Arill avall de Guillem Viladot

Es tracta d’un llibre duríssim, amb una duresa fascinant que diria Margarit. És la història del descens espiritual, l’alienació d’una noia, la Meritxell, d’Andorra (Erill Avall és un poble del Pirineu que possiblement té relació amb el títol). Història des que es casa, enlluernada, però al capdavall sense amor, i comença a tenir fills. Així doncs es revolta contra el seu marit, contra el que li passa resultes del matrimoni.

L’última filla, “sense superfície social, sense densitat humana, o, com diria un empleat de banca, sense possibilitat rentable, o com diria un poeta, com una cagarada de mosca” (42). El que jo he sentit a dir a un banquer com a “perfil de risc”. El sentit de l’humor hi és present, en aquesta història, també. D’un realisme contundent, tot i que és escrit amb molta poesia.

Una mostra d’aquesta poesia és quan la protagonista s’aliena del tot, i les paraules delirants que diu s’assemblen a l’obra d’un poeta, de nou fent-se present el talent de l’autor. És que la malatia mental hi té molt a veure amb la creació artística. Tot i que la bogeria de la Meritxell és literària: això no passa pas.

La definició d’aril es pot relacionar amb el tema de l’obra: “Excrescència que es forma en algunes llavors prop de l’hil o en el funicle i que a vegades cobreix d’una manera més o menys completa la superfície de la grana”: per a mi és una metàfora d’allò dolent que envolta la seva última filla, mai desitjada. Guillem Viladot es posa de manera brillant en la figura de la dona, que entén molt bé, com ja ho feia a La cendra, d’una manera diferent però, fins i tot contrària. Una petita joia de llibre.

VILADOT, Guillem Arill avall. Andorra: Alfaguara, 1966

El camí reprès de Maria Teresa Vernet

Aquesta és la història, publicada el 1930, de la jove Cecília, i de com ella, tossuda i individual, prova de trobar l’amor. Però de fet, com els sol passar a les dones, rebutja aquell que li convé, i segueix el que només se’n vol aprofitar. Tot el llibre manté la incògnita fins al final, la d’allò que voldrà dir “El camí reprès”. De fet el narrador omniscient a vegades només ho és parcialment.

A la pàgina 64 hi ha un tros que parla una mica del tema del llibre: “un viure contra el qual no podien res els dolors i desenganys”, una joia que és llavor de futur, passi el que passi. Això per sobre de la idea, força encertada, que creure en l’amor és com creure en els reis mags (66), que en les coses belles sempre hi ha “el mal a dins, com un cuc” (218), que la rosa sempre du espines.

Cecília vol trobar l’amor on plaer i goig caminin de costat, el veritable camí. Peca de massa espiritual, i per això no resisteix el que vol fer-li creure una noia, que la posa en contra de tots els homes a priori. L’obra faria una mena de catarsi entre aquell home massa sense escrúpols, com una bèstia al capdavall, i l’home bondadós, artista i adequat per ella. No es troben generalment fora d’un llibre uns dos extrems tan definits. Es tractaria d’arribar al lector d’aquesta manera hiperbòlica.

Hi ha una qüestió formal, la utilització de la cursiva, quan es parla d’aquell important per a ella, “ell”, per exemple. Així mateix, posa entre corxeres informacions rellevants. Tot el que faria referència al “camí”. El llenguatge és francament el·laborat, se’n fa una lectura lenta per la densitat de contingut. Una joia de llibre, una autora de la qual caldria reprendre’n el camí, injustament oblidada.

VERNET, Maria Teresa El camí reprès. Valls: Cossetània Edicions, 2009

Una sortida digna de Jesús M. Tibau

Heus aquí un llibre que comença pel final. De fet, la majoria dels contes presenten un títol que té relació amb el final de la narració. I és “Una sortida digna” que seria relacionat amb un final de conte graciós, ben trobat, contundent, en la major part dels casos. Contes que són una barreja de les Històries imprevistes de Dahl i de prosa poètica. De fet el tema de la mort, present a tots els contes, s’escauria a aquest escriptor anglès. La mort seria la sortida digna de la vida. En relació amb la coberta: la poma mossegada d’Adam i Eva, la del pecat original i la del final de la vida eterna a la terra per a l’home segons la religió.

Penso que seria bo d’haver llegit el llibre per abordar la meva ressenya. En el primer conte, per exemple, hi ha molt de sentit de l’humor present en la història, en un final aparentment sense molt sentit, però que funciona: “es queda sense paraules”, diu en acabar, d’acord amb el final de qualsevol conte, on sempre s’acaben les paraules, il·lustrant el que és obvi.

Al segon conte hi surt un secundari, un doble, que no li és permès de destacar en el moment de morir de veritat tampoc. En un altre conte, “Massa visceral”, hi ha la història d’un assassí que “no pot evitar una profunda melangia” de trobar a faltar els que assassina. O a “De tant anar a la font”, la història d’un malastruc que fins i tot és malaventurós amb ell mateix, tot autoprovocant-se la mort.

“Mostra d’afecte”: el fet de confondre el mort, trasbalsa el protagonista de tal manera que aconsegueix de fer una mostra d’afecte més aconseguida davant la vídua, ell que no sabia com mostrar-ne d’autèntica i convincent.

Com que el tema és la mort i el matar, hi ha algunes personificacions, una d’un àlfil negre que ha matat un cavall blanc, una altra una bombeta que es fon. És molt enginyós i sorprenent un cop més el final. O la personificació mateixa de la mort, que té “una puntualitat que esgarrifa”.

En relació al que s’ha dit de la coberta del pecat original: es veu reflectit en el conte “Admiració”, en què el poeta amaga els seus gelos respecte a un poeta d’èxit, no pot deixar de somriure en la seva mort. O bé l’“Aparent tranquil·litat” de qui somnia carregar-se algú que té més èxit que ell en música, un pianista.

Hi ha un parell d’observacions molt lúcides: “Segur que els hauria felicitat per l’agilitat amb què han resolt l’entrebanc imprevist (tot i que, si algun succés hi ha previst a la vida, és la mort)” (63). I a l’últim conte, que per cert, és especialment llarg, un cop més una possible referència al títol d’“Una sortida digna”, un end-weight, el pes al final que s’escau aquí: “Però el passat, com l’aigua, d’alguna manera sempre torna”. Val la pena de llegir-se aquest llibre per trobar aquesta frase en el seu context.

Trobem també un microconte que és el més concís i poètic de tots, “Motius”: “Un xiquet plora mentre el seguici avança. Però no és de la família; el cotxe de la funerària li ha rebentat la pilota”. Entre allò transcendent i allò frívol, entre el sublim i el grotesc en què es mou la humanitat, com tots aquests contes. Com “la capacitat morbosa de la gent, capaç de mirar les imatges entremig dels dits mentre es tapen la cara amb les mans” (73). El conte al qual pertany aquest passatge parlaria també de com a les notícies, quan no saben de què parlar, treuen un cas d’assassinat. I el següent conte, “L’home de gel”, parlaria de com la credulitat de la gent, la seva ideologia passa per sobre d’un cadàver “en un discret segon terme”.

El llibre ve a ser, doncs, un compendi de petites o grans mesquineses, humanes com l’“Enveja” que es té amb una amiga que té més èxit, que fa odiar-la fins i tot pel disseny del seu taüt. La realitat es menja la innocència, ve a dir en un altre conte, “Innocència”.

Per últim, l’últim conte, amb un títol, “Viananys”, que és un joc de paraules entre vianant i anys. La mort que ens apropa a la terra aconsegueix de fer volar la protagonista, que retrobarà la mare morta.

Algun cop he llegit que la poesia parla de tres temes bàsicament: de la poesia en ella mateixa, de l’amor i de la vida i la mort, que són el mateix. O sigui que el tema d’aquest llibre és més important que no semblaria. Allò que ens lliga a la terra més que res més. D’aquí la pluja fina que torna l’aigua a la terra al principi i al final de l’últim capítol, un final que encaixa amb tot el llibre.

TIBAU, Jesús Ma Una sortida digna. Valls: Cossetània Edicions, 2009

Mal de nit d’Antoni Mus

Que la nit hagi de ser associada a una cosa dolenta, és normal, en principi. Però com es diu en aquest llibre, per exemple, “l’amor es fa a la nit”, “les confidències es fan a la nit” (92). I és la nit que et fa esdevenir foll, que diu la cançó d’Adamo. La poesia té també el millor camp on desenvolupar-se en la nit. Sobretot de finals del segle XIX en endavant, la nit de l’abstracció contra l’empatia, la poesia contra allò prestigiós, contra les convencions de la vida, “l’obsessió de les coses” que diu a la pàgina 80.

Els protagonistes, Enric i Marta, antics amants, es retroben després d’haver experimentat amb la vida, una com a bibliotecària, l’altre com a director d’un banc, que odia la seva feina per tot el que comporta de falsedat. Ell era casat amb una dona que només pensava en allò material, fill inclòs, de la qual s’ha separat. El fet és que ell vol frenar una nova relació amb Marta, en la que no confia després del que ha viscut. El seu escepticisme el fa veure les coses amb el pitjor color: “les ambicions damunt les voreres caminant de pressa dins les carteres de mà”, “ el senyoret, ajupit, amb el jac esquifit i polsós, descomptant un altre jorn dels que li mancaven per la jubilació i per morir-se de fàstic” (103).

Només la infantesa salva de tot plegat, però ells no poden pas tornar-hi, la de “Esos días azules/ ese sol de la infancia” de Machado: “cap dels dos creim en el romanticisme ni en la tendresa que hem volgut demostrar aquesta nit” (107). És el mal de nit del títol, l’escepticisme més absolut que hi ha al fons de tot.

En conjunt, el llibre brilla pels experimentalismes gens forçats de les pàgines que deixa pràcticament en blanc, que intercala en la història de manera que el que diu s’entén amb més força, generalment el pensament d’ella, que sí que desitja de continuar la relació. I, sobretot, hi ha un fragment a la pàgina 12 que val per tot el llibre, carregat de lirisme, de lucidesa. La senyora em va semblar més ben construïda, amb un fil més clar, però aquesta història ve a ser un bon anticànon, d’un autor mallorquí que sempre té un nivell general molt alt.

MUS, Antoni Mal de nit. Barcelona: Edicions 62, 1981

Un país de butxaca, de Joan Daniel Bezsonoff

Una cosa molt gran en una de molt petita, heus aquí el que és Catalunya, també la Catalunya del Nord. Aquest llibre també és petit, curt però intens, ple de la passió del seu autor per la llengua i la cultura d’un país de butxaca. En set capítols, el títol d’algun d’ells sobresurt. Per exemple “La llengua de la banyera”, per dir que el català és la llengua de les coses íntimes, on ets submergit, mentre que el francès ho és de les coses públiques, convencionals. O bé: “El camí de Damasc” parlaria de la conversió a la defensa del català que es va produir en un moment determinat en l’autor, com si de Sant Pau es tractés.

Aquesta història real però literària, té moments de molt de lirisme, entremesclat amb realisme, com per exemple quan parla de com ha buscat l’essència de la catalanitat i “el vent no m’ha donat cap resposta” (41), diu l’autor en referència a la mítica cançó de Dylan, que alhora es relacionaria amb el “-Si no estàs content, posa’t el cul al vent” (37) d’unes pàgines abans.

“Més enllà de les idees i les creences sempre hi ha l’home”, admet més enllà: no es pot matar tot el que és gras. El llibre, que no només parla de la Catalunya del Nord, és ple de passatges gens superficials com “És l’amor que dóna sentit al món visible” (111), motiu lligat al seu primer llibre, la seva primera obra, en la seva primera llengua, sobre el primer amor i alhora el primer revés: un joc de paraules que seria fet en una carambola: El primer cop (113).

Hi ha també un passatge deliciós cap al final, on compara la llengua catalana amb un element “blau i misteriós com la mar vista des del promontori de Sant Martí d’Empúries” (115): perquè el llenguatge és sempre una cosa espiritual, allò que identifica més la humanitat. És per això que Bezsonoff defensa la llengua i la cultura catalana aferrissadament, tot i que ell només ha conegut el català a través dels avis, i no se sent ni rus ni francès, el seu nom no és Jean-Daniel sinó Joan Daniel.

Aquest llibre també és “blau i misteriós com la mar vista des del promontori de Sant Martí d’Empúries”, tot i que requereix un esforç, una curiositat i una empenta, plenament recompensades, per llegir-se’l.

