13.10.07

L’intrús de Xavier Benguerel

M’havien advertit del caràcter poètic de la prosa de Benguerel, que sens dubte té relació amb el fet d’haver traduït molta poesia. Però malgrat això m’ha sorprès, en les moltes imatges, sobretot metonímies i metàfores, que omplen la seva obra. Una en especial, només començar: “En Lluís Ribera aferra ran de pit l’ala abonyegada del seu pobre barret respectuós”, que es contrasta unes pàgines més enllà: “Unes sabates negres, i finalment un barret amb l’ala realçada, ribet gris, ben entonat”: es tracta del canvi de circumstància, relacionat metonímicament amb el barret, entre ser un buscador de feina fracassat i esdevenir el comptable de l’empresa de Sebastià Forcades. Una empresa per a la qual en entrar-hi hom s’ha de vendre l’ànima al diable (hi ha una referència a Mefistofeles), o bé “la consciència”, en paraules de l’amo, i és que és una empresa que treballa amb estupefaents. El començament, doncs, promet, té grapa.

I és que l’amo no només és moralment reprobable pel tipus de negoci que es fa en l’empresa que té, sinó per haver seduït la Irene, la seva secretària, bàsicament per la seguretat i riquesa que li proporciona. I sobretot perquè amb això ha aconseguit que Josep Costa, l’antic comptable i marit d’ella, s’hagi suïcidat. El panorama és desolador, però al final s’arregla en part, no explicaré pas com. Es farà una mena de justícia al pobre Josep Costa, es repararà en part l’errada de la Irene així com la de Lluís Ribera, d’haver acceptat una feina amb trampa, per necessitat.

Una constant del llibre és la referència al determinisme, la impossibilitat de controlar la vida: “gent desorientada en busca del director”, “tot el que ens passa, ¿no és purament incidental, gratuït i superflu (...)?”, “¡Sense ella no podria viure! (...) una idea que té la pretensió de convertir en absolut allò que és tan summament relatiu...”, “A cada hora que passa, tot es torna més diàfan: "hi ha conjuncions necessàries però transitòries: el punt de conjunció pot ser tan intens com si hagués de ser definitiu: l’encaix és perfecte, però les direccions són, eren, distintes.”. Aquestes reflexions giren sempre a l’entorn dels protagonistes, i sobretot de Irene i l’“intrús”, que no és ningú més que Lluís Ribera, que se situarà entre Irene i Sebastià. El seu amor autèntic, de lliure albir, vol contrastar amb totes les idees deterministes que l’envolten.

A la pàgina dues-centes, a les línies cinc a vuit, hi ha l’esclat de la poesia latent en tot el llibre, amb la immensitat de la mar. “Com si l’amor fos cosa d’excepció”, un gran amor, un amor autèntic: “com si li exigís, a més a més del cos, tota la vida, tot el que hi ha darrera les paraules”, les paraules d’aquest llibre, de tota la literatura, de tots els poemes, de totes les metàfores, les paraules que sobretot un cop escrites, expressen el nostre anhel de trascendència, en definitiva. Mai he trobat una correspondència tan explícita entre dues obres –exceptuant-ne l’ortografia-: es tracta del poema de Joan Margarit Dona de primavera, “Darrere les paraules només et tinc a tu”, diu el primer vers. El paral.lelisme continua, en el sentit de la lluita de la passió contra la convencionalitat: “Trist el qui mor envoltat de respecte i prestigi./Trist el qui mai ha perdut per amor una casa”. El text de Benguerel diu: “mai no l’ha esperada a ple migdia, orgullós de ser ell, la mà al volant, per endur-se-la al restaurant de moda o a casa del millor modista”. L’obra parla sola, en aquest cas els comentaris sobren. Hi ha, això sí, el contrast entre la nit i el dia, tema universal de la literatura. “L’espera cap al tard esborradís, en una cantonada, amb les mans buides, però amb paraules que cremen”. L’amor “que no es pot abastar ni retenir mai”, segons M. Pau Cornadó, és el de “la nit estrellada d’un vers”, és l’amor que fuig de les convencions, dels diners, del tocar de peus a terra. Em descuidava: “tot el que hi ha darrere les paraules, en el fons de les mirades”: l’ull té una connexió directa amb el cor d’una persona, aquest n’és el fons, la cara és l’espill de l’ànima, diuen. També Kavafis diu que les persones estimades se’ns claven als ulls.

Pel que fa a la tècnica, cal afegir que aquesta obra té una característica molt i molt original (no ho he vist enlloc més), que és en primer lloc fer servir la tercera persona, per, de sobte, passar a fer servir la primera, tant si és l’un com l’altre que parla, com si entréssim sense avisar en la seva intimitat, i ens permetessin de ser conscients de diversos punts de vista.

És, doncs, una obra de categoria, en concepció i en realització, en la profunditat i en la superfície: “el més profund és la pell” i el més universal és el més local, diuen. Fa “justícia a l’ànima sense oblidar els sentits”, com un bon vi. Tot això són cites del llibre, que n’és més que profús, de frases memorables i de llenguatge cultivat. L’únic que afegiria és que aquesta història d’amor, tot i tenir elements realistes i introduir el determinisme a vegades, no deixa de ser molt novel.lesca, i amb un final molt romàntic, com no acostuma a passar en la vida i s’ha de reconèixer que tampoc en totes les novel.les. En definitiva, cal llegir-lo per fer justícia a l’autor.

Benguerel, Xavier, L’Intrús. Barcelona: Club Editor, 1960.
Margarit, Joan, Edat roja, Barcelona: Columna, 1989.
Margarit, Joan, Cornadó Maria Pau, Antologia del navegant. Barcelona:
Edicions de la magrana, 1993.

Cap comentari: