21.12.09

Cinc nits de febrer d’Eduard Márquez

Ens trobem amb la descripció molt lírica d'un amor perdut, entre dos personatges d'un país estranger, Sela i Lars, perquè ella és misteriosament morta en suïcidi. En les cinc fredes i inquietants nits de Febrer (cinc capítols del llibre), Lars es dedica a investigar el que ella ha deixat a casa seva: gravacions i escrits que volen perllongar la seva memòria artificialment. La història, relacionada amb la malatia de l’Alzheimer que ella vol com prevenir amb els senyals que deixa, no compta massa, l’important són les connexions que suscita en el cap del lector.

Per exemple respecte el primer capítol: quan tots dos observaven les motllures i les esquerdes del sostre, tot imaginant-se "Núvols o contorns. Com ombres xineses que hi haguessin abandonat un traç de la seva existència fugissera per vèncer l'oblit i perviure" (21): és talment com ho fa la mateixa obra literària, que fixa l'instant. Com el punt de llibre que ella col·locava de manera especial en el llibre, que també és una cosa que fa que ell la recordi, com un punt en la seva vida. Sempre penso que, quan estic ficada en un llibre, no m'agradaria de morir sense haver-lo acabat. “Quanta esperança no hi posem , en aquest gest”, he llegit en un fòrum de llibres, el de marcar la pàgina amb un punt, com si la vida sempre continués.

Al segon capítol: "Ara no sap què esperar, com llegir la lletra petita del que ha vingut a fer" (27). En el pot petit hi ha la bona confitura, en la lletra petita se sol amagar el més rellevant, però també el més difícil de llegir, imatge del que tenim a l'inconscient.

Hi ha una sèrie de repeticions curioses, com en música: "La remor esmorteïda d'una ràdio, d'una cisterna, d'una porta que es tanca": com la vida que se'n va. "Cendra. Pols": referència bíblica a la mort també. "Tinta, duna": la seva escriptura seria com un desert, per inabastable, i perquè ja és morta. La repetició d'aquestes i d'altres paraules és un joc amb el tema del llibre, la memòria: també l'escriptor vol recordar i ser recordat, per això escriu.

"La vida és massa curta per resignar-se" (45): em sembla una frase molt bona, digna de fer-ne molt de cas. Si la vida fos eterna no caldria esforçar-se, ja acabaria arribant tot. "a vegades, encara que no et facin cabal, l'amor no deixa mal regust” (62), crec que és un regust superior a la majoria de les relacions que puguis tenir, i és quan potser estimes de veres.

"no reconeixia el seu reflex al mirall" (65): aquest tema de l’Alzheimer és molt angoixant. A qui li agrada de viure en el passat, o bé aquell qui fa servir la memòria per interpretar o crear, no li podria passar res de pitjor. El mirall és una imatge de la identitat d'una persona. "Vull evitar com sigui l'esvaïment del meu passat": això sí que és un tret de la seva personalitat, de la seva identitat, per cert.

La lletra d'un personatge és com la seva veu: "Rasposa, plena d'arestes, gairebé dolorosa" (76): quina sinestèsia! És realment un llibre breu, però molt dens, molt poètic.

"El que dóna veritable sentit a la trobada és la recerca" (José Saramago), cita del principi del llibre: amb la recerca de la memòria, per exemple, quan es vol tenir una idea creativa. Només Déu, si existeix, ho pot saber tot d’entrada. "Només escric per mi. Per trobar el lloc de les coses i deixar pistes per tornar-hi" (88): com fa amb el punt del llibre, Sela deixa senyals en la seva vida per poder recuperar-la. Però: "vaig copsar tota la grandiositat de la meva insignificança" (107) diu el protagonista que va sentir en observar el cel estrellat: les persones solem ser una cosa molt gran en una de molt petita...