BEZSONOFF, Joan Daniel Un país de butxaca. Barcelona: Empúries, 2010

La casa de gel de Joan Pons

El començament del llibre, a l'apartat 1 ("Em dic Simó Vallès i som l'home més lleig del món"), em recorda el principi de La transformació de Kafka: "En despertar-se Gregor Samsa un dematí, després d'un son intranquil, es va trobar al seu llit convertit en un insecte monstruós"(7)(tradueixo del castellà). Com a l'obra de Kafka, ens hem d'imaginar l'home més lleig del món tant com l'insecte monstruós, sense veure’l en cap moment. Una lletjor que es relaciona amb l'art del segle XX, que pot arribar a ser molt antiestètic, perquè el que importa és la idea interior. Per això mateix el protagonista de La casa de gel vol escriure, perquè té molta vida interior. L’exterior ja pot estar gelat, ell ja pot semblar un monstre.

En relació a la cita del principi “Allò que estimem per damunt de tot d’un home és el que pot escriure’s. El que no pot escriure’s, mereix ser viscut?”:jo crec que el que no pot escriure's no mereix ser escrit, però potser sí ser viscut. Que un llibre no permeti de ser interpretat no vol dir precisament que no mereixi de ser llegit, per exemple. Però entenc que es vol referir a la importància de l’art per sobre la vida.

Sobre "l'amor i l'art, que són les dues cares de la mateixa moneda" (capítol 40), jo entenc que l'art seria la metàfora de l'amor: l'enamorament és el que hi ha darrere de tota la literatura, de tots els poemes, de totes les paraules. Si no ets poeta, almenys llegeix poesia, si vols conservar l'emoció de l'amor. Per cert que és curiós com Simó passa d’anomenar la seva estimada d’Eulàlia a Laia i de Laia a Eulàlia, com si s’apropés i distanciés d’ella constantment.

Hi ha un moment que sembla que el llibre, a través del pare de Simó, faci apologia de la guerra, o simplement diu que es pot trobar bellesa en ella també. El meu nebot m'ho va dir un dia: “A mi no m'agrada la nit”. “Per què?”, dic jo. “A tu t'agrada la mort?” A mi m'agrada la nit, però Maleïdes les guerres, que diu Jordi Cornudella. De fet aquesta història és basada en la Guerra Civil, des del punt de vista de les esquerres. La cita del final és molt clara: “Només hi ha els perseguits i els perseguidors, els enfeinats i els cansats.” (F.S. Fitzgerald). La meva contracita: “Perquè arribar a considerar que no hi ha cap diferència entre el culpable i la víctima significa abandonar qualsevol esperança. I d’això en diuen infern, filla”, diu Kundera a El vals de l’adéu (84).

Pel que fa a la forma, "Fes règim i de tant en tant salta-te'l": si no hi haguessin passatges més sobrers, no destacarien els més brillants. A mi em va molt bé aquest sistema d’apartats curts, puc agafar el llibre en qualsevol moment i deixar-lo en qualsevol moment, sense perdre el fil. Pocs llibres em captiven tant, a més.

L'única cosa que no m'agrada del llibre és la frase de la coberta tan comercial, "La història d'amor de l'home més lleig del món". Em recorda el subtítol de la pel·lícula La insostenible lleugeresa del ser: "Historia de amor" deia en castellà, com si amb un títol així no es pogués guanyar espectadors! A mi La casa de gel em resulta un títol molt suggerent per ell sol. Una casa ha de ser un lloc acollidor, no pas gelat, sinó una llar. I la història d’amor no és el l’únic fil del llibre, ni és pas la part més ben construïda. M’agrada la comparació, però, que fa amb Orgull i prejudici del que li passa amb Laia, el “temperament excepcional” (142) d’Elisabeth Bennet que li atribueix. I sobretot, lligant la història d’amor amb la vida del pare, per poder sortir de la casa de gel de la Guerra Civil i de la casa de gel personal, és molt bona la referència a la caverna de Plató. Un llibre que no deixa fred, però que s’ha de fondre en el pensament per entendre’l a fons.

PONS, Joan La casa de gel. Alzira: Edicions Bromera 2010
KAFKA, Franz La metamorfosis. Madrid 1999
CORNUDELLA, Jordi Maleïdes les guerres. Barcelona: Edicions 62-Empúries 2003
KUNDERA, Milan El vals de l’adéu. Barcelona: Edicions Destino 1989

Nit de vetlla de Jaume Serra i Fontelles

“De vetlla” vindria a ser un epítet, perquè la nit ho sol ser sempre, de vetlla. Hom sol tenir més lucidesa metafòrica en la nit que no pas en la raó prosaica del dia. Escrita en temps present, aquesta obra és en ella mateixa una manera de vetllar, de fer llum en la nit franquista. Tot el llibre passa la nit de Nadal de 1960 a “Remansa”, una alteració del topònim Manresa.

És tracta de la història de l’Eduard, un exiliat a França pel franquisme, que retorna perillosament a les seves arrels. És cap al final, que va a parar en un prostíbul, que la història adquireix molta força en les converses entre bohemis, marginats, i esquerranosos, tots ells contra el règim, naturalment. Però cap al principi ja es posa de manifest el brillant que és l’autor a través de Damià. A mi em recorda una mica el Soleràs d’Incerta glòria. Quan parla de la religió i les esquerres: “Jesús, com a primer socialista de la història” (34), la qual cosa és una teoria molt ben trobada. “convertiria el drama sacre en massacre, que quan sortís en públic anés a prendre, en comptes d’un cafè, la Bastilla o el Palau d’Hivern”(35). Cap mena d’innocència, doncs: “la guerra no va venir, a la guerra hi van anar”(30).

També del personatge Tristany se’n pot treure molt de suc: “Qui obliga a recordar pot arribar a ser un botxí” (49), perquè només el rencor subsisteix, com només hi ha notícies dolentes al diari, generalment. “Fer anys no té cap mèrit. Mereix alguna distinció un jubilat, pel sol fet de ser vell? (49): jo crec que sí, per allò de l’end weight, el millor al final.

I una frase del protagonista que em colpeix especialment per poc convencional: “les mans i els peus tenen memòria, sí, però els sentiments ens traeixen, ells o nosaltres canviem” (73). O sigui: físicament canviem menys que mentalment, a contracor fins i tot. De frases brillants, el llibre n’és ple, un llibre en què no passa pràcticament res, però on els protagonistes no paren de parlar. És del tipus de llibres que solc preferir. El temps present ajuda a fer aquesta impressió d’estaticisme. El llenguatge és molt ric, però sobretot en els personatges que parlen en castellà, molt autèntic, genuí.

Eduard es passa pràcticament tota la nit de vetlla, en vetlla, i és que es pot arribar a sentir viu, per una nit, retornant als orígens, a contracorrent, amb el perill que el descobreixin. Al final dirà que un personatge és com el seu segon estel de Nadal: un seria l’estel tradicional, màgic, l’altre el real. L’autor també deu haver viscut un temps en vetlla, per escriure una obra tan desperta com aquesta.

SERRA FONTELLES, Jaume Nit de vetlla. Barcelona: Edicions de 1984, 2009

Testa de vell en bronze de Ramon Folch i Camarasa
Sempre es diu que l’escriptor ha de mantenir una distància amb el sentiment que l’ocupa, d’escriure quan ja no està vivint el que descriu. I el crític? Jo ara mateix estic colpida, plorosa encara pel llibre que he acabat fa un moment, per segon cop a la meva vida, com aquesta història és la d’un segon cop. La del retorn del passat, per casualitat, a través de l’inconscient, com amb la magdalena de Proust.

Un home gran, que havia estat una personalitat i que ara viu reclòs, impedit, dependent. Com una mòmia, només perviu el seu prestigi en una mena d’estàtua de bronze metafòrica que li fan els fills. Les connotacions d’aquesta història amb la vida del pare de l’autor, Josep Ma Folch i Torres, les reconeix el mateix autor, i és que la vida i la novel·la s’entremesclen per tots els costats. La magdalena de Proust es veu reflectida en el nom de la serventa, Magdalena. “el cigarret es negava a tornar-se a encendre”(87), és un símbol del que li passa a l’interior. “la brasa és doble”(13), a la manta i al seu cor. “sense saber que obeïa una ordre d’algú”(37): la de Déu o el mateix autor (molt catòlic), que ve a ser com un déu.

En definitiva, August Bonafont es reenamora del seu primer amor, Elisenda, que havia conegut abans de la Mercè, ja morta. És com si es convertís, després del primer amor, després del gran amor, en el seu últim amor. El seu Retorn a Brideshead particular (que Folch i Camarasa ha traduït, per cert). El que el farà reviure, superar-se i... el final del llibre no es pot pas revelar.

L’August, amb aquest nom d’emperador romà, envoltat de l’antiga fama, veurà com totes les seves ganes de volar de nou seran reprimides per la seva família, pels seus fills. Es convertirà en el rei despullat enmig de personatges vestits, o el que és el mateix: esdevindrà aquell que és foll entre lúcids, però que és més lúcid en el fons que tots plegats. Idealitzarà l’estimada, i alhora s’adonarà que la realitat d’una persona gran pot ser molt dura de pair. I si és paralítica, per exemple? I el dit a la llaga: “com que es pensa que els casats mengen a taula i prenen el te a la galeria i s’ha acabat”(204). L’obra és així, romàntica però colpidora. Àcida, moltes vegades. La “bruixa” de la serventa que el cuida, per exemple. I això que al final, en deixar de cuidar-lo, se li posa gairebé a plorar, perquè el senyor August es fa estimar, ves per on.

Hi ha un passatge al tercer capítol (40), que també em va colpir molt, on es descriu l’instant en què es van enamorar l’Elisenda i ell. No sé si es basa en alguna experiència: només sé que pocs s’han enamorat d’aquesta manera tan lírica: no és estrany que la història rebrolli amb aquesta força, perquè té una “Bonafont”. “A la vejez, viruelas”, sí, però també el “vell és tan bell” de Llach.

Un últim comentari: el llenguatge d’aquest llibre tan ben escrit, diu tantes coses, i, a més, resulta que és molt ric. Amb expressions que es perden com “més que més”(113), en lloc de “més que res”. I amb una manera particular d’expressar-se com les frases interrompudes:

Oh, res de greu, només una mena de. (178)
Hi entrà i el sobtà una olor de vermut barat i olives, i la cridòria dels homes del taulell, i. (188)
Com si un invàlid. Com si. (203)
Es tracta que el lector ompli els llocs buits, al capdavall. I sobretot es tracta que el lector que s’hi pugui projectar mínimament, en la història, prengui la seva pròpia decisió, si aquest és el seu cas. D’original n’és un bon tros, aquesta història, i no permetria que ningú en digués pas res de dolent, jo també la tinc molt idealitzada.

FOLCH I CAMARASA, Ramon, Testa de vell en bronze. Barcelona: Edicions 62, 1997

La decisió de Brandes d’Eduard Márquez

És curiosa la semblança de paraules entre El silenci dels arbres, Cinc nits de Febrer, La decisió de Brandes i el mateix Georges Braque a qui fa referència: tots els títols i aquest personatge contenen els fonemes /br/ en un lloc o altre. Això confereix unitat a l’obra, que en ella mateixa conté molts elements repetits, sobretot la relació amb la pintura i la música, a més de les referències a la memòria, el desig de recordar i de ser recordat.

El protagonista, un pintor en temps de la Segona Guerra Mundial, alemany, es veu entre l’espasa i la paret quan Hofer, un personatge nazi li demana un quadre de Cranach que ell té a canvi d’un munt de pintures seves apropiades pel poder. Però és que el quadre de Cranach, que és una imitació, té un valor sentimental per a ell molt més important que el seu valor en diners: era de la seva mare. La decisió sembla ser escrita per endavant, però no com ho fa. Es tracta d’un David contra Goliat.

A la recerca de l’equilibri entre el tot i les parts, entre el tot “la força de les conviccions” (109), i les parts per “tots els camins equivocats, per totes les paraules no dites” (124). Tenim doncs “el centre on es creuen les línies que uneixen els vèrtexs de l’estrella”(124), aquesta és l’estructura de l’obra, segons l’autor, una rotació constant dels temes que tracta però amb el mateix nucli, com els pètals d’una flor o les arestes d’un ventall. Brandes s’allibera de tota la misèria de la seva vida amb la seva decisió. S’allibera de la seva feblesa, covardia o por, la que solem tenir tots, però “de vegades ens en sortim”, que diuen els Manel.

El llibre, amb tota la seva duresa, que no n’escatima gens, al mateix temps és molt líric: de l’estructura duríssima a les puntes carregades de poesia. Com Gaudí, que diuen que va de l’ornament a l’estructura i de l’estructura a l’ornament. Exemples de lirisme: “El pare afirmava que podia reconèixer els arbres pel so de les fulles” (29): això estaria relacionat amb El silenci dels arbres, i és com dir que és un “cognoisseur” dels arbres com ho podria ser metafòricament de l’art, que només el percebria a través del moviment de les fulles, allò més profund en el més superficial.

