La condemna d’Odó Hurtado
Es podria dir que aquest llibre té un valor inversament proporcional al seu èxit. Això no és ben bé així: l’autor va aconseguir una importància merescuda en el seu temps. El que passa és que actualment s’ha convertit en un gran anticànon. No és precisament una condemna de llegir-lo, ja que no només es llegeix com un caramel, sinó que literàriament és molt elevat i d’una gran originalitat en el tracte del tema que l’inspira.
És difícil en aquest cas de parlar d’aquest tema sense desvelar part de la història. D’entrada es tracta de la vida d’exili de la Núria a París durant la Guerra Civil, que s’endinsarà en el seu ambient bohemi d’abans de l’arribada dels alemanys. L’ambient bohemi que li proporciona el seu amor per un pintor, André, dels que no es volen vendre, i que per això subsisteix malament. La Núria li farà començar a vendre la seva obra en forma de cartells.
Les circumstàncies que vénen donades per la gelosia d’ell, faran que tots dos acabin trencant. I aleshores Núria passarà de l’aventura, la inconsciència del seu amor per André, a la calma, la constància i la calidesa de l’amor que el personatge Sabrest té per ella.
El tema, doncs, és el del contrast entre el risc davant la seguretat, la plàcida felicitat. La manera com aquesta antítesi es desvetlla en la protagonista he de dir que és molt original. I el final és inesperat, i molt en el terme mig fins l’últim moment. A mi em sorprèn molt que no doni la raó absoluta a cap dels dos amors. Hi ha la raó de l’un, la raó de l’altre, i la veritat, diuen.
Núria, en relació a un amor anterior d’André, venia a ser la “noia impulsiva” contra la “dona cerebral” (61). Ella és conscient del seu atractiu, però la gelosia d’ell acaba amb la relació: “Una de les manifestacions més incontrolades de la gelosia és la retrospectiva” (141). Hi ha un llibre de Julian Barnes sobre aquest motiu, Abans que ens coneixéssim. La vida se’ls hi torna un infern, i m’agraden molt les paraules del narrador “el que no li era permès li semblava més desitjable, i quedar-se amb l’André es tornava una obligació penosa”: al capdavall la gelosia és com una malaltia.
No he llegit l’obra d’Hurtado Es té o no es té novel·la, però el fet és que el concepte de novel·la, o l’al·lusió al cinema és repetida al llarg de l’obra, en relació a l’amor d’André i Núria: “tot el que hi havia hagut de generós, de net, de desinteressat i de gran en la seva novel·la” (151), “tan cinematogràfics” (175), o “la lleu emoció amb què tornes a llegir, passats molts anys, un llibre que vas estimar” (176). El que està dient l’autor, segurament, és que el seu amor és novel·lesc, cinematogràfic, en relació a l’altre, més convencional. “Un amor que no s’ha de posar a prova perd insensiblement el brillant” (185). La seguretat mata el sentiment, el que seria un motiu clàssic. En canvi: “el somni, la fantasia, la irresponsabilitat, l’amor que no pensa...” (207) em recorden el Pla del 3 de setembre de 1918 dins El quadern gris, i la seva “meravella de la inconsciència infal·lible”.
Ja he dit que l’autor no es decanta ni per un amor ni per l’altre, sinó gairebé per tots dos alhora. Repeteixo que m’ha colpit i alliberat la manera de tractar la protagonista, sense que res sigui completament blanc o negre. Normalment els autors dels llibres tiren pel dret, sense tenir prou en compte l’altra cara de la moneda, que sempre hi és. Un anticànon dels més injustament oblidats que he fet, potser perquè l’autor no es va molestar en vendre’s prou, com el protagonista André. I és que Hurtado disposava d’una bona renda que no el feu lluitar per sobreeixir com d’altres. Ja diuen que les putes també venen.
HURTADO, Odó La condemna. Barcelona: Biblioteca Selecta, 1962
14.1.10
1.1.10
Argelagues, romanins i foscor de matinada de Jesús Bonals
Parafrasejant el títol: acció, romanticisme i reflexions de tot el llibre. Es tracta, el meu anticànon d’avui, del darrer llibre del meu pare, encara no publicat, a qui espero fer la màxima justícia, jo que el conec.
