La decisió de Brandes d’Eduard Márquez

És curiosa la semblança de paraules entre El silenci dels arbres, Cinc nits de Febrer, La decisió de Brandes i el mateix Georges Braque a qui fa referència: tots els títols i aquest personatge contenen els fonemes /br/ en un lloc o altre. Això confereix unitat a l’obra, que en ella mateixa conté molts elements repetits, sobretot la relació amb la pintura i la música, a més de les referències a la memòria, el desig de recordar i de ser recordat.

El protagonista, un pintor en temps de la Segona Guerra Mundial, alemany, es veu entre l’espasa i la paret quan Hofer, un personatge nazi li demana un quadre de Cranach que ell té a canvi d’un munt de pintures seves apropiades pel poder. Però és que el quadre de Cranach, que és una imitació, té un valor sentimental per a ell molt més important que el seu valor en diners: era de la seva mare. La decisió sembla ser escrita per endavant, però no com ho fa. Es tracta d’un David contra Goliat.

A la recerca de l’equilibri entre el tot i les parts, entre el tot “la força de les conviccions” (109), i les parts per “tots els camins equivocats, per totes les paraules no dites” (124). Tenim doncs “el centre on es creuen les línies que uneixen els vèrtexs de l’estrella”(124), aquesta és l’estructura de l’obra, segons l’autor, una rotació constant dels temes que tracta però amb el mateix nucli, com els pètals d’una flor o les arestes d’un ventall. Brandes s’allibera de tota la misèria de la seva vida amb la seva decisió. S’allibera de la seva feblesa, covardia o por, la que solem tenir tots, però “de vegades ens en sortim”, que diuen els Manel.

El llibre, amb tota la seva duresa, que no n’escatima gens, al mateix temps és molt líric: de l’estructura duríssima a les puntes carregades de poesia. Com Gaudí, que diuen que va de l’ornament a l’estructura i de l’estructura a l’ornament. Exemples de lirisme: “El pare afirmava que podia reconèixer els arbres pel so de les fulles” (29): això estaria relacionat amb El silenci dels arbres, i és com dir que és un “cognoisseur” dels arbres com ho podria ser metafòricament de l’art, que només el percebria a través del moviment de les fulles, allò més profund en el més superficial.

En relació amb l’art: “cap llibre no m’ha obert tantes portes” (112) com D’allò espiritual en l’art. La vida interior d’aquest autor, d’aquest llibre, s’ofereix al lector de mala gana, el qual ha de fer un cert esforç per aprofundir-hi, per captar l’estructura i els matisos de la seva estrella de sis punts, amb un color diferent per a cada tema. És curiós això que tracti de donar un color a cada vivència, com qui atribueix un color a un número. “De quin color és l’insomni? I la por? I la tristesa?” (22). Hi ha un passatge que també val la pena de retenir: “Com la dona agafada al telèfon de la veu humana, em sento com si algú hagués tallat el tub d’escafandre que em connecta amb la superfície” (18). Quan et quedes sol és fàcil que t’aferris al telèfon (o a internet), per sobreviure.

Com que “un dibuix no és forçosament més bo perquè hi treballis dos dies” (61), l’obra no és massa llarga, ni cansa. D’escriure en sap una estona llarga, l’autor. La coincidència de les lletres dels títols de les seves novel·les coincidiria amb la idea de la rotació-repetició de temes de l’estructura d’aquest llibre: cada novel·la conserva el núcli bàsic de la seva obra.

MÁRQUEZ, Eduard, La decisió de Brandes. Barcelona: Empúries 2006

Les petges invisibles de Lluís Bosch

Com un text literari és ple de llocs buits que esperen ser interpretats, com la història d’un país és plena de senyals per entendre-la “ara hem de buscar les petges invisibles entre la runa d’una guerra i l’oblit polsegós d’una postguerra llarguíssima” (265), diu el narrador a l’últim capítol. Però en aquest cas, les petges literàries justament destaquen, perquè no en són gens, d’invisibles. Aquesta és una obra que no es llegeix amb deler per la narració, però sí per les reflexions, algunes poesia. És una novel·la feta “al forn”, que sempre ennobleix la cuina. N’hi ha que s’empassen Ulisses de Joyce sense fer-se pregar, com haurien d’estar-se de llegir aquesta meravella?

La història, cap als anys trenta, tracta un personatge, Miquel Barris, a la recerca d’un suposat mort, Isidre de Cornudella, del qual ha d’assegurar la defunció, de cara a la seva empresa. Amb aquest objectiu se’n va a Lleida, on s’entrevistarà amb tota classe de personatges, i tindrà contactes amb els espiritistes, els anarquistes, alguns capellans, alguns bohemis i alguna cupletista. Entre els personatges n’hi ha de reals, com Màrius Torres.

Hi ha un símbol del que és “una imatge ben diàfana del destí” (13), al primer capítol: les bestioletes atrapades en l’ambre. L’obra també és com una peça d’ambre que atura alguns moments de la vida. Sempre des del punt de vista de les esquerres, però de totes maneres el narrador reconeix que “en un món de gent maliciosa, els qui sofreixen injustícies són dolents al capdavall” (27): pocs s’aventurarien a admetre-ho. Per altra banda: “Si l’ocasió fa el lladre, també deu poder fer el pietós” (120).

Dos exemples de poesia: “I ben bé que podia estar-se cinc anys més sense ploure, que tant se li’n donava. Que s’assequés la terra. Que es tornés estèril per sempre. I que s’apaguessin els estels. L’un darrere l’altre, que s’apaguessin com les bombetes de l’envelat un cop acabat el ball de festa major” (158). O bé: “El fil de sang que tot d’una li brollava d’entre els llavis va deixar caure una gota sobre la camisa de l’Antonio. Una gota rodona i perfecta: punt final” (162).

I en relació amb això darrer: “Als terratinents no se’ls extermina amb poesies, per més bé que les hagis escrit” (160): en això l’autor se situa en un punt de vista molt diferent al típic de les esquerres, el del realisme poètic. Era la Carme Chacón que deia que “la paraula és l’arma de l’esquerra”. “La distància entre un polític i un místic cal que sigui la mateixa que hi ha entre el blanc dels núvols i el negre del carbó” (173): hiperbòlicament bo.

L’anècdota de la història, doncs, serveix bàsicament com a rerefons de tots els passatges brillants que ofereix l’obra. Una obra ha de ser opaca, transitiva en la visió que ofereix del món, la forma hi ha de ser molt important, més que el contingut. És en aquest sentit que aquesta obra val, és molt profunda, tot i que jo només m’hi he acostat. No és feta per a persones buides, mandres o ignorants, que diria Jane Austen.

BOSCH, Lluís Les petges invisibles. Lleida: Pagès editors, 2006