El vertigen del trapezista de Jesús M. Tibau

Hi ha vegades que hi ha llibres curts que se't fan eterns: no és aquest el cas. Més aviat són les històries que són immutables: és una mica com llegir poesia, o com llegir Florenci Salesas, un amic meu. El conte que dóna el títol al llibre, en el fons il·lustra gran part de l’obra. Fet d’històries curtes però complexes, que deixen sempre molt bon regust de boca, en el sentit que sorprenen, com les Històries imprevistes de Dahl. I que, a més, provoquen la reflexió del lector. Sobretot la primera història, que parla de l’equilibri dificilíssim entre certs contraris. Tota l’obra, però, és un equilibri entre el que es diu i el que es deixa de dir, entre la realitat i la ficció, entre allò més intel·ligible i allò més kafkià.

La primera història és la més ben construïda, no és estrany que guanyés un premi, conjuntament amb d’altres. Història de l’enfrontament entre dos germans. Un, Ricard, que és idealista, pot prescindir dels diners. L’altre, Manel, que és més realista, i també és bo, d’una manera diferent. De fet, hi ha una referència a aquest últim personatge com a “l’última carícia d’un home bo”(7) (no pas “un bon home”). Així doncs, s’aconsegueix una catarsi entre les dues actituds en la vida, en un equilibri de trapezista.

Hi ha una sèrie d’històries relacionades amb la figura literària de la personificació. Un maniquí d’una botiga, personificació d’allò sense ànima per definició. “El barbes”: del que queda quan no hi és una antiga estàtua, el passat. Un pessebre és presentat com a una escena bucòlica, en la qual els peixos no piquen pas, en un riu de paper de plata. Una noia, l’Ester, “té algú que l’escolta”, com un nino un nen, en un parc, en una estàtua que segons ella no té el cor de pedra.

Hi ha moltes referències a la creativitat. “No es pot dir que vaig tenir una idea, sinó que la idea em va posseir a mi”(57): el creador no busca, troba, generalment. El conte “Buscant”, és com una al.legoria de com busquem, quan creem, i quedem exhausts “no pel que no ha trobat” (tota la casa de potes enlaire), “sinó perquè no recorda què buscava" (70). Sobre el fet de pelar una taronja de manera diferent: els entesos diuen que per potenciar la creativitat convé de rentar-se les dents de manera diferent, per exemple. “Els petits canvis són poderosos”, deia el Capità Enciam a la tele. I el conte “Fermesa” (102), estimula l’anar contra corrent en les petites coses.

També hi ha moltes referències al pas del temps. Com canvien els gustos amb l’edat, allò que t’encisava es converteix en indiferent, com el germà o fill preferit (60). O “les ganes de reposar”(61) d’algú que ha treballat tota la vida en excés, que em recorda el vell d' A la taverna del mar de Kavafis-Llach, el vell que se sent sol. O “com el xiquet que porto dintre” (molt líric), “amb ganes de viure i de córrer" (72), com en l’acte d’escriure. I les ganes de tornar al passat: malgrat una infantesa trista, hom hi vol tornar (79). I tot i que un vestit ha estat arraconat per una mala experiència en un casament, la protagonista s’endureix, i en ella no hi entra la pols, ni les emocions tampoc, com en el vestit (80). D’alguna manera és així com es crea, amb les emocions contingudes. Un conte amb molt de sentiment: un antic pregoner, “Si li agafen ganes i no pot més,es posa a cridar com als vells temps a cada cantonada”(98), (el que fa un poeta amb el passat, treient-ne rendiment).

Sobre relacions humanes: “L’últim paradís” (84). Qui sap què volem dir cadascú de nosaltres, amb “el pa nostre de cada dia” (tal i com he llegit alguna vegada): un home esclata perquè ha desaparegut l’última il·lusió de la seva vida, una pastisseria. I la veritat és que se’n tenquen més que no se n’obren. “D’un malson a un altre”(86): després de l’infern d’una relació, l’absència d’aquesta relació encara pertorba més, a vegades. “Les ametlles garrapinyades dels seus ulls”(109) és en un conte preciós, d’un primer amor rebutjat, com aquell qui esquinça un paquet de sucre (idea que trec de Jaume Subirana en el seu poema “Nervis”), i que després n’enyora per sempre la seva dolçor. “Incertesa”(114): a vegades la foscor és tanta que no podem ni fer el “per això, malgrat la boira, cal caminar” de Llach, i ens quedem temporalment paralitzats. “L’esperança que no es perd mai del tot”, hauria d’anar acompanyada del no perdre la imatge idealitzada de l’altre.

