26.7.09

Situació analítica de Manuel de Pedrolo

“És una llàstima que no es prenguin notes de les confessions analítiques, que no hi hagi un magnetòfon que les registri...”(150). Així parla Daniel Bastida en aquesta obra de la sèrie Temps Obert, davant un psicoanalista a qui acudeix per poder-ne fer ell, de psicoanalista, després de fer la carrera de metge. L’any 64, la psiquiatria no era tan desenvolupada, i es confonia amb psicoanàlisi. De fet, el mateix Pedrolo hauria volgut ser psiquiatre, i la vida el va portar a ser escriptor, el gran escriptor d’aquesta obra, entre monòleg interior, narració convencional, reflexions psicològiques, filosòfiques, sociològiques i artístiques. Situació analítica seria un joc de paraules relacionat amb “situació crítica”, segurament. Criticar és analitzar, al capdavall.

El personatge analitzat és, doncs, el Daniel Bastida, que com sempre ha perdut algun familiar en els bombardeigs a Barcelona, en aquest cas, la mare. En cada llibre de la sèrie Daniel té unes circumstàncies diferents. Els primers anys després de la tragèdia va a parar a un internat, i quan torna a casa el pare, es troba amb una madrastra, l’Eugènia. La típica bruixa, que farà la vida impossible a Daniel i la seva germana Neus. Sobre els noms: Eugènia vol dir “ben nascuda”, quina ironia. “Neus” evoca una puresa que serà el tret més important de la seva germana, la qual no arribarà a consumar el matrimoni. Per la seva banda, el Daniel serà més aviat promiscu, i es buscarà noies amb les quals no s’hagi de casar. Per què? Doncs pel trauma, l’infern que li ha representat de viure amb la seva madrastra. No vol repetir-ho pas.

Per començar m’ha sorprès una reflexió artística, “hi ha formes, colors, que parlen al cos, als nervis concretament” (94), a mi em passa amb Kandinsky, per molt abstracte que sigui. Més endavant parla de “la bellesa era terrible”(202), describint un somni, i ho treu de Yeats, segurament.

Com a reflexions més psicològiques: d’un realisme semblant a Des d’uns ulls de dona, parla de “la inacabable història que coneixen totes les parelles humanes”, seria la lenta i irreversible destrucció de l’amor. També: “Què té de porc el sexe? No és més porc pensar?”(90). Se situa clarament contra la hipocresia de la societat, “ser home és estar malalt”(90), diu. El fet que la majoria de la societat es casi, i ell no, li fa dir: “¿Per què la societat ha d’estar necessàriament encertada? No pot equivocar-se?” (135). “En una societat anormal la persona sana seria potser la més malalta” (137) –això es pot interrelacionar també amb la manera de ser de la seva germana, que també estaria malalta (o sana). I me’n recordo també d’un capítol de la sèrie La dimensió desconeguda, en què una dona guapa era lletja en un món de monstres.

“És moralment brut l’hipòcrita”(161), completament d’acord. Com quan l’Alfonsina, que ha avortat, és criticada per la seva mare pel “comerç sexual” i no pel fet, infinitament pitjor, d’avortar. “Com si es tractés d’opinions”(178), podríem enllaçar, quan Eugènia està en contra dels negres: això no és una opinió, és racisme, igual com estar a favor de Hitler, matxacar des del govern, és feixisme.

Una dicotomia clara que fa el protagonista: “dones amb les quals només t’hi sents bé al llit”, “hi ha dones que parlen immediatament als sentits, d’altres que no hi parlen mai, per molt que arribin a agradar-te”(100), en això no deixa de ser masclista. De la mateixa manera que té tabús amb persones de color, diu allò de “les relacions, perquè valguin la pena, cal que siguin complexes, embolicades”(214), o sigui, no “elementals”, paraula utilitzada a Cendra per martina.

Neus, que és frígida, “S’omplia, segueix omplint-se de paraules, de coneixements, enlloc de buscar l’amor com s’escauria a la seva edat i a la seva naturalesa...”(199). O sigui: sublima el sexe amb l’estudi, com d’altres ho fan amb la xocolata! I ben fet que faria: ja ho deia la Helen Schlegel de Forster: “La feredat i la buidor”, en relació als homes i el que se’n pot treure generalment.