I com que el conec, sé que és ell que s’amaga darrere molts passatges:
(...)no era pas un home callat, al contrari, parlava molt, li agradava donar sempre la seva opinió sobre gairebé tot, una opinió que solia ser original i sovint a contracorrent del que deia la majoria, però que jo no l’escoltava gaire, o això és el que en fins aleshores em pensava, però en el fons no devia ser així, perquè ara resulta que recordo sovint coses que ell m’havia dit (...)
Puc dir, per experiència, que tenir un pare savi sol venir a ser així. Els fills no escolten els pares moltes vegades, com ho fan les dones amb els seus marits escriptors, també. “Tots els arguments del meu pare em venien a la memòria, i els repetia a l’Ulibet com si fossin meus”: a mi em passa molt sovint, això.
El protagonista del llibre que acabo d’introduir, el Ramon, escriu en primera persona, sense punts ni majúscules, només amb comes, bàsicament la transcripció d’allò que li diu el seu oncle Pere sobre la vida del seu pare (el qual fins als quaranta-vuit anys encara menystenia com solen fer-ho els fills). Les comes vénen donades per la transcripció aparentment informal de tota la història. Història que va passant de la Guerra Civil i postguerra a l’any 1992, en plens Jocs Olímpics.
Aquest anar del passat al present em recorda els vers de Foix, “m’exalta el nou i m’enamora el vell”, que podrien veure’s reflectits en la mescla d’un vi del 43 i un altre de novell, amb els que l’oncle Pere frueix explicant el passat del seu pare al seu nebot.
A part de la història, que no vull desvelar, les bones reflexions: “la badoqueria davant les coses foranes dels catalans”, que preferim moltes vegades de llegir en castellà, en gran part perquè és el que majoritàriament se sol trobar a les llibreries i biblioteques. “Perquè per sí les coses si no es comencen no es fan” (el que dia Cervantes: “por el hilo se saca el ovillo”). “Tenia el cap ben moblat, com es diu ara, i li tenia perquè sabia llatí”: saber llatí ajuda a raonar, a redactar també. “A vegades els silencis, també són eloquents”, com es nota molt en la poesia, sempre el·líptica. A més de totes aquestes cites, hi ha uns quants passatges més llargs pels quals val la pena de llegir aquest llibre, i que no transcric per contribuir al misteri, un sobre el comportament del rei d’Espanya als jocs (segona part), i l’altre sobre com la societat no té pietat dels malalts mentals (quarta part). També més d’un tros del llibre parla, de la manera com fa una revisió de la història de Catalunya, del cas Banca Catalana, en què el narrador és carregat de raó. Tot són idees pròpies de l’autor.
Autor a qui la música el fa vibrar més que qualsevol art, i això es nota en les referències a “La leyenda del beso”. També amb la imatge “ja havia acabat l’ària”, per dir que l’altre parla brodant el que diu, alhora que el mateix narrador broda, és brillant també. Hi ha, a més, dues referències a dos músics catalans que precisament són uns anticànons, musicals, de Catalunya.
L’autor, doncs admira el seu pare com jo admiro el meu. De fet, una dada important, si no imprescindible, és que el pare del meu pare es dedicava a passar gent la frontera, fossin de dretes o d’esquerres, i ell també portava una boina, i tenia una mirada de persona intel·ligent, múrria. No recordo on he llegit la descripció del pare del protagonista, però concorda amb la meva. És en la memòria del meu avi que és escrit aquest llibre en gran part. El títol vol fer referència a l’aventura de passar la frontera caminant de nit, i és extret d’una cançó popular recuperada per El pont d’Arcalís. El meu avi va morir quan el meu pare només tenia un any, amb la qual cosa ell es va haver d’eixorivir molt, i també li feu, segurament, generar una llegenda personal al voltant de la seva vida. Llegenda amb la qual ha pogut fer aquesta novel·la plena de “la dolçor de l’herba” de la vida al camp, enmig de successos relacionats amb la guerra, els que ha anat descobrint amb els anys l’autor d’aquesta obra, bona, sense necessitat de corroboració.