Nit de vetlla de Jaume Serra i Fontelles
“De vetlla” vindria a ser un epítet, perquè la nit ho sol ser sempre, de vetlla. Hom sol tenir més lucidesa metafòrica en la nit que no pas en la raó prosaica del dia. Escrita en temps present, aquesta obra és en ella mateixa una manera de vetllar, de fer llum en la nit franquista. Tot el llibre passa la nit de Nadal de 1960 a “Remansa”, una alteració del topònim Manresa.
És tracta de la història de l’Eduard, un exiliat a França pel franquisme, que retorna perillosament a les seves arrels. És cap al final, que va a parar en un prostíbul, que la història adquireix molta força en les converses entre bohemis, marginats, i esquerranosos, tots ells contra el règim, naturalment. Però cap al principi ja es posa de manifest el brillant que és l’autor a través de Damià. A mi em recorda una mica el Soleràs d’Incerta glòria. Quan parla de la religió i les esquerres: “Jesús, com a primer socialista de la història” (34), la qual cosa és una teoria molt ben trobada. “convertiria el drama sacre en massacre, que quan sortís en públic anés a prendre, en comptes d’un cafè, la Bastilla o el Palau d’Hivern”(35). Cap mena d’innocència, doncs: “la guerra no va venir, a la guerra hi van anar”(30).
També del personatge Tristany se’n pot treure molt de suc: “Qui obliga a recordar pot arribar a ser un botxí” (49), perquè només el rencor subsisteix, com només hi ha notícies dolentes al diari, generalment. “Fer anys no té cap mèrit. Mereix alguna distinció un jubilat, pel sol fet de ser vell? (49): jo crec que sí, per allò de l’end weight, el millor al final.
I una frase del protagonista que em colpeix especialment per poc convencional: “les mans i els peus tenen memòria, sí, però els sentiments ens traeixen, ells o nosaltres canviem” (73). O sigui: físicament canviem menys que mentalment, a contracor fins i tot. De frases brillants, el llibre n’és ple, un llibre en què no passa pràcticament res, però on els protagonistes no paren de parlar. És del tipus de llibres que solc preferir. El temps present ajuda a fer aquesta impressió d’estaticisme. El llenguatge és molt ric, però sobretot en els personatges que parlen en castellà, molt autèntic, genuí.
Eduard es passa pràcticament tota la nit de vetlla, en vetlla, i és que es pot arribar a sentir viu, per una nit, retornant als orígens, a contracorrent, amb el perill que el descobreixin. Al final dirà que un personatge és com el seu segon estel de Nadal: un seria l’estel tradicional, màgic, l’altre el real. L’autor també deu haver viscut un temps en vetlla, per escriure una obra tan desperta com aquesta.
SERRA FONTELLES, Jaume Nit de vetlla. Barcelona: Edicions de 1984, 2009
27.3.10
1.3.10
Testa de vell en bronze de Ramon Folch i Camarasa
Sempre es diu que l’escriptor ha de mantenir una distància amb el sentiment que l’ocupa, d’escriure quan ja no està vivint el que descriu. I el crític? Jo ara mateix estic colpida, plorosa encara pel llibre que he acabat fa un moment, per segon cop a la meva vida, com aquesta història és la d’un segon cop. La del retorn del passat, per casualitat, a través de l’inconscient, com amb la magdalena de Proust.
Un home gran, que havia estat una personalitat i que ara viu reclòs, impedit, dependent. Com una mòmia, només perviu el seu prestigi en una mena d’estàtua de bronze metafòrica que li fan els fills. Les connotacions d’aquesta història amb la vida del pare de l’autor, Josep Ma Folch i Torres, les reconeix el mateix autor, i és que la vida i la novel·la s’entremesclen per tots els costats. La magdalena de Proust es veu reflectida en el nom de la serventa, Magdalena. “el cigarret es negava a tornar-se a encendre”(87), és un símbol del que li passa a l’interior. “la brasa és doble”(13), a la manta i al seu cor. “sense saber que obeïa una ordre d’algú”(37): la de Déu o el mateix autor (molt catòlic), que ve a ser com un déu.
En definitiva, August Bonafont es reenamora del seu primer amor, Elisenda, que havia conegut abans de la Mercè, ja morta. És com si es convertís, després del primer amor, després del gran amor, en el seu últim amor. El seu Retorn a Brideshead particular (que Folch i Camarasa ha traduït, per cert). El que el farà reviure, superar-se i... el final del llibre no es pot pas revelar.
L’August, amb aquest nom d’emperador romà, envoltat de l’antiga fama, veurà com totes les seves ganes de volar de nou seran reprimides per la seva família, pels seus fills. Es convertirà en el rei despullat enmig de personatges vestits, o el que és el mateix: esdevindrà aquell que és foll entre lúcids, però que és més lúcid en el fons que tots plegats. Idealitzarà l’estimada, i alhora s’adonarà que la realitat d’una persona gran pot ser molt dura de pair. I si és paralítica, per exemple? I el dit a la llaga: “com que es pensa que els casats mengen a taula i prenen el te a la galeria i s’ha acabat”(204). L’obra és així, romàntica però colpidora. Àcida, moltes vegades. La “bruixa” de la serventa que el cuida, per exemple. I això que al final, en deixar de cuidar-lo, se li posa gairebé a plorar, perquè el senyor August es fa estimar, ves per on.
Hi ha un passatge al tercer capítol (40), que també em va colpir molt, on es descriu l’instant en què es van enamorar l’Elisenda i ell. No sé si es basa en alguna experiència: només sé que pocs s’han enamorat d’aquesta manera tan lírica: no és estrany que la història rebrolli amb aquesta força, perquè té una “Bonafont”. “A la vejez, viruelas”, sí, però també el “vell és tan bell” de Llach.
Un últim comentari: el llenguatge d’aquest llibre tan ben escrit, diu tantes coses, i, a més, resulta que és molt ric. Amb expressions que es perden com “més que més”(113), en lloc de “més que res”. I amb una manera particular d’expressar-se com les frases interrompudes:
Oh, res de greu, només una mena de. (178)
Hi entrà i el sobtà una olor de vermut barat i olives, i la cridòria dels homes del taulell, i. (188)
Com si un invàlid. Com si. (203)
Es tracta que el lector ompli els llocs buits, al capdavall. I sobretot es tracta que el lector que s’hi pugui projectar mínimament, en la història, prengui la seva pròpia decisió, si aquest és el seu cas. D’original n’és un bon tros, aquesta història, i no permetria que ningú en digués pas res de dolent, jo també la tinc molt idealitzada.
FOLCH I CAMARASA, Ramon, Testa de vell en bronze. Barcelona: Edicions 62, 1997