Per últim, “El vertigen del trapezista”, l’últim conte, permet de relacionar el “No et giris”, dit al jove trapezista, i el “fugint incapaç d’assumir responsabilitats”, no mirant enrere, egoistament, del pare que fuig. Una última idea: el salt sense xarxa seria com el sexe sense protecció. Hi ha un altre conte amb connotacions sexuals, “Un damunt, l’altre avall”, per cert, amb un final molt sorprenent, com els de tot el llibre.

El conte inacabat del final em recorda El rinoceront de Eugène Ionesco per la invasió d’animals. He hagut de fer un cert esforç de síntesi, perquè totes les històries valen molt la pena, com ho podeu comprovar. Històries entre tristes i alegres alhora, em mancava per dir.
TIBAU, Jesús M., El vertigen del trapezista. Valls: Cossetània Edicions, 2008

La dona errant d’Helena Valentí
El diccionari diu: “Errant, 1 que va d’un lloc a l’altre sense guia o direcció fixa/ 2 qui s’erra o desvia del camí de la veritat o de la llei moral”. Les dues definicions s’escauen a la protagonista, Júlia, fins i tot podríem dir al reste de personatges femenins. I errant, com els cavallers de l’Edat Mitjana, amb la connotació de noble, la protagonista ho és, sobretot quan es vol cuidar de la casa que deixa Cesc. Però sobretot, la paraula errant s’escau a la mateixa novel.la, que ha rebut la crítica d’”inacabada”, sense que per mi sigui res de negatiu.


Júlia, mare d’Agustina, el marit mort a la guerra, és, doncs, la “dona errant”, que s’ha embolicat amb un noi de l’edat de la seva filla. “Sabia que no hi havia res com els primers dies blancs de neu fresca sense cap petjada” (32). Això val en dos sentits: la joventut de David, i la puresa de la relació al principi. Al final de l’obra, com en somnis, Júlia veurà unes petjades en la neu, simbòliques. Moltes vegades, el que passa als protagonistes es projecta en l’exterior. L’anar contracorrent de Júlia i David, com l’anar contracorrent de la gent al metro. Les novel.les sempre poden fer aquestes coincidències poètiques. També hi ha motius que es repeteixen, físicament o “virtualment”, com el d’esclafar un got o trencar un mirall: “Quan es resignaria a la situació, quan li passaria aquell delit de recollir els bocins del vas que trencaren un dia, feia molts anys (129), diu un personatge femení referint-se al seu marit. Aquesta projecció en l’exterior, també es veu quan Agustina “en alçar els ulls al cel, el va veure al fons d’un tub”(54). També aquest personatge, observant un malabarista, sent que la seva vida és un joc malabar. Johnny, un altre personatge errant: “Tinc tirada a somniar que sóc algú, encara que me’n manca la fe”(77): com a la cançó de Tracy Chapman, Helena Valentí també volia ser algú, més que per les seves traduccions excel.lents, més que per ser la musa de Ferrater.

Hi ha un personatge molt especial, que segur que té relació amb això darrer: Cesc. Helena fou la noia, crec que alumna seva, que Gabriel va arribar a estimar més. Tothom sap l’afició a la beguda de Ferrater, que crec que es veu reflectida en el personatge de Cesc. Helena és lúcida: no confon la causa i l’efecte. Les crisis de Cesc són anteriors al beure, no és el beure que les provoca (61). Hi ha un fragment molt bell a la pàgina 98: “I el poeta que caçava imatges”. És ben bé així, un poeta. Just a la pàgina anterior, diu Johnny, per acomiadar-se d’Agustina: “Qui plora després riu”. He llegit alguna vegada: “You go to heaven once you’ve been to hell”, te’n vas al cel quan has estat a l’infern. Aquest mateix personatge pertorba molt per la manera com tracta Antònia sexualment, és el que algun crític ha anomenat “dirty realism”. Diu Adrià Chavarria: “Les obres d’Helena Valentí remouen l’estómac. La digestió és difícil”(157).

Això ho diu en aquesta edició sortida fa poc de La dona errant. Perquè aquesta autora és pràcticament introbable. Una gran traductora, en conec Una cambra pròpia de la Woolf, i més bona escriptora, aquesta és la seva segona novel.la de tres. Va morir massa aviat, com Montserrat Roig, la qual valorava molt la seva escriptura (“Helena, busca l’àvia a l’altra riba”, article al diari Avui del 14-XII-1990). L’obra és planera, sense deixar de ser exigent, no és ni buida, ni mandra, ni ignorant, que deia Austen. És dura, això sí.

Valentí, Helena, La dona errant. Mallorca: Lleonard Muntaner, 2008
Roig, Montserrat, Un pensament de sal, un pessic de pebre. Barcelona: Edicions 62, 1993.

Les set aromes del món d’Alfred Bosch

Diu Justin Dufoy, pare del protagonista del llibre, en relació al cafè: “Hem de cercar el que no es veu, el que no s’olora, el que no es tasta, perquè el que toquem és temporal, i el que no toquem és etern” (23). Aquestes paraules de Justin m’han arrossegat a voler llegir-me aquest llibre. I no decepciona. Aquesta frase em recorda la protagonista d'Una habitació amb bona vista, de Forster, la qual el narrador també anomenava “la dona eterna”: el ser celestial, que no té desitjos, que és de tornada de tot... de la mateixa manera com ho és aquest home, Justin Dufoy. El silenci que segueix les seves paraules és el que provoca el seu puritanisme, la seva duresa, cap bon senyal en aquest cas.

Amb un llenguatge directe i concís, però ric alhora, l’autor canvia d’estil a cada capítol, en relació a les persones i llocs que tracten amb el fill de Justin, Fèlix, el qual també varia de nom cada capítol. “No n’hi ha prou a estimar, cal comprendre” (52), i “No es podia odiar una llei, com no se la podia estimar, ni inculpar, ni perdonar ni res” (56). La llei sol ser inhumana, massa vegades. Al pare de Fèlix li manca comprensió, i li sobra rectitud, li sobra espiritualitat.

Més tresors d’aquest llibre: “perquè la troballa enterra l’esperit. El final ho mata tot. La recerca del gust, en canvi (...) edifica l’esperit. Així ho crec. La recerca, no pas la troballa” (82). Apart de tenir molta relació amb el final, es pot relacionar amb Pessoa: “Venç només el qui mai aconsegueix”. “Només és fort qui es desanima sempre”. “Només la infelicitat eleva”. I també es podria comparar amb Kafka, que mai va arribar a casar-se amb les seves noies.

També: “el bé i el mal són com una parella fidel, no sempre fàcil de destriar” (86): la imatge exacta seria la d’una moneda, la cara el bé, la creu el mal, dos costats del mateix. Els defectes i les virtuts solen anar junts, i el que és una virtut sol ser alhora un defecte, el món és molt ben repartit...

Pare i fill són així d’espirituals, d’immaterials. Fèlix no vol tastar el cafè, només tocar-lo i olorar-lo. La seva recerca del millor cafè, de la millor planta, és ben peculiar.

Al capítol IV, Abissínia, hi ha la millor aportació (com el cafè, les idees poètiques omplen els capítols amb el seu sabor), en relació a l’amor. No la reprodueixo, però quan llegiu aquest capítol, recordeu que qui escriu aquesta ressenya pensa que el món no el mou pas el sexe, com diuen, i que darrere de cada metàfora, de cada poema, de cada llibre, hi ha el sentit que atribueix l’autor a la idea de l’amor a Les set aromes del món.

La veritat: no puc parlar gaire més del llibre, ni de la història, perquè us faria d’esgarriacries, ni de les reflexions, perquè hi són molt importants. Només dir-vos que m’ha embadalit. No trobava tant de talent reunit en una obra catalana o estrangera des de feia temps.

BOSCH, Alfred, Les set aromes del món. Barcelona: Planeta, 2004