1.11.09

Camí d’amor de Francesc Mompó

Com Alícia al país de les meravelles és escrita per a infants, aquesta obra és escrita per a joves adolescents, però és d’un nivell literari tan elevat que, com l’obra de Lewis Carroll, arribarà, segur, a molts adults. Es tracta d’una prosa molt poètica: de la mateixa manera que circula molta poesia prosaica, gens lírica, cruel. Una cosa va per l’altra, penso. “Ni una sola idea que no dugui en si mateixa la seva refutació possible”, deia Valéry. A part de la prosa poètica, a l’obra hi consta el sentit de l’humor de l’autor en més d’un passatge. I el títol és molt ben trobat, en un joc de paraules molt suggerent.

Amor i mort, d'alguna manera, seran contraposades al llarg de la història, que té un començament amb molta força. Descriu l’inici infantil d’un primer i gran amor, entre Màrius i Talia, de diferent posició social: Màrius és de pares rics, amb un materialisme que contrasta amb l'idealisme del seu amor. Màrius, ja de petit, no és un “banderlock”, com així anomenava Rudyard Kipling els micos que no acaben el que comencen. Màrius és fidel per naturalesa, i no deixarà mai Talia. A més, té un amic també molt fidel, Fèlix, “que sempre el seguia allà on anava. Era com la seva ombra” (15): aquesta hipérbole no fa més que il·lustrar un tipus d’amistat com la que descriu Shakespeare a Nit de reis, és, doncs, una hipérbole deliciosa, pel que fa al comportament d’un amic de debò, la d’una entrega absoluta i molt literària, al capdavall.

Al capítol III, diu el narrador: “L’acostament de l’un a l’altre fou un in crescendo permanent” (38). Però amb la rèmora dels pares de Màrius en contra. “I els llavis segellaren els sentiments. I les mirades prengueren la grafia de les paraules. I les mans cohesionaren la sintaxi. I en la grafia de la pell escriviren el text més autèntic” (46). Dues coses sobre aquest passatge: que és poesia pura, molt adequada pel jovent a qui l’escriptor d’aquest llibre fa classe, i que es nota que és professor de llengua, per cert. El llenguatge, “tot el que hi ha darrere les paraules”, que deia Benguerel, és relacionat directament amb els sentiments. I es connecta amb un altre fragment a la pàgina 86. En general, hi ha riquesa de llenguatge i l’obra filosofa sobre ell algunes vegades. La sintaxi seria sinònim d'allò terrenal, per exemple, mentre la literatura ho seria del deixar-se anar.

Hi ha un tros que és tota una referència a la literatura catalana medieval: “Tot i que tenia els ulls oberts, a les ninetes només duia el rostre de l’amada” (72): Gilabert de Pròixita venia a dir això mateix en un parell de versos. La nineta la reflecteix a ella en petit, però directament connectat, aquest reflex, amb el cor del poeta, o de Marius.

Per cert, quan els dos enamorats arribin més enllà, tot provant “de pastar les més sentides paraules que segellaren la donació” (física), “no se li n’ocorregué cap”(89), de paraula, diu el narrador referint-se a Talia. Trobar-se amb l’acció és com ser en plena batalla, només després ve la reflexió i el possible canvi d’estratègia.

El camí que prenen tots dos no és pas un camí errant, i de fet aquesta obra és un model a imitar en concisió, bellesa i lirisme. Tal i com són els adolescents d’avui en dia en general, és una obra a tenir en compte en tots els sentits, pel que diu i per com ho diu. Convenen molt aquestes dosis homeopàtiques d’idealisme, de romanticisme, que com he dit al principi, poden i han de ser matisades amb la idea contrària, com ve a passar en aquest llibre: “Ni una sola idea que no dugui en si mateixa la seva refutació possible”, l’altra cara de la moneda sempre s'ha de tenir present.

MOMPÓ, Francesc, Camí d’amor. València: Perifèric edicions, 2009

6 comentaris:

Joana ha dit...

Moltes de les obres escrites per a joves adolescents ens omplin tant com aquelles que han estat escrites per adults. De segur que llegir el llibre serà un plaer.
He llegit algun llibres de literatura juvenil i m'he quedat tan satisfeta o més que amb la d'altres que anaven destinats a adults.
D'entre aquestos et recomanaria "La por que no s'acabs mai" de Dolors Garcia i Cornellà.

Una abraçada

Francesc Mompó ha dit...

De bell nou un ram de fresques mercès oferts als assedegats ulls que s'han pres la molèstia de recórrer aquest camí de lletres enamorades. És tot un goig poder tornar-me a llegir amb els teus ulls.
Faig un ellaç a la teva ressenya.
Una abraçada i sempre agraït.
Salut i Terra

Núria Talavera ha dit...

m'ha agradat molt el comentari, prenc nota per mi i per als meus adolescents

Florenci Salesas ha dit...

M'uneixo als que valoren positivament que hagis dedicat tanta energia --de cor i de cervell-- a parlar i analitzar una obra per gent jove. Estic d'acord amb el que diu la Joana al respete. No puc opinar per mi mateix perquè desconec l'obra i l'autor, cosa que no crec que sigui una manca de mèrit seu sinó meu.

Només hi ha llibres bons, dolents i mig i mig i aquests no són els d'adolescents, els d'aquest o altre gènere, els d'aquesta corrent literària o aquesta, ser escrita en aquesta llengua o en aquesta altra. Els prejudicis fan que molts lectors i crítics menystinguin la vàlua d'una obra només per aquest fets absolutament epidèrmics. Hi ha obres mestres d'una contundència intombable que seran pasta de paper demà mateix si no badem.

Els teu anticànon d'avui és una senyal d'alerta seriosa i consistent.

GEMMA ha dit...

Gràcies Helena per la recomanació.

Dir-te a més, que m'agrada com t'expresses.

Fins la propera recepta literària.

Bon cap de setmana!

Helena Bonals ha dit...

No se'n troben, de tan entusiastes com tu! Moltes gràcies, si és que recomanes el meu bloc en el teu, és tot un luxe.

El teu bloc és molt àgil, es llegeix molt bé, dius coses interessants.

Fins aviat!