En relació amb l’art: “cap llibre no m’ha obert tantes portes” (112) com D’allò espiritual en l’art. La vida interior d’aquest autor, d’aquest llibre, s’ofereix al lector de mala gana, el qual ha de fer un cert esforç per aprofundir-hi, per captar l’estructura i els matisos de la seva estrella de sis punts, amb un color diferent per a cada tema. És curiós això que tracti de donar un color a cada vivència, com qui atribueix un color a un número. “De quin color és l’insomni? I la por? I la tristesa?” (22). Hi ha un passatge que també val la pena de retenir: “Com la dona agafada al telèfon de la veu humana, em sento com si algú hagués tallat el tub d’escafandre que em connecta amb la superfície” (18). Quan et quedes sol és fàcil que t’aferris al telèfon (o a internet), per sobreviure.

Com que “un dibuix no és forçosament més bo perquè hi treballis dos dies” (61), l’obra no és massa llarga, ni cansa. D’escriure en sap una estona llarga, l’autor. La coincidència de les lletres dels títols de les seves novel·les coincidiria amb la idea de la rotació-repetició de temes de l’estructura d’aquest llibre: cada novel·la conserva el núcli bàsic de la seva obra.

MÁRQUEZ, Eduard, La decisió de Brandes. Barcelona: Empúries 2006

Les petges invisibles de Lluís Bosch

Com un text literari és ple de llocs buits que esperen ser interpretats, com la història d’un país és plena de senyals per entendre-la “ara hem de buscar les petges invisibles entre la runa d’una guerra i l’oblit polsegós d’una postguerra llarguíssima” (265), diu el narrador a l’últim capítol. Però en aquest cas, les petges literàries justament destaquen, perquè no en són gens, d’invisibles. Aquesta és una obra que no es llegeix amb deler per la narració, però sí per les reflexions, algunes poesia. És una novel·la feta “al forn”, que sempre ennobleix la cuina. N’hi ha que s’empassen Ulisses de Joyce sense fer-se pregar, com haurien d’estar-se de llegir aquesta meravella?

La història, cap als anys trenta, tracta un personatge, Miquel Barris, a la recerca d’un suposat mort, Isidre de Cornudella, del qual ha d’assegurar la defunció, de cara a la seva empresa. Amb aquest objectiu se’n va a Lleida, on s’entrevistarà amb tota classe de personatges, i tindrà contactes amb els espiritistes, els anarquistes, alguns capellans, alguns bohemis i alguna cupletista. Entre els personatges n’hi ha de reals, com Màrius Torres.

Hi ha un símbol del que és “una imatge ben diàfana del destí” (13), al primer capítol: les bestioletes atrapades en l’ambre. L’obra també és com una peça d’ambre que atura alguns moments de la vida. Sempre des del punt de vista de les esquerres, però de totes maneres el narrador reconeix que “en un món de gent maliciosa, els qui sofreixen injustícies són dolents al capdavall” (27): pocs s’aventurarien a admetre-ho. Per altra banda: “Si l’ocasió fa el lladre, també deu poder fer el pietós” (120).

Dos exemples de poesia: “I ben bé que podia estar-se cinc anys més sense ploure, que tant se li’n donava. Que s’assequés la terra. Que es tornés estèril per sempre. I que s’apaguessin els estels. L’un darrere l’altre, que s’apaguessin com les bombetes de l’envelat un cop acabat el ball de festa major” (158). O bé: “El fil de sang que tot d’una li brollava d’entre els llavis va deixar caure una gota sobre la camisa de l’Antonio. Una gota rodona i perfecta: punt final” (162).

I en relació amb això darrer: “Als terratinents no se’ls extermina amb poesies, per més bé que les hagis escrit” (160): en això l’autor se situa en un punt de vista molt diferent al típic de les esquerres, el del realisme poètic. Era la Carme Chacón que deia que “la paraula és l’arma de l’esquerra”. “La distància entre un polític i un místic cal que sigui la mateixa que hi ha entre el blanc dels núvols i el negre del carbó” (173): hiperbòlicament bo.

L’anècdota de la història, doncs, serveix bàsicament com a rerefons de tots els passatges brillants que ofereix l’obra. Una obra ha de ser opaca, transitiva en la visió que ofereix del món, la forma hi ha de ser molt important, més que el contingut. És en aquest sentit que aquesta obra val, és molt profunda, tot i que jo només m’hi he acostat. No és feta per a persones buides, mandres o ignorants, que diria Jane Austen.

BOSCH, Lluís Les petges invisibles. Lleida: Pagès editors, 2006

La condemna d’Odó Hurtado

Es podria dir que aquest llibre té un valor inversament proporcional al seu èxit. Això no és ben bé així: l’autor va aconseguir una importància merescuda en el seu temps. El que passa és que actualment s’ha convertit en un gran anticànon. No és precisament una condemna de llegir-lo, ja que no només es llegeix com un caramel, sinó que literàriament és molt elevat i d’una gran originalitat en el tracte del tema que l’inspira.

És difícil en aquest cas de parlar d’aquest tema sense desvelar part de la història. D’entrada es tracta de la vida d’exili de la Núria a París durant la Guerra Civil, que s’endinsarà en el seu ambient bohemi d’abans de l’arribada dels alemanys. L’ambient bohemi que li proporciona el seu amor per un pintor, André, dels que no es volen vendre, i que per això subsisteix malament. La Núria li farà començar a vendre la seva obra en forma de cartells.

Les circumstàncies que vénen donades per la gelosia d’ell, faran que tots dos acabin trencant. I aleshores Núria passarà de l’aventura, la inconsciència del seu amor per André, a la calma, la constància i la calidesa de l’amor que el personatge Sabrest té per ella.

El tema, doncs, és el del contrast entre el risc davant la seguretat, la plàcida felicitat. La manera com aquesta antítesi es desvetlla en la protagonista he de dir que és molt original. I el final és inesperat, i molt en el terme mig fins l’últim moment. A mi em sorprèn molt que no doni la raó absoluta a cap dels dos amors. Hi ha la raó de l’un, la raó de l’altre, i la veritat, diuen.

Núria, en relació a un amor anterior d’André, venia a ser la “noia impulsiva” contra la “dona cerebral” (61). Ella és conscient del seu atractiu, però la gelosia d’ell acaba amb la relació: “Una de les manifestacions més incontrolades de la gelosia és la retrospectiva” (141). Hi ha un llibre de Julian Barnes sobre aquest motiu, Abans que ens coneixéssim. La vida se’ls hi torna un infern, i m’agraden molt les paraules del narrador “el que no li era permès li semblava més desitjable, i quedar-se amb l’André es tornava una obligació penosa”: al capdavall la gelosia és com una malaltia.

No he llegit l’obra d’Hurtado Es té o no es té novel·la, però el fet és que el concepte de novel·la, o l’al·lusió al cinema és repetida al llarg de l’obra, en relació a l’amor d’André i Núria: “tot el que hi havia hagut de generós, de net, de desinteressat i de gran en la seva novel·la” (151), “tan cinematogràfics” (175), o “la lleu emoció amb què tornes a llegir, passats molts anys, un llibre que vas estimar” (176). El que està dient l’autor, segurament, és que el seu amor és novel·lesc, cinematogràfic, en relació a l’altre, més convencional. “Un amor que no s’ha de posar a prova perd insensiblement el brillant” (185). La seguretat mata el sentiment, el que seria un motiu clàssic. En canvi: “el somni, la fantasia, la irresponsabilitat, l’amor que no pensa...” (207) em recorden el Pla del 3 de setembre de 1918 dins El quadern gris, i la seva “meravella de la inconsciència infal·lible”.

Ja he dit que l’autor no es decanta ni per un amor ni per l’altre, sinó gairebé per tots dos alhora. Repeteixo que m’ha colpit i alliberat la manera de tractar la protagonista, sense que res sigui completament blanc o negre. Normalment els autors dels llibres tiren pel dret, sense tenir prou en compte l’altra cara de la moneda, que sempre hi és. Un anticànon dels més injustament oblidats que he fet, potser perquè l’autor no es va molestar en vendre’s prou, com el protagonista André. I és que Hurtado disposava d’una bona renda que no el feu lluitar per sobreeixir com d’altres. Ja diuen que les putes també venen.

HURTADO, Odó La condemna. Barcelona: Biblioteca Selecta, 1962

Argelagues, romanins i foscor de matinada de Jesús Bonals

Parafrasejant el títol: acció, romanticisme i reflexions de tot el llibre. Es tracta, el meu anticànon d’avui, del darrer llibre del meu pare, encara no publicat, a qui espero fer la màxima justícia, jo que el conec.

I com que el conec, sé que és ell que s’amaga darrere molts passatges:

(...)no era pas un home callat, al contrari, parlava molt, li agradava donar sempre la seva opinió sobre gairebé tot, una opinió que solia ser original i sovint a contracorrent del que deia la majoria, però que jo no l’escoltava gaire, o això és el que en fins aleshores em pensava, però en el fons no devia ser així, perquè ara resulta que recordo sovint coses que ell m’havia dit (...)

Puc dir, per experiència, que tenir un pare savi sol venir a ser així. Els fills no escolten els pares moltes vegades, com ho fan les dones amb els seus marits escriptors, també. “Tots els arguments del meu pare em venien a la memòria, i els repetia a l’Ulibet com si fossin meus”: a mi em passa molt sovint, això.

El protagonista del llibre que acabo d’introduir, el Ramon, escriu en primera persona, sense punts ni majúscules, només amb comes, bàsicament la transcripció d’allò que li diu el seu oncle Pere sobre la vida del seu pare (el qual fins als quaranta-vuit anys encara menystenia com solen fer-ho els fills). Les comes vénen donades per la transcripció aparentment informal de tota la història. Història que va passant de la Guerra Civil i postguerra a l’any 1992, en plens Jocs Olímpics.

Aquest anar del passat al present em recorda els vers de Foix, “m’exalta el nou i m’enamora el vell”, que podrien veure’s reflectits en la mescla d’un vi del 43 i un altre de novell, amb els que l’oncle Pere frueix explicant el passat del seu pare al seu nebot.

A part de la història, que no vull desvelar, les bones reflexions: “la badoqueria davant les coses foranes dels catalans”, que preferim moltes vegades de llegir en castellà, en gran part perquè és el que majoritàriament se sol trobar a les llibreries i biblioteques. “Perquè per sí les coses si no es comencen no es fan” (el que dia Cervantes: “por el hilo se saca el ovillo”). “Tenia el cap ben moblat, com es diu ara, i li tenia perquè sabia llatí”: saber llatí ajuda a raonar, a redactar també. “A vegades els silencis, també són eloquents”, com es nota molt en la poesia, sempre el·líptica. A més de totes aquestes cites, hi ha uns quants passatges més llargs pels quals val la pena de llegir aquest llibre, i que no transcric per contribuir al misteri, un sobre el comportament del rei d’Espanya als jocs (segona part), i l’altre sobre com la societat no té pietat dels malalts mentals (quarta part). També més d’un tros del llibre parla, de la manera com fa una revisió de la història de Catalunya, del cas Banca Catalana, en què el narrador és carregat de raó. Tot són idees pròpies de l’autor.

Autor a qui la música el fa vibrar més que qualsevol art, i això es nota en les referències a “La leyenda del beso”. També amb la imatge “ja havia acabat l’ària”, per dir que l’altre parla brodant el que diu, alhora que el mateix narrador broda, és brillant també. Hi ha, a més, dues referències a dos músics catalans que precisament són uns anticànons, musicals, de Catalunya.

L’autor, doncs admira el seu pare com jo admiro el meu. De fet, una dada important, si no imprescindible, és que el pare del meu pare es dedicava a passar gent la frontera, fossin de dretes o d’esquerres, i ell també portava una boina, i tenia una mirada de persona intel·ligent, múrria. No recordo on he llegit la descripció del pare del protagonista, però concorda amb la meva. És en la memòria del meu avi que és escrit aquest llibre en gran part. El títol vol fer referència a l’aventura de passar la frontera caminant de nit, i és extret d’una cançó popular recuperada per El pont d’Arcalís. El meu avi va morir quan el meu pare només tenia un any, amb la qual cosa ell es va haver d’eixorivir molt, i també li feu, segurament, generar una llegenda personal al voltant de la seva vida. Llegenda amb la qual ha pogut fer aquesta novel·la plena de “la dolçor de l’herba” de la vida al camp, enmig de successos relacionats amb la guerra, els que ha anat descobrint amb els anys l’autor d’aquesta obra, bona, sense necessitat de corroboració.

Cinc nits de febrer d’Eduard Márquez

Ens trobem amb la descripció molt lírica d'un amor perdut, entre dos personatges d'un país estranger, Sela i Lars, perquè ella és misteriosament morta en suïcidi. En les cinc fredes i inquietants nits de Febrer (cinc capítols del llibre), Lars es dedica a investigar el que ella ha deixat a casa seva: gravacions i escrits que volen perllongar la seva memòria artificialment. La història, relacionada amb la malatia de l’Alzheimer que ella vol com prevenir amb els senyals que deixa, no compta massa, l’important són les connexions que suscita en el cap del lector.

Per exemple respecte el primer capítol: quan tots dos observaven les motllures i les esquerdes del sostre, tot imaginant-se "Núvols o contorns. Com ombres xineses que hi haguessin abandonat un traç de la seva existència fugissera per vèncer l'oblit i perviure" (21): és talment com ho fa la mateixa obra literària, que fixa l'instant. Com el punt de llibre que ella col·locava de manera especial en el llibre, que també és una cosa que fa que ell la recordi, com un punt en la seva vida. Sempre penso que, quan estic ficada en un llibre, no m'agradaria de morir sense haver-lo acabat. “Quanta esperança no hi posem , en aquest gest”, he llegit en un fòrum de llibres, el de marcar la pàgina amb un punt, com si la vida sempre continués.

Al segon capítol: "Ara no sap què esperar, com llegir la lletra petita del que ha vingut a fer" (27). En el pot petit hi ha la bona confitura, en la lletra petita se sol amagar el més rellevant, però també el més difícil de llegir, imatge del que tenim a l'inconscient.

Hi ha una sèrie de repeticions curioses, com en música: "La remor esmorteïda d'una ràdio, d'una cisterna, d'una porta que es tanca": com la vida que se'n va. "Cendra. Pols": referència bíblica a la mort també. "Tinta, duna": la seva escriptura seria com un desert, per inabastable, i perquè ja és morta. La repetició d'aquestes i d'altres paraules és un joc amb el tema del llibre, la memòria: també l'escriptor vol recordar i ser recordat, per això escriu.

"La vida és massa curta per resignar-se" (45): em sembla una frase molt bona, digna de fer-ne molt de cas. Si la vida fos eterna no caldria esforçar-se, ja acabaria arribant tot. "a vegades, encara que no et facin cabal, l'amor no deixa mal regust” (62), crec que és un regust superior a la majoria de les relacions que puguis tenir, i és quan potser estimes de veres.

"no reconeixia el seu reflex al mirall" (65): aquest tema de l’Alzheimer és molt angoixant. A qui li agrada de viure en el passat, o bé aquell qui fa servir la memòria per interpretar o crear, no li podria passar res de pitjor. El mirall és una imatge de la identitat d'una persona. "Vull evitar com sigui l'esvaïment del meu passat": això sí que és un tret de la seva personalitat, de la seva identitat, per cert.

La lletra d'un personatge és com la seva veu: "Rasposa, plena d'arestes, gairebé dolorosa" (76): quina sinestèsia! És realment un llibre breu, però molt dens, molt poètic.

"El que dóna veritable sentit a la trobada és la recerca" (José Saramago), cita del principi del llibre: amb la recerca de la memòria, per exemple, quan es vol tenir una idea creativa. Només Déu, si existeix, ho pot saber tot d’entrada. "Només escric per mi. Per trobar el lloc de les coses i deixar pistes per tornar-hi" (88): com fa amb el punt del llibre, Sela deixa senyals en la seva vida per poder recuperar-la. Però: "vaig copsar tota la grandiositat de la meva insignificança" (107) diu el protagonista que va sentir en observar el cel estrellat: les persones solem ser una cosa molt gran en una de molt petita...

De l'últim capítol, enmig del misteri que l'envolta, ressalto: "un flascó de perfum, un ram de flors envasat al buit" (114): són el mateix concepte de preservació del passat, d'una olor (gessamí, per exemple), o d'una flor caduca, en definitiva.Tot és volcat en el passat, en Sela, no s'hi troba gens de futur: "tinc la resta de la meva vida per habitar la teva memòria" (120).

Sela, en part, es pot matar per no viure el deteriorament de la vellesa, simbolitzat en l’Alzheimer. En qualsevol cas, és un suïcidi literari. El final, tot el llibre és obert. Així com en aquesta obra es veu com l'art necessita del passat, dels records, per funcionar, he llegit, per altra banda, que l'art s'anticipa al futur, l'altra cara de la moneda.

MÁRQUEZ, Eduard, Cinc nits de febrer. Barcelona: Quaderns Crema, 2000

Animals destructors de lleis de Ricard Salvat

La primera frase del llibre en resumeix bona part: “Li semblà que l’escala era tan freda i inhospitalària com de costum, potser perquè ara la trobava, com sempre, neta”: una porta, símbol de l’obrir-se al món, és poc acollidora de tan neta i endreçada com és, paradoxalment, de tanta poca humanitat que l’habita.

A la pàgina 93 el narrador ho amplifica: “No sabia què tenien aquelles dues habitacions, que li resultaven insuportables. Eren massa fredes, amb un ordre massa matemàtic, massa ple d’encerts (...) com si s’hagués de fer una fotografia per a uns fulls de propaganda d’una casa de mobles (...) li mancava aquella alegria vital dels seus germans petits per tota la casa (...). La constància que la casa, juntament amb els seus mobles, era utilitzada pels seus habitants”. Incloc aquestes cites perquè em semblen rellevants. Hi ha un moment en què el protagonista defensa la maternitat, en el mateix sentit de generar, si cal, “animals destructors de lleis”, però vida, humanitat, al capdavall. Es tractaria de la intuïció contra la fredor de la raó germànica, del sud contra el nord, de l’art contra les fàbriques. En relació a la casa on s’està Sandre, protagonista català que viu de rellogat amb una parella, els anys 50, a Alemanya.

Sobre el títol del llibre de nou: per un cantó les lleis, les formes, l’ordre. Per l’altre la subversió, la “llibertat”. L’obra tan aviat se’ns mostra a favor d’un concepte com de l’altre. Perquè l’home té tanta por de les forces desencadenades com de la presó, he llegit algun cop, i l’obra faria una mena de catarsi entre les dues postures.

Per exemple, hi ha el cas, dins la fàbrica on treballa Sandre, d’un persa que va deixant embarassades les dones, i no se n’avergonyeix. I la reacció del protagonista: “Mira, Med, sóc antiracista furibund, però en alguns moments com aquest penso encara que hi ha races superiors i inferiors” (71). Sandre no ha acabat la carrera, i treballa a la fàbrica com a “l’escola de la vida”. Però, per altra banda, Sandre té una mena de relació amb la dona que el té rellogat, que és transgressora, perquè ella és casada, però no sembla que l’autor ho jutgi malament (l’altre no se l’estima).

Hi ha un paràgraf que s’anticiparia, com ho fa l’art, al que ha acabat passant en l’onze de setembre americà: “Quan era més petit, em preguntava -era quan vaig descobrir el món del sexe amb totes les seves aberracions- si a la nostra civilització no li passaria el que va passar a l’antiga Roma, que no podia oposar resistència a les races invasores. Ara seran els negres. Un bon dia s’han de rebel·lar, ja han aguantat prou, i ens faran pagar totes les vexacions que els hem infligit”(119). De nou, el sud contra el nord.

És curiosa la manera com Sandre atribueix importància a l’amistat, per sobre de tot: “se sentia profundament lligat al seu amic” (120), “Aquella petita coincidència, feta al carrer, sota unes fines gotetes de pluja, els va fer sentir més amics” (75). Sempre surten aquestes frases al final del capítol, per arrodonir-lo. L’amistat és la màxima llei per a ell.

També és molt líric quan descriu un personatge que no ha pogut plorar en tota la guerra i sí en trobar l’espai de la seva joventut destruït (108). En canvi Sandre “començà a donar cops contra el sòl, de ràbia de no saber plorar, de ràbia de tenir prejudicis, de ràbia de tot i de tothom” (176). Són detalls que fan molt amena i apassionant la lectura, que ha de ser lenta. N’hi ha un de molt important, des del meu punt de vista: “És el preu de la vida, saps? Vas sobrevivint al preu de renunciar a la felicitat que somnies quan ets jove” (47). Com més t’allunyes del nen, pitjor.

Sandre no renuncia a la felicitat: de la mateixa manera que ningú la té garantida, la felicitat, el final del llibre és obert, i més aviat optimista. Ricard Salvat, que ha mort aquest any 2009, es mereix un final optimista per la seva obra.

SALVAT, Ricard Animals destructors de lleis. Barcelona: Meteora, 2009

Amor particular de Francesc Puigcarbó

El mateix professor de poesia que ens deia que per què fer un poema d’amor si mentrestant podries estar fent-lo, ens posava davant l’evidència d’imaginar-nos com passem a l’altra vida: amb l’aspecte d’un nadó, el d’una persona de quaranta anys, o el d’una persona gran, per exemple. Concretant més encara: amb el mateix número de cabells que tens en aquest moment o el d’aquí a un dia? Tot això ho explico en relació a aquest anticànon de Francesc Puigcarbó no publicat (encara), que reflexiona sobre la pervivència de l’ànima, i tot el que representa(ria).

D’entrada, l’autor, per boca del narrador en primera persona, fa reflexionar sobre “aquesta obsessió per la bellesa física, en una lluita inútil contra la natural degradació del cos”, que “no té cap sentit, és una batalla perduda des del començament”. També parla dels miracles de la ciència, que li semblarien tan inversemblants com les qüestions de l’ànima: el funcionament d’un avió o del telèfon, per exemple.

El protagonista, un home gran, proper a la mort, precisament, s’aventura a escapar-se de casa cap on ningú el trobarà a faltar, creu ell, en direcció a un lloc que té relació amb un amor de joventut, el primer, “particular”, com ens diu Lluís Llach en la seva cançó. “Al cap i a la fi, el més difícil ja ho he fet, posar-me en marxa”: el primer pas és el camí més recte per aconseguir una cosa.

Dels fragments que m’han colpit, que en són molts, destaco: “Que res és important i tot ho pot ser alhora”, és una ensenyança que per a mi és una llei universal. També s’acostuma a dir que tot passa i tot queda. Si fóssim eterns de debò, ens avorriríem de viure. “És el mal de les il·lusions, -afegeixo- quan et trobes amb la realitat, normalment no sol ser com t’havies imaginat”.

Aquesta obra reflexiona a voltes sobre una posta de sol, la companyia que fa una foguera, la religió, el deixar que les coses passin igual que un riu va a parar al mar, la bellesa singular d’un campanar romànic envoltat de lletjor, i sobretot: que “es podia aturar el temps, que era possible de detenir-lo i manipular-lo”. Vet aquí el concepte d’immutable, que no el d’etern, que se li contraposaria. “Llegint Sartre ho vaig entendre, era la felicitat en estat pur, quan la pots retenir encara que només sigui un instant, en què tot està bé, on tot és al seu lloc”. Això passa en molts dels poemes de l’autor, per exemple. Se sol considerar que un poema permet de fer immutable l’instant com una bona fotografia. L’amor també perdura en l’obra, quan ha estat un amor “particular” sobretot.

El final de la història, sorprenent des del principi, encara ho és més. Una història àgil i profunda alhora, una obra que cal llegir quan es publiqui, no perquè ho digui jo, sinó perquè aquesta obra tan particular es mereixeria de passar a l’eternitat, també.

Londres nevat de Jordi Llavina
El concepte “d’obsessió pels detalls”, que deia un periodista com a característic en Jordi Llavina, és molt visible en el primer conte d’aquest llibre, Nosaltres també esperem. A la primera pàgina hi diu “un salmó massa retingut a la planxa”, per exemple. Em sembla un comentari que fa versemblant, que fa que et fixis més en el que llegeixes. També hi ha una manera de fer comentaris entre parèntesi molt original i ben trobada, com si el narrador es distanciés de la història. Les acotacions del teatre serien una metàfora del que fa amb els parèntesis, gairebé com una càpsula extreta del context. A vegades són reflexions del tipus de les que fan alguns bons escriptors. També hi ha un flash-forward, on avença que caurà la neu, en un parèntesi. La neu, l’home del temps, la Dama de les Llanes, la bufanda que la protagonista fa cada any a la seva filla, són coses entrellaçades, en relació a l’hivern, la mort, en definitiva.

Sobre el segon conte, Un tal Amat, hi he trobat una referència a una idea que vaig llegir en un dels articles periodístics de Llavina, el passat Nadal: el mal gust de molts ornaments nadalencs, sobretot els Pares Noëls penjats dels balcons. Entre això i les carabasses del Halloween no sé què és pitjor. Tot plegat és escrit amb sentit de l’humor.

