1.12.09

Amor particular de Francesc Puigcarbó

El mateix professor de poesia que ens deia que per què fer un poema d’amor si mentrestant podries estar fent-lo, ens posava davant l’evidència d’imaginar-nos com passem a l’altra vida: amb l’aspecte d’un nadó, el d’una persona de quaranta anys, o el d’una persona gran, per exemple. Concretant més encara: amb el mateix número de cabells que tens en aquest moment o el d’aquí a un dia? Tot això ho explico en relació a aquest anticànon de Francesc Puigcarbó no publicat (encara), que reflexiona sobre la pervivència de l’ànima, i tot el que representa(ria).

D’entrada, l’autor, per boca del narrador en primera persona, fa reflexionar sobre “aquesta obsessió per la bellesa física, en una lluita inútil contra la natural degradació del cos”, que “no té cap sentit, és una batalla perduda des del començament”. També parla dels miracles de la ciència, que li semblarien tan inversemblants com les qüestions de l’ànima: el funcionament d’un avió o del telèfon, per exemple.

El protagonista, un home gran, proper a la mort, precisament, s’aventura a escapar-se de casa cap on ningú el trobarà a faltar, creu ell, en direcció a un lloc que té relació amb un amor de joventut, el primer, “particular”, com ens diu Lluís Llach en la seva cançó. “Al cap i a la fi, el més difícil ja ho he fet, posar-me en marxa”: el primer pas és el camí més recte per aconseguir una cosa.

Dels fragments que m’han colpit, que en són molts, destaco: “Que res és important i tot ho pot ser alhora”, és una ensenyança que per a mi és una llei universal. També s’acostuma a dir que tot passa i tot queda. Si fóssim eterns de debò, ens avorriríem de viure. “És el mal de les il·lusions, -afegeixo- quan et trobes amb la realitat, normalment no sol ser com t’havies imaginat”.

Aquesta obra reflexiona a voltes sobre una posta de sol, la companyia que fa una foguera, la religió, el deixar que les coses passin igual que un riu va a parar al mar, la bellesa singular d’un campanar romànic envoltat de lletjor, i sobretot: que “es podia aturar el temps, que era possible de detenir-lo i manipular-lo”. Vet aquí el concepte d’immutable, que no el d’etern, que se li contraposaria. “Llegint Sartre ho vaig entendre, era la felicitat en estat pur, quan la pots retenir encara que només sigui un instant, en què tot està bé, on tot és al seu lloc”. Això passa en molts dels poemes de l’autor, per exemple. Se sol considerar que un poema permet de fer immutable l’instant com una bona fotografia. L’amor també perdura en l’obra, quan ha estat un amor “particular” sobretot.

El final de la història, sorprenent des del principi, encara ho és més. Una història àgil i profunda alhora, una obra que cal llegir quan es publiqui, no perquè ho digui jo, sinó perquè aquesta obra tan particular es mereixeria de passar a l’eternitat, també.

8 comentaris:

GEMMA ha dit...

Una ressenya també atraient, amb ànima...

M'agrada llegir els teus anticànons, plens sempre de natura humana.

Gràcies!

Joana ha dit...

Com admire la teua rapidesa i la gran capacitat d'aprofundir al temes tractats en les teues lectures!
Hi sóc amb tu amb el fet de que el llibre hauria de publicar-se, però en són molts els que Francesc Puigcarbó ha penjat al seu blog "Novel·les oblidades" per a que la gent els puga disfrutar sense haver-los publicat, cosa que no acabe d'entendre.
Quasi l'he acabat i confirme tot el que ens expliques a la ressenya. M'encanta sobretot la descripció del paissatge al primer capitol, on el protagonista inicia la seua escapada cap un passat cercant els anys perdut de joventud i relacionant-los amb la vitalitat que la vida té en aquesta etapa de la nostra vida que tan fugissera ens sembla. Pareix que escolte els sorolls que descriu i que fins i tot puga contemplar els indrets assenyalats perquè l'autor els pinta amb les paraules que tan bé sap col·locar al lloc adient com pinzellades de llum que brillen entre la foscor de tants records.
Recorde un fragment on diu que veure néixer el dia és com contemplar una posada de llum de la natura, no tinc el text ací, però crec que ho diu més o menys així.
L'únic aspecte que no puc entendre molt bé és la introducció contextualitzadora inicial que ara per ara no lligue amb la història que es narra, però com ja he dit no l'he acabat.
Pel que porte llegit fins ara, puc confirmar que aquest llibre no te res a envejar a molts altres publicats, la seua qualitat literaria és molt superior.

Joana ha dit...

Volia dir posada de llarg.

Helena Bonals ha dit...

Estic d'acord amb tu, Joana. Veuràs com la introducció no se sap què hi té a veure, amb tot plegat. Però el llibre és important, i es mereix de ser publicat.

Unknown ha dit...

Jo també l'estic llegint. Fins ara el que porte llegit m'ha agradat molt i pense igual que vosaltres, crec que la novel·la és molt bona i ben escrita.
La teua ressenya m'ha fet fixar-me en més aspectes que m'havien passat per alt.
La descripció del paissatge que anomena Joana, es com un quadre de la natura

Olga Xirinacs ha dit...

Valoro molt la teva feina, Helena. Hi dediques molt de temps, però és tot un món acollidor viure dins d'un ambient literari: et protegeix.

Helena Bonals ha dit...

Sí, Olga, el món literari et protegeix de la duresa de la vida, és un gran refugi.

Francesc Puigcarbó ha dit...

Moltes gràcies pel teu comentari, no sabia que tenies aquest blog, sort n'hi ha hagut de Joana que m'ha posat al corrent. Quan a la novel·la, ja està publicada per a mi al blog de les novel·les oblidades. Superada la petita vanitat de publicar les dues primeres, ja m'està bé així, al cap i a la fi també la llegeix prou gent i no els costa ni cinc, que és com jo entenc hauria de ser la literatura menor.