7.12.09

Animals destructors de lleis de Ricard Salvat

La primera frase del llibre en resumeix bona part: “Li semblà que l’escala era tan freda i inhospitalària com de costum, potser perquè ara la trobava, com sempre, neta”: una porta, símbol de l’obrir-se al món, és poc acollidora de tan neta i endreçada com és, paradoxalment, de tanta poca humanitat que l’habita.

A la pàgina 93 el narrador ho amplifica: “No sabia què tenien aquelles dues habitacions, que li resultaven insuportables. Eren massa fredes, amb un ordre massa matemàtic, massa ple d’encerts (...) com si s’hagués de fer una fotografia per a uns fulls de propaganda d’una casa de mobles (...) li mancava aquella alegria vital dels seus germans petits per tota la casa (...). La constància que la casa, juntament amb els seus mobles, era utilitzada pels seus habitants”. Incloc aquestes cites perquè em semblen rellevants. Hi ha un moment en què el protagonista defensa la maternitat, en el mateix sentit de generar, si cal, “animals destructors de lleis”, però vida, humanitat, al capdavall. Es tractaria de la intuïció contra la fredor de la raó germànica, del sud contra el nord, de l’art contra les fàbriques. En relació a la casa on s’està Sandre, protagonista català que viu de rellogat amb una parella, els anys 50, a Alemanya.

Sobre el títol del llibre de nou: per un cantó les lleis, les formes, l’ordre. Per l’altre la subversió, la “llibertat”. L’obra tan aviat se’ns mostra a favor d’un concepte com de l’altre. Perquè l’home té tanta por de les forces desencadenades com de la presó, he llegit algun cop, i l’obra faria una mena de catarsi entre les dues postures.

Per exemple, hi ha el cas, dins la fàbrica on treballa Sandre, d’un persa que va deixant embarassades les dones, i no se n’avergonyeix. I la reacció del protagonista: “Mira, Med, sóc antiracista furibund, però en alguns moments com aquest penso encara que hi ha races superiors i inferiors” (71). Sandre no ha acabat la carrera, i treballa a la fàbrica com a “l’escola de la vida”. Però, per altra banda, Sandre té una mena de relació amb la dona que el té rellogat, que és transgressora, perquè ella és casada, però no sembla que l’autor ho jutgi malament (l’altre no se l’estima).

Hi ha un paràgraf que s’anticiparia, com ho fa l’art, al que ha acabat passant en l’onze de setembre americà: “Quan era més petit, em preguntava -era quan vaig descobrir el món del sexe amb totes les seves aberracions- si a la nostra civilització no li passaria el que va passar a l’antiga Roma, que no podia oposar resistència a les races invasores. Ara seran els negres. Un bon dia s’han de rebel·lar, ja han aguantat prou, i ens faran pagar totes les vexacions que els hem infligit”(119). De nou, el sud contra el nord.

És curiosa la manera com Sandre atribueix importància a l’amistat, per sobre de tot: “se sentia profundament lligat al seu amic” (120), “Aquella petita coincidència, feta al carrer, sota unes fines gotetes de pluja, els va fer sentir més amics” (75). Sempre surten aquestes frases al final del capítol, per arrodonir-lo. L’amistat és la màxima llei per a ell.

També és molt líric quan descriu un personatge que no ha pogut plorar en tota la guerra i sí en trobar l’espai de la seva joventut destruït (108). En canvi Sandre “començà a donar cops contra el sòl, de ràbia de no saber plorar, de ràbia de tenir prejudicis, de ràbia de tot i de tothom” (176). Són detalls que fan molt amena i apassionant la lectura, que ha de ser lenta. N’hi ha un de molt important, des del meu punt de vista: “És el preu de la vida, saps? Vas sobrevivint al preu de renunciar a la felicitat que somnies quan ets jove” (47). Com més t’allunyes del nen, pitjor.

Sandre no renuncia a la felicitat: de la mateixa manera que ningú la té garantida, la felicitat, el final del llibre és obert, i més aviat optimista. Ricard Salvat, que ha mort aquest any 2009, es mereix un final optimista per la seva obra.

SALVAT, Ricard Animals destructors de lleis. Barcelona: Meteora, 2009

5 comentaris:

Lluís Bosch ha dit...

Estàs fent un treball boníssim i molt interessant que de tant en tant mirava però avui amb més deteniment. El proper cop que hi entri et deixaré un comentari una mica més concret sobre alguna d'aquestes obres que repasses. Salut!

Júlia ha dit...

Salvat ha estat un personatge immens, molt menys reconegut del que es mereixia. Ja és mala sort que morís a punt de reeditar-se la seva oblidada i excel·lent novel·la de joventut. Meteora està fent una tasca editorial importantíssima, la veritat.

Felicitats per la que fas tu, per cert, excel·lent, en parlar de tants llibres poc coneguts o no massa promocionats.

Olga Xirinacs ha dit...

Ricard Salvat ha estat un home de profunda dedicació al teatre i molt venerat en uns anys determinats en què va formar bona escola.
No entenc per què les noves generacions, per molt parricides que siguin, hagin d'ignorar els seus fonaments.
Ara, com bé diu Júlia quan assenyala que aquesta és obra de joventut, penso cal saber destriar obres primeres i de maduresa: l'ordre temporal ens fa aprendre l'evolució de la persona.

Joana ha dit...

Per a mi és un autor totalment desconegut. Com ja he comentat alguna vegada, molt sovint ens deixem arrartrar per les modes i llibres coneguts i no ens fixem an altres que des del punt de vista literari ens poden aportar una gran qualitat i plaer en la lectura.
Gràcies Helena, per la teua ressenya, que com sempre has sabut elaborar tan magníficament.

Júlia ha dit...

Joana, és que de fet això de la novel·la va ser una mena de bolet, era un home de teatre, i és en aquest camp on s'ha de reivindicar sobre tot, en aquest camp, per cert, també hi ha moltes capelletes i cops de colze, per això sovint no se l'ha tingut en compte com caldria.