Hi ha una idea clau que es repeteix en aquest conte: quan parla del seu germà (s’inspira en la realitat), que té un restaurant molt bo, a V. (ja s’endivina quina localitat és), diu que el que més li agrada és "veure’l feinejar amb la matèria crua, abans que el foc –abans que el temps benaurat de la cocció- no la transformi” (31). Això seria una imatge del pas de la idea a la realització, per a Llavina sembla que l’important és la idea, de la mateixa manera com en un dibuix no importa la mida del llapis o la qualitat del paper per ser bo, normalment. Tot el conte parla de com el narrador voldria convertir en realitat el record d’un antic i carismàtic professor, de tornar-lo a veure.

Em sobta una opinió sobre la manera d’escriure d’una traductora: “els odiosos punts suspensius” (37). Per a Ferrater ho són els signes d’admiració, d’odiosos. Tot plegat em sembla poc raonable, no hi ha res de bo o dolent per si mateix, com quan, per exemple, es considera de mal gust el zoom en cinema.

“Perquè ens espien des d’algun lloc, i nosaltres ni tansols ho sospitem”(41), encara que hom no cregui en Déu, pensar que vivim en una mena d’ordinador diví (Kundera), que no som autènticament lliures, és possible, i relacionat amb la cita “Deixa’t veure, tu que m’espies”, de Bufalino: o bé que Déu faci senyals que existeix, o bé que surti a la superfície, allò que és amagat, en l’inconscient, segurament.

El tercer conte, El cosinet andalús parla, a través d’una cita d’Eliot, de com, per sobre del passat, per sobre del futur, hi ha el present, transitori, d’un grapat de pols que som les persones segons la Bíblia, o sigui metafòricament. La sorra que s’escapa de la mà és com la vida que s’escola. És “una fal·làcia, un engany del record, un miratge de la nostàlgia”(63), el que sentim per algú que ja no hi és des de fa anys”. Però ho sentim així, magnifiquem el record sense adonar-nos-en. Això és relacionat amb el conte anterior.

El quart conte, Hand & Racquet: una història molt ben trobada, i en la qual la confusió entre realitat i ficció arriba a uns nivells insospitats. “Qui és l’eixerit que decreta què és veritat i què és mentida, què és el que ha passat i el que ha deixat de passar?” (100), conclou el narrador. Hi ha un moment en què, per exemple, el narrador fa que el lector es fiqui dins un quadre de Cezanne a la National Gallery, i fins que no te n’adones que el que està describint és “Stove in the Studio”, no acabes d’entendre què passa. “El somni amb la realitat que el confirma” (101), la vida, la ficció, l’art, i de nou la realitat.

San Diego, en el record: em sembla que era Ballarín en un article a l’AVUI que deia que cada nou nadó és una mostra que Déu no ha perdut l’esperança en aquest món. Això ve a dir el narrador. Es tracta d’una història molt nadalenca, que entendreix, perquè al balcó de casa del narrador, com si un dels tres reis ho hagués fet, com si d'un Papa Noël d'aquells que li agraden tant a Jordi Llavina es tractés, hi apareix un indigent que li fa despertar la generositat i l’amabilitat, tot i que no ha sigut mai “un home efusiu”, que li costa “deixar-se anar” (114) (en una altra pàgina (95) diu que és apàtic, disculpeu-me, però és que ho trobo curiós, a mi no m’ho sembla pas, l'autor, potser el narrador sí). Com que és l’època nadalenca, quan el troba, el sentimentalisme s’escau.

El branquilló de til·ler: a més a més de la relació amb l’anterior llibre de Llavina, Ningú ha escombrat les fulles, hi hauria la idea que un til·ler floreix a l’estiu. En canvi, “el ram de fulles d’eucaliptus, que feia mesos que havien perdut qualsevol il·lusió de perfum” (133). Per al narrador hi ha “una harmonia secreta” en els dos branquillons posats de costat” (entre l’hivern de la vida i l’estiu, en relació a l’àvia protagonista). “L’estiu sempre ha estat l’estació predilecta dels nens” (jo en conec que prefereixen la tardor, pel retrobament amb els amics).

“La recerca obstinada de flors pertot, ¿no indica una certa manera de ser artista, també?" (139). No buscar els defectes, sinó les coses bones, denota, si més no, bondat. Jordi Llavina s’escauria en aquest tipus d’artista.

Per altra banda, hi ha una frase extreta d’una revista: “He tingut una vida tan fal·laç com l’embaràs d’un maniquí”, que sembla que digui que l’únic real és l’art, no pas la vida. Encara que en aquesta obra en conjunt es juga d’una manera descarada a confondre la ficció amb la realitat, o la realitat amb la ficció (el que al capdavall fan totes les obres literàries), el maniquí que no té sexe, però, en fer veure que és embarassat, l’omple “el buit de la vida”, metafòricament parlant. En relació amb el conte anterior i l’esperança dipositada en cada nou nadó, així com amb el primer, i la dona que espera una filla. Els contes són lleugerament entrelligats, com ja hem vist.

“El record, però, ¿té cap possibilitat de manifestar-se amb gaire perfecció?” (148). Amb això ens estaria dient, el narrador, que la mateixa realitat es converteix en ficció en el record. Sense un record fil per randa, una obra també funciona: “hauríeu dit que era feliç del tot”, conclou. Una última idea: el contrast entre allò orgànic del branquilló de til·ler que l’àvia diposita sobre cinc o sis cotxes aparcats, que representen tot el contrari, allò abstracte, la màquina. D’idees com aquesta el llibre n’és ple, però desbordaria la meva ressenya mirar de ser-hi a l’altura.

En relació a allò orgànic i allò cristal.lí, a la vida i l'art, la coberta , amb la visió d'un parc, i d'un banc que sobresurt del marc blanc, em recorda aquesta facilitat del llibre per traspassar constantment els límits de la realitat i la ficció. Molt ben trobat. Igual com a "Ningú ha escombrat les fulles", hom ha d'espolsar la neu que cobreix les històries per entendre el llibre, per descobrir la vida que s'hi amaga al darrere.

LLAVINA, Jordi Londres nevat. Badalona: Amsterdam llibres, 2009

L’inici del capvespre de Júlia Costa

Un títol amb ressonàncies amb El que queda del dia, encara que n’és força diferent. Repassant els meus apunts, m’adono de l’enorme riquesa d’aquest llibre, que, tot i que és ple del realisme, el determinisme i la resignació dels personatges, sempre hi ha, però, més d’un senyal d’optimisme latent, és una foscor, un inici de capvespre amb una mica de llum encara.

Per exemple en la història d’una prostituta adolescent, que “s’havia especialitzat a escoltar, la Veva. Per això no li havien faltat clients” (85). Trobar alguna bellesa en aquesta professió, sempre és admirable. Milan Kundera diu que escrivim el que les nostres parelles no volen escoltar. “La vida seguia, injusta, difícil, i al mateix temps, plena de possibilitats engrescadores” (120). La vida és gloriosa i difícil alhora, he llegit algun cop.

Pel que fa al determinisme dels personatges: “per no fer res no he tingut mai cap problema, els problemes vénen quan es vol fer alguna cosa” (77), o bé: “Els amors exaltats no porten enlloc, saps, Nita?” (39). O encara més: “No haga nada, créame. En la vida, muchas veces, lo mejor es no hacer nada... Tiempo que pasa, verdad que huye” (172). L’autora denuncia la resignació, contraria a tot romanticisme, a tota bellesa, a tota llibertat, a tota veritat.

I en relació al pas del temps, els records, també hi corren moltes referències en aquesta obra. “els minuts, com les monedes, es devaluaven, al llarg del temps” (88), “la infantesa és breu, una espurna en la vida, i en canvi té un pes immens, excessiu”(130) -Ana Ma Matute diu que l’home és el que queda del nen-. “Una dona és diferent, deien abans. I una merda. Una dona és una persona també, encara que es faci vella, mentre hi ha vida hi ha desig” (139), diu la Nita amb molta raó, el desig no pot canviar pas amb l’edat, encara que ho fem veure. “Els records són com els residus radiactius, aquests que no es poden eliminar del tot, però que han de restar soterrats amb cura, perquè representen un risc massa perillós” (147): són records que han de ser boicotejats, ignorats per poder seguir vivint, com ho fa el protagonista, Pep.

En aquest darrer sentit, la novel·la té un punt de duresa excessiva, com quan la narradora diu: “Hauria de tenir prou valor per llançar-se daltabaix del balcó, per amorrar-se al gas, qualsevol cosa abans no fos massa tard” (136). Però això es compensa amb la lucidesa de la narradora quan parla de com les persones més normals, un moment o altre són gratuïtament irresponsables. La veritat és que és el passatge que més m’ha colpit, perquè hi veig la vida retratada, sobretot amb “follaven sense preservatiu i menjaven en excés”. Per què? No ho sé, però es així, fora i dins del matrimoni vénen al món infants no buscats, si ja no avortats. Però és que “la voluntat no ho podia fer tot, ni l’esforç, ni els ideals més estables, indiscutibles” (155): el protagonista, d’un bon matrimoni, té una filla que li surt malament, mentre que un mal matrimoni té un fill correcte.

Hi ha un trosset amb el que discrepo: “aquella atracció mútua, constant, havia aconseguit d’anul·lar entre tots dos el pes sempre fràgil i dubtós de la cultura” (68). Una escriptora no pot ignorar mai el pes important de la cultura en una relació, per no dir imprescindible. En relació amb això: “el maestro que no sepa amar, no sabrá enseñar”: per ser artista, també, has d’haver estimat. Val la pena d’estar sol, però, abans de tenir un casament com el que descriu a la pàgina 133. Però “ningú no escarmenta en el cap dels altres” (135).

Dins dels meus anticànons hi ha diferències, però tots han de valdre la pena per permetre’m d’incloure’ls. Aquest és un dels més memorables que he fet, gairebé aprens alguna cosa a cada capítol, a cada apartat, a cada pàgina, i es llegeix com un caramel.

COSTA, Júlia L'inici del capvespre. Barcelona: Meteora, 2009

Pavana per un tauró d’Olga Xirinacs

“Mai més” és una expressió que manta vegada, tothom que hagi patit una pèrdua amorosa o arrel de la mort d’algú, no pot deixar de repetir-se. Però és una idea ambivalent: un “mai més” de dolor perquè no tornarà l’altre, o al contrari, de desig que l’altre tant de bo no torni “mai més”, quan la relació no ha valgut la pena, i més val buscar-se algú altre, tesi d’aquest llibre en gran part.

Gustau Alexandre August Raïmat, així, amb aquest nom de ressonàncies amb Thomas Mann i la seva La mort a Venècia” –el Gustav Von Aschenbach enamorat de Tadzio-, se’ns presenta el protagonista d’aquesta història sense gaire acció, que no fa més que fer voltes tota l’estona al mateix tema. El de la voluntat de morir de Gustau arrel del seu últim i greu desamor. Víctòria, una frívola artista l’ha abandonat ell, que viu al costat del mar i té negocis amb els pescadors, a més de ser l’amo de la casa de pisos que per a ell sembla ancorada, plena de gent com ell mateix, “navegants ancorats”(132), lligats contra la seva voluntat.

La metàfora més gran del llibre és, però, la idea d’ell com a un tauró empresonat en una xarxa, destinat irreversiblement a morir d’aquesta manera. Per la immensa tristesa que li produeix la crueltat de la vida, la crueltat que ha tingut Victòria amb ell, només interessada amb els seus diners, sembla. L’obra reflexiona sobre aquesta crueltat de tots plegats, del fet que gairebé tots ens mengem d’altres animals per viure, en el fet que la vida es recolza en aquesta salvatgia.

En contrast amb això, la poesia sobresurt per tot arreu, en molts passatges: “la imaginava absorta, amb el sol als dits trenant els ritmes de la vida” (32), el sol seria ella, en una metonímia: en una cosa tan petita com els dits, s’hi trobaria com l’art en la vida. Victòria ve a ser com l’art, la bellesa, el sol per a ell. També és molt líric: “els ulls vessaven la pròpia tristesa a la fosca superfície marina" (42). El seu dolor és així de gran.