Daniel no respectaria una ninfomaniàtica ni una frígida, perquè cap de les dues no són naturals, són malaltes (o era ell, el malalt?). Daniel té un cervell lògic i també imaginatiu, en alguns moments relaciona el que va dient intuïtivament, però en general és bastant clar (com domina l’escriptura, Pedrolo). Fa la seva pròpia biografia espiritual i de l’experiència, perquè aquestes no es poden separar: ningú es pot trobar ell mateix en essència, sense relacionar-se amb l’entorn.

Tot i que “hi ha moltes coses de les que no es parla mai, potser les més importants, les més interessants, si més no...”(137), hi ha frases en aquest llibre com aquestes: “Perquè, quan hom ateny l’ideal, sol resultar que no ho és. Esclar els ideals no existeixen més que dintre nostre” (190). “Tot és, a cada moment, natural. El dolor i el plaer. Potser per això no acabem d’acceptar-ho”(207). Com que et facin cas si no vas al darrere, i no te’n facin si hi vas, és el més natural, però també el que defuig tot romanticisme. Pedrolo deia alguna vegada:

Tothom cerca la felicitat, i la felicitat no sols no existeix, ans no és ni desitjable. L’unic que té valor és la vida, i la vida és dolor i alegria, plaer i desventura, i aquell qui més ha plorat serà qui més ha viscut. La intensitat de la vida és l’únic desitjable, i la intensitat, no l’aconsegueix el poruc que tem el dolor i raona abans d’estimar sinó l’home o la dona que saben donar-se, sense reserves, i realitzar-se en un altre ésser.
“No hi ha una resposta, hi ha, només, respostes”. Com les interpretacions. Per cert, interpreto les petites entrades que descriuen l’habitació, el psicoanalista i el pacient,entre parèntesi, com un voler trencar, fer tocar de peus a terra entre tanta “xerrameca” més o menys immaterial, tot i el realisme. Aquesta obra no és a l’altura de Cendra per Martina en el sentit d’enganxar, però és encara més profunda.

PEDROLO, Manuel de, Situació analítica. Barcelona: Ed. 62, 1971

10.7.09

La nena dels nou dits de Laia Fàbregas
Els esdeveniments d’aquesta història són a voltes un xic increïbles, però molt ben trobats, d’altres una excusa per a certes reflexions, sempre originals i amb tocs d’humor. Una reflexió ben important: “La vida és com un passadís amb moltes portes a totes dues bandes” (13): mentre et mantens viu hi haurà alguna sortida o altra al llarg del camí, i pots arribar a guanyar, només si baixes de la bicicleta, com deia Katherine Hepburn, ets perdut. La història d'aquest llibre també és com un passadís amb moltes històries esperant a cada banda, producte d'una imaginació potent.

Per començar, cal comentar tres pecularietats de la protagonista, Laura. Es tracta d’una nena d’entrada sense un dit, i en segon lloc que prové d’una família que no té cap fotografia d’ella o de la seva germana des que va néixer. Li demana a la seva germana Moira: “Creus que podem oblidar records importants?” (32). És una pregunta ben filosòfica, jo diria que sí, lamentablement. La tercera pecularietat, és que la seva família era del PSUC en temps de Franco.

“Sempre formaràs part de les teves fotos, encara que siguis fora del marc que hagis triat (...) és important que incorporis els teus sentiments i els teus pensaments a la foto” (39), això li ho diu el seu pare en explicar com fer fotografies mentals. El que hauríem de fer tots alguna vegada, els llibres són com una fotografia mental, al capdavall. Anar més enllà del marc de la fotografia és fer més del necessari, que deia Maurois, seria transcendir, esdevenir artista.

És preciós com es coneixen els seus pares, carregats d’idealisme: “per casualitat, amb una bona dosi de romanticisme, i per sempre” (71).

El tema de què és veritat o mentida, és una constant en el llibre. En el capítol 22, Laura es veu reflectida en un joc de miralls superposats: “Aleshores ho vaig veure: tres Laures, una cara de debò i dues de no reals” (96). Un reflex, per a Plató, és una cosa que existeix, però que no és real. Una metàfora seria com un reflex d'una cosa, en el fons, veritat o mentida depèn per on es miri. Baltasar Porcel deia que només explicava la veritat en les seves novel.les. Punt de vista que es carrega els que només es creuen allò de "real com la vida mateixa". També relacionat: “Els mentiders han de tenir molt bona memòria"(164), com els escriptors. També: “El món és com una moneda” (183), tot es pot veure com a mínim per dos costats, que deia Protàgoras.

El final es relacionaria amb un fragment del principi: “En aquells casos jo era molt conscient de l’abisme entre la ignorància i el dolor. (15) No saber anestesia, a la vida, més d’una vegada. Això en relació al tema de les fotografies.

En conjunt, m’ha captivat la imaginació de l’autora i el seu sentit de l’humor. Només una qüestió més: m’he adonat (cap al final!) que segons si és un narrador extern o bé és la mateixa Laura que parla, la tipografia difereix en mida i en forma, subtilment. Suposo que vol suggerir passat i futur, com tota l’obra va de l’un a l’altre. El tipus que es fa servir amb Laura és més clàssic, sembla una Garamond, l’altre és més modern. Una idea brillant més d’aquest llibre editat amb èxit a Holanda, on hi viu l'autora.

FÀBREGAS, Laia, La nena dels nou dits. Barcelona: Columna 2008

1.7.09

Vals de Francesc Trabal

Més enllà del joc de paraules Tra-bal/ Vals, la idea del vals és present tant en la forma, els capítols que venen a ser part d’una composició musical (Preludi/ Invitació al vals/ Divertiment/ Vals / Final) com en el fons: la vida del protagonista, Zeni, és com un vals, en el sentit que no vol tocar de peus a terra, no vol lligar-se a ningú, a cap noia. Si un llibre, per ser bo, ha de “sorprendre i pertorbar”, que deia Wilde, aquest ho fa i molt.

De la mateixa manera com el baró rampant s’enfila als arbres i no vol baixar, Zeni comença de fer voltes amb el seu vals particular i ja no vol saber més de lligams atàvics. Surt amb una, dues, fins a sis o set noies alhora, i tot i que en general no se n’aprofita massa, les té enganyades i algunes d’elles se n’enamoren perdudament. La seva immoralitat el fa baixar cada cop més al mateix temps que el vals “s’eleva”, no toca pràcticament amb els peus al terra. Una primera noia, Teresa, la que sembla que sí que hauria estimat, però era massa gran per a ell, el fa buscar una sortida en les altres, que acaben esdevenint masses sortides. Ja ho diu algú en el llibre: “que l’home sigui més gran és igual” (46). Però que ho sigui la dona, no.

Hi ha fragments molt poètics, em recorda Kavafis: “Teresa es mirava amb uns ullets tots de cara endins el seu amic” (63). O bé Valéry: les cartes entre Raya i Zeni, “el carter mateix quan les repartia les duia a l’orella, com un cargol de mar, creient sentir-hi una vida misteriosa a dintre”(170).

O estimes, o ets del tot indiferent, per a un personatge. “La resta és immoral” (120). Per a Zeni, es pot ser amic, apreciar, en aquest sentit té la seva part de raó. L’obra és una hipèrbole, en realitat seria dificilíssim de sortir amb sis o set noies alhora.

La frivolitat de Zeni s’encomana a tota la història: fins i tot la guerra, on ell és allistat, queda en un no-res, era una equivocació, queda deslliurat doncs. L’escriptor juga a redactar les cartes d’amor de Raya, i d'altres, que sempre són embafadorament sentimentals. A Teresa li promet un “vals” en disc, a Joana li regala un llibre de Goethe, Ifigènia a Tàurida. Joana l’interpreta en relació a ell, tot trasbalsant-lo.

“El seu vals no tenia començament ni fi”(215), “com una baldufa ressonant la mà que estirà el fil qui sap on era” (216). Es trobaria entre la follia i el seny: “Aquest seny de Zeni, ¿no li pot fer mal?” (219). Ara ve l’altre punt de vista: “Aquell somriure d’infant” (250). Malgrat tot, és innocent? La innocència perversa, que diuen. Els defectes i les virtuts solen ser dues cares de la mateixa moneda. Kafka, que tampoc es casà mai, em fa pensar que la maldat de Zeni potser no ho és tant, en el no voler-se lligar. Crec que són dues coses diferents, ser capaç de casar-se o no ser-ne, no són bones o dolentes per elles mateixes.

La hipèrbole, com sempre, només és per arribar al lector, que en ser pertorbat esdevé més savi. Una història, a més, molt original, no és en absolut una obra que et puguis estalviar de llegir.

TRABAL, Francesc, Vals. Barcelona: Cercle de Lectors, 1990