La llengua del diable de Josep Palau i Fabre
Aquesta narració no té pèrdua, és molt brillant. Al seu costat, qualsevol narració de Kafka em sembla una mica pobra. De fet no hi passa res, es tracta del diàleg entre qui escriu amb el diable, al voltant de la llengua catalana i els escriptors. Seria més aviat una obra d’assaig, per la quantitat d’idees que inclou, totes fan pensar.
“una llengua és molt més que un instrument utilitari. És un instrument convertit en organisme, i només un organisme coneix l’orgasme”: aquest joc de paraules confirmaria que el llenguatge és allò que identifica més les persones com a tals. Sobre l’orgasme: el tema del sexe és habitual en Palau i fabre, de fet és molt constant.
Parlant a l’escriptor, el diable també li diu “que les vostres dones, les vostres filles, les vostres amigues, les vostres amants tinguin necessitat de recórrer, en última instància, als vostres escrits, als vostres llibres, i no haureu de témer res”: el que sol passar en aquesta vida és que, per exemple, els blocs sempre els llegeix algú o altre, però mai la gent que us envolta habitualment.
Hi ha més detalls importants en el discurs del diable: dir que el català és una llengua cantelluda, feta de rocs sense polir; considerar la vocal neutra “una invenció del català central” (i què me’n diu dels anglesos?), així com el so que fan “els babaus i els pensadors”, quan no saben què anaven a dir. “En acudir-hi tan sovint, el català demostra no voler comprometre’s, no voler definir-se”: políticament parlant també, afegeixo. És per allò del seny.
Acaba recordant al narrador que és convenient per a ell de contribuir al prestigi de la llengua catalana a través del que escriu. És un consell del diable, que el narrador no rebutja, “si no vull anar contra mi mateix i contra el meu país”, en el contundent final. Aquesta narració també cal llegir-la per fer un favor a la cultura catalana, és una qüestió espiritual al capdavall.
PALAU i FABRE, Josep Contes despullats dins Obra literària completa I. Barcelona: Cercle de lectors, 2005
21.4.11
10.4.11
La cursa dels homuncles
Amb aquest conte inicio una sèrie d'anticànons més curts que d'altra manera no podria fer, perquè no me'n recordaria pas.
Un conte rodó. En ell, un professor compara els espermatozoides que fecunden el respectiu òvul, o sigui el que ho aconsegueix, amb els éssers humans que per tenir èxit han d’anar en contra de la resta de persones. La idea és molt bona, se li ha d’haver ocorregut a algú altre abans.
“l’home és un animal que intenta corregir-se de la seva animalitat”. La veritat és que és el pitjor dels animals. El professor “demanava als seus alumnes que, seguint la fórmula cartesiana de la moral provisional”, adoptessin aquesta creença, i s’esforcessin per no ser animals. Crec recordar que aquesta fórmula es fa servir quan no tenim una opinió feta sobre una cosa, i ens agafem al que podem de moment.
El més bo és el final, cal llegir aquest conte. Perquè al capdavall la singularitat és subversiva, he llegit alguna vegada. I l’artista que transcendeix, que té èxit, és com un espermatozoide/ homuncle que se’n surt amb la seva, i anant a la seva.
PALAU I FABRE, Contes despullats, Obra literària completa I, Poesia, teatre i contes. Barcelona: Cercle de lectors, 2005