Gustau pren una decisió: retardar el seu suïcidi, com un Dante visitant el purgatori, visitant els seus llogaters, fins ara desconeguts. Una llogatera, Bella del mar, composa una peça, una “Pavana per un tauró difunt” (una pavana és una peça de rèquiem), perquè ella també ha perdut la seva parella, però a la mar, i no vol acceptar-ho. Ella espera, Gustau desespera. “¿Era aquella pavana una cançó d’amor i no de mort?” “¿No era el mateix estimar que morir?” (84). “Love is the only engine of survival”, diu Leonard Cohen. L’amor hauria de ser més lligat a la vida, en el sentit de tenir joia de viure, però alhora és sinònim de dolor, cal que hi hagi dolor per estimar, per crear. Com les “estrelletes clavades al cor de la nit” de Gustau (64). “Viure és sempre contra tota esperança” (146), “l’angoixa, deia el filòsof, era l’estat natural de l’home” (171). Aquest filòsof podria ser Schopenhauer, a qui se li ha retret el pessimisme excessiu.

Les referències bíbliques hi són força presents en aquesta obra: Llàtzer pel tema de la ressurrecció, Jonàs pel del viatge pel mar dins d’una balena. També una referència curiosa a Simenon, el seu El port de les boires, per exemple: “Llàtzer Aleu havia dit que al port hi havia vida. Gustau Raïmat ho sabia de sempre. Vida i literatura, i pensà en Simenon”(174). Simenon és acció i reflexió simultànies sempre.

“Saps que els amors infeliços duren sempre?” (bona paradoxa). “A vegades un llibre és millor refugi que un cos” (l’art contra la vida), “Un llibre i un cos no tenen per què ser contraris, sinó que es necessiten” (discordia concors/concordia discors). Tot això a la pàgina 193. “Llibres entrelligats amb els records, les obsessions” (amb l’inconscient), diu també a la pàgina 90.

El que fa Gustau visitant els seus llogaters no és res més que sortir de la seva torre de vori, de deixar de ser la persona aïllada, però amb sentiment de superioritat, que és el que se’n diu de certs artistes a la pàg. 37. Com acaba tot plegat? Us convido a llegir-vos aquest llibre tan bellament reflexiu.

Xirinacs, Olga, Pavana per un tauró. Barcelona: Columna, 2001

Camí d’amor de Francesc Mompó

Com Alícia al país de les meravelles és escrita per a infants, aquesta obra és escrita per a joves adolescents, però és d’un nivell literari tan elevat que, com l’obra de Lewis Carroll, arribarà, segur, a molts adults. Es tracta d’una prosa molt poètica: de la mateixa manera que circula molta poesia prosaica, gens lírica, cruel. Una cosa va per l’altra, penso. “Ni una sola idea que no dugui en si mateixa la seva refutació possible”, deia Valéry. A part de la prosa poètica, a l’obra hi consta el sentit de l’humor de l’autor en més d’un passatge. I el títol és molt ben trobat, en un joc de paraules molt suggerent.

Amor i mort, d'alguna manera, seran contraposades al llarg de la història, que té un començament amb molta força. Descriu l’inici infantil d’un primer i gran amor, entre Màrius i Talia, de diferent posició social: Màrius és de pares rics, amb un materialisme que contrasta amb l'idealisme del seu amor. Màrius, ja de petit, no és un “banderlock”, com així anomenava Rudyard Kipling els micos que no acaben el que comencen. Màrius és fidel per naturalesa, i no deixarà mai Talia. A més, té un amic també molt fidel, Fèlix, “que sempre el seguia allà on anava. Era com la seva ombra” (15): aquesta hipérbole no fa més que il·lustrar un tipus d’amistat com la que descriu Shakespeare a Nit de reis, és, doncs, una hipérbole deliciosa, pel que fa al comportament d’un amic de debò, la d’una entrega absoluta i molt literària, al capdavall.

Al capítol III, diu el narrador: “L’acostament de l’un a l’altre fou un in crescendo permanent” (38). Però amb la rèmora dels pares de Màrius en contra. “I els llavis segellaren els sentiments. I les mirades prengueren la grafia de les paraules. I les mans cohesionaren la sintaxi. I en la grafia de la pell escriviren el text més autèntic” (46). Dues coses sobre aquest passatge: que és poesia pura, molt adequada pel jovent a qui l’escriptor d’aquest llibre fa classe, i que es nota que és professor de llengua, per cert. El llenguatge, “tot el que hi ha darrere les paraules”, que deia Benguerel, és relacionat directament amb els sentiments. I es connecta amb un altre fragment a la pàgina 86. En general, hi ha riquesa de llenguatge i l’obra filosofa sobre ell algunes vegades. La sintaxi seria sinònim d'allò terrenal, per exemple, mentre la literatura ho seria del deixar-se anar.

Hi ha un tros que és tota una referència a la literatura catalana medieval: “Tot i que tenia els ulls oberts, a les ninetes només duia el rostre de l’amada” (72): Gilabert de Pròixita venia a dir això mateix en un parell de versos. La nineta la reflecteix a ella en petit, però directament connectat, aquest reflex, amb el cor del poeta, o de Marius.

Per cert, quan els dos enamorats arribin més enllà, tot provant “de pastar les més sentides paraules que segellaren la donació” (física), “no se li n’ocorregué cap”(89), de paraula, diu el narrador referint-se a Talia. Trobar-se amb l’acció és com ser en plena batalla, només després ve la reflexió i el possible canvi d’estratègia.

El camí que prenen tots dos no és pas un camí errant, i de fet aquesta obra és un model a imitar en concisió, bellesa i lirisme. Tal i com són els adolescents d’avui en dia en general, és una obra a tenir en compte en tots els sentits, pel que diu i per com ho diu. Convenen molt aquestes dosis homeopàtiques d’idealisme, de romanticisme, que com he dit al principi, poden i han de ser matisades amb la idea contrària, com ve a passar en aquest llibre: “Ni una sola idea que no dugui en si mateixa la seva refutació possible”, l’altra cara de la moneda sempre s'ha de tenir present.

MOMPÓ, Francesc, Camí d’amor. València: Perifèric edicions, 2009

La peresa – Eròtica d’Olga Xirinacs

La mandra com a activadora de la creativitat, entre d’altres coses. Aquesta és una història breu, però que fa reflexionar. Com que pràcticament no hi passa res, és en ella mateixa una imatge del que és el títol, del que pot ser la peresa, que relaciona amb l’erotisme. Antigament es considerava que els artistes, els intel.lectuals i fins i tot tots aquells que no anaven a pic i pala, no treballaven, en el sentit de treballar com a càstig diví. La tesi d’aquest llibre és que és bo de ser “mandrós”. Tots els personatges del llibre ho són poc o molt, fins i tot la criada de la casa, passant pel professor privat de Màxim, el protagonista principal, eternament convalescent.

Màxim fa durar la seva convalescència perquè hi troba gust. El seu professor, Arcadi, “es negava (...) a fer oposicions per ensenyar adolescents rebels”. La seva mare s’ensonya tot imaginant una vida mundana, en absència del seu marit. La mare es creativa, tot fent fotografies. També per un cantó el pare és artista, per l’altre la mare és carregada de diners. Viuen envoltats de quadres de Bonnard fets a la seva dona malalta i despullada a la banyera, que els inspira. Les escenes de bany em recorden el títol d’un llibre de poemes de Berna Blanch, El baf de l’espill: “el vapor donava una qualitat esfumada a les imatges”, “he retratat un somni” (83), diu la mare. I és que la idea d’un mirall borrós faria referència a les imatges literàries, o a un text literari en general, que mai reflecteix de manera prou clara la realitat, d’aquí el que se’n diu l’opacitat, la manca de transitivitat d’un text literari, allò que justament el caracteritza més com a obra d’art.

“Si el món gira som portats”, diu la mare (53). “Però les cases són generoses amb els qui hi viuen, si els que hi viuen es deixen portar”, diu la narradora (90). I també “la immobilitat generosa. El deixar-se portar pel temps que realment ens porta a nosaltres sense que puguem fer res per evitar-ho. La marea que arriba, t’omple, marxa i et buida” (105). Tot ve a ser el mateix, deixar-te portar pel corrent de la vida, sense esforçar-te, és un consell savi. Les millors coses passen quan menys les esperem.

“Ella buscava el que costa més de trobar a la vida: la fluïdesa harmònica dels cossos feliços. “O mio bambino...””(106): o sigui, l’empatia absoluta, l’art en la vida. Tots els jocs més o menys eròtics a la banyera són força innocents. “Va decidir mantenir l’equilibri i adaptar-se ell també a les circumstàncies” (92), allò que la narradora afirma que cal fer a la vida en situacions difícils, ho porta a terme Arcadi en aquest cas.

“Sempre hi ha espais perduts, de paradisos flotants que esperen algú que els sàpiga trobar. Se’n perden molts per falta d’atenció i de sensibilitat” (113), com quan busques bolets, com passa amb les interpretacions.

Hi ha una al.lusió al mite de l’Arcàdia feliç (més enllà del nom del professor, Arcadi): “qui no fa com els més petits no entrarà al regne”, i “jocs arcàdics” (114), o sigui, qui no jugui, qui no sàpiga portar-se com el nen que no s’ha tencat definitivament en una oficina, no sap què és la felicitat darrera. El dret a la mandra, de Lafargue, és la influència més gran d’aquest llibre, que el professor cita. Era un periodista, metge, teòric polític i reformador francès.

Conclusió important del llibre: “els elegits podien tornar el nom i la forma” al paradís, amagat sota la peresa. Es escollits són, en definitiva, els artistes.

XIRINACS, Olga, La peresa-eròtica. Barcelona: Columna, 2002

Terra de déus de Francesc Mompó

“La fiblada d’eros és de mel, però també de fel”(30). Es tracta de la fiblada d’amor entre Anna i Lluís, un semidéu, que es troben amb una “aporia” (contradiccions insolubles que apareixen en un raonament). Com sol passar perquè hi hagi enamorament, hi ha un trencament. En aquest cas el trencament és entre el món dels mortals, el d’Anna, i el d’un semidéu com Lluís, el Poeta.

Per cert, que l’autor se’n mostra, de poeta. Amb metàfores gens suades com sobre una noia “rossa com un bancal de blat a punt de sega”(32), molt líric, i “la color i el moviment en un impossible joc dansaire, restaven impregnats a la pupil.la (com la sal a la pell quan el cos ix de l’aigua)” (33).

Hi ha també una referència original al narrador, a l’autor, enmig de la història: “Recorda que som les muses” i “Tots estem a les seves mans," (de l'autor) "fins i tot l’incrèdul mortal que ara puga estar desxifrant amb els ulls els misteris d’aquesta història” (34): el lector en aquest cas. I és que indirectament se’ns està dient que ho és l’escriptor i el lector, el semidéu que dona vida als personatges.

Tant Anna i Lluís, com els seus amics, van a parar al món dels déus clàssics, un món on curiosament tothom parla català, però que tot i això no es veu inversemblant. Sobretot per totes les referències cultes a la mitologia grega.

La història funciona, és molt àgil i juvenil, però el llibre és per totes les edats, adolescents i adults. És plena de detalls de qualitat literària, més enllà de l’acció. “Els silencis pesaven tant com les preguntes”(47): igual com en un text literari, els “llocs buits” són tan importants com el que es diu.

Hi ha un company de la colla que és especialment divertit, l’anomenat Paella (molt valencià, ell). De fet és el típic membre histriònic d’un grup d’amics. M’ha fet riure amb ganes un parell de cops (i l’humor és una de les coses més creatives que hi ha), per la manera com s’enfronta a aquest món on ha anat a parar. Hi ha una vegada que demostra la tesi que “la veritable valentia consisteix a saber-se dominar la por” (que vaig llegir en un Astèrix!).

D’altres frases que recullo: “una joveneta (...) a qui encara no li havia crescut massa ni la malícia ni els pits” (82). Fer-se gran sembla que sigui tornar-se dolent. “Llegir és una manera de viure”, com llegir aquest llibre és empapar-se de mitologia grega. “En les competicions, el més dèbil sempre aixeca simpaties”: per exemple, la poesia és més estimada que la literatura en general, amb tota la seva petitesa.

He de dir que em va costar d’entrar-hi, però que hi he disfrutat. Es tracta de l’últim llibre d’una sèrie de tres, del qual només em desagrada una mica la coberta, massa elemental per un llibre complex com aquest. El món grec inventat em recordaria una mica la Dòsia d’Hem nedat a l’estany amb lluna plena.

MOMPÓ, Francesc Terra de déus. Madrid: Alfaguara, 2004

El vertigen del trapezista de Jesús M. Tibau

Hi ha vegades que hi ha llibres curts que se't fan eterns: no és aquest el cas. Més aviat són les històries que són immutables: és una mica com llegir poesia, o com llegir Florenci Salesas, un amic meu. El conte que dóna el títol al llibre, en el fons il·lustra gran part de l’obra. Fet d’històries curtes però complexes, que deixen sempre molt bon regust de boca, en el sentit que sorprenen, com les Històries imprevistes de Dahl. I que, a més, provoquen la reflexió del lector. Sobretot la primera història, que parla de l’equilibri dificilíssim entre certs contraris. Tota l’obra, però, és un equilibri entre el que es diu i el que es deixa de dir, entre la realitat i la ficció, entre allò més intel·ligible i allò més kafkià.