De l'últim capítol, enmig del misteri que l'envolta, ressalto: "un flascó de perfum, un ram de flors envasat al buit" (114): són el mateix concepte de preservació del passat, d'una olor (gessamí, per exemple), o d'una flor caduca, en definitiva.Tot és volcat en el passat, en Sela, no s'hi troba gens de futur: "tinc la resta de la meva vida per habitar la teva memòria" (120).

Sela, en part, es pot matar per no viure el deteriorament de la vellesa, simbolitzat en l’Alzheimer. En qualsevol cas, és un suïcidi literari. El final, tot el llibre és obert. Així com en aquesta obra es veu com l'art necessita del passat, dels records, per funcionar, he llegit, per altra banda, que l'art s'anticipa al futur, l'altra cara de la moneda.

MÁRQUEZ, Eduard, Cinc nits de febrer. Barcelona: Quaderns Crema, 2000

7.12.09

Animals destructors de lleis de Ricard Salvat

La primera frase del llibre en resumeix bona part: “Li semblà que l’escala era tan freda i inhospitalària com de costum, potser perquè ara la trobava, com sempre, neta”: una porta, símbol de l’obrir-se al món, és poc acollidora de tan neta i endreçada com és, paradoxalment, de tanta poca humanitat que l’habita.

A la pàgina 93 el narrador ho amplifica: “No sabia què tenien aquelles dues habitacions, que li resultaven insuportables. Eren massa fredes, amb un ordre massa matemàtic, massa ple d’encerts (...) com si s’hagués de fer una fotografia per a uns fulls de propaganda d’una casa de mobles (...) li mancava aquella alegria vital dels seus germans petits per tota la casa (...). La constància que la casa, juntament amb els seus mobles, era utilitzada pels seus habitants”. Incloc aquestes cites perquè em semblen rellevants. Hi ha un moment en què el protagonista defensa la maternitat, en el mateix sentit de generar, si cal, “animals destructors de lleis”, però vida, humanitat, al capdavall. Es tractaria de la intuïció contra la fredor de la raó germànica, del sud contra el nord, de l’art contra les fàbriques. En relació a la casa on s’està Sandre, protagonista català que viu de rellogat amb una parella, els anys 50, a Alemanya.

Sobre el títol del llibre de nou: per un cantó les lleis, les formes, l’ordre. Per l’altre la subversió, la “llibertat”. L’obra tan aviat se’ns mostra a favor d’un concepte com de l’altre. Perquè l’home té tanta por de les forces desencadenades com de la presó, he llegit algun cop, i l’obra faria una mena de catarsi entre les dues postures.

Per exemple, hi ha el cas, dins la fàbrica on treballa Sandre, d’un persa que va deixant embarassades les dones, i no se n’avergonyeix. I la reacció del protagonista: “Mira, Med, sóc antiracista furibund, però en alguns moments com aquest penso encara que hi ha races superiors i inferiors” (71). Sandre no ha acabat la carrera, i treballa a la fàbrica com a “l’escola de la vida”. Però, per altra banda, Sandre té una mena de relació amb la dona que el té rellogat, que és transgressora, perquè ella és casada, però no sembla que l’autor ho jutgi malament (l’altre no se l’estima).

Hi ha un paràgraf que s’anticiparia, com ho fa l’art, al que ha acabat passant en l’onze de setembre americà: “Quan era més petit, em preguntava -era quan vaig descobrir el món del sexe amb totes les seves aberracions- si a la nostra civilització no li passaria el que va passar a l’antiga Roma, que no podia oposar resistència a les races invasores. Ara seran els negres. Un bon dia s’han de rebel·lar, ja han aguantat prou, i ens faran pagar totes les vexacions que els hem infligit”(119). De nou, el sud contra el nord.

És curiosa la manera com Sandre atribueix importància a l’amistat, per sobre de tot: “se sentia profundament lligat al seu amic” (120), “Aquella petita coincidència, feta al carrer, sota unes fines gotetes de pluja, els va fer sentir més amics” (75). Sempre surten aquestes frases al final del capítol, per arrodonir-lo. L’amistat és la màxima llei per a ell.

