11.11.09

Pavana per un tauró d’Olga Xirinacs

“Mai més” és una expressió que manta vegada, tothom que hagi patit una pèrdua amorosa o arrel de la mort d’algú, no pot deixar de repetir-se. Però és una idea ambivalent: un “mai més” de dolor perquè no tornarà l’altre, o al contrari, de desig que l’altre tant de bo no torni “mai més”, quan la relació no ha valgut la pena, i més val buscar-se algú altre, tesi d’aquest llibre en gran part.

Gustau Alexandre August Raïmat, així, amb aquest nom de ressonàncies amb Thomas Mann i la seva La mort a Venècia” –el Gustav Von Aschenbach enamorat de Tadzio-, se’ns presenta el protagonista d’aquesta història sense gaire acció, que no fa més que fer voltes tota l’estona al mateix tema. El de la voluntat de morir de Gustau arrel del seu últim i greu desamor. Víctòria, una frívola artista l’ha abandonat ell, que viu al costat del mar i té negocis amb els pescadors, a més de ser l’amo de la casa de pisos que per a ell sembla ancorada, plena de gent com ell mateix, “navegants ancorats”(132), lligats contra la seva voluntat.

La metàfora més gran del llibre és, però, la idea d’ell com a un tauró empresonat en una xarxa, destinat irreversiblement a morir d’aquesta manera. Per la immensa tristesa que li produeix la crueltat de la vida, la crueltat que ha tingut Victòria amb ell, només interessada amb els seus diners, sembla. L’obra reflexiona sobre aquesta crueltat de tots plegats, del fet que gairebé tots ens mengem d’altres animals per viure, en el fet que la vida es recolza en aquesta salvatgia.

En contrast amb això, la poesia sobresurt per tot arreu, en molts passatges: “la imaginava absorta, amb el sol als dits trenant els ritmes de la vida” (32), el sol seria ella, en una metonímia: en una cosa tan petita com els dits, s’hi trobaria com l’art en la vida. Victòria ve a ser com l’art, la bellesa, el sol per a ell. També és molt líric: “els ulls vessaven la pròpia tristesa a la fosca superfície marina" (42). El seu dolor és així de gran.

Gustau pren una decisió: retardar el seu suïcidi, com un Dante visitant el purgatori, visitant els seus llogaters, fins ara desconeguts. Una llogatera, Bella del mar, composa una peça, una “Pavana per un tauró difunt” (una pavana és una peça de rèquiem), perquè ella també ha perdut la seva parella, però a la mar, i no vol acceptar-ho. Ella espera, Gustau desespera. “¿Era aquella pavana una cançó d’amor i no de mort?” “¿No era el mateix estimar que morir?” (84). “Love is the only engine of survival”, diu Leonard Cohen. L’amor hauria de ser més lligat a la vida, en el sentit de tenir joia de viure, però alhora és sinònim de dolor, cal que hi hagi dolor per estimar, per crear. Com les “estrelletes clavades al cor de la nit” de Gustau (64). “Viure és sempre contra tota esperança” (146), “l’angoixa, deia el filòsof, era l’estat natural de l’home” (171). Aquest filòsof podria ser Schopenhauer, a qui se li ha retret el pessimisme excessiu.

Les referències bíbliques hi són força presents en aquesta obra: Llàtzer pel tema de la ressurrecció, Jonàs pel del viatge pel mar dins d’una balena. També una referència curiosa a Simenon, el seu El port de les boires, per exemple: “Llàtzer Aleu havia dit que al port hi havia vida. Gustau Raïmat ho sabia de sempre. Vida i literatura, i pensà en Simenon”(174). Simenon és acció i reflexió simultànies sempre.

“Saps que els amors infeliços duren sempre?” (bona paradoxa). “A vegades un llibre és millor refugi que un cos” (l’art contra la vida), “Un llibre i un cos no tenen per què ser contraris, sinó que es necessiten” (discordia concors/concordia discors). Tot això a la pàgina 193. “Llibres entrelligats amb els records, les obsessions” (amb l’inconscient), diu també a la pàgina 90.

El que fa Gustau visitant els seus llogaters no és res més que sortir de la seva torre de vori, de deixar de ser la persona aïllada, però amb sentiment de superioritat, que és el que se’n diu de certs artistes a la pàg. 37. Com acaba tot plegat? Us convido a llegir-vos aquest llibre tan bellament reflexiu.

Xirinacs, Olga, Pavana per un tauró. Barcelona: Columna, 2001

6 comentaris:

Joana ha dit...
L'autor ha eliminat aquest comentari.
Joana ha dit...

Un altre llibre per a la meua llista. Jo encara estic llegint Eterna i gaudint de la concepció que per aquesta gran escriptora i mestra en Gai Saber pels Jocs Florals de Barcelona, té la poesia.
Una abraçada

Helena Bonals ha dit...

Qui és l'autora d'"Eterna"?

GEMMA ha dit...

I com m'agraden els llibres bellament reflexuis, gràcies Helena!

Olga Xirinacs ha dit...

Moltíssimes gràcies, Helena, per les teves reflexions sobre "Pavana per un tauró". És un bon llibre, per bé que ja eliminat per la trituradora, tot i ser bastant recent. L'has estudiat a fons i així guis altres possibles lectors, perquè em vull imaginar que a les biblioteques sí que perdura aquesta obra.

"Eterna" és un llibre meu de poemes, bilingüe, l'últim, del que sí que n'hi ha en existència (Òmicron) També és contingut dins el magne volum "Óssa Major. Poesia Completa d'Olga Xirinacs" (Òmicron), llibre de fons obligat per biblioteques i institucions.
Fas molt bona feina amb aquests comentaris de llibres, i te'n felicito.

Per molts anys,
Olga

Florenci Salesas ha dit...

No sabria dir-te ben bé per quina cosa has dit, però he decidit anar a la biblioteca a veure si el trobo i --per una vegada!-- miraré de llegir-me'l.

He entrat amb la intenció de fer aquest breu comentari, però m'ha destrossat el comentari de la pròpia autora. El llibre és del 2001! Com se'l poden carregar tan de pressa? És una merda... quantes obres que es fan amb tota la il·lusió del món, s'editan, es trituren, s'obliden. No és just!
(sí, ja ho sé que sembla que baixi de l'hort, però aquesta és una cosa que no podré pair mai, de cap manera, no m'acostumo)