6.10.10

Manual del perfecte escriptor mediocre de Ramon Folch i Camarasa

D’entrada, es tracta d’una ironia: Folch i Camarasa no és un escriptor mediocre. Els mediocres són els lectors que no el saben valorar. És una obra sempre molt autobiogràfica -diu que sense imaginació, com Pla-, la qual cosa no li treu cap mèrit, i molt teatral també, per ser recitada. No té massa aparença de duresa, tot i que les va deixant anar amb molta suavitat.

“En tot cas -i no solament com a postres nostrades-, m’agrada més distribuir en els lectors “mel i mató” que atipar-los de sang i semen” (86). L’important és el sentiment, ho és per aquest autor i ho hauria de ser per a tots els autors. No m’interessa, personalment, res més.

Per altra banda, he de dir que en algun passatge he rigut, però en general el seu sarcasme em pertorba, desassossega, de tan conservador que és a vegades: “i alguna que altra senyora no gens distingida, espitregada i ofensivament enjoiellada sobre la qual valdrà més que no feu cap pregunta” (68). De tan autobiogràfic, sempre deixa malament amics i coneguts, sobretot els que estudien per notari, pel que tenen de contrast amb la seva vida dedicada a la literatura.

D’una manera de fer molt tradicional, doncs, critica les noves maneres de fer teatre, igual com a Sala de miralls critica l’art abstracte. Però hi ha una referència curiosa, segurament, a l’obra de Kafka: “valia més que no pensés a escriure llibres de viatges, com no fos el “Viatge a l’entorn de la meva cambra”, que ja havia escrit un altre autor abans que jo”(85). En això s’assembla a Pessoa, que creia que no cal veure món per ser savi, per tornar on eres.

Sobta la intertextualitat de l’obra, tant pel que fa a la passada com la que voldria fer. Parla que voldria fer un llibre sobre el germà mort a la Guerra Civil. O bé: “sense que la seva colossal estàtua de bronze coronada de llorer trontolli gaire més que quan se li posa un colom damunt la noble testa”(73): això demostraria que tots els seus llibres, abans d’escriure’ls els té molt madurats a la testa, fins que els escriu a raig, com Testa de vell en bronze. Aquest passatge segurament que té relació amb la figura del pare.

Cap al final del llibre, aquest agafa molta força. Com que es tracta de fer literatura, per parlar de les depressions dels autors se’n riu de com una pastilleta pot curar una “depressió sublim”. L’autor hi toca molt, però, al voltant dels premis literaris, les revistes de literatura, etc. Però definitivament, de mediocre res, com ho mostrarien en part les meves cites. És un llibre curt però dens, com ho són la majoria dels llibres de l’autor. Alta literatura sempre, desacomplexadament.

FOLCH I CAMARASA, Ramon Manual del perfecte escriptor mediocre. Barcelona: Edicions La Campana, 1991