També és molt líric quan descriu un personatge que no ha pogut plorar en tota la guerra i sí en trobar l’espai de la seva joventut destruït (108). En canvi Sandre “començà a donar cops contra el sòl, de ràbia de no saber plorar, de ràbia de tenir prejudicis, de ràbia de tot i de tothom” (176). Són detalls que fan molt amena i apassionant la lectura, que ha de ser lenta. N’hi ha un de molt important, des del meu punt de vista: “És el preu de la vida, saps? Vas sobrevivint al preu de renunciar a la felicitat que somnies quan ets jove” (47). Com més t’allunyes del nen, pitjor.

Sandre no renuncia a la felicitat: de la mateixa manera que ningú la té garantida, la felicitat, el final del llibre és obert, i més aviat optimista. Ricard Salvat, que ha mort aquest any 2009, es mereix un final optimista per la seva obra.

SALVAT, Ricard Animals destructors de lleis. Barcelona: Meteora, 2009

1.12.09

Amor particular de Francesc Puigcarbó

El mateix professor de poesia que ens deia que per què fer un poema d’amor si mentrestant podries estar fent-lo, ens posava davant l’evidència d’imaginar-nos com passem a l’altra vida: amb l’aspecte d’un nadó, el d’una persona de quaranta anys, o el d’una persona gran, per exemple. Concretant més encara: amb el mateix número de cabells que tens en aquest moment o el d’aquí a un dia? Tot això ho explico en relació a aquest anticànon de Francesc Puigcarbó no publicat (encara), que reflexiona sobre la pervivència de l’ànima, i tot el que representa(ria).

D’entrada, l’autor, per boca del narrador en primera persona, fa reflexionar sobre “aquesta obsessió per la bellesa física, en una lluita inútil contra la natural degradació del cos”, que “no té cap sentit, és una batalla perduda des del començament”. També parla dels miracles de la ciència, que li semblarien tan inversemblants com les qüestions de l’ànima: el funcionament d’un avió o del telèfon, per exemple.

El protagonista, un home gran, proper a la mort, precisament, s’aventura a escapar-se de casa cap on ningú el trobarà a faltar, creu ell, en direcció a un lloc que té relació amb un amor de joventut, el primer, “particular”, com ens diu Lluís Llach en la seva cançó. “Al cap i a la fi, el més difícil ja ho he fet, posar-me en marxa”: el primer pas és el camí més recte per aconseguir una cosa.

Dels fragments que m’han colpit, que en són molts, destaco: “Que res és important i tot ho pot ser alhora”, és una ensenyança que per a mi és una llei universal. També s’acostuma a dir que tot passa i tot queda. Si fóssim eterns de debò, ens avorriríem de viure. “És el mal de les il·lusions, -afegeixo- quan et trobes amb la realitat, normalment no sol ser com t’havies imaginat”.

Aquesta obra reflexiona a voltes sobre una posta de sol, la companyia que fa una foguera, la religió, el deixar que les coses passin igual que un riu va a parar al mar, la bellesa singular d’un campanar romànic envoltat de lletjor, i sobretot: que “es podia aturar el temps, que era possible de detenir-lo i manipular-lo”. Vet aquí el concepte d’immutable, que no el d’etern, que se li contraposaria. “Llegint Sartre ho vaig entendre, era la felicitat en estat pur, quan la pots retenir encara que només sigui un instant, en què tot està bé, on tot és al seu lloc”. Això passa en molts dels poemes de l’autor, per exemple. Se sol considerar que un poema permet de fer immutable l’instant com una bona fotografia. L’amor també perdura en l’obra, quan ha estat un amor “particular” sobretot.

El final de la història, sorprenent des del principi, encara ho és més. Una història àgil i profunda alhora, una obra que cal llegir quan es publiqui, no perquè ho digui jo, sinó perquè aquesta obra tan particular es mereixeria de passar a l’eternitat, també.