La primera història és la més ben construïda, no és estrany que guanyés un premi, conjuntament amb d’altres. Història de l’enfrontament entre dos germans. Un, Ricard, que és idealista, pot prescindir dels diners. L’altre, Manel, que és més realista, i també és bo, d’una manera diferent. De fet, hi ha una referència a aquest últim personatge com a “l’última carícia d’un home bo”(7) (no pas “un bon home”). Així doncs, s’aconsegueix una catarsi entre les dues actituds en la vida, en un equilibri de trapezista.

Hi ha una sèrie d’històries relacionades amb la figura literària de la personificació. Un maniquí d’una botiga, personificació d’allò sense ànima per definició. “El barbes”: del que queda quan no hi és una antiga estàtua, el passat. Un pessebre és presentat com a una escena bucòlica, en la qual els peixos no piquen pas, en un riu de paper de plata. Una noia, l’Ester, “té algú que l’escolta”, com un nino un nen, en un parc, en una estàtua que segons ella no té el cor de pedra.

Hi ha moltes referències a la creativitat. “No es pot dir que vaig tenir una idea, sinó que la idea em va posseir a mi”(57): el creador no busca, troba, generalment. El conte “Buscant”, és com una al.legoria de com busquem, quan creem, i quedem exhausts “no pel que no ha trobat” (tota la casa de potes enlaire), “sinó perquè no recorda què buscava" (70). Sobre el fet de pelar una taronja de manera diferent: els entesos diuen que per potenciar la creativitat convé de rentar-se les dents de manera diferent, per exemple. “Els petits canvis són poderosos”, deia el Capità Enciam a la tele. I el conte “Fermesa” (102), estimula l’anar contra corrent en les petites coses.

També hi ha moltes referències al pas del temps. Com canvien els gustos amb l’edat, allò que t’encisava es converteix en indiferent, com el germà o fill preferit (60). O “les ganes de reposar”(61) d’algú que ha treballat tota la vida en excés, que em recorda el vell d' A la taverna del mar de Kavafis-Llach, el vell que se sent sol. O “com el xiquet que porto dintre” (molt líric), “amb ganes de viure i de córrer" (72), com en l’acte d’escriure. I les ganes de tornar al passat: malgrat una infantesa trista, hom hi vol tornar (79). I tot i que un vestit ha estat arraconat per una mala experiència en un casament, la protagonista s’endureix, i en ella no hi entra la pols, ni les emocions tampoc, com en el vestit (80). D’alguna manera és així com es crea, amb les emocions contingudes. Un conte amb molt de sentiment: un antic pregoner, “Si li agafen ganes i no pot més,es posa a cridar com als vells temps a cada cantonada”(98), (el que fa un poeta amb el passat, treient-ne rendiment).

Sobre relacions humanes: “L’últim paradís” (84). Qui sap què volem dir cadascú de nosaltres, amb “el pa nostre de cada dia” (tal i com he llegit alguna vegada): un home esclata perquè ha desaparegut l’última il·lusió de la seva vida, una pastisseria. I la veritat és que se’n tenquen més que no se n’obren. “D’un malson a un altre”(86): després de l’infern d’una relació, l’absència d’aquesta relació encara pertorba més, a vegades. “Les ametlles garrapinyades dels seus ulls”(109) és en un conte preciós, d’un primer amor rebutjat, com aquell qui esquinça un paquet de sucre (idea que trec de Jaume Subirana en el seu poema “Nervis”), i que després n’enyora per sempre la seva dolçor. “Incertesa”(114): a vegades la foscor és tanta que no podem ni fer el “per això, malgrat la boira, cal caminar” de Llach, i ens quedem temporalment paralitzats. “L’esperança que no es perd mai del tot”, hauria d’anar acompanyada del no perdre la imatge idealitzada de l’altre.

Per últim, “El vertigen del trapezista”, l’últim conte, permet de relacionar el “No et giris”, dit al jove trapezista, i el “fugint incapaç d’assumir responsabilitats”, no mirant enrere, egoistament, del pare que fuig. Una última idea: el salt sense xarxa seria com el sexe sense protecció. Hi ha un altre conte amb connotacions sexuals, “Un damunt, l’altre avall”, per cert, amb un final molt sorprenent, com els de tot el llibre.

El conte inacabat del final em recorda El rinoceront de Eugène Ionesco per la invasió d’animals. He hagut de fer un cert esforç de síntesi, perquè totes les històries valen molt la pena, com ho podeu comprovar. Històries entre tristes i alegres alhora, em mancava per dir.
TIBAU, Jesús M., El vertigen del trapezista. Valls: Cossetània Edicions, 2008

La dona errant d’Helena Valentí
El diccionari diu: “Errant, 1 que va d’un lloc a l’altre sense guia o direcció fixa/ 2 qui s’erra o desvia del camí de la veritat o de la llei moral”. Les dues definicions s’escauen a la protagonista, Júlia, fins i tot podríem dir al reste de personatges femenins. I errant, com els cavallers de l’Edat Mitjana, amb la connotació de noble, la protagonista ho és, sobretot quan es vol cuidar de la casa que deixa Cesc. Però sobretot, la paraula errant s’escau a la mateixa novel.la, que ha rebut la crítica d’”inacabada”, sense que per mi sigui res de negatiu.


Júlia, mare d’Agustina, el marit mort a la guerra, és, doncs, la “dona errant”, que s’ha embolicat amb un noi de l’edat de la seva filla. “Sabia que no hi havia res com els primers dies blancs de neu fresca sense cap petjada” (32). Això val en dos sentits: la joventut de David, i la puresa de la relació al principi. Al final de l’obra, com en somnis, Júlia veurà unes petjades en la neu, simbòliques. Moltes vegades, el que passa als protagonistes es projecta en l’exterior. L’anar contracorrent de Júlia i David, com l’anar contracorrent de la gent al metro. Les novel.les sempre poden fer aquestes coincidències poètiques. També hi ha motius que es repeteixen, físicament o “virtualment”, com el d’esclafar un got o trencar un mirall: “Quan es resignaria a la situació, quan li passaria aquell delit de recollir els bocins del vas que trencaren un dia, feia molts anys (129), diu un personatge femení referint-se al seu marit. Aquesta projecció en l’exterior, també es veu quan Agustina “en alçar els ulls al cel, el va veure al fons d’un tub”(54). També aquest personatge, observant un malabarista, sent que la seva vida és un joc malabar. Johnny, un altre personatge errant: “Tinc tirada a somniar que sóc algú, encara que me’n manca la fe”(77): com a la cançó de Tracy Chapman, Helena Valentí també volia ser algú, més que per les seves traduccions excel.lents, més que per ser la musa de Ferrater.

Hi ha un personatge molt especial, que segur que té relació amb això darrer: Cesc. Helena fou la noia, crec que alumna seva, que Gabriel va arribar a estimar més. Tothom sap l’afició a la beguda de Ferrater, que crec que es veu reflectida en el personatge de Cesc. Helena és lúcida: no confon la causa i l’efecte. Les crisis de Cesc són anteriors al beure, no és el beure que les provoca (61). Hi ha un fragment molt bell a la pàgina 98: “I el poeta que caçava imatges”. És ben bé així, un poeta. Just a la pàgina anterior, diu Johnny, per acomiadar-se d’Agustina: “Qui plora després riu”. He llegit alguna vegada: “You go to heaven once you’ve been to hell”, te’n vas al cel quan has estat a l’infern. Aquest mateix personatge pertorba molt per la manera com tracta Antònia sexualment, és el que algun crític ha anomenat “dirty realism”. Diu Adrià Chavarria: “Les obres d’Helena Valentí remouen l’estómac. La digestió és difícil”(157).

Això ho diu en aquesta edició sortida fa poc de La dona errant. Perquè aquesta autora és pràcticament introbable. Una gran traductora, en conec Una cambra pròpia de la Woolf, i més bona escriptora, aquesta és la seva segona novel.la de tres. Va morir massa aviat, com Montserrat Roig, la qual valorava molt la seva escriptura (“Helena, busca l’àvia a l’altra riba”, article al diari Avui del 14-XII-1990). L’obra és planera, sense deixar de ser exigent, no és ni buida, ni mandra, ni ignorant, que deia Austen. És dura, això sí.

Valentí, Helena, La dona errant. Mallorca: Lleonard Muntaner, 2008
Roig, Montserrat, Un pensament de sal, un pessic de pebre. Barcelona: Edicions 62, 1993.

Les set aromes del món d’Alfred Bosch

Diu Justin Dufoy, pare del protagonista del llibre, en relació al cafè: “Hem de cercar el que no es veu, el que no s’olora, el que no es tasta, perquè el que toquem és temporal, i el que no toquem és etern” (23). Aquestes paraules de Justin m’han arrossegat a voler llegir-me aquest llibre. I no decepciona. Aquesta frase em recorda la protagonista d'Una habitació amb bona vista, de Forster, la qual el narrador també anomenava “la dona eterna”: el ser celestial, que no té desitjos, que és de tornada de tot... de la mateixa manera com ho és aquest home, Justin Dufoy. El silenci que segueix les seves paraules és el que provoca el seu puritanisme, la seva duresa, cap bon senyal en aquest cas.

Amb un llenguatge directe i concís, però ric alhora, l’autor canvia d’estil a cada capítol, en relació a les persones i llocs que tracten amb el fill de Justin, Fèlix, el qual també varia de nom cada capítol. “No n’hi ha prou a estimar, cal comprendre” (52), i “No es podia odiar una llei, com no se la podia estimar, ni inculpar, ni perdonar ni res” (56). La llei sol ser inhumana, massa vegades. Al pare de Fèlix li manca comprensió, i li sobra rectitud, li sobra espiritualitat.

Més tresors d’aquest llibre: “perquè la troballa enterra l’esperit. El final ho mata tot. La recerca del gust, en canvi (...) edifica l’esperit. Així ho crec. La recerca, no pas la troballa” (82). Apart de tenir molta relació amb el final, es pot relacionar amb Pessoa: “Venç només el qui mai aconsegueix”. “Només és fort qui es desanima sempre”. “Només la infelicitat eleva”. I també es podria comparar amb Kafka, que mai va arribar a casar-se amb les seves noies.

També: “el bé i el mal són com una parella fidel, no sempre fàcil de destriar” (86): la imatge exacta seria la d’una moneda, la cara el bé, la creu el mal, dos costats del mateix. Els defectes i les virtuts solen anar junts, i el que és una virtut sol ser alhora un defecte, el món és molt ben repartit...

Pare i fill són així d’espirituals, d’immaterials. Fèlix no vol tastar el cafè, només tocar-lo i olorar-lo. La seva recerca del millor cafè, de la millor planta, és ben peculiar.

Al capítol IV, Abissínia, hi ha la millor aportació (com el cafè, les idees poètiques omplen els capítols amb el seu sabor), en relació a l’amor. No la reprodueixo, però quan llegiu aquest capítol, recordeu que qui escriu aquesta ressenya pensa que el món no el mou pas el sexe, com diuen, i que darrere de cada metàfora, de cada poema, de cada llibre, hi ha el sentit que atribueix l’autor a la idea de l’amor a Les set aromes del món.

La veritat: no puc parlar gaire més del llibre, ni de la història, perquè us faria d’esgarriacries, ni de les reflexions, perquè hi són molt importants. Només dir-vos que m’ha embadalit. No trobava tant de talent reunit en una obra catalana o estrangera des de feia temps.

BOSCH, Alfred, Les set aromes del món. Barcelona: Planeta, 2004

Línia blava de Ramon Solsona
Heus aquí, per un cantó, la realitat, i per l’altre la imaginació, a les quals l’artista infon vida (tal i com diu una cita d’Augusto Monterroso en començar el llibre). Em recorda el que Forster deia a Viatge a l’Índia : per un cantó hi ha la resposta animal, per l’altre l’afecte, però només l’emoció de l’amor les uneix.

Al llarg del recorregut de la línea 5, el narrador comença observant la gent que entra i surt d’un vagó de metro, la realitat, s’imagina les seves vides, i entrellaça les històries que s’imagina amb autèntica creativitat. És més aviat realista, hiperbòlicament dur, però també és sentimental. Crec que ha escollit el títol de Línia blava, no pas perquè sí, sinó perquè la paraula blava té connotacions de profunditat, com el blau del mar: com el metro és profund, així són les descripcions dels personatges.

