipa a la vida que tindrà l’obra. Les algues roges serien metàfora de la passió amb què és escrita; el gel, l’oblit a què ha estat sotmesa, començant per la mateixa autora. Espero haver-li fet una mica de justícia.

Vernet, Maria Teresa, Les algues roges. Barcelona: Horsori, 2006.
Riba, Carles, Clàssics i moderns. Barcelona: Edicions 62, 1979.
Kundera, Milan, La ignorància. Barcelona: Tusquets editors, 2000.
Wilde, Oscar, Contes per a nens. Barcelona: Vicens Vives, 1991.