D’observar un cel ple d’orenetes, passa a sota terra, passa, doncs, del més eteri al més terrenal. Començant pel personatge que anomena Pólvora, prostituta que volia que “la ràbia i el ressentiment explotessin com un volcà” (28), i ho aconsegueix, amb molts tripijocs (Ramon Solsona té autèntic mèrit d’haver-se’ls inventat). La ràbia és el motor de tantes coses, i sol esclatar com un volcà… El capítol de l’estació de Congrés és on es veu el talent de l’escriptor en aquest sentit.

No explicaré l’argument de les altres històries, però sí que vull parlar de comentaris com “la vida de les persones té un zènit, un moment de màxima realització dels somnis” (211). Jo crec que se’n pot tenir més d’un de zènit, però més de dos em sembla excessiu. És divertit el camió aquell que hi diu “Bob loves Barbra” al davant i “Barbra loves Bob” (212) al darrere, un perfecte amor d’igual a igual. M’arriba “escriure la seva historia amb la sang del cor”(213), o sigui, amb la poesia. És simbòlic que dos personatges, morts injustament, apareguin enterrats junts al cap dels anys. Els uneix el lloc on són enterrats, i la falta de raó de la seva mort. De fet, la mort sempre és injusta. Per últim: “S’adonarà que està realment enamorada el dia que, pensant en ell, toparà amb el cotxe de davant, un altre taxi” (253), com quan entres tant en una obra que t’oblides fins i tot de l’hora de menjar!

“Però la vida és així, allò que més anheles t’arriba pel camí més inesperat”(258). L’escriptor fa de “Déu” en aquest sentit. De sota terra al cel obert, en l’última parada, es repeteix el que sortia al principi: “l’estol d’orenetes que sembla que no es mou,” (Parmènides) “es disgrega i es recompon constantment” (263) (Heràclit). Sorprèn molt d’aquest llibre tant la imaginació com la versemblança, és molt ben documentat de tots els temes que tracta, sembla que ho hagi viscut.

SOLSONA, Ramon, Línia blava. Barcelona: Columna 2004

L’ombra de l’eunuc de Jaume Cabré
“Quan un home ordinari mira darrere seu, veu ombra, quan ho fa l’artista, veu llum”, per George Steiner, crític citat en aquest llibre. “Quan mira enrere, el crític veu l’ombra d’un eunuc” (379). He sentit alguna vegada la “interpretació” d’aquesta frase: l’eunuc sap “com es fa, però no pot fer-ho", en teoria igual que un crític. Vet aquí la tesi dels qui no creuen en la crítica. Segurament que aquesta podria ser la manera de venjar-se d’algunes crítiques més o menys letals que pot haver rebut Cabré.

De fet, quan el Miquel, el protagonista, vingui a formar part del Partit que desembocarà en el PSUC, hi ha un moment que en procedir a carregar-se un traïdor, diu que el seu “camarada” li fa una “crítica al clatell”, o sigui, que una crítica pot matar. Per cert, que deixa molt malament el Partit, que ve a ser com una ETA, encara que en morir Franco deixa de matar.

És curiós: per a mi la crítica sol ser una manera d’estimar. I tot el que es considera “art”, també ho sol fer. Personalment, crec que els que diuen que els crítics són artistes frustrats, és que en són ells, d’artistes frustrats. “Qui voldria ser crític si pogués ser escriptor?” (379): jo mateixa, mil vegades.

Com que “l’eunuc” és una metàfora del crític, i una metàfora també és un reflex, una ombra de la realitat, d’aquí també vindria L’ombra de l’eunuc. Una crítica és com una ombra de l’obra. En aquesta ombra s’hi pot reflectir, al seu torn, el lector. Però el concepte d’eunuc té relació amb d’altres parts, de fet totes les de la novel.la que es refereixen a Miquel, no pas les del seu oncle Maurici i la vida de la seva família, intercalada.

El protagonista seria “doble eunuc” (444), i triple també. No es veu amb cor, com és normal, de carregar-se un traïdor del partit , no és capaç de dir “t’estimo” a la violoncelista famosa, Teresa, de la qual n’està tant. En algun lloc diu que és tímid. També havia estat enamorat de la Berta que és qui l’introdueix al Partit, quan feia la carrera. N’estava molt, també, d’ella i el seu abric vermell. Hi ha un moment que se’n van a fer pintades reïvindicatives per les parets, i a ell només se li acut de posar “T’ESTIMO” a la paret de darrere de l’Ajuntament, dirigit a ella. Aquest acte carregat de lirisme en ell, que no serà capaç “d’exterioritzar els seus sentiments per més poderosos que siguin” (142), com tots els Gensana, com els britànics en general, serà, doncs, una manifestació romàntica del seu amor. Aquest llibre, en el fons, podria ser com aquesta pintada als quatre vents, que es dirigiria a tots els amors més o menys frustrats de l’autor. “Com si els gossos poguessin morir-se d’amor” (150), frase que denota de nou el romanticisme del narrador. El fet que no pugui dir mai “t’estimo”, tan propi en molts catalans, no és una cosa negativa per ella mateixa. N’hi ha que ho arriben a dir sense sentir-ho, crec que és pitjor. La manca d’hipocresia, en aquest sentit, es nota en la frase: “Vaja, no tenia amics, com tothom” (230), o abans: “Tots ens hem enamorat algun cop -i vaig afegir una mentida- És deliciós”(202).

“El secret de l’aorist”, paraula grega que es refereix al pretèrit indefinit d’un verb, està dient que parla del passat. El narrador es refereix repetides vegades a com el passat no admet de repetir la jugada, i com per ser eternes les persones tenen la religió, la descendència i l’art.

He apreciat molt en aquest llibre el sentit de l’humor, i moltes, moltes reflexions, per exemple quan Teresa, que ha sacrificat tantes i tantes hores de la seva vida per tocar com toca, diu: “S’ha d’estimar molt la música per fer això” (415) -Cabré demostra que s’estima la música també-. Crec que darrere d’aquesta obra, de tota l’obra de Jaume Cabré s’hi veu aquest esforç titànic reflectit. Per cert que el protagonista cita Moravia en primer lloc com a una gran personalitat. Bon referent. Hi ha un moment en el qual l’autor s’elogia ell mateix, indirectament: “No ho sé, però tenia gràcia escrivint” (273), en relació al diari suposadament escrit per la Pilar. Aquest anticànon, perquè és una obra més desconeguda de l’autor de Les veus del Pamano, no es mereixerà mai “una crítica al clatell”, i m’ha ben inspirat.

CABRÉ, Jaume L’ombra de l’eunuc. Barcelona: Proa, 1996

Situació analítica de Manuel de Pedrolo

“És una llàstima que no es prenguin notes de les confessions analítiques, que no hi hagi un magnetòfon que les registri...”(150). Així parla Daniel Bastida en aquesta obra de la sèrie Temps Obert, davant un psicoanalista a qui acudeix per poder-ne fer ell, de psicoanalista, després de fer la carrera de metge. L’any 64, la psiquiatria no era tan desenvolupada, i es confonia amb psicoanàlisi. De fet, el mateix Pedrolo hauria volgut ser psiquiatre, i la vida el va portar a ser escriptor, el gran escriptor d’aquesta obra, entre monòleg interior, narració convencional, reflexions psicològiques, filosòfiques, sociològiques i artístiques. Situació analítica seria un joc de paraules relacionat amb “situació crítica”, segurament. Criticar és analitzar, al capdavall.

El personatge analitzat és, doncs, el Daniel Bastida, que com sempre ha perdut algun familiar en els bombardeigs a Barcelona, en aquest cas, la mare. En cada llibre de la sèrie Daniel té unes circumstàncies diferents. Els primers anys després de la tragèdia va a parar a un internat, i quan torna a casa el pare, es troba amb una madrastra, l’Eugènia. La típica bruixa, que farà la vida impossible a Daniel i la seva germana Neus. Sobre els noms: Eugènia vol dir “ben nascuda”, quina ironia. “Neus” evoca una puresa que serà el tret més important de la seva germana, la qual no arribarà a consumar el matrimoni. Per la seva banda, el Daniel serà més aviat promiscu, i es buscarà noies amb les quals no s’hagi de casar. Per què? Doncs pel trauma, l’infern que li ha representat de viure amb la seva madrastra. No vol repetir-ho pas.

Per començar m’ha sorprès una reflexió artística, “hi ha formes, colors, que parlen al cos, als nervis concretament” (94), a mi em passa amb Kandinsky, per molt abstracte que sigui. Més endavant parla de “la bellesa era terrible”(202), describint un somni, i ho treu de Yeats, segurament.

Com a reflexions més psicològiques: d’un realisme semblant a Des d’uns ulls de dona, parla de “la inacabable història que coneixen totes les parelles humanes”, seria la lenta i irreversible destrucció de l’amor. També: “Què té de porc el sexe? No és més porc pensar?”(90). Se situa clarament contra la hipocresia de la societat, “ser home és estar malalt”(90), diu. El fet que la majoria de la societat es casi, i ell no, li fa dir: “¿Per què la societat ha d’estar necessàriament encertada? No pot equivocar-se?” (135). “En una societat anormal la persona sana seria potser la més malalta” (137) –això es pot interrelacionar també amb la manera de ser de la seva germana, que també estaria malalta (o sana). I me’n recordo també d’un capítol de la sèrie La dimensió desconeguda, en què una dona guapa era lletja en un món de monstres.

“És moralment brut l’hipòcrita”(161), completament d’acord. Com quan l’Alfonsina, que ha avortat, és criticada per la seva mare pel “comerç sexual” i no pel fet, infinitament pitjor, d’avortar. “Com si es tractés d’opinions”(178), podríem enllaçar, quan Eugènia està en contra dels negres: això no és una opinió, és racisme, igual com estar a favor de Hitler, matxacar des del govern, és feixisme.

Una dicotomia clara que fa el protagonista: “dones amb les quals només t’hi sents bé al llit”, “hi ha dones que parlen immediatament als sentits, d’altres que no hi parlen mai, per molt que arribin a agradar-te”(100), en això no deixa de ser masclista. De la mateixa manera que té tabús amb persones de color, diu allò de “les relacions, perquè valguin la pena, cal que siguin complexes, embolicades”(214), o sigui, no “elementals”, paraula utilitzada a Cendra per martina.

Neus, que és frígida, “S’omplia, segueix omplint-se de paraules, de coneixements, enlloc de buscar l’amor com s’escauria a la seva edat i a la seva naturalesa...”(199). O sigui: sublima el sexe amb l’estudi, com d’altres ho fan amb la xocolata! I ben fet que faria: ja ho deia la Helen Schlegel de Forster: “La feredat i la buidor”, en relació als homes i el que se’n pot treure generalment.

Daniel no respectaria una ninfomaniàtica ni una frígida, perquè cap de les dues no són naturals, són malaltes (o era ell, el malalt?). Daniel té un cervell lògic i també imaginatiu, en alguns moments relaciona el que va dient intuïtivament, però en general és bastant clar (com domina l’escriptura, Pedrolo). Fa la seva pròpia biografia espiritual i de l’experiència, perquè aquestes no es poden separar: ningú es pot trobar ell mateix en essència, sense relacionar-se amb l’entorn.

Tot i que “hi ha moltes coses de les que no es parla mai, potser les més importants, les més interessants, si més no...”(137), hi ha frases en aquest llibre com aquestes: “Perquè, quan hom ateny l’ideal, sol resultar que no ho és. Esclar els ideals no existeixen més que dintre nostre” (190). “Tot és, a cada moment, natural. El dolor i el plaer. Potser per això no acabem d’acceptar-ho”(207). Com que et facin cas si no vas al darrere, i no te’n facin si hi vas, és el més natural, però també el que defuig tot romanticisme. Pedrolo deia alguna vegada:

Tothom cerca la felicitat, i la felicitat no sols no existeix, ans no és ni desitjable. L’unic que té valor és la vida, i la vida és dolor i alegria, plaer i desventura, i aquell qui més ha plorat serà qui més ha viscut. La intensitat de la vida és l’únic desitjable, i la intensitat, no l’aconsegueix el poruc que tem el dolor i raona abans d’estimar sinó l’home o la dona que saben donar-se, sense reserves, i realitzar-se en un altre ésser.
“No hi ha una resposta, hi ha, només, respostes”. Com les interpretacions. Per cert, interpreto les petites entrades que descriuen l’habitació, el psicoanalista i el pacient,entre parèntesi, com un voler trencar, fer tocar de peus a terra entre tanta “xerrameca” més o menys immaterial, tot i el realisme. Aquesta obra no és a l’altura de Cendra per Martina en el sentit d’enganxar, però és encara més profunda.

PEDROLO, Manuel de, Situació analítica. Barcelona: Ed. 62, 1971